Els
docents han vist com la seva figura perdia crèdit a marxes forçades.
Són els sospitosos habituals, els caps de turc preferits, els culpables
de tot plegat, sempre en el punt de mira. I no tenen eines per
defensar-se de tota mena d’atacs: han de procurar impartir tots els
continguts del currículum mentre els modifiquen les lleis educatives
cada dos per tres; han de vetllar per un bon clima a l'aula, però sense
alçar la veu, sense remetre a la idea de penalització, sense fer res que
pugui ser susceptible de derivar en una tutoria improvisada amb uns
progenitors indignats perquè el fill o la filla els ha explicat que el
professor l'ha contrariat a l’aula.
També han de partir de la base que hi ha uns coneixements mínims assolits en etapes anteriors, i han de manegar-s'ho així com poden quan la realitat contradiu la teoria. Han d’esquivar conceptes que provoquin cap mena de frustració en l’alumnat; abandonar el bolígraf vermell per atenuar un impacte visual i emocional no desitjat; evitar que hagin de fer tasques a casa per no estressar els estudiants ni els seus pares. També han de conèixer les necessitats especials dels alumnes i, a més a més, han de muntar-s'ho perquè els tractes personalitzats no obstaculitzin el progrés general d'una aula amb ràtios impossibles.
I, sobretot, quan surten els resultats de l'informe PISA, el professorat ha d'acotar el cap i endur-se'n les mans al clatell mentre prega que, per variar, ni que sigui per una vegada, no disparin tot d'una al docent.
