(arafa...)
... En una part de l'independentisme s'ha imposat la idea que la revolta
dels somriures és una ingenuïtat. S’ha traspassat una línia mental
perillosa. Com a víctima de la repressió, hi ha gent que es creu amb el
dret a protestar cremant pneumàtics, tombant contenidors per fer
barricades, tirant tanques, trencant semàfors, llençant objectes a la
policia i encarant-s'hi. Alguns ho fan directament i altres ho
justifiquen, ho minimitzen o ho atribueixen exclusivament a infiltrats.
Aquesta creença és letal. És caure en la trampa de la repressió, que
precisament busca la resposta violenta per legitimar-se... Cada encaputxat és una oportunitat per a un infiltrat. La violència, per mínima que sigui, allunya la independència... En el rerefons d’això hi ha el debat sobre quina estratègia ha de
seguir l’independentisme. D'una banda, hi ha els partidaris de la
unilateralitat, que, tot i estar en minoria, són els més bel·ligerants a
les xarxes i al carrer; i els més mobilitzats... (De l'altra hi ha un) sector que ha decidit aparcar la unilateralitat i voldria tornar al
pacifisme immaculat, a la mobilització indubtablement no-violenta i
imaginativa. Però és un grup, al seu torn, dividit...
Quan es demana unitat estratègica, caldria que decidíssim a qui donem el
lideratge per fer-la possible. ¿Als minoritaris unilateralistes o els
majoritaris no-violents? I dins d'aquests segons, ¿als desobedients o
als cohesionadors?
Ignasi Aragay
