dimarts, 31 de desembre del 2019

pd 1702 Som (i serem) un pacte de convivència

(arafamesdunanyimig)
La batalla diària en què estem ficats, amb un Estat al davant que ha tret les urpes i ara ens voldrà amanyagar amb retòrica buida, ens fa difícil pensar més enllà de la supervivència diària. La duresa del moment, l’ombra allargada de presos i exiliats, d’una banda ens revolta inevitablement -¿com pot ser que ens estigui passant això?- i de l’altra ens empeny a un realisme tan peremptori com incert. Entre els extrems de la revolta i el pragmatisme, costa prendre a cada instant les imprescindibles decisions i gestos raonats com si no passés res, sabent i patint per tot el que està passant... És en els moments difícils que un demostra el seu valor. I això val tant individualment com col·lectivament... Quan el Procés anava bé, quan encara no s’havia fet explícita la repressió, quan la il·lusió ens dominava (i potser ens encegava), va ser relativament fàcil. Allò era una festa. Tot semblava possible. És ara, en la sotsobra, en el dolor, ara que ens sentim aclaparats i sense horitzó, quan un a un, tots, hem de demostrar que es pot comptar amb nosaltres, és ara quan cal la valentia de seguir en un dia a dia que no és heroic, és ara quan hem de mirar enllà per recordar-nos per què estem lluitant, quin és el nostre ideal. I el simple fet de fer-nos aquestes preguntes i buscar-hi respostes... és el que ens tornarà a donar la força per guanyar el futur. El diàleg i la convivència són la radicalitat més gran, són el que realment ens fa forts.
Ignasi Aragay

dilluns, 30 de desembre del 2019

pd 1701 Podem esperar neutralitat del rei?

(arafamesdunanyimig)
... Alex Salmond ho va dir ben clar: “És difícil esperar suport d’una família reial quan el que intentes és desempallegar-te’n. En política cada acció té una reacció. No té sentit que els independentistes reclamin neutralitat al rei quan ells no són neutrals respecte a la monarquia”. Ignorant el seu consell, aquesta setmana Torra, Puigdemont i Mas han enviat una carta a Felip VI apel·lant al seu rol com a àrbitre...  S’hi insisteix en un retret que es pot resumir així: “Si deixes d’actuar com a rei d’una part de la població, no pots esperar que aquesta part de la població et reconegui com a rei”. Dit en altres paraules: “No et podem ser fidels si no ens empares”. Una manera ben curiosa de fer República... a carta dels tres presidents tornava a exhibir el que no sé si definir com a falsa ingenuïtat o ceguesa estratègica: el persistent intent d’ignorar que això que anomenem Procés és un atac frontal i irreversible a la raó de ser de la Corona. ... La carta dels tres presidents té el sentit d’esgotar les vies de diàleg i evidenciar que aquesta monarquia no és europea ni democràtica, però és també el cant del cigne d’uns temps a què el sobiranisme -si no vol fer riure- ja no pot tornar. L’1-O i la seva reial seqüela han marcat un abans i un després. Felip VI no pot ser neutral en aquest conflicte perquè ja no som creïbles ni ell com el nostre rei ni nosaltres com els seus súbdits.
Albert Pla Nualart

dissabte, 28 de desembre del 2019

pd 1700 la farra criminal (i 2)

(arafamesdunanyimig)
Algú dirà que el pessimisme realista no és alternativa –malgrat que sigui sempre un esperó: saber on som per evitar d’anar a parar a un lloc encara pitjor–. El que mai ha estat alternativa, això segur, és l’optimisme irracional, fatu i gairebé fantasiós. Contra el màrqueting de la llei del silenci, contra la falsa normalitat que vol camuflar l’excepció real, continuem vivint en un país amb nou presos i preses polítics, amb vuit exiliats, amb peticions de presó de 30 anys en un sumaríssim mccarthista, amb 750 batlles investigats i amb desenes de persones monitoritzades, controlades i rastrejades. I mentre tot això s’escriu, arriba la gestualitat buròcrata i grisa del 1984 orwellià. Esborrar-ho tot i qualsevol rastre i qualsevol resistència... Com si així deixessin d’existir. Com si així deixéssim d’existir...  la farra criminal del poder continua. La mateixa farra que també sap i per això ens vol fer oblidar –el primer dia d’octubre com a refugi permanent– que no hi ha ningú més que totes i tots nosaltres per aturar-la i anul·lar-la.
David Fernàndez

divendres, 27 de desembre del 2019

pd 1699 la farra criminal (1)

(arafamesdunanyimig)
 
​... ​ja ho deia Brecht: hi ha jutges absolutament incorruptibles a qui res ni ningú pot incitar a impartir justícia. I en curtes hores hem vist com se succeïen distintes resolucions judicials que ens recorden com és de llarga i antiga la impunitat, la doble vara de mesurar i la indecència indissimulada del poder.​..  Tothom és igual davant la llei, però la llei –i els qui la maneguen– no és igual davant tothom... ​la justícia no és deliberadament miop ni erràtica: pel que condemna –i pel que absol–, pel que persegueix –i pel que exalça–, per qui allibera –i per qui empresona– la coneixereu... Agustí d’Hipona 'reloaded': si dels governs traiem l’acció de la justícia només queda una colla de lladres i pirates. ... 

David Fernàndez

dijous, 26 de desembre del 2019

pd 1698 Nadales digitals

(any 1994, en fa vint-i-cinc)
Escric aquestes ratlles pensant en les noves zones de vianants i l'allau de nadales que s'hi presagia. ¿A quina rambla o carrer engalanat ens caurà a sobre el ruixat de simbombes digitals i campanades electròniques, i quants bemolls cladrà tenir per sofrir-lo? Les nadales, com tants altres signes nadalencs, han caigut en mans d'especuladors de les il·lusions, que han transformat un patrimoni popular en un producte de mercat on totes les adulteracions són possibles. Banals, indigestes, espúries... ¿Es tornarà a produir, aquest Nadal, la simbiosi sinistra de sintetitzadors barats, arranjaments carrinclons i veuetes picarol? No ho vulguin els àngels allà a la Glòria, ara per ara desnonats.
Josep Pujol i Coll

dimecres, 25 de desembre del 2019

pd 1697 Nadal

(fa 25 nadals)
... Avui, més que cap altre, és un bon dia per compartir amb aquelles persones que han deixat una petjada profunda en la suma dels nostres dies, de somriure amb els seus gestos feliços, d'escoltar, generosos, les seves il·lusions, de sentir-nos tremolar l'esperit amb els seus temors, d'esbandir-nos plegats el dolor amb l'esperança, d'enyorar amb gratitud els que ens falten i de tornar la melanconia serenor. Només els que són capaços d'aquesta receptivitat poden apreciar que la taula d'aquest dia no és un amuntegament de gules i vanitats, sinó un àgora particular on el valor dels matisos supera l'aparatositat de l'escenari.
Enric Serra

dimarts, 24 de desembre del 2019

pd 1696 Un Nadal estrany

(ja fa dos anys!)
Serà un Nadal estrany... ens reunirem al voltant de la taula amb la gent que estimem. L’haurem guarnit -o no- amb la vaixella bona i les copes de cristall. Tindrem a prop un arbre -o no-, potser farcit de llaços grocs, i, d’aquesta manera, el menjador de casa agafarà un cert aire d’insurrecció i de revolta. Cantarem nadales -o no- i barrejarem, com sempre hem fet, los peces en el río amb el fum, fum, fum. Farem cagar el tió -això sí- perquè, malgrat tot, per damunt de tot, cal preservar la il·lusió dels més petits.
En algun moment del dia, mentre cantem o mentre mengem l’escudella, o potser mentre obrim els regals i algú va arreplegant els papers de colors vistosos i els va ficant tots a dins d’una bossa perquè el menjador no quedi fet un caos, tindrem un record per als nostres morts. Serà un instant agredolç, a mig camí entre la tristesa de l’enyor i l’escalfor que ens acompanya sempre que hi pensem.
Però serà un Nadal estrany. Perquè després del bon dinar, de les nadales, dels regals i dels ulls esbatanats dels menuts quan aixequen la manta... tindrem inevitablement un pensament per a aquells que, enguany, no hauran pogut tenir res de tot això. Potser no els coneixem personalment, però els sentim propers. Perquè ens representen, perquè els vam escollir perquè miressin de fer realitat el nostre somni. És un encàrrec immens, aquest de fer realitat l’anhel de tanta gent. Requereix un gran coratge.
Són a la presó o lluny de casa, i aquesta injustícia ens revolta cada dia. I quan s’acosten les festes de Nadal, encara una mica més. Tal com ens ha passat quan hem perdut una persona estimada o estem passant un moment difícil per qualsevol motiu.
I contra aquesta aflicció no hi ha cap antídot que no sigui la nostra pròpia capacitat per protegir-nos els uns als altres, per compartir el que sentim, per estimar-nos. Aquest és, sense dubte, el veritable esperit nadalenc. Serà, però, un Nadal estrany.
Sílvia Soler

dilluns, 23 de desembre del 2019

pd 1695 Nadal

... Només cal mirar la televisió per adonar-se què entén el nostre món que és Nadal. Mai no hi ha cap anunci d’àngels i pastors, ni hi surt cap referència a cap portal ni a cap Nen, ni a cap bou ni a cap mula... Ja no s’envien felicitacions impreses. Ara s’envien per mail o per WhatsApp. I es felicita més l’any nou que no pas el Nadal. Sembla com si aquestes festes nadalenques volguessin tapar amb un vel estúpid l’origen de la suposada alegria que les festes comporten. Es parla de l’esperit nadalenc, que no és altra cosa que un esperit estovat. No sento mai cap cançoneta popular. Bé, popular és un dir, perquè ja ningú no les sap. Ja no tenim desembres congelats, ni dimonis escuats, ni tuncs que tan tuncs... La cultura del país s’ha evaporat...

Narcís Comadira

dissabte, 21 de desembre del 2019

pd 1694 Nou clima, noves perspectives?

(arafamesdunanyimig)
... el nou govern Sánchez no ens permet deixar de ser escèptics, perquè no farà cap pas en fals, especialment en la qüestió catalana... intencions i prou, amb maquillatge federal, com fa 15 anys. Hi haurà bona educació en lloc de macarrisme, perquè el PSOE això sí que ho té; però esperar-ne alguna cosa més és apuntar-se al realisme màgic... Una rebaixa de la tensió és indispensable perquè Catalunya recuperi l’alè i perquè tothom recompongui files, renovi lideratges... sense la necessitat de malgastar totes les energies a reaccionar als greuges i a les humiliacions diàries... Però no podrem arribar a aquest punt de, diguem-ne, normalitat, si no s’arriba a una solució per a tots els represaliats pels fets d’octubre. Hi ha moltíssima gent a Catalunya, més enllà i tot del 47% de votants independentistes, que exigeix que es posi fi a una situació humiliant i inhumana com la dels presos. En aquest punt cal ser inflexibles i insistents fins a l’extenuació.
Toni Soler

pd 1693 Torneu-vos-en a casa

(arafamesdunanyimig)

... S’omplen la boca de democràcia i participació per negar-la: delegueu, delegueu, que ja hem arribat. I acateu, sobretot acateu: adheriu-vos, desafectes. I cap a casa, va. Però acatar concretament què? La injustícia? Esparveren les crides a l’espera de la calma -quina?-, al retorn a la tranquil·litat -de qui?- i al regne de la neutralitat a l’espai públic, com en tot cementiri... Mirat dialècticament, capgirant el discurs inquisidor del poder, hi ha motius mínims per a la celebració. Si tant ordenen disciplinàriament que ens en tornem cap a casa és perquè saben del cert que seguim al carrer, i que la lluita -per una societat mínimament decent, com diria Isaiah Berlin- sempre continua... Ho saben ells i ho sabem nosaltres: la capacitat de resistència, persistent i resilient, de moltíssima gent és avui inversament proporcional al que anuncien... I no, no pensem tornar-nos-en a casa. És el que voldrien. Evidència desobedient: a peu de carrer tant com calgui fins que fem tornar a casa els únics que hi han de tornar i que mai no ho faran sols. En Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, l’Oriol Junqueras, el Quim Forn, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, en Raül Romeva, el Josep Rull i en Jordi Turull. I en Carles, la Clara, el Toni, el Lluís, la Meritxell, la Marta, l’Adrià i l’Anna Gabriel. Perquè fins que ells no tornin a casa, nosaltres tampoc ho podrem fer. Ni valdrà la pena fer-ho.
David Fernàndez

divendres, 20 de desembre del 2019

pd 1692 Comença el diàleg de sords: benvingut sigui (2)

(arafamesdunanyimig)
... l’independentisme ha acceptat que li cal recomençar sense renunciar al camí fet. L’anomalia dels presos polítics i dels polítics exiliats, més enllà del dolor i la injustícia, dona sentit a la denúncia democràtica de l’independentisme. En canvi, per a l’Estat és un maldecap, una taca permanent. En aquesta hora de la represa de diàleg, ni que sigui de sords, la mera existència de presos i exiliats debilita l’autoritat moral de l’Estat...
... l’escola que es farà a la Model durà el nom de Xirinacs. Per a mi és la millor notícia de la setmana: un preciós triomf pòstum. La Catalunya que ell hauria volgut és un país que a les presons hi fa escoles, un país on la paraula, el diàleg, la tolerància sempre tenen una segona oportunitat... Xirinacs i Francesc Vicens, tots dos també van passar per la presó, dos independentistes de primera hora, d’aquella Transició que no només va voler enterrar el passat, sinó ocultar el present de la seva plurinacionalitat. Però tot torna. Ara tenim la plurinacionalitat tancada de nou a la presó i tenim l’autonomia catalana presidida per un independentista, un polític tan atípic com Xirinacs o Vicens. I a Madrid, un nou Felipe, el Pedro, enmig de la cridòria ultranacionalista que sempre ha impedit a Espanya mirar-se al mirall de la seva diversitat. És així com recomença l’endèmic diàleg de sords. Benvingut sigui.
Ignasi Aragay

dijous, 19 de desembre del 2019

pd 1691 Comença el diàleg de sords: benvingut sigui (1)

(arafamesdunanyimig)
Pronostico que passarem del no-diàleg al diàleg de sords. I afirmo que això és un avenç. És l’únic terreny en el qual Catalunya té alguna possibilitat de sortir-se’n. El simple fet que s’instal·li un marc de diàleg ja és una victòria... el president espanyol té poc marge, i segurament escassa voluntat, per a un diàleg autèntic, i menys per a la negociació que voldria Torra. Però en qualsevol cas la retòrica del diàleg és un canvi... A Cs li resultarà difícil mantenir la ficció d’un president de la Generalitat racista. Perquè Torra, un nacionalista català d’ordre i cultura, senzillament pertany a la raça dels tolerants, dels simpàtics, dels bonhomiosos, dels dialogants. També dels ingenus, sí. El pitjor enemic per a un cínic és un ingenu. El pitjor rival per a un polític és un no-polític. El pitjor contrincant per a un intolerant és un tolerant... La situació ha canviat. No ens podem fer gaires il·lusions, però comença a tornar la política, la paraula...
Ignasi Aragay

dimecres, 18 de desembre del 2019

pd 1690 Una força tranquil·la

(arafamesdunanyimig)
E​n la batalla per la imatge i l’empatia en les opinions públiques democràtiques, el sobiranisme català ha jugat fins ara amb un avantatge, malgrat la fragilitat de les seves eines: el que tenia al davant era un govern espanyol antipàtic, que feia pudor de resclosit franquista, repressor i amargant. Però ara això ha canviat. El nou govern espanyol defensa en el fons la mateixa causa, però va vestit de postmodern i de guai, sobretot si aconsegueix amagar prou Borrell. Certament, continuaran existint els morros perpetus d’Inés Arrimadas i l’agressivitat dels arrencadors de llaços grocs, però això, sense el paraigua directe del govern espanyol, serà cada vegada més marginal, més excèntric, més pintoresc (potser més radical). El nou rostre de l’unionisme oficial serà més simpàtic, amb aparença més moderna i dialogant, amb menys pes de la ganyota crispada i del recurs a la força. Això posa deures al sobiranisme: no pot ser el sobiranisme el que faci també morros a tota hora. Ha de recordar constantment la injustícia dels presos i els exiliats. Però ha d’aconseguir aparèixer davant del món com una força tranquil·la, arrelada, constructiva, moderna, dialogant. Perquè els qui tindrà davant també ho voldran semblar.
Vicenç Villatoro

dimarts, 17 de desembre del 2019

pd 1689 Pomes agres

(arafamesdunanyimig)

"Les primeres declaracions de Sánchez de voler-se reunir amb Torra em preocupen perquè no es reunirà amb Catalunya sinó amb el separatisme", diu Inés Arrimadas... Dir això és no acceptar que en la democràcia guanya el que vol la majoria. Va així, això. El que guanya esdevé el representant de tothom...
Inés Arrimadas es queixava, fa uns dies, que al Parlament la gent no la saludava... a Albert Rivera tampoc no el saluda ningú allà. ¿I si la crispació permanent, el to emprenyat, emmurriat, les nul·les ganes de construir acabessin fent que tothom sortís corrents? Es pot ser cínic, segur que sí, però el cinisme no pot ser l'única bandera de ningú, perquè el cinisme, com el sarcasme, com el to de reny permanent, són esgotadors per als que ho reben. A hores d’ara, que un polític estigui sempre a la contra no serveix per guanyar, ja ho hem vist, i no serveix tampoc per fer aliances. Ni tan sols diverteix... I, sincerament, després d’haver vist Oriol Junqueras fent classe de filosofia a la presó, segons quin cabreig polític em sembla inadmissible, improductiu, 'pijo', avorrit, escumós, impostat, burgès.
Empar Moliner

dilluns, 16 de desembre del 2019

pd 1688 La gran coalició

(arafamesdunanyimig)
 
... l’establishment jugava la carta de Ciutadans, esperonats per les enquestes, com a recanvi al vell bipartidisme desgastat. Però el discurs de Rivera va ser tan passat de voltes, tan excèntric, tan friqui, que va provocar una doble reacció. D’una banda, gairebé tot l’arc parlamentari es va conjurar perquè la crisi del PP no desemboqués en unes eleccions a benefici de Ciutadans. Fins i tot el PP les va voler evitar. De l’altra, la sensació que Ciutadans podia ser més problema que solució, piròman més que no pas bomber, va arribar als centres de poder... Potser l’establishment hauria preferit la gran coalició entre PP i PSOE, impossible en una cultura política que abomina el pacte. S’ha conformat amb el millor succedani que ha trobat: un govern del PSOE que agrada a l’electorat del PP i tranquil·litza Europa. Una gran coalició discreta per aturar la crisi catalana. Però en el fons també per descavalcar Ciutadans.
Vicenç Villatoro

diumenge, 15 de desembre del 2019

pd 1687 Maig del 68

(arafamesdunanyimig)
Els aldarulls, que no van arribar a revolta, del mes de maig de 1968 van significar un de tants moviments socials que deriven de l’imperfecte acompliment del lema de la Revolució Francesa: “Llibertat, igualtat, fraternitat”... Les revolucions del 1848, la Comuna de París del 1871, i més fites que no cal esmentar, són baules d’una gran cadena del descontentament. El mateix va significar la “revolució” del 1968: quan la classe obrera començava a acomodar-se als paràmetres polítics i econòmics d’una democràcia estantissa, la classe universitària -que ja no existeix com a tal classe- va sortir al carrer a demanar que es completés un procés històric que havia quedat a mig fer...  La classe obrera es va inhibir, i els ciutadans engrescats només van ser capaços d’instaurar dues realitats socials: es va acabar amb la idea d’“autoritat” atorgada, a les universitats, als professors i als savis -això no va passar ni a les fàbriques ni a les empreses-, i l’amor es va convertir en una pràctica juganera amb escàs, o nul, contingut espiritual. I l’efervescència es va acabar, com el gas de l’aigua de Vichy, que s’esbrava si l’ampolla es deixa massa temps a la intempèrie.
Jordi LLovet

dissabte, 14 de desembre del 2019

pd 1686 Si vols que surti el sol

(arafamesdunanyimig)
 
La felicitat arriba, si arriba, quan deixes d’esperar-la i aprens a valorar el que ja tens...
 
A la vida no tenim altra cosa a fer excepte viure, ens deia en versos Nâzım Hikmet, considerat el poeta més important de la literatura turca del segle XX. I això és tot i això hauria de ser prou. Anar vivint i anar llegint i anar plantant oliveres. Els trasbalsos que ens enfonsen en la misèria apareixen sense que els hàgim convidat, però tampoc convé invocar-los.
He llegit no sé on, Eva Piquer

divendres, 13 de desembre del 2019

pd 1685 Abans i ara

(arafamesdunanyimig)
Suposo que us passa. Hi ha dies que em sento dir en veu alta l’edat que tinc i no m’ho crec. Em miro al mirall i la dona que hi veig no aconsegueix convèncer-me que aquella imatge ha d’encaixar amb la noia que viu a dins meu. Però, en canvi, hi ha altres dies que, quan algú em recorda un episodi de fa trenta anys, em fa l’efecte que m’està explicant una pel·lícula, com si allò formés part d’una altra vida, com si jo ja fos una altra persona, com si la noieta que ahir sentia viva a dins meu tot d’una s’hagués esfumat...
La majoria dels dies jo no penso que m’hagi convertit en la dona equivocada. Més aviat al contrari: penso que el que tinc és molt més del que gosava imaginar quan era una nena. El que em passa, més aviat, és que em costa connectar aquella nena dolça i fantasiosa que vaig ser, o l’adolescent rebel i adolorida, o la mare jove i desbordada d’anys després, amb la dona que soc ara. Al meu entendre són persones diferents, subtilment connectades per un alè personal i poca cosa més...
Hi ha dies que enyoro tots aquests personatges de la meva vida, i vull tornar a viatjar al seient del darrere del 124 del meu pare, jugant amb els meus germans al 'Veo, veo' i sentint-me a recer de tot. O vull recuperar per una tarda els meus nadons i distreure’ls amb contes inventats mentre s’acaben el plat de patata i pèsol, tot aixafat per dibuixar-hi els escenaris de la història com si fos un plànol.
Però la veritat és que no voldria tornar enrere. Tot el que he viscut, bo i dolent i dolentíssim, m’ha fet ser com soc ara. I quan rumio tot això, en aquesta dona que veig al mirall, finalment, m’hi reconec.
Sílvia Soler

dijous, 12 de desembre del 2019

pd 1684 La Lleva del Biberó

(arafamesdunanyimig)
Amb divuit anys, un d’aquells professors que marquen la vida em va interpel·lar amb una afirmació que m’ha perseguit per sempre més: l’element més determinant de la meva cultura política no seria l’origen dels meus pares, la meva educació o les meves opcions vitals, sinó què feia i on era el meu avi el 18 de juliol del 1936. Nascut l’any 1920, el meu avi Enric era fill d’un metge simpatitzant d’Esquerra Republicana. L’any 1938 va ser cridat a servir la República amb la Lleva del Biberó. La seva família va voler protegir-lo i, per evitar que anés al front, el va enviar a casa d’uns parents a Torelló, on va estar amagat durant una bona temporada. La seva història ha estat tenyida d’aquella nebulosa que ha impregnat sempre les petites històries familiars de la Guerra Civil. Silencis, llacunes de memòria, records esborrats i anècdotes repetides una vegada i una altra per omplir el gran buit. ...
Judit Carrera

dimecres, 11 de desembre del 2019

pd 1683 Operació camaleònica i 2

(arafamesdunanyimig)
Tanmateix, soc profundament escèptic respecte del nou govern... perquè està compromès amb una determinada concepció de l’Estat que podria resistir fins i tot la substitució de la monarquia per la república i una aplicació real (ara ja sí) de la condemna als crims del franquisme, però que no pot alterar dues característiques incompatibles amb els anhels catalans: la centralitat i la jerarquia.
La centralitat significa –ara com al XVIII– construir un París al centre d’Espanya i assimilar totes les cultures perifèriques a la castellana. La jerarquia significa un rebuig profund a l’autonomia política real de tot el que no sigui l’Administració Central de l’Estat... Mirat amb perspectiva, el Procés 1.0 ha acabat en taules. El que cal ara és preparar-se per al següent conflicte, que és inevitable...
Miquel Puig

dimarts, 10 de desembre del 2019

pd 1682 Operació camaleònica 1

(arafamésdunanyimig)
Em confesso enlluernat per la brillant operació de rescat de l’Estat que està protagonitzant Pedro Sánchez... a Espanya no estem assistint a un daltabaix sinó a una simple alternança entre dos partits del sistema... la gran banquera (Ana Patricia Botín) el que acaba de dir és que cal “seduir els catalans”. Per a l’Íbex-35, doncs, millor el PSOE que Cs... El govern de Pedro Sánchez durarà com a mínim sis anys... Es tracta d’un govern d’aparador, que prendrà pocs riscos, que dialogarà molt i farà poc... Pel que fa a l’agenda catalana, el nou govern s’esforçarà a reduir la tensió a dins (aquesta és la principal funció de Meritxell Batet) i a debilitar els arguments dels independentistes a fora (aquesta és la principal funció de Borrell). Poca cosa més es farà en el que resta de legislatura. Per la banda dels processos judicials, cal esperar una millor disposició del govern de Sánchez  però pocs avenços reals, perquè el poder judicial és independent (la qual cosa no obsta perquè en les seves altes instàncies sigui profundament parcial)...
Miquel Puig


dilluns, 9 de desembre del 2019

pd 1681 Si el conflicte és intern, la solució també

(arafamesdunany)
... si bé els sobiranistes han d’acceptar que abans de combatre el drac espanyol tenen molta feina per convèncer centenars de milers de catalans que no volen la independència, els partits unionistes han d’acceptar que el seu pes polític a Catalunya el reflecteix el Parlament, no el Congrés de Diputats, i que la seva millor aportació al diàleg seria, justament, convèncer els seus correligionaris que, si el conflicte és entre catalans, són els catalans els qui han de tenir l’última paraula... cal buscar, entre tots, un punt de confluència, una solució que representi una majoria qualificada. El 1977 aquest punt d’acord era l’Estatut d’Autonomia. Ara, el 2018, cal admetre que l’Estatut ja no és l’espai de trobada que va ser. Ha quedat àmpliament superat... Cal, en definitiva, trobar una fórmula que resulti imbatible en un referèndum, perquè també són majoria, segons la realitat demoscòpica, els qui creuen que el futur polític de Catalunya s’ha de decidir en una consulta legal...
Toni Soler

dissabte, 7 de desembre del 2019

pd 1680 El camí és el discurs

(arafamesdunany)
Primera idea: s’ha de fer pedagogia a Espanya, però no tant pensant en un possible canvi efectiu allà -només una caiguda de la monarquia, difícil d’imaginar, obriria l’escenari-, sinó en l’efecte intern que pugui tenir a Catalunya... (segona) s’ha de fer pedagogia a Brussel·les, Berlín, París... tenint clar que no hi haurà miracles, que Europa està com està, però també que qualsevol gest o petita victòria a fora donen moral i tenen repercussió a Catalunya. I a Espanya... Tercera idea. Tant la pedagogia a Espanya com a l’exterior són la part fàcil. La feina realment complicada és a casa, on l’espanyolisme ha reaccionat, ocupant espais que feia dècades que li eren inaccessibles... (quarta idea), una de les tasques crucials que ara té el bloc sobiranista és la de retornar al discurs inclusiu, a la construcció d’un país per a tothom, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i se senti català, espanyol, pakistanès o xinès. Això no pot anar de nacionalisme, sinó de republicanisme, de ciutadania, de democràcia, de justícia social, d’un sol poble plural... I de la mateixa manera (cinquena idea), també cal foragitar la fractura interna entre “bons” i “mals” independentistes.
Ignasi Aragay

divendres, 6 de desembre del 2019

pd 1679 Una insolidaritat sistèmica i 2

(arafamesdunany)
... La nostra societat, contra el que proclama el bonisme progre, no és solidària. Un govern retalla brutalment els ajuts internacionals, i això no li fa perdre ni un vot. Quants en pot fer perdre acollir vaixells d’immigrants (no un de sol, sinó els que calgui) i treure concertines de Ceuta? I no cal ni dir on aniran els vots.
La solidaritat no hauria de ser mai il·lusa. Cal augmentar molt la cooperació internacional pública i privada. Cal acollir els refugiats que ens toca i més. Cal deixar entrar tots els migrants a qui puguem garantir una vida digna. Però, fet això, l’allau migratòria no s’aturarà i caldrà continuar tancant portes a famílies desesperades. Sense canvis profunds en el sistema, l’egoisme seguirà sent vital per sobreviure.
Albert Pla Nualart

dijous, 5 de desembre del 2019

pd 1678 Una insolidaritat sistèmica 1

(arafamesdunany)
... enriquir-se (sense posar-hi límits) és sinònim d’èxit i dona prestigi social... “Sempre ha sigut així o pitjor”, em diran els cínics. I és cert que l’altruisme en què ens volem emmirallar està fet d’illes en un mar d’egoisme. Però el motor de la història, amb sotracs i retrocessos, és el gloriós desig de ser més humans. Només ens fa feliços -en el sentit més ple i serè del terme- créixer en humanitat.  I només podem ser més humans sent més solidaris. L’egoisme era i és vital per sobreviure però només l’altruisme dona sentit a la supervivència....
Albert Pla Nualart

dimecres, 4 de desembre del 2019

pd 1677 La independència comença aquí (i III) (i 2)

(arafamesdunany)
... Per cert, en tot això, als que demanen responsabilitats a l’independentisme se’ls hauria de demanar on han estat i què han fet durant els darrers quaranta anys perquè encara ens toqui defensar l’escola com si fóssim als setanta... L’independentisme té una tasca cultural, i com a conseqüència social, ineludible... La voluntat està molt bé, però la substitució de la representació, de les manifestacions, per la praxi, per la política, és inevitable. La voluntas sense la gravitas, sense el deure, la responsabilitat i la credibilitat, no serveix de gaire res. Si tota l’energia dedicada a manifestacions i a tot tipus d’accions puntuals no es transforma en un compromís de política aplicada ¿de què ens servirà, tot això?... No hi ha tasca més urgent que recuperar el valor cívic que ha fet de la cultura la veritable raó de ser d’un país que té un estat en contra i que hauria de veure en la globalització la seva gran oportunitat. La primera condició és creure-s’ho i la segona fer-ne un assumpte de govern, ja que no pot ser, encara, d’estat.
Francesc Serés

dimarts, 3 de desembre del 2019

pd 1676 La independència comença aquí (i III) 1

(arafamesdunany)
​... ​una de les principals raons de l’independentisme és el malestar cultural, que ha estat provocat per la força i la potència d’un estat i d’unes institucions -espanyoles- que detesten la diversitat i per uns governs -catalans- que han tingut una relació complicadíssima amb la cultura.Els detalls són prou coneguts. La cultura catalana pateix un assetjament constant i severíssim que afecta totes les àrees...​​ ​Les dades de retrocés en l’ús del català al Principat, combinades amb els problemes a la resta dels Països Catalans, ja no es poden camuflar.Allà i aquí, ho he escrit abans: la cultura era per a CiU el que el català era per al PSC, noses.​...​
Francesc Serés

diumenge, 1 de desembre del 2019

pd 1675 Aquest juny (i 2)

(arafamesdunany)
... I aquí, pobrissons de nosaltres, què farem? Continuarem portant els llacets grocs, cada dia més rebregats, a la solapa. Cada dia les pancartes estaran més brutes i descolorides. Cada dia semblarà més que continuar reclamant tot allò pel qual hem lluitat des de fa anys posa una nota dissonant en l’avenç del país. I no. Que quedi clar: Catalunya només sobreviurà si és independent. I només podrà ser-ho si parla català. És el català que ens dóna raó de ser. Mentre el català existeixi, no som assimilables. El català és el salconduit cap a la independència. D’aquí l’obsessió malaltissa de Ciutadans contra la llengua catalana. Mai no podrem ser espanyols si continuem parlant català. Per això volen eliminar la llengua. En canvi, si el català desapareix o es converteix en una relíquia irrellevant, serà fàcil convertir-nos en una 'región' més, que és el que volen. Per ser forts com a nació ens cal una llengua forta. I no sembla pas que anem pel millor camí. Ens cal una llengua estàndard forta que no cedeixi als calcs del castellà ni al bonisme de l’ús indiscriminat de formes dialectals en qualsevol ocasió...
Narcís Comadira