Si
l'ascens del mar o les temperatures no era suficient per fer-nos
entendre que decréixer en termes de “consum” o “riquesa” és la condició
necessària per amortir el desastre climàtic, ara ens hi obligarà la
mateixa lògica econòmica que ha fet un dogma de “créixer”. Som molts els
que creiem que viure per ser més ric i tenir més que el veí no ens fa
més feliços ni ens millora socialment. Ben al contrari, ens aïlla i,
aïllant-nos, afebleix el bé comú i enforteix tot el que erosiona la
democràcia, la civilització... Una pobresa luxosa comparada amb la que pot patir
bona part de la humanitat, però prou limitadora perquè ens empenyi a
assajar -si disposem del més bàsic i tenim prou seny- un canvi de valors
que ens faci créixer com a persones...
L’empobriment -del qual s’escaparan, com sempre, els més rics i antisocials- és la perspectiva més propícia per passar de l’inconfessable plaer de tenir més que el veí a la serena plenitud d’ajudar-lo, d’ajudar-nos, a tirar endavant. Per passar del jo al nosaltres. Pot sonar molt cristià o molt ingenu, però és prou humà i universal perquè faci factible la paradoxa que tenint menys tinguem més qualitat de vida. I no tenim alternativa.
