Dante va néixer a Florència en una família de güelfs blancs. El van
batejar al baptisteri de la seva ciutat, aquell preciós edifici de
davant del Duomo, i li van posar Durante. Dante és el nom familiar, una
abreviació. A Catalunya hi ha la mala tradició de catalanitzar aquest
nom familiar, Dant, i, a sobre, de posar-hi l'article barceloní al
davant: el Dant! Quin horror! Però és així. Maleïda tradició...
Dante no seria res si no fos un poeta de debò. I és que aquesta matèria
verbal amb què va pujant la paret, sostinguda per la trama accentual i
per la rima, és una matèria transparent. Idees, teologia, fe, història,
personatges, terra, ciutats, tot queda traspassat per la llum de
l’autèntica poesia. Per la selecció de les paraules i per la seva
ordenació en el vers. Les paraules es trien pel sentit, sí, però també
perquè tenen l’accent on el tenen, perquè fan el so que fan, perquè les
seves lletres porten a d'altres lletres, a d’altres paraules, a d’altres
sentits. I tot plegat amb una naturalitat corprenedora...
Narcís Comadira, 11.3.2023
