E.E. 190 HAMLET I EL MENYSPREU A LES DONES

El feminisme ha significat l’inici d’un tractament just envers les dones, en tots els sentits, però l’ultrafeminisme està portant, almenys pel que fa a la cultura, alguns inconvenients. Un exemple és la manera com ha estat tergiversada, en la seva posada en escena, una òpera com Les noces de Fígaro, de Mozart... les originals de Da Ponte i Mozart, escenifiquen el fracàs del dret de cuixa i un esbós de l’emancipació femenina. Ja n'hi hauria prou, doncs, representant-la tal com es va idear... En altres casos, el problema és més complex. Agafeu Hamlet, de Shakespeare, i rellegiu amb calma l'escena primera de l'acte tercer, just després del famós monòleg...

Com aquest, es trobaran centenars, milers d’exemples de la manera com els homes han parlat de les dones, tant a la literatura com a la vida de debò, al llarg dels segles. Llavors, ¿què hem de fer? ¿Haurem de suprimir dels llibres i de les obres dramàtiques i líriques tota consideració negativa o tot menyspreu del gènere femení?  Millor que no. Però per poder encaixar aquestes maledicències, tant si som homes com dones, haurem de reblar l’estudi d’una assignatura que, tal com anem, podria desaparèixer: la història. Més concretament, la història dels costums. Al capdavall, l’estudi dels costums antics ens ajudarà a reflexionar, quan és el cas, sobre la seva inconsistència segons l'opinió comuna dels nostres dies. 

Jordi Llovet, 22.4.2023

 

E.E. 189 LAÏCISTES, PERÒ NO FANÀTICS

... La República ha alterat una mica, a penes una mica, la distribució dels dies del calendari en festius i feiners. Ha estat força prudent en aquest capítol i no hi perdria a ésser-ho encara més. Les forces que es consumeixen en aquests afers puerils mai no rendeixen en la proporció que hom imagina... en general, i en les nostres latituds, l'alteració del calendari, la imposició de noves festes i l'abolició de festes tradicionals, és un mal negoci... les festes que hem conegut, almenys en llurs línies essencials, són més velles que el mateix Catolicisme que hom pretén combatre amb minúcies i anteriors al Cristianisme que hom pretén negar amb afirmacions que en deriven o que el prolonguen. Aquests dies de Pasqua és segur que eren celebrats pels nostres aborígens, que també volien rubricar d'alguna manera l'entrada del bon temps i l'esclat de la primavera... No val la pena de desvincular-se d'una tradició quan un hom no està segur d'inaugurar-ne una altra de més exemplar i substantiva. No és pas un mal exercici d'ésser laïcitzador en un país que ha patit d'un excés de supersticions i de lligams. Però cal no perdre mai de vista la naturalesa humana i les seves interferències amb el calendari natural, anterior a totes les teogonies. I si un hom vol sortir a passeig el Dilluns de Pasqua i menjar les restes de la mona adquirida el diumenge, que ho faci en bona hora, que no en patirà ni la República, ni la seva neutralitat augusta!

Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967)  a 'La Publicitat' (18-IV-1933)

 

E.E. 188 EL MAIG

Com serà aquest mes de maig? Plourà suficientment i bé? Floriran els jardins, com feien abans? Quan jo era petit, el mes de maig era el mes de Maria. Als hermanos, on jo anava, se celebrava amb gran esplendor. Cada dia anàvem tots a la capella, on el perfum de les flors es barrejava amb l'olor peculiar que fan els nens... L’altar sobreeixia de flors de tota mena. Lliris d'aigua i lliris de Sant Josep, és a dir, assutzenes, amb el perfum carregós i marejador, tan simbòlics, erectes i plens de saba apegalosa. Roses, esclar, peònies, xeringuilla, nebulosa, clavellets blancs. Tot plegat en un garbuix sense sentit... el capellà del col·legi, ens alliçonava sobre la gran i única virtut d'aquells anys, la castedat. Ell en deia puresa. Com si la vida fos impura i n’haguéssim de fugir. Havíem d'estar a l'aguait. El dimoni ens vigilava. Ell deia las fuerzas del mal... Mentrestant, les flors de l'altar lluïen inconscients i autosatisfetes els seus òrgans sexuals, com si volguessin desmentir les pietoses paraules i ens inundaven amb les onades dels seus perfums barrejats i embafadors... Sí, tot es feia en castellà, evidentment, les classes, les oracions, les plàtiques. 

Per guarnir l'altar, havíem de portar flors: Venid y vamos todos / con flores a porfía, / con flores a María / que madre nuestra es. Quan era molt petit em pensava que Porfía era una altra senyora, amiga de Maria, que és la que era la nostra mare. Els que a casa seva tenien jardí, portaven flors dels seus jardins. Els que no en teníem, anàvem a pidolar a famílies conegudes que sí que en tenien... Vells jardins de Girona, jardins secrets, tancats entre parets, molts ja inexistents, records d’un Camelot de la infantesa en què tot era possible. Créixer és anar tatxant possibilitats de la llista. I quan un arriba a una edat tan provecta com la meva, ja gairebé ho té tot tatxat...

Narcís Comadira, 6.5.2023

E.E. 187 ELS ADULTS DELS AGRESSORS

... Alguna cosa està fora de lloc en el món dels adults, que deixa els infants desprotegits... Els infants, mentre ho són, estan envoltats de persones grans que se n’ocupen, principalment els pares, però també els mestres, els monitors d’esplai, els educadors, els cangurs i altres figures de tutela. La infància és el moment on s'estableixen els límits necessaris que permeten la constitució de la persona... Avui en dia constatem no tan sols que els adults no acompanyen els menuts en l’establiment d’aquests límits fonamentals, sinó també que els sobrepassen i comporten greus conseqüències per a la canalla... L’adult protegeix l’infant vulnerable perquè és petit. Això significa no “corrompre’l” socialment. Diu Rousseau a l'Emili que la tasca de l'adult és deixar que l'infant pugui ser-ho, sense empènyer de manera precoç que faci o vegi coses que no pot assimilar, sense forçar-lo a convertir-se en un adult quan, essencialment, encara no l'és... Actualment, el lloc de l'infant està afectat per una entrada primerenca a un tipus de satisfacció i d’excessos de l’adult poc saludables i sense límits. Molts infants són testimonis, en l'entorn familiar, escolar o altres, de fets, comportaments i paraules que no haurien d'haver experimentat tan petits... Ser petit és, per damunt de tot, disposar d’un temps per ser-ho. Quan es manlleva aquest dret, el pitjor està per venir.

Anna Pagès, 8.4.2023

 

E.E. 186 LA FAM UNIVERSAL D'AMOR

Un cop el sexe ha estat fagocitat pel capitalisme, ens queda l'amor.

L'amor no és un sentiment abstracte, afirma Lluís Calvo. No hi ha una única manera d’estimar, per sort, però sí "una remor de fons comuna, sota un impuls que és idèntic en totes les persones"... El dilema de l'amor fa una separació constant entre l'amor i el sexe i entre l'amor i l'amistat, i ho fa amb un llenguatge entre poètic i filosòfic marca de la casa. "L’amor és un vincle, tan efímer com vulgueu, però comporta un enllaç enmig d’un món esquinçat. El sexe esporàdic pot ser estimulant, divertit, necessari, promiscu i carnavalesc, però ja fa dècades i segles que es troba dissociat en bona part de la vivència amorosa". A més, vincula aquesta separació conceptual amb el capitalisme... Pel que fa a l’amistat, entesa com a pacte, és "un saber-se en l'altre sense envair el seu terreny, un conviure sense habitar les entranyes ni els replecs més quotidians".

L'assaig de Lluís Calvo és ple d’aforismes que faríem bé d’apuntar en una llibreta i llegir-los com un credo cada dia: 1. L'amor és exigent i demana compromís i responsabilitat. 2. L'amor és polític perquè és un fet social. 3. L'amor és de les poques coses lliures que hi ha al món. 4. L'amor és utòpic. 5. L'amor és una força transformadora que ha d’establir-se entre iguals.

Anna Carreras, 8.4.2023

E.E 185 EL QUE UNA VEGADA ERA ROMÀNIC, AVUI ÉS OLDUVAI

... Com a habitant del segle XXI, el meu perfil estratigràfic és aquest: nascut als temps de la industrialització i els fluxos migratoris dels anys 60, infantesa progre en els agosarats anys 70, joventut en la postmodernitat dels 80, maduresa en el nihilisme dels 90, i partícip de la por mundial que va esclatar quan va començar l'any 2000 i que encara continua. En cada període de vertigen la humanitat ha buscat dins la foscor unes arrels imaginàries que l'ajudin a sentir-se més segura. El que una vegada era romànic, avui és Olduvai.

Tot va començar quan, al segle XIX, una barreja d'estudiosos i de gent amb curiositat van trobar les primeres restes dels neandertals i pintures rupestres com les d'Altamira. Aquells científics eren més a prop dels personatges de Jules Verne que dels actuals paleontòlegs (els de ciències) i arqueòlegs (els de lletres). Però, de sobte, amb la troballa de la Lucy, l'any 1974, en un jaciment d'Etiòpia, tot el que era Phileas Fogg es va convertir en psicodèlia. Aquesta australopithecus, una cosina gran de l'espècie humana, rebia el seu nom per una cançó dels Beatles dedicada a l'LSD (Lucy in the Sky with Diamonds). El present estava fart de la seva història i va cercar aixopluc en la prehistòria. Van triomfar pel·lícules com La recerca del foc (1981). Avui les excavacions prehistòriques són també centres d'interès turístic i programen visites culturals, com passa a Atapuerca, o a les reproduccions de les coves d'Altamira o de Chauvet.

Cada vegada se saben més coses dels nostres orígens com a homínids. Resulta un tema apassionant que genera articles a les revistes, titulars als diaris, documentals per a la televisió i una quantitat ingent de llibres. Sovint resulta que aquesta literatura de divulgació científica és molt bona. A El gran éxodo de la humanidad, de Jordi Agustí, ens explica que, encara que ens pensàvem que vam sortir d'Àfrica ja com a caçadors, resulta que uns fòssils que van trobar a les excavacions de Dmanisi (Geòrgia),  mostren que tot va tenir lloc molt abans. Que només baixar de l'arbre vam començar a caminar i encara no hem parat.

Javier Pérez Andújar, 8.4.2023

E.E. 184 UN "RESET" PER A L'INDEPENDENTISME

Sembla clar que el moviment independentista de Catalunya necessita un canvi efectiu, un reset, de la seva estratègia, organització, aliances i lideratges, per tal que recuperi el seu protagonisme, projecte i força...  són els tribunals de la UE (TJUE) i d'alguns estats europeus els que estan tractant el cas de Catalunya des de criteris liberal-democràtics més actualitzats. Ho estan fent molt més que la Comissió, el Consell o el Parlament Europeu. En termes d’evolució de la qualitat democràtica, el poder judicial europeu va clarament per davant dels poders executiu i legislatiu (i a una distància sideral de la cúpula judicial espanyola).... Un estat que incompleix sistemàticament el requisit d'imparcialitat dels tribunals...

Cal que Catalunya recuperi l’autoestima vinculada a tres orgulls avui ferits: l’orgull de país, l’orgull de govern i l'orgull del moviment per la independència. Cal recordar que l'èxit dels primers anys del Procés va partir d’iniciatives ciutadanes i de la societat civil organitzada, més que de les institucions i partits... Fins i tot partits independentistes veien amb recel un moviment que no controlaven i que maldaven per dirigir, sense èxit. Posteriorment, el protagonisme es va cedir als partits, cosa que els va provocar importants canvis interns... En el moment actual, caldria recuperar la lògica bottom-up del moviment independentista. El seu punt més fort segueix estant en la ciutadania. Per fer-ho cal girar-se cap al sòlid associacionisme de què disposa el país, així com cap a la transversalitat i acció conjunta de les organitzacions civils. En canvi, crec que seria un greu error que algunes d'aquestes últimes volguessin fer el paper institucional dels partits (eleccions, etc.). No és aquesta la seva funció ni és allò per què estan concebudes i ben preparades. Els partits són una part necessària, però no són el tot, ni necessàriament la part més decisiva.

L'estat espanyol mostra cada dia la seva inadequació com a marc polític pel progrés socioeconòmic, polític i cultural de la ciutadania de Catalunya...

Ferran Requejo, 8.4.2023

E.E. 183 LA INNOCÈNCIA DE L'ESGLÉSIA

Deixeu que els nens s'acostin a mi. La innocència, a més d’un veredicte, és un estat de l’ànima. Potser per això l’Evangeli... indica als fidels com han d’abraçar el regne de Déu. Lliures de prejudici, de càlcul, de suspicàcia, com un infant...  La màxima autoritat religiosa a l’Estat, el cardenal Omella, amb una mà predica i lliura dades amb comptagotes al defensor del poble, per al recompte oficial; amb l’altra, assaja fórmules més sofisticades que la de Sant Pere per negar la veritat... Em temo que el Pacte de l’Oblit encara va a missa. Mentre l'Església francesa ha acceptat una comissió de la veritat independent, que ha destapat més de 200.000 casos, la d’aquí encomana la investigació a un acòlit de l'Opus Dei. I diuen dels fariseus. Mentre allà els bisbes van compensant les víctimes amb fons procedents de la venda de propietats i de la seva pròpia butxaca, aquí ni se'n parla. I no és perquè la nostra Església sigui més modesta, sinó més poderosa... No es tracta que paguin justos per pecadors sinó d’assumir la responsabilitat institucional en els abusos, com ha fet l’Església gal·la, que emprendrà accions de prevenció i memòria. Cal fer-ho i és de justícia. L’espanyola segueix als llimbs, arrossegant els pecats en una mena de processó mortificant. Per alliberar-se’n hauria de fer examen de consciència, acte de contrició (penediment sincer amb propòsit d’esmena) i confessió dels crims per acció o per omissió. Un protocol d’eficàcia provada... Però el sagrament no és complet, ni val l’absolució, si no es paga la penitència i es repara el mal causat. No hi ha justícia sense compassió i restauració. Els actuals terminis de prescripció juguen a favor dels pederastes i dels seus encobridors. Però la responsabilitat moral no caduca...  Hi ha gestos clavats en la memòria amb més força que en una pedra. Però hi ha un clam coral: que no torni a passar. I si passa, que cap llei divina desplaci la llei dels homes...

Lourdes Parramon i Bregolat, 8.4.2023

E.E. 182 ELECCIONS MUNICIPALS

M’assabento que alguns i algunes exalumnes han decidit formar part de les llistes en les properes eleccions municipals.

Us felicito. Em fa content saber que esteu disposats i disposades a assumir una responsabilitat que segons com l’exerciu serà útil, beneficiosa pel conjunt de la població i segons com sigui la vostra actuació podreu contribuir al desencant que hi ha per la política, a allò que ja deien els meus pares: tots són iguals, només volen omplir-se la butxaca.

Sí, desgraciadament la política no atrau gaire gent i s’emeten judicis molt durs, però encertats, al costat de tota mena de mentides. Cal reconèixer i no oblidar la veritat de la vella sentència: hi ha de tot a la vinya del Senyor. Haureu de saber a quin bàndol us situeu...

Recordo amb nostàlgia els debats sobre què vol dir democràcia, sobre la divisió de poders que ara està tan qüestionada... parlàvem de racisme o de feminisme i acabàvem sempre repassant què passava a classe o al pati, perquè sabem que som més allò que fem que allò que diem que fem.

... Penseu que el vostre càrrec és un càrrec de responsabilitat, de servei. Recordeu que heu de tenir molt clar que us cal escoltar què demana la gent... 

... sigueu elegants en el tracte, respectuosos en les formes i durs en el contingut contra el que defensen els altres. Respectem les persones, no pas el que diuen o el que fan. Els que es diu o el que es fa és motiu de debat, però les persones i els seus drets mai. No heu de mentir, heu de defensar el vostre programa amb arguments i reconèixer que us heu equivocat i, si cal, saber dimitir...

Com a tot arreu ens falta bona gent. Segur que la gran majoria en sou, però les temptacions del poder -algú en diu l’eròtica- són molt imaginatives. No oblideu, doncs, que la gent us necessita, necessita de la vostra acció a favor, sempre a favor, dels més febles, dels que viuen als marges a les nostres societats.

Sigueu ètics i ètica vol dir atendre les necessitats dels altres, no pas confeccionar llistes i decàlegs morals.

Us envio el final d’un poema de Jordi Virallonga, "Lector, recorda que hi ha homes que no estimen ningú, ni han pensat que en morir, els seus fills tindran memòria”.

Molta sort, candidats i candidates i recordeu que de tot tindrem memòria, sobretot del que feu i de les explicacions que doneu per allò que  no heu fet quan  havíeu dit que ho faríeu.

 Jaume Cela, 11/05/2023

E.E. 181 ÉS TAN DANÈS...

Som un país petit que no ocupa gaire espai al mapa... “És tan danès…” no sona petulant, sinó que és una manera natural i merescuda de resumir aquella impressió que causa la funcionalitat, la racionalitat i l'elegància en la creativitat danesa, i amb aquell punt just d'autoestima. A Dinamarca, si se sent una olor, no és de podrit, precisament, sinó d'equitat social i d'un acusat sentit de la responsabilitat col·lectiva en el manteniment de l'estat del benestar i la seguretat, com exemplifiquen la quantitat de bicicletes aparcades al carrer sense lligar. 

Parelles joves, ben bé deu anys més joves que les nostres, passegen embarassos i cotxets, amb la tranquil·litat que no els faltarà l'ajuda de l'estat per disposar d'un pis assequible, i en tot el recorregut vital dels fills fins a l'edat de l'emancipació, inclosa la matrícula universitària, que estarà finançada amb diners públics. El resultat és una societat tan segura d'ella mateixa que, en comptes de limitar-se a conservar el que té, no para de preguntar-se com haurà d'encarar un futur de canvi climàtic i inestabilitat internacional. És tan danès i fa tanta enveja.

Antoni Bassa, 8.4.2023

E.E. 180 UN PEU A FORA

Participo en una conversa amb un grup de persones que voregem els seixanta anys... tots compartim la idea que el món ha començat a anar massa de pressa (¿o som nosaltres, que hem començat a anar a poc a poc?) i que la contínua transformació de la societat i dels hàbits ens té força desorientats. 

D’acord: els nostres avis van haver d’habituar-se al telèfon, a l'expedició de l'home a la Lluna i a la televisió. Però els canvis que ens ha tocat viure a nosaltres són d’una profunditat que fa basarda. 

Ens sentim apartats, desconcertats i la majoria de nosaltres –que hem estat tan urbanites i sempre hem volgut viure al rovell de l’ou– comencem a desitjar un lloc tranquil i plàcid per passar els nostres darrers anys. Un lloc apartat del soroll de les xarxes, del turisme massiu i del reggaeton. Un lloc on la bicicleta torni a ser el que era fa dècades: una opció per pedalar relaxadament entre camps verds, i no una conducció temerària i embogida entre cotxes, motos, patinets i vianants enmig de la ciutat.

Sílvia Soler, 8.4.2023

E.E. 179 "SABER QUE ENS MORIREM ÉS UNA INFUSIÓ DE SAVIESA"

... La Severina comparteix amb tu, a més de la timidesa, la devoció pels llibres des de molt petita.

— Els pares li insisteixen molt en una cosa: llegir et farà lliure i sàvia. Abans es creia que el millor que es podia donar a un fill era la cultura. Eren temps d'una gran ingenuïtat.

Em fa l'efecte que ara ja no és ben bé així. Hi estàs d'acord?

— En les últimes dècades hem passat per diverses crisis econòmiques i de valors. Hi ha hagut una entronització dels diners com a valor suprem. Més recentment, el món digital ha desestructurat la cultura. La velocitat actual fa que el pensament quedi desdibuixat. La rapidesa, la brevetat i el soroll marquen el nostre present. Hi ha una acumulació i saturació d'informació.

La generació de la Severina i la dels seus pares està marcada per la guerra i la repressió posterior.

— És la generació del silenci. Ningú parlava de la guerra ni del que havia passat després. Hi ha persones joves que, en relació amb la novel·la, m'han dit que els costa entendre aquest silenci. El meu pare, que era d'un poble de l'Alta Ribagorça similar al del llibre, va morir quan jo tenia 7 anys. No va ser fins fa poc que vaig saber, i gairebé per atzar, que se li havia fet un consell de guerra sumaríssim. És curiós perquè, des de llavors, és com si ho hagués sabut sempre.

Vas néixer el 1959. De quina manera vas heretar la repressió que havia patit la generació dels teus pares?

— Diria que en vaig heretar una certa prudència o delicadesa a l'hora de tractar segons quins temes. Això s'ha perdut, avui. Penso que potser parlant poc ens estalviàvem algunes de les grolleries que corren ara.

Jordi Nopca entrevista a Imma Monsó, 1.4.2023

 

E.E. 178 LA HISTÒRIA D'AQUEST COLOM

La situació alimentària del colom coix em podria fer pensar en la natura, en l’evolució de les espècies. Perquè tots sabem que els més forts sobreviuen perquè s’alimenten millor i els més dèbils no sobreviuen perquè s’alimenten pitjor. Però hi ha dues variables, que tenen a veure amb els humans, que s’han de contemplar, també, amb permís de Darwin. 

La primera variable és la d’ell, la del colom coix. Com que té menys oportunitats que els altres d’arribar al menjar, ho compensa sent molt més agosarat. Se m’acosta més que els altres. S’ha hagut de fer valent. I la segona variable és la humana. Què faig jo, volent i sense voler, i què fa el senyor de l’hamburguesa, volent i sense voler? Doncs llançar-li menjar al dèbil, al coix, perquè hi arribi primer. Ell ho compensa i els humans ho compensem. I pot arribar a passar que el més alimentat (no diré "ben alimentat", perquè no crec que li vagin gaire bé l’hamburguesa i el sushi) sigui precisament el que ho hauria de ser menys. Això em fa pensar que la vida, de vegades, és extraordinària.

Empar Moliner, 25.3.2023

E.E. 177 L'AMBAIXADA ANDALUSA

... La utilització electoralista dels catalans amb origen andalús no és una cosa nova. El PSC se’n va fer un fart, de convidar Alfonso Guerra per fer mítings al cinturó barceloní, i en les seves intervencions sempre hi havia un regust lerrouxista que de ben segur resultava incòmode per a un Raimon Obiols o un Pasqual Maragall. Però a l'època del felipisme, això donava resultat. El PP fa el mateix i encara amb més motiu, perquè la seva estructura a Catalunya és molt feble i els seus dirigents històrics –Jorge Fernández Díaz, Alícia Sánchez-Camacho, o el mateix Millo– ja no compten per a res. És més, la seva participació activa en totes les jugades brutes de l’operació Catalunya els ha convertit en elements tòxics fins i tot per a molts dels seus antics votants. 

Per sort, la majoria dels fills i néts de la immigració andalusa, si bé no han renunciat als seus orígens, se senten plenament catalans, treballen en empreses catalanes o potser les dirigeixen, i segurament es pregunten qui és, o qui s'ha pensat que és, aquest senyor del PP que afirma parlar en nom seu.

Toni Soler, 19.3.2023

E.E. 176 LA QUETA ÉS UNA COLLONADA?

A Barcelona, si t'hi encaparres, pots viure en català, tot i que amb algunes incomoditats i sempre a l'aguait: és un esforç notable de militància. Però es pot. En realitat, fa molt temps que és així. Diria que, com a mínim, tota la meva vida de mig segle llarg.

Això sí, als anys 70 el català va aconseguir fer un salt popular endavant, es va posar de moda associat al canvi democràtic i la recuperació de l'autogovern i dels ajuntaments. Encara vivim de rendes d’aquell salt màgic. Màgic?... Sense ser nacionalistes, i malgrat l'acusació de sucursalistes que els plovia del pujolisme, les esquerres (PSC i PSUC), molt fortes i majoritàries en el camp educatiu, van fer seva la llengua com un pilar de cohesió social i d’ascensor social.

Ara ens adonem que caldria fer-ne un altre, de salt endavant, si volem salvar l’idioma propi, parlat de forma habitual només pel 36% de la població. Però ens agafa cansats. El Procés està passant factura. Malgrat els intents de protegir-la i deixar-la al marge del pols polític sobiranista –a vegades fins i tot semblava que massa al marge–, la llengua ha quedat associada a la derrota. L'espanyolisme més recalcitrant s'ha esforçat a identificar l’independentisme amb el català, és a dir, a fer-ne l’idioma només d'alguns, a etiquetar-lo políticament, a culpabilitzar-lo... Per sort, la realitat social no es correspon amb aquesta tensió: al carrer domina el castellà, però la bel·ligerància contra el català és baixa, i viceversa. El que tampoc no hi ha, certament, és un corrent a favor, en positiu, de l’idioma històric del país.

La campanya institucional de la Queta respon a aquest intent de tornar a construir un discurs amable i optimista al voltant del català... La publicitat ajuda, però no fa miracles. Igual que als anys 70, sense esforç cívic i polític no hi haurà màgia que valgui...

Ignasi Aragay, 19.3.2023

E.E. 175 LA BARCELONA IRACUNDA

No ens enganyem: raons per al pessimisme n’hi ha a cabassos. Ara que vivim temps de distopies, de no-future, i que tots plegats, començant pels joves, ens creiem molt desgraciats i ens anem deixant caure pel pendent del fatalisme, una bona manera de relativitzar els nostres mals és mirar enrere. No és un consol, només un exercici per desdramatitzar. Hi ha hagut períodes de la història molt més durs i sagnants. A Barcelona i al conjunt de Catalunya, el segle XIX i bona part del XX van ser un autèntic festival de violència i bandositats. La capital es va guanyar la fama de ciutat anàrquica i iracunda, a l'avantguarda de la revolució: higienisme, anarquisme, socialisme, comunisme, vegetarianisme, esperantisme... Tots els ismes utòpics hi arrelaven. "Barcelona és la ciutat industrial més gran d'Espanya i la seva història registra més lluita de barricades que qualsevol altra ciutat del món", va escriure Friedrich Engels. Tenia raó... No només hi havia misèria per la guerra, també per la sequera prolongada, per una important crisi del deute públic i per una Barcelona cada cop més densa i insalubre, encotillada per les muralles.

Sí, tot això ens sembla llunyà. Ho van viure els avis dels meus avis. Vist així, potser no ho és tant, de remot. Els nostres avantpassats també van veure la bullanga de 1842 i el consegüent bombardeig d'Espartero, la vaga general del 1855 (primera d’Espanya) que va impressionar Marx, els atemptats anarquistes (de 1894 a 1900 van esclatar una seixantena d’artefactes, inclosa la bomba del Liceu, que van fer 38 morts). Entre el 1814 i el 1900 Catalunya va estar 60 anys en estat d'excepció. I ja al XX, més vagues i atemptats, la Setmana Tràgica del 1909, el pistolerisme... Llegit així, tot seguit, fa basarda. I és el nostre passat prou recent. Venim d’aquesta distopia.

Ignasi Aragay, 18.3.2023

E.E. 174 QUIN VALOR TÉ UNA CRÍTICA DEMOLIDORA?

 ... en la nostra premsa, són molt rars els articles en què una obra d'art, de pensament o de literatura són analitzats fredament, amb coneixement de causa i, naturalment, el punt d’opinió personal —que els afectats poden haver considerat ximple o equivocat, hi tenen dret— que hauria d’escaure a tota peça de crítica literària o artística.

Però això, com hem dit, és cosa rara a casa nostra... Aquí, per desgràcia, ens hem convertit des de fa temps en una “gran família”, i ja se sap que els draps bruts es renten a casa, en la intimitat, mai en públic. Però la funció de la crítica és una altra cosa. Tot país en què la bonhomia o la benvolença renuncien a LA CRÍTICA SERIOSA, és un país en què, a la llarga, proliferaran coses menudes. Una novel·la com Jo canto i la muntanya balla (així en català gramaticalment correcte), que, en privat, una colla de crítics i lectors han considerat catastròfica, donarà la volta al món per no haver rebut, en el seu moment, els comentaris crítics assaonats que hauria tingut en un país amb un estament crític ben consolidat...

Jordi Llovet, 18.3.2023

E.E. 173 DIA DELS TREBALLADORS

Unes quantes amenaces ens assetgen, com a classe treballadora:
• L’emergència climàtica, que recau ja en els més febles, que converteix en mercaderies elements bàsics com l'aigua, i que fa imprescindible una reducció solidària del nostre consum.
• Les guerres, que continuen sent un negoci massa rendible que escapça moltes vides.
• Una molt injusta llei d'estrangeria, que condemna a la marginació molts homes i dones que arriben a casa nostra empesos per la fam o per la guerra.
• La manca d'habitatge públic i accessible, que deixa al carrer joves i famílies.
• L’encariment dels aliments bàsics.
• El deteriorament de la sanitat, l'ensenyament i els serveis socials, que no compten amb els professionals i recursos necessaris.
• Especialment greu és la situació dels joves, la formació acadèmica dels quals (per la manca de places, cicles formatius poc idonis, fracàs escolar...) no els garanteix l’entrada a un mercat laboral restringit i precari.
• L'atur i la precarietat laboral, que impedeixen a moltes famílies unes condicions de vida dignes i als joves poder viure amb autonomia.
I tantes altres coses.

Fa por, oi? Doncs no et deixis paralitzar per la por. L'organització i la lluita dels treballadors i treballadores per abordar els grans problemes ha millorat històricament les nostres condicions de vida i és la millor eina que tenim per canviar les coses. Sense la participació de les persones empobrides en la lluita per la justícia, no hi haurà possibilitats de canvi.
Si lluitem junts i juntes i ho reivindiquem al carrer, amb esperança, podem governar el món. ¿Nosaltres som de debò elements de crítica, de reivindicació i lluita per millorar el nostre entorn?
Participa. Allà on tu vulguis i puguis: a les entitats, als partits, als sindicats, a les associacions de qualsevol mena. La participació és requisit imprescindible perquè la democràcia ho sigui de debò. Incompatible amb la mandra. Imprimeix caràcter. Eixampla el propi punt de vista. Crea consciència col·lectiva. Esmola el sentit crític. Ajuda a conviure. És accessible a tothom, sigui qui sigui i vingui d'on vingui.  Requereix esforç, ganes d'aprofundir, reflexió, capacitat d'escolta, respecte per als altres. Provoca idees, propostes, opinions. Pot crear conflicte, però també capacitat de negociació i creativitat per buscar sortides. Afavoreix el consens, la motivació i la corresponsabilitat. No ho hem de confondre amb votar i prou. Ni amb alguns «òrgans consultius» dels quals s’espera la legitimació del poder. Ni amb el que ofereix el consum. La participació autèntica és lliure i no espera compensacions individuals.

Manifest de l'1 de maig de 2023 dels Moviments i col·lectius obrers cristians de Catalunya i Balears