Aquesta setmana hem sentit parlar català al Congrés de Diputats.
És un fet que ens ha fet tornar a parlar de “dia històric”... era un
fet històric –atès que mai no s'havia produït– que la diversitat
lingüística de l'estat espanyol entrés per primera vegada a la cambra
sense haver de rebre retrets i amonestacions... Vaig observar
l’esdeveniment des de l’escepticisme, barrejat amb un
polsim de vergonya aliena i una bona dosi d’indignació, pel fet que una
cosa tan natural, tan positiva, tan democràtica, s’esdevingués tantes
dècades després de la cloquejada “Transició exemplar”...
Així i tot –em confesso– ... em vaig
emocionar una mica... Esclar que considero que tot això arribar tard, tardíssim. Que estem
celebrant un fet que hauria d’haver estat realitat i lògic de fa molts
anys. Que no em crec les exaltacions del plurilingüisme que arriben ara
des d’alguns escons. Que amb això no n'hi ha prou, ni de bon tros...
No sé si poder parlar català al Congrés ens acosta a la
independència. És molt probable que no sigui així. Ni tampoc poder
parlar català a Europa. No m'hi conformo. Però mai no em mantindré
impertèrrita davant d'un nou reconeixement de la llengua catalana,
vingui d'on vingui.
Sílvia Soler, 23.9.2023
