(arafa...)
La ciutat. És un poema breu (de Gabriel Ferrater) on ens diu que la ciutat és plena
de carrers, de veus, de cambres, de finestres, de sols i de pluges, de
dones i, sobretot, de nens. “Plena de nens que
només sabran / coses que jo sé, i que no vull dir-los”. Ara, en el
confinament, sento jugar i cridar i xisclar els nens dels veïns, de més a
prop i de més lluny, i penso que també jo sé coses de la vida que algun
dia ells també sabran i que no els diré, perquè no els vull fer mal,
tot i que em torturen amb la seva cridòria empresonada. Leopardi troba
alegre la remor que fa la mainada: “La mainada que crida / a la placeta,
a colles, / saltant aquí i allà, fa una alegre remor…” Jo no,
francament. I acaba el seu poema adreçant-se a un noiet i li diu: “Estat
suau, edat feliç aquesta; / gaudeix-ne, petit meu. / No vull dir-te res
més; no et sigui greu / si és que et tarda a arribar la teva festa”. No
vull dir-te res més!... No vol
fer-li perdre la confiança en la vida. Ja la perdrà tot sol. Ferrater fa
igual: “coses que jo sé, i que no vull dir-los”. És el respecte profund
pel destí. És una mena de tendra pietat per la vida incerta de cadascú.
Narcís Comadira 23.5.2020
