dilluns, 1 de juny del 2020

pd 1847 "Socios a la fuerza" 1

(arafa...)
... Qualsevol de les bestieses judicials, policials o mediàtiques han sobrepassat, de lluny, el que es pot esperar d’un estat democràtic i plausible. Per això Espanya només és el meu estat per l’imperatiu legal que em sotmet. De la mateixa manera que no puc reconèixer una monarquia hereva del franquisme i emparada en la inviolabilitat com a autoritat, soc també súbdit per força. La monarquia no és que sigui un anacronisme, és que és un llast enorme i la punta d’un iceberg que té submergides parts d’estat encara més pesants. El rei, però, em pot amenaçar i pot fer servir la violència, el que no pot esperar és que somrigui, ni que jo no faci tot el que pugui perquè no pugui amenaçar-me més...
Quina pena de país, si tota la vida hem de viure així, avançant amb peus de plom per no despertar el feixisme ni la judicatura, tot el dia disculpant-nos per no ser qüestionats des d’aquesta superioritat moral que la dreta li ha concedit a l’esquerra a canvi de no fer gaire res. No en tinc pas cap gana, de viure en un país així, i que no sàpiga com fer-ho per sortir-me’n no vol dir ni que m’estigui quiet ni que ho accepti. No hi ha marxa enrere...
Francesc Serés