(arafa...)
... Qualsevol de les bestieses judicials, policials o mediàtiques han
sobrepassat, de lluny, el que es pot esperar d’un estat
democràtic i plausible. Per això Espanya només és el meu estat per
l’imperatiu legal que em sotmet. De la mateixa manera que no puc
reconèixer una monarquia hereva del franquisme i emparada en la
inviolabilitat com a autoritat, soc també súbdit per força.
La monarquia no és que sigui un anacronisme, és que és un llast enorme i
la punta d’un iceberg que té submergides parts d’estat encara més
pesants. El rei, però, em pot amenaçar i pot fer servir la violència, el
que no pot esperar és que somrigui, ni que jo no faci tot el que pugui
perquè no pugui amenaçar-me més...
Quina pena de país, si tota la vida hem de viure així, avançant amb
peus de plom per no despertar el feixisme ni la judicatura, tot el dia
disculpant-nos per no ser qüestionats des d’aquesta superioritat moral
que la dreta li ha concedit a l’esquerra a canvi de no fer gaire res. No
en tinc pas cap gana, de viure en un país així, i que no sàpiga com
fer-ho per sortir-me’n no vol dir ni que m’estigui quiet ni que ho
accepti. No hi ha marxa enrere...
Francesc Serés