divendres, 1 de gener del 2021

pd 2037 Any nou

(arafa...)
Aquestes dues dècades del segle han estat plenes, a Catalunya, d’esdeveniments dolorosos. Des de l'any 2006, amb la retallada de l'Estatut, es va posar en evidència la falsedat intrínseca del partit que llavors governava: el PSOE. I la falsedat del president del govern, el senyor Rodríguez Zapatero. Allà ens hauríem d'haver adonat que, una vegada més, amb l’estat espanyol no s'hi poden tenir tractes. Que et diuen una cosa i després en fan una altra. Després, hi ha hagut innumerables ocasions en què aquesta falsedat s’ha tornat a posar en evidència. Ens han reprimit, vexat, humiliat, espoliat tant com han pogut. I nosaltres sembla que no ens n’hàgim adonat. Perquè, em pregunto, ¿com és possible que un partit, ERC, sigui capaç de facilitar la investidura d'un president d'Espanya que té a la presó el seu líder? ¿Com és possible que ERC no recordi que el PSOE va defensar l'aplicació de l'article 155? No, no ho recorda. O no vol recordar-ho per ves a saber quines obscures raons. Potser només recorda que el primer d’octubre del 2017 plovia. Ja he dit que la memòria és làbil.
... Carner, dirigint-se a l'any nou, li diu: “Quines estrenes ens daràs potser: / angoixa, amor, traspàs o revifalla”... Carner continua i diu que nou any és nou engany. Sembla que des del fons dels seus versos vegi la nostra realitat més cruel, la de la mentida continuada... Per Carner, sembla que l’única solució a aquest desordre d'ansietat i d’enganys sigui allò que ell en diu la Veritat, així, en majúscula. És a dir, Déu. Sabem que Carner era creient i, en el seu món de desconcert i dubte, aquesta Veritat és l’última referència. Carner demana, en el seu any nou, que la Veritat li sigui llei, certitud i pau. Llei que li conformi la vida, certitud que li dissipi l’ansietat, i pau, que és allò que resulta d’una vida conformada a una llei i sense ànsia...
Narcís Comadira