Ara que tenim una xarxa de biblioteques de Primer Món, fruit de la
riquesa misteriosa de les indestructibles diputacions, no puc evitar
enyorar les de la meva infantesa. Quan entro a l'àrea infantil de la
Xavier Benguerel, amb la seva estètica escandinava, famílies parlant en
veu alta i nens jugant amb mòbils o ordinadors davant la passivitat dels
bibliotecaris, se'm fa més viu el record d'aquella diminuta biblioteca
que comandava l'Aurora Díaz-Plaja en un raconet del Parc de la
Ciutadella. La noia que amb vint-i-pocs, sortida de la llegendària
Escola de Bibliotecàries, enviava el Bibliobús al front republicà, era, a
mitjans dels 60, una matrona amb aires de drac benèfic. Ella es movia
poc: tenia una assistent hiperactiva que l'obeïa cegament. Quan nens i
nenes, suats de gronxadors i tobogans, entràvem a la Folch i Torres,
érem comminats a rentar-nos les mans. Els llibres eren sagrats i calia
aquest ritual purificador per accedir-hi. Jugar al parc i després
llegir, protegits pel silenci...
... Però de la passió i l'esforç de bibliotecàries com l'Aurora Díaz-Plaja o la
Joana Raspall –d'aquelles noies republicanes que van mantenir en la
negror franquista l'autoexigència dels ideals derrotats–, què en queda
en les nostres biblioteques infantils? Qui acull els nens? Qui els
desarma de mòbils i consoles i els deixa sols, i amb les mans rentades,
davant l'olor i el tacte dels llibres de paper? Qui s'interessa pel que
llegeixen? Qui s'interessa per si llegeixen? Qui garanteix que la
biblioteca sigui una illa de silenci dins la insuportable xerrameca del
nostre món digital? L'accés a la lectura mai ens l'han posat tan fàcil,
però no farem lectors si no la transmetem com una passió, i aquests
bibliotecaris gairebé espectrals de la Benguerel només transmeten als
infants que hi entren... indiferència funcionarial.
Albert Pla Nualart, 27.11.2022