(arafa<d'1any)
Considerar que la Corona de Castella sempre
va ser dolenta i la d’Aragó sempre exemplar és una exageració que no
resisteix cap anàlisi històrica diacrònica. Hi ha hagut de tot a cada
lloc: Joan d’Àustria va fer molt bon paper a Lepant i, per contra, els
almogàvers catalans i aragonesos van fer un paper força indigne durant
les campanyes militars per la Mediterrània; en canvi, Aragó va posseir
uns furs i unes corts molt eficaces, mentre que les corts de Castella no
van servir per a gairebé res durant segles de monarquies d'origen
austríac i francès...
“Mai aquestes dues províncies (Catalunya i Aragó) van acceptar els
mètodes de la Inquisició [...] No va ser per una idea de llibertat
religiosa o de tolerància filosòfica. No creien que fos un error
defensar la fe cristiana, ni tan sols cremar els heretges; al contrari,
creien que hi havia raons per cremar-los. Però, enmig d’aquesta
participació en el fanatisme que esqueia a l’època, els aragonesos van
estar-se d’aplaudir tal mena de càstigs per un principi de llibertat
civil”. I hi afegeix que condemnar algú sense escoltar els defensors, torturar
homes i dones lliures, arrencar la confessió dels acusats amb suplicis o
confiscar els béns dels culpables, tot això era “contrari a les
llibertats que havien heretat dels seus pares i contrari a les lleis de
la Corona d’Aragó”. Naturalment, trobaríem fetes i gestes que anirien en
sentit contrari, però avui hem volgut lloar la tirada a la democràcia
de la corona de la qual nosaltres, catalans, vam formar part. (Abel François Villemain, Tableau de la littérature du Moyen Âge en
France, en Italie, en Espagne et en Angleterre, París, Didier, 1851.)
Jordi Llovet, 24.7.21
