pap 16 - UN CAMÍ PER GUANYAR-SE L'ETERNITAT

...era un propòsit freqüent entre els escriptors i els artistes del segle XIX: un poeta fa una obra amb l’anhel no exactament de “viure o ser recordat eternament”, sinó amb la idea que alguna cosa de l’eternitat es faci present, pel llenguatge mateix, contra el triomf de la mort del poeta, del poema i del lector.

És un propòsit que avui ens resulta quasi inconcebible perquè l’eternitat no escau ni tan sols a l'univers, i la mort no preocupa gaire la gent, tothom adelerat cap a un divertiment o altre...

Res d’això, o quasi res no ha resistit el pas del temps i l'auge de la gresca sense substància, el moviment, el soroll, l’obsolescència, la trivialitat o la desaparició de l’artesania.

Jordi Llovet, 15.6.2024

pap 15 - LA ULTRADRETA POPULISTA

...Si a la dècada dels anys 60, gràcies al creixement econòmic combinat amb l’estat del benestar, el proletariat occidental es va aburgesar –així ho denunciava el marxisme– i feliçment va créixer la classe mitjana, ara tenim que la classe mitjana es proletaritza, fins al punt que hi ha molta gent amb estudis i feina que viu al límit de la pobresa... D'aquí la crisi dels partits clàssics i l'emergència de líders carismàtics populistes que connecten amb les pors i decepcions dels néts i besnéts de la postguerra, que veuen que ja no viuran el progrés dels seus pares...

La ultradreta fa una denúncia histèrica i emocional que busca culpables de pel·lícula, malvats terribles que van a parar tots al sac de la dita “casta”. I qui és la casta? Doncs en realitat som gairebé tots: els polítics en genèric, els funcionaris apalancats que viuen dels nostres impostos –se suposa que des d'un conductor d'autobús fins a una infermera–, els empresaris corruptes, els periodistes manipuladors, els sindicats aprofitats… Tots aquests són (som) els enemics interns. I després, esclar, hi ha els externs: l’allau d’immigrants que ens volen envair per prendre’ns el pa i canviar la nostra identitat. I encara hi ha els interns/externs que qüestionen l'ordre moral i natural de les coses: el nou feminisme, els canvis de gènere que acabaran amb la masculinitat i la família, els ambientalistes que van contra la pagesia.

Tot plegat, ben sacsejat, remenat i esbravat, ha donat peu als discursos populistes d’ultradreta que prometen tornar a l'ordre (sense especificar ben bé quin) i fer que governin els millors. Els millors, esclar, sempre són ells. I les solucions acaben sent personalistes i autoritàries...

Ignasi Aragay, 26.11.2023

 

pap 14 - SEMPRE ELS MATEIXOS CLAVATS ALA CREU

Els que vam néixer amb un aparell de televisió a casa hem tingut una educació informativa audiovisual i estem avesats a les racions explícites de sang i fetge que serveixen a l'hora de sopar. Al final, passen el drap dels esports i el temps i la pantalla queda neta dels esquitxos de carn i metralla, fins a l'endemà. No és que ens hàgim convertit en espectadors sense pietat, però hem desenvolupat una tolerància alta a la contemplació de calvaris. Ens hem acostumat a veure els crucificats del món. En canvi, a les generacions que van comprar el primer televisor i que fins aleshores havien hagut de consumir les notícies llegides o escoltades, les imatges de la guerra o de la fam se’ls feien especialment insuportables: “Apaga això, que m’amargarà el sopar”.

En un recompte gens exhaustiu, a aquella hora hem vist morir de fam o sota les bombes famílies de Biafra, el Vietnam, Cambodja, Bangladesh, Angola, Etiòpia, Líbia, el Salvador, Ruanda, el Kurdistan, Darfur, Iemen, Bòsnia, Kosovo, l'Afganistan, l'Iraq, Síria i ara les d’Ucraïna i Gaza. Sempre són els mateixos plors, les mateixes mirades perdudes, els mateixos ventres inflats, les empentes per posar-se unes farinetes al plat, les ferides obertes, la runa del que abans eren cases, la mare desolada amb un fill mort als braços. A aquestes altures de la història, per més alt que tinguem el llindar de compassió pel dolor aliè, veure que en aquest món sempre hi ha algú condemnat a morir clavat a la mateixa creu fa una vergonya insuportable.

Antoni Bassas, 30.3.2024

 

pap 13 - FATXES MODERATS?

...l'extrema dreta han entès que per conquerir les classes mitjanes no poden violentar la tranquil·litat del personal benpensant, de manera que els seus racisme, classisme i negacionisme/relativisme climàtic els dissimulen rere un simple i clàssic patriotisme conservador que tot ho explica. Senzillament, "primer els de casa" (davant els immigrants, sense matisos ni miraments ni humanismes), "la família no es toca" (l’autòctona i tradicional, esclar) i la "civilització cristiana" tampoc (la identitat com a idealitzada foto fixa)... tenen clar que els cal un enemic ben identificable, d’aquí que ressuscitin el papus del comunisme, i sobretot que hagin convertit l'Islam en l'enemic demoníac a batre (han canviat jueus per islamistes, per això el seu suport a la Israel de Netanyahu). L'important és tenir un culpable fàcilment identificable. Que bé que els van les senyores amb vel, oi?... la immigració com a culpable de tots els mals. En definitiva, cal tornar a l'ordre natural de les coses. Quines coses? Doncs els rols de gènere de tota la vida, una educació tradicional, el rebuig al multiculturalisme... Ordre!... El resultat és el mateix: un individualisme exacerbat. Els rics ho són per mèrits propis, l’estat (igualador) és un destorb, els pobres són uns aprofitats. I punt...

Ignasi Aragay, 9.6.2024

 

pap 12 - OBJECTIU: L'EUROCOPA

Hi ha un àmbit que sovint es menysté, de manera per a mi incomprensible, i és el simbòlic: el reconeixement de la nació dins i fora d'Espanya. No cal recordar que Vicens Vives deia que el motor vital dels catalans és la voluntat de ser. Una manera assenyada –i plenament constitucional– d’iniciar aquest camí és permetre a les seleccions esportives catalanes competir internacionalment, almenys en els campionats d’àmbit europeu. Els britànics concorren junts als Jocs Olímpics, però Anglaterra, Escòcia i Gal·les tenen equips propis en la resta de competicions. És una solució pròpia d'un país que gestiona amb intel·ligència la seva pluralitat. No és normal que, a Catalunya, els ciutadans de tot origen puguin celebrar al carrer els èxits del seu equip nacional (sigui Espanya, l'Argentina o el Marroc) i que els que ens sentim principalment catalans –que encara som una bona colla– no ho puguem fer. 

El Procés no va eclosionar només per diners, ni per gestionar l’aeroport del Prat; va eclosionar, també, perquè la identitat nacional catalana té tant de dret a expressar-se com qualsevol altra. La gestió de la identitat, com sap qualsevol analista de la realitat europea, és avui un afer de primera magnitud. Si algú considera pueril aquest argument, li recomano que compari les audiències de la nit electoral d'avui amb la de qualsevol partit de la pròxima Eurocopa de futbol.

Toni Soler, 9.6.2024

pap 11 - ELS INTEL·LIGENTS FAN MNEMOTÈCNIA

“Cal aprendre les taules de multiplicar? Els alumnes han de recitar poemes de memòria? Se saben els elements de la taula periòdica? Quin paper té la memòria en l'aprenentatge actual?”...

La meva mestra de primària ens feia aprendre cançons i poemes. Llavors ens queixàvem, però avui cap de nosaltres, cap, desafina, i tots nosaltres, tots, gaudim memoritzant. Doncs bé. Ella, que deia que la memòria “és un múscul que s’ha d’exercitar”, ja es queixava dels que no raonaven, dels que “recitaven com un lloro”. Amb això vull dir que la caricatura d'una escola on un mestre avorrit feia aprendre llistes de reis gots és interessada i incerta. Sé que la memòria està preparadíssima quan ets un nen (diuen, i és cert, que els nens “són esponges”) i trobo que és el gran moment d’exercitar-la... Avui, quan m’explica les mnemotècnies, tan divertides, per memoritzar verbs i declinacions de grec i llatí (aquestes llengües mortes que no serveixen per a res), somric...

Ara bé, i per a tots els que troben que no cal memoritzar, perquè tot és a internet. Espero que a l'examen del carnet de conduir passi el mateix. Que tothom aprovi per bon comportament, que es pugui fer el test amb el llibre o el mòbil, i que els que no reconeixen els colors i tenen problemes de lateralitat puguin aprovar presentant un treball.

Empar Moliner, 1.6.2024

pap 10 - ELS CATALANS SOM IMMIGRANTS

Els catalans també som i hem estat històricament immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat centenars de milers d'homes i dones que fan les feines més mal pagades, que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s'assabenten dels ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de racisme pel seu aspecte... Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els recursos públics suficients per acollir la immigració, ¿però en tenim realment la voluntat?... La immigració d’avui és més complexa i diversa que la dels anys 60, majoritàriament espanyola...

Es tracta de decidir si s'aborda la realitat de la immigració des de la por i el rebuig demagògic (atenció: ni marxaran ni se'ls pot expulsar per decret) o des de la incorporació responsable (atenció: sense amagar-ne les dificultats i els límits)...

Històricament, hi ha hagut dos grans moments en què molts dels nostres avantpassats van fugir forçats (els hi anava la vida) buscant refugi en altres terres: després de les derrotes militars del 1714 i el 1939... Tots ells, en totes les èpoques, suposo que aspiraven a ser mínimament ben rebuts, que volien només una oportunitat per refer la vida lluny de casa i que no renunciaven a la seva identitat, les seves creences, la seva llengua. El mateix que els passa als que han vingut a viure entre nosaltres.

Ignasi Aragay, 21.1.2024

 

pap 9 - L'INSTINT MATERNAL QUE DIU QUE ENS HAN VENUT

“No voler ser mare és una decisió política i conseqüent amb la vida que vol portar, meditada i valenta, una decisió presa d'una manera molt conscient que s'allunya d'aquesta cosa de l'instint maternal que ens han venut”.(Maria Rodríguez Soto)

Tota decisió és política. Estudiar o no, fer dieta o no, anar en transport públic o no, votar o no. Algunes decisions són meditades, sí, però d'altres no cal que ho siguin... Quan ella formula, doncs, que la decisió del personatge s’allunya d’“aquesta cosa de l’instint maternal” que “ens han venut”, esclar, ho considera una impostura que a algú li interessa que creguem. Si no el verb no seria vendre, seria potser revelar. Jo el que percebo, justament, en la literatura i l’audiovisual, és que ens venen o revelen el contrari. Les empoderades i modernes són les que presumeixen de “mala mare” i, per contra, les practicants d'això que en diuen “hipermaternitat” són titllades de poc empoderades i de cursis. Jo diria que en la majoria de mares i pares hi ha una barreja meravellosa d’instint i intel·ligència. I aquesta barreja la percebo també en altres aspectes de la vida, com l'alimentació, el sexe i l'art. Trobo en general que –quan es pot– s'ha de poder triar, però trobo també que les nostres tries (sexuals, alimentàries, parentals) no són tan curioses per fer-ne tesis interessants.

Vull dir, doncs, que té raó dient el que diu, però també en tindria dient el contrari: “Voler ser mare és una decisió política i conseqüent amb la vida que vol portar, meditada i valenta, una decisió presa d'una manera molt conscient que s'allunya d’aquesta cosa de la falta d’instint maternal que ens han venut”.

Empar Moliner, 27.4.2024

Edmon

 

pap 8: BYUNG-CHULHAN HO TÉ CLAR

"La falta de contacte físic genera estrès i ansietat", diu Byung-Chul Han, el filòsof coreà germanitzat... Cada cop ens mirem més a nosaltres, amb dues conseqüències perilloses: la dismòrfia (atenció desmesurada als suposats defectes del nostre aspecte físic, d’aquí que triomfi tant la cirurgia estètica o l'augment de malalties com l’anorèxia) i el narcisisme egocèntric (atenció desmesurada a nosaltres mateixos en general.

Sense un món físic real, el jo es replega, es concentra sobre si mateix, i la resta esdevé "consumible i disponible", diu... El pensador coreà-alemany relaciona el món digital amb el capitalisme del consum, la producció i el rendiment, de l'èxit en termes de poder, mercaderia, possessió. Davant d’aquesta societat... passa que, "com més èxit tinc, més deprimit em trobo". Res no té sentit, res no transcendeix el present prosaic. "Déu no consumeix", ens diu. Necessitem alguna divinitat... Quina divinitat, doncs? La del desig sensual, Eros, per tirar-nos als braços dels altres, per tocar-nos. Amb totes les imperfeccions que això comporta... És un retorn al tu, a l’altre. És perdre la por a la diferència. Celan: "Jo sóc jo quan tu ets tu"...

"Que estúpida! La intel·ligència artificial no és capaç de pensar. Només és possible pensar amb el cos. Amb l'emoció, amb el sentiment. Només és possible pensar amb la mortalitat". Byung-Chul Han conclou amb una reivindicació de l’esperança, que no és el mateix que l’optimisme... L'esperança com el contrari de la por que alimenta els populismes de dretes, com a la dimensió del nosaltres.

Ignasi Aragay, 27.4.2024

 

pap 7 - A QUI NO SENT EL CATALÀ COM UNA LLENGUA PRÒPIA

La meva intenció és justament interpel·lar –per si de cas els arriba– les persones que potser no van néixer aquí; que fins i tot van desenvolupar una antipatia envers el català –tot percebent-la com una llengua imposada– quan, a l'escola, es van sentir en desavantatge respecte als nadius catalanoparlants; que han aconseguit construir-se una vida sense haver de fer res més que l'exercici de comprendre la llengua catalana quan altra gent la parla –sense parlar-la ells–, i que, finalment, s'han reproduït i han dut al món personetes que –ara ja sí– tenen l'oportunitat de tornar grans amb el català com a primera o segona llengua –en convivència bilingüe amb el castellà o amb la llengua de l’altre progenitor–, amb totes les oportunitats inherents a aquest aprenentatge.

En una versió anterior –que finalment he descartat per massa ingènua–, m'imaginava que aquest perfil de persona a què em refereixo –els pares i mares que de petits van avorrir o rebutjar el català i que ara tenen fills nascuts aquí– anava fins i tot al Correllengua per defensar el dret de la seva descendència a aprendre el català a l'escola amb la facilitat, la naturalitat i fins i tot la inèrcia de què ells no van gaudir per mor de les seves circumstàncies. Tanmateix, com deia, la columna em va sortir massa naïf, així que, ara i aquí –que diria Mishima–, el meu desig es limitaria, bàsicament, que aquests pares i mares respectin, com a mínim, el component simbòlic del Correllengua i que, fins i tot, comprin la possibilitat que un dia –ja sigui aquest diumenge o al Correllengua de d'aquí a cinc anys– els seus fills vagin al Correllengua per convicció, perquè –ells sí– estimin i integrin com a llengua pròpia la llengua que els seus progenitors potser veieren com una obligació farragosa. Perquè no podem esperar sumar entusiasmes arreu, però demanar respecte és ben legítim.

Laura Gost, 5.5.2024

 

pap 6 - MESTRES INSULTATS

Sis de cada deu mestres i professors denuncien haver estat insultats i en alguns casos agredits per alumnes, segons una enquesta sindical. 

Abans, a l'escola, la violència s’exercia de dalt a baix, a base de jerarquia, obediència, por al càstig com a element de control escolar i sistema combinat de premis i càstigs, inclosos els corporals, de manera que la bufetada del mestre era entesa, i a vegades complementada, per la bufetada de casa. Tota la tribu considerava que el principi d'autoritat era sagrat...

Ara hi ha alumnes que entren a l'escola amb la violència de l'exclusió social que perceben, o amb l'amenaça, l'insult i la força física com a manera de guanyar-se el respecte, i esclar, amb la violència que és el reflex de la que pateixen a casa.

Al mateix temps, la falta de respecte va més enllà de les classes socials. Hi ha els nens maleducats, sobreprotegits, als quals no els falta de res però no ho saben, ni saben el que costa guanyar-s'ho. Són els fills de pares que no els renyen ni els corregeixen perquè, ara, els que tenen por o mandra d’exercir l’autoritat són aquests pares. En l'època de la prova i error, i de la resposta immediata, estem perdent de vista que educar vol temps. La galeta que la duresa de la vida té preparada a aquests nens és enorme, tan gran com la factura social que paguem i pagarem tots plegats si no eduquem en l'esforç i el respecte.

Antoni Bassas, 20.4.2024

 

pap 5 - FEM VEURE QUE DURARÀ

Som a les vigílies de Sant Jordi i gairebé tot el país –gràcies a Déu, sempre hi ha dissidents– es disposa a recrear aquest miratge anual del dia que semblem un país més culte, civilitzat i sensible del que som en realitat... A la dècada dels setanta, la comarca del Maresme cobria el 80% de les roses que es venien per Sant Jordi a tot Catalunya. Ara mateix, l’únic productor que queda no arribarà a l’1% de la demanda total de sis milions de roses...

Recordo l’emoció de la primera rosa d’amor que vaig rebre, amb setze anys, que el meu enamorat havia agafat d’un jardí. I recordo la tristesa i la impotència del primer Sant Jordi sense la rosa del meu pare. Cada rosa estava carregada d’un significat immens. Després, a mesura que la festa creixia, van començar a regalar roses els bancs, els restaurants i les botigues. És bonic, però potser tot va perdent significat.

No em molesta que les roses que rebré aquest any siguin de Colòmbia o de Kènia, però m’entristeix sobremanera que això vulgui dir que ja no es fan roses al país. Són els signes del temps. Els comerços locals i negocis de tota mena de tradició tanquen i la gent jove ho compra tot per internet a l'altra punta de món. Sé que és una transformació imparable. És una força bestial que ens empeny cap a un futur sense identitat. No tenim força ni esma per mirar de vèncer aquest drac...

Però arribarà Sant Jordi i, com cada any, comprarem roses i llibres sense saber ni d'on venen les flors ni si aquell llibre es llegirà... Riurem i ens deixarem endur per l'alegria d'una diada que parteix d'una idea lluminosa i ens esforçarem per creure que tot és veritat. Ja ho deia el príncep dels poetes: La primavera se'n va / Amb les parpelles closes, / pensem en roses i roses; / fem veure que durarà. Potser hem de començar a acomiadar-nos del Sant Jordi que coneixíem. I potser per això Josep Carner va titular el poema Adéu sense comiat.

Sílvia Soler, 20.4.2024

pap 4 - LA GALLINA JA NO SAP DIR QUE NO

A classe, toca parlar de la revolució i de Karl Marx... Què és una societat de classes? I la revolució del proletariat? Baden amb el mòbil. Demano quina paraula associen a revolució i diuen innovació, transformació, canvi. Molt bé. Aquí ningú no parla de ruptura ni d’actes subversius... Siguem sensats. Ja sabem com acaben les revolucions. Pregunto: quina diferència hi ha entre el dissident i el revolucionari? Cap: tots dos volen canviar la societat... Agafo una drecera: parlem de situacions d’injustícia viscudes. En general, les poden identificar amb precisió, tant en primera persona com pel que fa a escenes que han vist. Situacions que indignen. L’àrbitre va picar falta i no l’era. L'examen era massa difícil i el professor explicava fatal. Vaig veure que un company patia bullying. Què vau fer davant la injustícia? Resposta força general: no hi ha res a fer. És el que hi ha.

Agafo embranzida: pregunto si saben qui és Lluís Llach. Una minoria diu que sí. Una noia diu que és un polític. A continuació, parlo del franquisme. N'hi ha que badallen... Poso la lletra de la cançó. Els ensenyo la tornada: “La gallina ha dit que nooo, visca la revolucióooo”, vinga, tothom amb mi! A poc a poc, amb cara de “la professora s'ha fumat alguna cosa aquest matí?” van apujant el to de veu i aixequen el braç amb energia, tots som la gallina. Riuen.

Conclusió: es pot dir que no? Esclar! I encara més: es pot fer la revolució. Un moment, però quina? Surto de classe recordant quan teníem vint anys. En una societat sense llibertats civils localitzàvem clarament el no. Com identificar-lo en el món d'avui, amb tantes vies d'escapament i gadgets per evitar pensar en els problemes reals? La gran dificultat present és ser realista. Per dir no, cal saber identificar les veritables qüestions a combatre. Aquests joves coneixen la paraula. Només cal ajudar-la a sortir enfora, localitzant la injustícia en la circumstància precisa que l’expressa.

Anna Pagès professora de la universitat, 6.4.2024

 

lliVre 26: VOL DE NIT

"És de l'experiència que es desprendran les lleis, el coneixement de les lleis no precedeix mai l'experiència" (Rivière) pàg. 71 

...Els núvols, sota seu, retornaven tota la neu que rebien de la lluna. Els de mà dreta i els de mà esquerra també, tots alts com torres. Circulava una llet de llum, en la qual l'aparell es banyava... (pàg. 100) 

...De mica en mica sorgiran cap a la llum del dia els conreus grassos, els boscos humits, els camps frescos d'userda. Però entremig dels tossals, a hores d'ara inofensius, i les prades, i els anyells, en la saviesa del món, dos homes joves semblaran adormits. I alguna cosa haurà lliscat del món visible a l'altre... (pàg. 105 i 106) 

..."La mort del meu fill, encara no l'he compresa. Són les petites coses, que són dures: els seus vestits que retrobo i, si em desperto a la nit, la tendresa que em puja igualment al cor, convertida en inútil, com la meva llet." De la mateixa manera, per a aquesta dona la mort de Fabien havia de començar a penes demà, en cada acte en endavant sense sentit, en cada objecte. Fabien abandonaria lentament casa seva. Rivière callava una pietat profunda... "No demanem de ser eterns; tan sols no trobar-nos que els actes i les coses perdin de cop i volta el sentit. Aleshores es mostra el buit que ens envolta..." (pàg. 109 i 110) 

Victòria... derrota... aquestes paraules no tenen sentit. La vida està per sota d'aquestes imatges, i ja en prepara de noves. Una victòria afebleix un poble, una derrota en desperta un altre. La derrota que ha suportat Rivière potser és una penyora que aproxima la victòria de debó... (pàg 125)

Vol de nit d'Antoine de Saint-Exupéry, edicions 62

 

pap 3 - UN BARÇA-GIRONA DE LA MÀXIMA EXIGÈNCIA

...Després de 15 jornades, el Girona té quatre punts més que el Barça, és colíder, té una millor diferència de gols i ha guanyat dos partits més. Increïble però cert. Quan al teu veí més modest les coses li van millor que a tu, et sents assenyalat. La visita dels blanc-i-vermells fa respecte. Hi ha partit, esclar. Per més que tothom es pregunti fins quan durarà l’escapada gironina, el joc de l’equip de Míchel continua sent consistent, a punt de culminar el campionat d'hivern... Però el Barça va cap a dalt. Després d’haver vist el que van ser capaços de fer De Jong, Pedri i Gündogan al mig del camp contra l'Atlètic de Madrid s'entén millor que la llarga absència per lesió dels dos primers hagi fet semblar que el Barça jugava amb una sabata i una espardenya. Per fi el Barça va tornar a dominar el mig del camp, com s'espera sempre, i encara més d'un equip entrenat per Xavi. L'assignatura pendent continua sent el gol, amb el Barça a l'espera que Lewandowski torni a fer de golejador, i sostenir un joc reconeixible durant noranta minuts. Només així el Barça podrà derrotar un Girona que confirma, una vegada més, que el futbol continua sent aquell esport fantàstic en què els resultats encara són capaços de desmentir la lògica.

Antoni Bassas, 9.12.2023

 

lliVre 25: EL FEDERAL

...

- Esteu detingut per alta traïció. sereu castigats amb pena de mort per aixecar en armes la provincia de Girona contra la Corona i el Regne d'Espanya, i per ofensa greu contra l'església catòlica, apostòlica i romana, que censura explícitament les faltes de patriotisme... el brigadier (general de brigada) Romualdo Crespo va continuar:

- Sereu sentenciat com a culpable de cadascuna de les morts dels soldats espanyols que han caigut defensant la unitat indivisible del Regne d'Espanya, que heu intentat crebantar mitjançant l'aixecament il·legal i immoral dels pobles de Catalunya contra la pàtria. Heu volgut mesurar les vostres forces amb les de l'Estat, Caimó. Era una empresa bàrbara, a més d'indecent. Ara us faig saber que. malgrat creure-us victoriós, n'heu sortit perdedor. Com no podia ser d'altra manera.

...

- De debò us penseu que en sortireu de franc, Caimó? Naturalment que hi ha un acord, i alguns dels vostres amics ja han obert converses amb el govern d'en Serrano perquè es decreti l'amnistia. Hi haurà amnistia, perquè el govern és dèbil i tou, però aquesta vegada només la veureu passar, Caimó. D'altres se'n beneficiaran, però vos anireu a presó i pagareu pels vostres crims amb la vida.

...

(Pere Caimó va ser entre altres coses alcalde de Sant Feliu de Guixols i cap de la batalla coneguda com a "El Foc de la Bisbal" l'any 1869)

El Federal de Sebastià Alzamora. Proa 2024

 

pap 2 - LA IL·LUSIÓ D'EDUCAR MALGRAT PISA

Qui no ha mitificat la seva infància?... Jo vaig tenir sort... Les mestres tenien autoritat, les respectàvem. Però tinc la sensació que els nois i noies érem més gamberros que els d'ara. O potser ens deixaven que ho fóssim: ens renyaven sovint i alhora ens deixaven força llibertat. Ens escapàvem del pati i en fèiem algunes de grosses. Teníem marge per equivocar-nos i les mestres en tenien per castigar-nos. Això ha canviat. La canalla està molt –massa– controlada i monitoritzada, hiperprotegida, i els mestres també estan massa vigilats pel sistema. Tot encotillat. Per totes dues bandes. I també amb la família. 

Em guardaré molt de la nostàlgia. Perquè ara hi ha escoles meravelloses. I el més important, no n'hi ha de desastroses, com sí que passava als anys 60 o 70 del segle XX. El nivell mitjà sens dubte ha pujat. Si fa 50 anys hi hagués hagut proves PISA, els resultats ens haurien situat encara pitjor que avui, no en tingueu cap dubte. També aleshores hi havia molta vulnerabilitat social –pobresa– i molta segregació –immigració–. Les escoles... capaces d’innovar sense perdre el nord, eren poquíssimes i tenien un alumnat de classe mitjana autòcton. S'inspiraven en el record de la gran tradició catalana, des de Montessori fins a Rosa Sensat. I no podien comptar gaire amb l'administració: encara amb dictadura, la tenien en contra... El que va marcar l’impuls renovador d’aquells anys va ser sobretot un optimisme encomanadís, un compromís ciutadà transversal. Hi havia il·lusió per sortir de la dictadura i construir un país nou, per recuperar la llengua, per formar nois i noies que serien ciutadans d'una societat més lliure i justa. Tot plegat aportava energia i valentia per tirar endavant. Això realment és el que es troba a faltar. A l’educació i arreu hem passat d'una creadora ingenuïtat utòpica a un emprenyat derrotisme distòpic. Tothom està a disgust, el sentiment d'impotència i desconfiança s'ha generalitzat. I així és molt difícil construir res... 

Costarà recuperar la il·lusió, però és imprescindible fer-ho... Cal l'educació de sempre –treballar els coneixements bàsics: lectura i matemàtiques– comptant amb les noves eines –el món digital ha vingut per quedar-se– i les noves metodologies –projectes, competències–. Cal més exigència? Rotundament sí. I això és feina tant dels docents com dels pares. De nou la responsabilitat està repartida.

Ignasi Aragay (fill de mestres), 10.12.2023

 

pap 1 - EL FUTUR DE L'ANC I D'ÒMNIUM

Durant el Procés, la competència dins l’independentisme va produir-se tant en el terreny dels partits polítics com en el de les entitats civils. Més enllà de l’ideal d’unitat, hi havia la vitalitat de projectes i estratègies pròpies d’una societat dinàmica i plural... l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural jugaven al mateix estira-i-arronsa en el terreny civil...

En un camp i l’altre, hi va haver moments de certa comunió estratègica, però els recels i afanys de protagonisme sempre van existir... el 2017 en desfermar-se la repressió, va començar el descens als inferns, moment en què van aflorar de manera descarnada les diferències soterrades. La trista història posterior, fins a arribar al fracàs de les darreres eleccions, ja la sabem. L'independentisme s'ha anat agrejant, barallant i empetitint, ha anat perdent centralitat i amabilitat. El bon rotllo ecumènic de la revolució dels somriures queda avui com un nostàlgic record llunyà. Aliança Catalana ha desfermat tots els dimonis...

el maximalisme in crescendo de l'ANC li ha anat fent perdre la centralitat social i el lideratge moral que havia tingut, cosa que ha provocat que pel camí s’hagi quedat sense el gruix de l’àmplia base social que havia aglutinat, amb les Diades com a gran moment anual durant una dècada. Les pugnes internes han sigut un llast que han acabat fent malbé la criatura... 

L’ANC, camp de batalla de les diferents ànimes de l'independentisme polític, no ho tindrà fàcil per refer-se... Òmnium ve de molt abans del Procés, de l’antifranquisme, i es projecta endavant més enllà de la conjuntura política: la seva dimensió cultural i lingüística li dona solidesa. Per a Òmnium, la independència ha estat sempre més un mètode –per anar cap a una plenitud cultural i social– que un fi en si mateixa. Per a l’ANC, en canvi, cada cop ha estat més al revés: la independència com a inici i fi de tot...

Ignasi Aragay, 26.5.2024

lliVre 24: LA COMPANYIA CATALANA A ORIENT

"De fet és un gran perill anar en companyia d'un fill de rei que sigui jove, perquè ells són tan alts de cor i de sang que es pensen que ningú no gosarà fer-los mal. I és cert que així hauria de ser si al món hi hagués el respecte que cal, però el món és tan irreverent que hi ha ben poques coses en què tothom es comporti com Déu mana. I, a més, aquests fills de rei són senyors de tal mena que ningú no gosa oposar-se a res  del que disposin..." 

Crònica de Ramon Muntaner [235] any 1325

 Citat a La Companyia Catalana a Orient pàg. 159