Argentina 1976 DIARIO DE LAS VÍSPERAS (III La tregua)
Eduardo Galeano
La por és la pitjor notícia. A l'enterrament de Burnichón, a Córdoba - m'explica Héctor -, només hi havia dotze persones. De les dotze, onze eren dones... Burnichón coneixia el país pedra a pedra, persona a persona, el gust dels vins, la memòria de la gent: li rebentaren el crani i el pit a trets de Itaka i el tiraren a un aljub. De la casa, dinamitada, no en quedà ni les cendres. Els llibres que ell havia editat a mà, treballs de nois de província en els que creia descobrir talent o grapa, van anar a parar, en un tres i no res, als soterranis de les llibreries o a les fogueres. Vint-i-cinc anys de treball esborrats de cop. Els assassins han tingut èxit...
La por és la pitjor notícia. Una parella d'amics, m'explica, cremà els llibres a l'estufa de llenya. Un a un, tots els llibres: un ritual del nostre temps. Començaren per Lenin i fou com una febrada: acabaren cremant "Alícia en el país de les meravelles". Quan ja no quedava res per llençar a la foguera, feren a trossos els discos. Després ella plorà en un racó, de cara a les flames.
...
Héctor e pregunta per Haroldo. Li dic que no en sabem res. Parlem d'altres presos i morts i perseguits: de les amenaces i la màquina del silenci. ¿Qui pot pensar, parlar, dubtar, comunicar-se? ¿Fins quan seguiran prohibits en aquestes terres d'Amèrica, els homes i les paraules i els contactes? ¿Fins quan seguirà la cacera? ¿Fins quan la traïció?...
...
Seiem a menjar el picant de pollastre que Eulalia prepara per a nosaltres, mans màgiques, a la cuina... Em fa bé dinar en aquesta taula. Comparteixo amb aquesta bona gent el pa i el vi, els records i les notícies, com en els temps antics, quan la comunió era l'alè dels creients.