E.E. 117 NIT DE NADAL 1895

 Nadal és la festa de l’hivern i de la nit. El seu nom evoca de seguida una visió de tenebres espurnejades de neu i de fogueres de pastors; i allà lluny, molt lluny, una cova misteriosament il·luminada, el Nen blanc i nuet damunt les palles, escalfat per l’alè del bou i de la mula, la Verge Mare amb mantell blau fent costat al Nen i contemplant-lo, Sant Josep recolzant-se en la vara florida a l'entrada de la cova, i davant d'ella i caminant cap a ella reis i pastors guiats per estels i per àngels que canten i es posen sobre l’establia meravellosa. [...] Si arribem a saber tanta història que podem reconstruir un plànol de Betlem i de la seva rodalia amb la posició exacta del portal o de la cova de la Nit del Naixement, i indagant minuciosament els costums i manera de viure d’aquells temps creiem haver ressuscitat el fet en la seva actualitat, en la seva necessària limitació positiva... ¿què veurem llavors? Res, o allò que és menys de res, una cosa insignificant. I, en canvi, un nen amb els ulls grossos imaginatius es posa davant el pessebre que ell mateix ha muntat amb petits trossos de suro, molsa, anacròniques cases de cartró i desproporcionades figures de fang mal pintat... i aquell nen ho veu tot : veu allò que els historiadors i arqueòlegs són incapaços de fer-nos veure: veu la Nit de Nadal en la seva única realitat i en tota la seva divina poesia; i a l’apropar-se fervorosament als seus llavis aquell trosset de guix que per a ell és el Nen Déu, l’adora de veritat i sent el diví com mai no podrà adorar-lo ni sentir-lo el filòsof a seques contemplant totes les meravelles de la Naturalesa i de l’art, ni baixant vers els més profunds racons de l’esperit. Ai d'aquell que en aquestes coses no sent sempre dins seu alguna cosa de nen! ¡Ai d'aquell per qui la Nit de Nadal hagi arribat a ser una nit com les altres, i no percep l'aroma que aquesta gran flor d'hivern escampa encara fins nosaltres a través de tants segles! [...] Delectem-nos, doncs, en la Nit de Nadal com a nens o com a pastors; deixem-nos penetrar de l’inefable encís que ve suspès en les fredes ones de la seva atmosfera; banyem-hi la nostra ànima per tal de restaurar la innocència i la frescor dels nostres sentiments. [...] ¿Per què, doncs, entristir-nos en l’estació nua del nostre esperit i desesperar-nos en les tenebres? No. Qui sap si en el fons de la terra gelada es prepara ja el primer estremiment de la primavera!, qui sap si del fons de la nit fosca està a punt de brotar el primer raig del nou dia...!

Joan Maragall, 24.12.1895

E.E. 116 IDENTITATS I POLARITZACIÓ

No hi ha res que polaritzi més que les identitats. Viure humanament demana, entre altres coses, saber qui ets, a quin grup pertanys. I, per desgràcia, els grups socials reforcen la seva identitat diferenciant-se d'altres grups, que si són minoritaris són sovint discriminats. No discriminar les minories –els que són percebuts com a pocs, i no volen, poden o saben dissimular que són "diferents"– és un dels reptes que afronta tota societat que aspiri a ser civilitzada...  En l'avenç dels drets civils el que més hauria de pesar sempre és l'empatia.... 

...cal també entendre i acompanyar la part de la societat que sent la seva identitat amenaçada amb l'aprovació de la llei trans... Hi ha manipuladors professionals que veuen en la llei trans una mina de vots, però hi ha molta gent senzilla, de bona fe, que ara hi estan en contra i podrien estar-hi a favor si aquest debat estigués menys plagat d'insults i desqualificacions; si, partint de l'empatia, anés alterant creences i prejudicis que abans que transfòbics són fills d'una manera d'entendre el món, sempre en part injusta i equivocada, que els apuntala i els crea la il·lusió que saben qui són. Una bombolla de certitud que no s'hauria de punxar mai des d'altres bombolles de certitud filles d'icones intel·lectuals tan inspirades i brillants com parcials i provisionals. Només una pedagogia empàtica i humil, que sàpiga que no sap, pot fer créixer els drets entre els que encara els veuen com una amenaça i evitar que persones bàsicament decents acabin votant líders d'extrema dreta que no ho són gens.

Albert Pla Nualart, 5.11.2022

E.E. 115 JAPONESOS POLITS

... els jugadors de la selecció japonesa van jugar un partit i, en acabat, van deixar el vestidor net com una patena. Fins i tot van posar una nota d’agraïment al personal de l’estadi. I no només els jugadors: els seguidors nipons van quedar-se a netejar la zona de la graderia que havien ocupat. Aquesta extraordinària mostra de cortesia ha provocat titulars en mitjans de tot el món. Vol dir que a tot arreu el més normal deu ser allò de “ja vindrà qui li toqui a netejar-ho, que per això li paguen”... 

M'agradaria pensar que molts pares continuen educant els seus fills en allò de deixar les coses tal com se les van trobar, o com els hauria agradat haver-se-les trobat. I tothom que hagi passat per l’escoltisme i pel muntanyisme d’abans de la massificació recordarà que les escombraries no es podien deixar llençades a qualsevol lloc, per principi.

Avui, que es fabrica material d'un sol ús més que mai, la producció de deixalles se'ns menja. Perquè, en paral·lel, ha augmentat la consideració dels carrers com a deixalleries. A qualsevol hora hi trobareu bosses, llaunes, ampolles, caixes de pizzes o d’hamburgueses, vasos i copes que els seus usuaris no s’han molestat a portar a la paperera, que sovint és allà mateix, com si abandonar les deixalles a la vista de tothom fos una mena d’acte d'afirmació de la seva personalitat. I amb aquests ja no s'hi val allò de “Tu ho deixaries així a casa teva?” Perquè la resposta deu ser que sí.

Antoni Bassas, 26.11.2022

 

E.E. 114 TRADICIONS

En els últims dies he parlat amb dos amics que, casualment i cadascú per la seva banda, estan investigant en el seu passat familiar amb la intenció d'informar-se sobre els seus avantpassats i, potser, escriure’n alguna cosa. Tots dos volen compartir la satisfacció que els proporciona la recerca, l’emoció que experimenten quan s’estableix una connexió clara amb un besavi, l’eufòria d’alguns descobriments. “Resulta que nosaltres, que som més d'aquest poble que les pedres de l'església, només fa dos-cents anys que vam arribar-hi!”...

Per què ens agrada tant descobrir o constatar que tenim unes arrels, que només som branques d'un arbre gegantí i que per les venes ens corre la mateixa saba que als que ens van precedir?

Ens fa una il·lusió desmesurada trobar alguns trets en el rostre de la tieta àvia que reconeixem en la nostra pròpia expressió quan ens mirem al mirall. O creure que el nostre somriure s’assembla molt al de l'avi patern. D’altra banda, és el mateix sentiment que ens fa barallar-nos amistosament per atribuir al nadó que acaba d'arribar a la família les faccions que pertanyen a una branca o a l'altura dels feliços progenitors. Tot plegat es tracta d’una necessitat clamorosa de sentir-nos connectats, de saber-nos baula d'una cadena que ha travessat els segles, les guerres i la transformació del país... De vegades, els trets comuns que ens connecten als avantpassats no ens agraden: la calvície prematura, la miopia o ser més aviat baixets. Però, tot i així, aquests defectes ens ajuden a saber qui som...

Sílvia Soler, 17.12.2022

E.E. 113 JESÚS NO VA NÉIXER QUAN CREIEM

Si som a les portes de Nadal serà oportú parlar de Jesús, un home de família jueva de Natzaret nascut un any indeterminat del calendari romà, convertit en el primer de l'era cristiana. Des del punt de vista històric, no sabem gairebé res de la vida de Jesús, però molt de la seva doctrina. Si va néixer, com diuen els Evangelis, en temps de la matança dels innocents a càrrec d’Herodes el Gran (rei de Judea entre els anys 37 i 4 abans de Crist), llavors per força Jesús va néixer abans que ell mateix, és a dir, l’any 4 aC. Això obligaria a atribuir quatre anys més de vida a Jesús, que hauria mort amb 37 anys, i no amb 33: això lliga més amb la maduresa de les seves ensenyances. (De fet, 33 anys, segons moltes llegendes jueves, és l’edat amb què van ser creats Adam i Eva, i l’edat amb què ressuscitaran el dia del Judici Final tots els que són creients). El que hem dit és plausible, perquè Jesús va ser crucificat durant el regnat de Tiberi, i aquest va morir l'any 37 dC. Sabem per l’historiador Flavi Josep que va ser crucificat en temps de Ponç Pilat, prefecte romà de Judea entre els anys 26 i 36 dC... Amb base i dades històriques, no en sabem res més. Es pot acceptar la hipòtesi que nasqués a Betlem, com diu el Nou Testament, perquè el censor Quirí, per delegació de l'emperador August, va obligar tota la població de la província de Síria (de la qual formava part un bon tros de Palestina) a presentar-se a Jerusalem per empadronar-se. Però això va ser l’any 6 dC. No quadra, perquè se suposa que Jesús va ser empadronat acabat de néixer, l'any 0 o 1. Cal preocupar-se? En absolut. L’entitat històrica de Jesús està fora de tot dubte, però és vacil·lant, per massa antiga...

Jordi Llovet, 25.12.2021

E.E. 112 ES FA LLARG ESPERAR

Que no, que aquest any tampoc hi serem tots. El temps va passant indiferent mentre algunes de les nostres persones estimades ens van deixant a nosaltres pel camí. Però el món gira tossut i no s'atura ni quan marxen els nostres i el seu record se'ns queda confinat en la memòria, en els gestos o, amb una mica de sort, en algun dels nostres actes...  adonar-nos que les coses importants són les que no ho semblen, que Nadal és cada dia i que donar gràcies és important...

Ha sigut un any salvatge, estem cansats però estem vius i podrem sentir el fred a la pell i veure com es fa de dia i com se’n va el sol. Per Nadal i Sant Esteve potser algú ens agafarà la mà quan les emocions ens desbordin, potser podrem cuinar per algú estimat o potser algú amb generositat ens posarà un plat a taula i el pastisser haurà tornat a fer els torrons amb l’honestedat de l’ofici. També tindrem la sort de poder pagar la calefacció i desembolicar un regal que algú haurà pensat només per fer-nos somriure amb un gest de complicitat... 

...la vida sencera és avui de les dones que espereu als que encara no coneixem però representen ja tota l'esperança renovada en la humanitat.

Als adults ens pesen els morts i per als vells el Nadal està ple de fantasmes. Però sempre hi ha algú per qui fer l’esforç d’intentar-ho, algú o alguns que formen part de la família de sang o de la que triem amb els anys.

Hi haurà un moment de calidesa malgrat ... les dificultats econòmiques, malgrat la duresa de viure cada minut de l’Alzheimer de l'àvia i el càncer de l’avi, que no sabem si tornarà a plantar tomàquets. Encara ... estiguis preocupada perquè has de trobar un pis decent i assequible abans del febrer on es puguin tornar a fer deures i deixar joguines pel mig despreocupadament. Encara que l'adolescent no aconsegueixi menjar i l'ansietat i l’exigència l’hagi atrapat...

Malgrat tot, hi haurà motius per sentir-se afortunat. Hi haurà, més que mai, motius d’agraïment a la vida, als altres, a les petites coses que són les grans...

Bon Nadal a tots. Gràcies per no abandonar a tots aquells que heu permès que la terra continués girant i la nostra societat funcionant ...

Esther Vera, 25.12.2021

E.E. 111 ELS FANTASMES DE NADAL 2

...

m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se’ls descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 110 ELS FANTASMES DE NADAL 1

... Nadal uneix l’adult que som, el (més) vell que serem i l'infant que vam ser en un sol jo que es mira aclaparat el pes de la vida, intentant extreure’n grams de sentit, de plenitud, que la justifiquin i permetin fer creïble la il·lusió exigida pel guió d’aquestes festes. La missió dels fantasmes és destruir el cinisme que, com una crosta, va enfosquint l’escena. Fer que torni a ser màgic el que un dia, enterrat sota molts Nadals, era màgic. Tenen, però, enemics molt poderosos...  els d'aquest present pandèmic són el bombardeig constant d’estímuls, el consumisme desaforat i un estar tips de tot que atordeix, embalbeix i ofega desitjos i ideals. Contra això, els fantasmes pretenen el miracle -tan cristià- que ens omplim de vida des de la virginitat: creient, encara, que “la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”.

Quan sembla que la foscor acabarà d'engolir la llum i el fred d’enterrar la vida, un dia -el més glaçat i hostil- el sol refà el seu camí de fugida i fa que tot torni. No hi ha millor aliat per als fantasmes de Nadal: ni en la foscor més intensa, ni quan tenim raons de pes per pensar que no ens en podrem sortir, hem de deixar de creure que, enterrada sota tones de desolació -d’un escepticisme tan intel·ligent com mal informat-, la vida batega i espera els rajos propicis per treure brots verds...

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 109 ELS ESTUDIANTS JA NO LLEGEIXEN LLIBRES

... la reflexió és la següent: d'una banda, sembla que, amb l'auge de la informació digitalitzada i l’ús d’ordinadors, tauletes i telèfons intel·ligents (?!), els estudiants ja no necessiten llibres. Estudien (els que ho fan), preparen els exàmens i fan els treballs de curs amb l'assistència d’aquells estris que hem esmentat; d'altra banda, la mitjana d'ingressos, proporcionalment, de les famílies que tenen fills cursant estudis d’història, literatura o filosofia, és inferior al que havia estat: avui és un luxe —o una vocació gloriosa— fer una carrera d’humanitats, atesa la manca de sortides i la situació de descurança general de l'educació i de les institucions de cultura del país i de la capital.

És causa de pena urbana veure que desapareixen llibreries, però és causa de preocupació i de dolença sapiencial que els llibres no formin part del “mobiliari” habitual en l’habitació d’un estudiant: ja no creuen que hagin de tenir, o no poden tenir, una biblioteca pròpia. Potser prefereixen gastar els diners que tenen, migrats, en coses que no poden ser fàcilment substituïbles per internet.

L'adéu... a la manera com s’havia estudiat des de Gutenberg fins fa pocs anys, i costa pensar que la tendència arribi a revertir-se.

Jordi Llovet, 5.11.2022

 

E.E. 108 NINGÚ NO SAP QUÈ ÉS EXACTAMENT LA LLUM

... El sentit de la vida és buscar sentit a la vida, i la majoria no el trobem.

... (Una llevadora que dóna uns) consells als nadons, una llista de vint-i-nou coses que els esperen en la vida. Com ara: "Compartiràs el món amb els altres animals que poblen la terra, els ocells del cel i els peixos del mar, els arbres i les muntanyes". "Coneixeràs l’estrany desig d’acumular objectes i posseir coses que no necessitaràs per a res". "Desconfiaràs del teu veí i tindràs por que et vulguin mal". "Sofriràs rebuigs i penes d'amor i el pit et cremarà com una bola de foc i sentiràs un nus a la gola"... A tots els infants que va ajudar a néixer els va fer un vestidet de llana. Per protegir-los, perquè un nadó humà és tan fràgil com l’ala d’una mosca.

Quan la humanitat s'hagi extingit, engolida per un insondable forat negre, quedarà la llum. Però ningú no sap què és exactament la llum. La podem mesurar, però no la podem entendre. Aquesta és la veritat sobre la llum. Aquesta és també la veritat sobre la vida.

Ignasi Aragay, 5.11.2022

 

E..E. 107 FLORS AL TAÜT

... Vivim ignorant la mort i això ens passa factura. Ens hem allunyat de la religió i hem perdut l'espiritualitat i no sabem com fer front a l'única cosa que (riu-te'n del canvi climàtic) és ben segur que ens afectarà o ens afecta a tots. I no hi ha res més humà que fugir d'allò que ens fa por girant la mirada cap a una altra banda...

Sílvia Soler, 5.11.2022

 

E.E. 106 DE L'ESQUERRA CAVIAR A LA DRETA BÀRBARA

La socialdemocràcia acomodada al poder, que va acabar fent del seu èxit un estil de bona vida (i guanyant-se el sobrenom d’esquerra caviar), no va saber veure el propi declivi: va menystenir els avisos d’unes classes populars i mitjanes que, de crisi en crisi, anaven perdent el vell ancoratge ideològic socialista i es refugiaven en el parany antipolític... El conservadorisme tradicional –la democràcia cristiana i el liberalisme– també ha abdicat massa fàcilment de les pròpies essències, fent el joc a aquesta nova dreta il·liberal. I així estem, a la deriva. Fa massa temps que la polític ha deixat de fer pedagogia... Les estratègies en voga es basen en la intimidació, la falsedat i la infoxicació...

Arreu hi floreixen els superrics. El diner com a mesura de totes les coses  del poder i de l'èxit... La ideologia que ho tenyeix tot és la de l'individualisme quantificable: tant tens, tant vals; tant guanyes, tant ets...  El diner fàcil com a fi, com a obsessió; no com a mitjà. No es tracta de caure en cap austeritat purista ni de negar-nos la joia de viure. No es tracta de deixar d'aspirar a una vida millor. No es tracta de menysprear la necessària cultura de l'esforç individual... Però sí que no podem deixar de banda la idea de comunitat, de grup, de col·lectivitat, conceptes que impliquen tenir en compte els altres....

Ignasi Aragay, 30.10.2022

 

E.E. 105 NO PARLEM MÉS D'AJUDA, PARLEM DE JUSTÍCIA

Fa 12 anys, en la conferència mundial sobre alimentació celebrada a Roma, es van pronunciar aquestes paraules: avui hem de proclamar un objectiu ambiciós; d'ací a deu anys cap nen no se n'anirà a dormir amb gana, cap família no viurà angoixada per l'obtenció del pa de cada dia, cap ésser humà no veurà frustrats la seva capacitat ni el seu futur per la desnutrició... Quasi és vergonyós dir-ho, però es cal-cula aproximadament que cada minut que passa moren cent trenta-cinc persones per falta d'aliments. 0 dit d'una altra manera; cada dos dies moren de gana tantes persones com moriren l'agost del 1945 quan esclataren les primeres bombes atòmiques damunt Hiroshima i Nagasaki... El més vergonyós és «l'ajuda» que la majoria dels països industrialitzats fan al Tercer Món. Segons un informe de l'OCDE la suma del total de «l'ajuda» que els primers fan respecte als segons és de 30.000 milions de dòlars. Aquesta quantitat no representa ni tan sols la meitat de les despeses dels segons en compres d'armament. En el mateix sentit podem dir que els 150 milions d'empleats a la indústria armamentista són alimentats pel Tercer Món... Cada vegada que el Sud guanya un dòlar la contrapartida en els països del Nord és de 250 dòlars. És per això que s'arriba a una situació extrema, on una quarta part de la humanitat té el monopoli de més del 73% de la producció mundial. Per tant, qui ajuda a qui? No hem prostituït i traït la paraula: «Ajuda al Tercer Món»? ...

Jordi Planas, 17.2.1987

E.E. 104 "UN HOME LLIURE NO CULPA NINGÚ DE LA SEVA DERROTA" 2

(En el seu llibre " A tamaño natural. Històries de pares i fills") cita la història d'Abraham i Isaac, ¿Som hereus d'aquesta religió?

— Nosaltres, a aquesta banda del Mediterrani, hem heretat la força i la potència dels nuclis familiars. No tant les regles de la religió, però sí això de mantenir unides les famílies, les famílies com a llocs on s’intenta que ningú es quedi enrere, nuclis civils on el més dèbil és ajudat per la resta, depenem més d'aquesta tradició. Més això que no pas obediència a l’estat. El que manté les nostres vides i les economies són les famílies. Tant l'Antic com el Nou Testament parlen d’històries de famílies.

Es qüestiona si tenim dret a rebel·lar-nos dels pares.

— Més que res, hi ha un nus que mai es desfà del tot, encara que els pares ja no hi siguin. L'adolescència fa que s'afluixi una mica el nus, perquè tothom pugui fer el seu propi camí. Però ara estem en una situació on aquest nus està molt tens, perquè la joventut no es desmarca. La voluntat de separar-se ha quedat més debilitada. A la meva època, la dissociació era més clara, hi havia opcions revolucionàries. Ara ningú parla de revolució, és una paraula que ha quedat relegada al segle XX.

Erri de Luca entrevistat per  Sílvia Marimon, 22.X.22

 

E.E. 103 "UN HOME LLIURE NO CULPA NINGÚ DE LA SEVA DERROTA" 1

— Vaig tenir poc contacte amb el pare, però em va ensenyar moltes coses, no amb lliçons ni amb instruccions, sinó amb exemples que em van ser útils... Em va transmetre l'amor pels llibres i les muntanyes... els pares ens van permetre marxar i seguir el nostre camí...

¿Triguem massa a reconèixer el que han fet els pares per nosaltres? ¿O a reconciliar-nos amb ells? Sovint ho fem quan ja no hi són.

— Sí, és així. Però escrivint pots recuperar-los... Temps enrere potser no sabia distingir què era important i què no. A vegades per ser just has de deixar passar el temps. A més, les persones tan sols desapareixen quan ningú en parla.

Agraeix als pares que no parlessin mai de diners.

— Un exemple meravellós, aleshores em semblava normal no parlar-ne. Després vaig veure que al meu voltant els diners eren molt presents, i per a molts gairebé eren una obsessió. La gent es baralla per les herències. Que la meva família no en parlés em va fer força immune als diners. Mai compro res a crèdit; si no puc, no compro i ja està. Heretem els desitjos incomplerts dels pares... Ell va anar a les muntanyes per la guerra i jo perquè he volgut... Una altra cosa que li sabia greu és que després de la guerra no va voler saber res més del que passava al seu voltant... i jo vaig pertànyer a una generació molt antifeixista i activista. He fet moltes coses que el meu pare volia fer i no va fer...

Erri De Luca entrevistat per Sílvia Marimon, 22.10.2022

 

E.E.102 ELS ANIMALS NO TENEN CAP DRET NI CAP DEURE

En principi, segons el dret romà i els codis gregorià, teodosià i justinià –el Corpus Juris Civilis–, que és d'on venen les lleis de quasi tot Occident, els animals no tenen cap dret ni cap deure: només en tenen els homes. No s'ha vist mai que un lleó sigui portat a judici per menjar-se un altre animal o un ésser humà. Però la retòrica del “políticament correcte” ha fet que cada vegada s’atorguin més drets als animals, amb absoluta independència que els éssers humans posseeixin, o no, els drets que la llei els garanteix...  Estampar un porc senglar contra un tractor, com va passar fa poc a Cardedeu, pot comportar al pagès autor del fet una multa d’entre 400 i 2.000 euros per “maltractament animal”... Era un senglar, que és una plaga tan dolenta com les rates: els pagesos han demanat a diverses instàncies que les administracions en permetin la caça –això també és matar-los, amb gran dolor si el tret no és precís– o qualsevol altre remei. Graten la terra, malmeten els conreus i es mengen les hortalisses. Però són animalons bufons i, al capdavall, fills de Déu igual que nosaltres, és clar... “Home, és natural, els animals tenen dret a menjar, com tothom”... Però aquell pagès, que ja deu estar tip de la devastació contínua d'una espècie maliciosa i feréstega, haurà de pagar una multa incòmoda... Cada dia es maten milions de gallines, porcs i vedells al món sencer, i creieu que els deu fer mal. Un dia, tampoc no es podrà fer, perquè no es podrà decapitar ni un bròquil. Així donarem la raó a Avicenna (segle XI), que deia que tots els éssers de la natura tenen ànima i són espirituals: el pagès, el bròquil i el senglar.

Jordi Llovet, 22.10.2022

E.E. 101 EL "PROBLEMA CATALÁN", DESACTIVAT

De petits ens agradaven les pel·lícules de bons i dolents: en la meva època, sobretot westerns i epopeies bèl·liques de la Segona Guerra Mundial. Contra el franquisme, a més, es vivia millor (si més no en termes ideològics i ètics). Amb els anys, la mirada va canviar. La realitat (i la ficció) es van embolicar, vam anar copsant matisos i sabors agredolços. La cosa va guanyar en densitat, en ambigüitat. I en interès, esclar. Hi havia dolents molt atractius i bons refotudament avorrits. Fins que totes dues categories van anar perdent el sentit infantil primari, substituïdes per persones (polítics inclosos) amb alts i baixos, raons i equivocacions, passions i defalliments. El cine feia temps que havia deixat de ser en blanc i negre, la vida tenia una fabulosa paleta de colors.... Per a Espanya, doncs, “el problema catalán ” està políticament desactivat, almenys per una bona temporada. L’independentisme, enfangat en picabaralles, els està fent la feina. Camina com els crancs, decebent a cada pas els convençuts i foragitant els dubtosos...

Ignasi Aragay, 2.10.2022

E.E. 100 RECONSTRUIR LA CONVIVÈNCIA

Hi ha raons poderoses per pensar que la convivència en l'espai públic agonitza. I el fatalisme, allò de dir “la gent passa de tot”, “la gent va a la seva”, no és fàcil de combatre, perquè la gent, sí, és, som, així...

... no hi ha repte més indefugible que fer de la gent que viu junta en pobles i barris, gent que convisqui, que no signori, que parli i debati, i que, quan cal, s'abraci. Indefugible, per fer-los vivibles, però també per salvar-hi la democràcia. És un front on ens hauríem de fer forts contra un model econòmic que ens vol, que ens necessita, aïllats i insolidaris... 

Reconstruir la convivència passa per entendre que espai públic no és espai desregulat, no és campi qui pugui. I que tota regulació és paper mullat si no hi ha una autoritat que vetlla pel seu compliment i és prou pròxima i habitual per crear complicitats amb el que queda de societat civil en cada poble i barri. Només aquesta cooperació pot tornar a fer de tots un espai públic que, si no, passa a ser només d’uns quants, dels que tenen més barra. Contra un model econòmic hostil al principi bàsic de la convivència –fer-ho tot tenint en compte els altres–, cal, més que mai, una policia de proximitat, formada i compromesa, que faci emergir de les ombres, que faci sentir acompanyats, els que encara se senten responsables del que passa als seus carrers.

Albert Pla Nualart, 2.10.2022

 

E.E. 99 ERROR DE CÀLCUL

El Procés tal com l'enteníem fa una dècada ja no existeix. No hi haurà un nou “embat democràtic contra l’Estat” a curt i mitjà termini. Tret que el provoqui la mobilització popular, cosa que ara mateix no sembla probable... Les causes objectives de la desafecció catalana continuen existint. Per tant, el que vingui no és res més que un parèntesi en el conflicte. Pot ser un parèntesi llarg, però si el PP i Vox pugen al poder tot el panorama es pot girar com un mitjó.

Toni Soler, 2.10.2022

 

E.E. 98 A LA UNA PER MOLTS ANYS...!

Avui és 1 d’octubre i jo soc súbdita de la corona d'Espanya...Per celebrar l’aniversari d’aquelles garrotades, els partits independentistes se les foten entre ells. Això és coherència... Quan hom desitja la independència el que desitja és la supervivència. Supervivència de la llengua, de la cultura i de, esclar, tothom que viu aquí, que paga uns lloguers i unes hipoteques i uns tallats i uns menús molt més cars. També desitja una república...

Empar Moliner, 1 d'octubre de 2022

 

E.E. 97 QUI PARLAVA EN CATALÀ FA 700 ANYS?

L’angoixa pel català està justificada, però el català mai ho ha tingut fàcil. Està acostumat a compartir el seu territori natural des de temps seculars. Mai ha estat sol. Sempre ha conviscut amb altres llengües. El tòpic de Catalunya com a terra de pas o terra d’acollida no és un invent benintencionat: és perfectament real... Al segle XIII, en temps de Jaume I i Pere el Gran, ... aquí es parlaven de manera habitual com a mínim vuit llengües: el català (o llengua vulgar), el llatí (idioma de l’Església, la ciència i les relacions internacionals, com ho és avui l’anglès), la llengua d’oc o occità (al nord del Pirineu; a Barcelona i altres ciutats també hi havia occitans fugits de les persecucions religioses dels càtars), el provençal (encara usat en la poesia), l'aragonès (a l'Aragó i en algunes zones del País Valencià), l’hebreu (al conjunt de territoris hi vivien uns 60.000 jueus per un total de població d'un milió de persones), l'àrab (els cristians en deien algaravia : era la llengua de la majoria d'esclaus, i n'hi havia molts) i l’aljamia (l’àrab influït pel contacte amb les llengües llatines: el parlaven els sarraïns, els musulmans no vinguts de fora; era un idioma de carrer, no s'escrivia). A més, a Barcelona s’hi havien establert mercaders i comerciants vinguts de França i Itàlia... La catalana era, sens dubte, una societat molt plural: pluricultural, pluriètnica i plurilingüe. El mateix que avui. Potser fins i tot més...L’idioma català, doncs, en l’època de plenitud nacional del país, com totes les llengües vulgars europees, era una llengua de segona categoria...

Ignasi Aragay, 25.9.2022

 

E.E. 96 ELS AVIS

L’Andreu, que no va conèixer cap dels seus dos avis, deia més o menys que, quan anava a l'escola i els seus companys deien que anaven a veure els seus avis, ell sentia una gran pena i frustració per no haver-los pogut conèixer. És exactament el que em deien els meus fills quan eren petits (tampoc ells van conèixer cap dels dos avis) i crec que és una pena que comparteix moltíssima gent. El vincle entre net i avi és molt especial i en aquest país encara més: els avis van viure el trauma de la guerra (les àvies també, però no al front)...

Així que podríem dir que al món hi ha dos tipus de persones: els que van conèixer els seus avis i els que no, (i els) que no els van conèixer prou, i els sap greu...

Si algú dels que m’esteu llegint encara teniu avis vius, si us plau, parleu-hi, pregunteu-los-ho tot. Són un pou de saviesa i un contenidor de memòria. De la nostra memòria!

Sílvia Soler, 1 d'octubre de 2022

 

E. E. 95 c LA PEGA I EL BOSC 3

 ... els boscos del nostre entorn, lluny de restar intactes, han sigut un escenari i un recurs molt rellevant per a la societat. La seva intocabilitat com a ideal és una quimera postmoderna, pròpia d'una societat essencialment metropolitana, que troba en la sacralització del bosc vies expiatòries d'un model d'hàbitat, la ciutat, tan important, però, tanmateix, amb unes possibilitats limitades d'esdevenir sostenible.

Martí Boada, 17.9.2022

E.E.95 b LA PEGA I EL BOSC 2

...En les viles i pobles hi havia una munió de serradores especialitzades, unes en fer llenya en forma d'estella o tacos a base essencialment d'alzina, roure martinenc, i menorment suro pelat i arboç. Altres eren especialitzades a preparar fusta: taulonats, cadiratge, obtinguts amb arbres fusterers com pollancre, àlber, vern, freixe, castanyer, roure, faig, pi o avet. Tots ells materials bàsics destinats a fusteria, mobles, embigats, fusteria de ribera, fusteria de botada, embalatges, etc...

Martí Boada, 17.9.2022

 

E. E. 95 LA PEGA I ELS BOSC 1

Contràriament al corrent que defensa que els boscos són intocables, hi ha una realitat històrica obtusament ignorada: el seu aprofitament s'ha produït sempre. Es pot afirmar que al país no hi ha boscos madurs intactes, i això és objectivament demostrable. Les úniques masses forestals que poden mostrar un nivell baix d'activitat extractiva són algunes de l'alta muntanya més inaccessible; tot i així se n'ha fet carbó... hem pogut documentar que abans de l'arribada del petroli hi havia hagut més d'una vintena d'oficis de bosc. Hi havia bosquerols, picadors, quadrejadors, corbaires, formaires, roders, feixinaires, costalers, escorxaires, pegaires, carboners, carboneters, socaires (rabassaires), peladors, traginers, trementinaires, cadiraires, pinyeters… Tota una cultura forestal socialment destacada que en unes poques dècades ha estat deglutida per la dinàmica històrica... 

 

Martí Boada, 17.9.2022

 

E.E. 94 "LLENGÜES ESPANYOLES DIFERENTS DEL CASTELLÀ"

... aquest any farà 44 anys que va aprovar-se la Constitució i els nens nascuts en comunitats monolingües castellanes són educats en el més complet desinterès pel fet plurilingüístic espanyol. Però és que, a més a més, el català encara no es pot parlar normalment ni al Congrés ni al Senat. Que no es pugui parlar al Senat, cambra de representació territorial, és de traca. O sigui que Madrid li demana a la Unió Europea un ús parlamentari del català que a Espanya no practica per raons excloents que sabem de memòria i que beuen en segles d’imposició lingüística. La contradicció és flagrant i sostinguda...

Antoni Bassas, 17.9.2022

 

E.E. 93 DES DE LA MEVA IGNORÀNCIA

Em refereixo, naturalment, a les persones que gosen opinar sobre un tema que ignoren i que, per fer-ho, encapçalen la seva opinió amb una fórmula que sembla que els hagi de fer d'escut... un comentarista escrivia fins a dues vegades la frase “des de la meva ignorància” abans d’opinar alegrement... Les variants, però, són infinites i canvien subtilment segons el cas: “no he llegit el llibre esmentat, però jo opino que [...]”, “jo no tinc coneixements d’això, però penso que [...]”, “no he patit mai una situació com aquesta, però tinc claríssim que [...]”. Em pregunto en quin moment la ignorància va deixar de ser un bon motiu per callar i va esdevenir, per contra, el comodí dels necis i dels desinhibits... I si a la ignorància manifesta hi afegim l’arrogància, la immediatesa, la brevetat i la contundència que amaren les noves maneres d'expressar-nos, ens trobem que la frase “des de la meva ignorància” i els seus equivalents es converteixen en el pròleg d'un despropòsit més que previsible... Deia Aristòtil que som els amos dels nostres silencis i els esclaus de les nostres paraules. Tot s'ha banalitzat tant, però, que ni tan sols la paraula dita o escrita ens esclavitza durant massa temps: la realitat fa tanta via que imposa unes reaccions de durada breu i consum ràpid envers les coses que llegim i que escoltem...

Laura Gost, 24.9.2022

 

E.E. 92 EL MITE DEL CREIXEMENT 2

... els enginyers ens deien que la transició energètica serà molt, molt difícil... una de les raons per les quals els enginyers troben tantes dificultats és que donen per bo un dels supòsits bàsics del Proencat: que l'economia catalana creixerà a l'1,5% fins al 2050, de manera que el 2050 serà un 50% més gran que ara...

M’he entretingut a comprovar si aquest objectiu resulta versemblant, i no ho és. El motor del creixement econòmic és la incorporació de cada cop més treballadors cada cop més ben formats. Quan jo vaig néixer treballaven formalment menys d’una de cada tres dones i entre els qui treballaven hi havia menys universitaris que analfabets; ara les dones treballen gairebé en la mateixa proporció que els homes i la meitat dels treballadors tenen estudis superiors. Encara que millorem la preparació dels nostres infants, n’hi ha tan pocs que el 2050 podrem disposar d'una força laboral més ben formada però bastant més petita... Amb moltíssima immigració podríem disposar d'una força laboral més gran, però molt més mal formada.

Ens hi resistim, però el cert és que el nostre món està parant, i això és una molt bona notícia.

Miquel Puig, 24.9.2022

 

E.E. 91 EL MITE DEL CREIXEMENT 1

Quan vaig néixer, la mida de l’economia catalana era només un 11% de la que és ara. Per entendre’ns, si comparem tot els que es produïa a Catalunya aleshores (aliments, electricitat, vehicles, roba...) amb el que es produeix ara, el segon conjunt seria nou vegades més gran: un creixement fenomenal. Mentrestant, la població s’ha més que doblat (ha passat de 3,5 a 7,7 milions), però encara toquem a més de 4 vegades més per barba. El creixement ha estat fenomenal, insisteixo, i és inevitable que ens costi molt imaginar un món sense creixement... Però encara que ens costi d'imaginar, el sentit comú ens diu que el creixement no pot ser indefinit... Encara que vulguem creure que podem salvar el planeta creixent d'una altra manera, sabem que un dia o altre caldrà parar, i que els primers que ho hem de fer som nosaltres, el món ric...ens resistim a acceptar-ho, perquè no hem vist cap altre món que el del creixement...

Miquel Puig. 24.9.2022

 

E.E. 90 La guerra del Buenafuente

A cada pas se'ns apareix la Guerra Civil... Com pot ser que haguem oblidat tant? Quin pes tan espès ha tingut el silenci, la desmemòria...  El guerracivilisme segueix marcant la vida política espanyola: només cal veure com la dreta mediàtica tracta el món podemita i com segueix campant impunement la catalanofòbia. És inevitable que els presos i exiliats del Procés, fruit dels fets d'octubre del 2017, ens recordin la repressió dels Fets d'Octubre del 1934, amb Companys i el seu govern (i tants alcaldes i regidors) entre reixes: més de 3.000 empresonats. Els represaliats del Procés en sumen més de 4.000... La ferida de la Guerra Civil segueix oberta i mina la democràcia. La nova llei espanyola de la memòria és un (o mig) pas endavant respecte a la del 2007, però un cop més ha comptat amb l'oposició ferotge de la dreta, incapaç, com sempre, de desmarcar-se de debò del franquisme. Els qui durant la Transició van frenar tant com van poder el canvi s’erigeixen avui en els seus màxims defensors, en una operació de desmemòria i desvergonyiment... Després d'una guerra, de quaranta anys de dictadura i de quaranta més de democràcia, ¿està Espanya preparada per fer el canvi constitucional que li caldria? ¿Està disposada a assumir el seu passat? ¿I a oferir a la Catalunya que vol marxar alguna cosa més que no sigui repressió? Em temo que tampoc. 

Ignasi Aragay, 18.09.2022

 

E.E. 89 LA VERGONYA DEL 0,7%

... En temps de crisi, és fàcil fer triomfar lemes com “Primer els de casa” o allò tan poc subtil de “La solidaritat ben entesa comença per un mateix”.

És paradoxal com la globalització informativa (avui podem saber amb un clic què passa a l'altra punta del món) ha acabat anestesiant la capacitat de sorpresa. Davant de tants desastres ambientals, polítics i socials recurrents, les audiències s’immunitzen. Hi ha una mena de tancament mental, de no voler saber. La gent s'està refugiant en la ficció de les sèries, en la indiferència i el fatalisme global: el món no té remei. No hi ajuden gens, tampoc, els espectacles de proximitat de la política nostrada. La desconnexió acaba portant al triomf del populisme, al miratge de les solucions fàcils: la culpa la tenen els de fora, tots els polítics són una merda, la solidaritat és bonisme... Però no estem parlant de solidaritat, sinó de justícia global.

... el 1972 l'ONU aprovava una resolució consistent a recomanar als estats rics que atorguessin un 0,7% dels seus pressupostos generals a ajuda als països més necessitats, dels quals eufemísticament es deia que estaven “en vies de desenvolupament”. Unes vies inacabables. Ara fa mig segle d’aquella recomanació tan olímpicament ignorada... A Catalunya i Espanya, en plena Transició, aquella reivindicació va tenir ressò ciutadà. Eren temps de canvi, d’esperança. De fam de justícia. El 1981 Justícia i Pau va engegar la campanya del 0,7%, que va anar tenint continuïtat... 50 anys després l’objectiu del 0,7% no s’ha aconseguit... Sovint, el discurs contra la immigració –a part d’obviar l’assistència humanitària més elemental– se sustenta en la idea que el que cal és ajudar-los en origen. Però els ajuts són ridículs. A Catalunya el 2010 es va arribar al 0,45%, xifra que ja no s’ha superat. Ara estem al 0,2%. És un compromís pendent. Una vergonya.

Ignasi Aragay, 23.10.2022

 

E.E. 88 Aragó i Catalunya

Un dels problemes més grans que ha tingut el procés independentista català ha estat la relativa manca de fonament històric de Catalunya com a entitat política independent. És sabut que Catalunya, com a part de la Marca Hispànica fundada per Carlemany el 795 per fer front a la invasió sarraïna, era en aquell temps terra de comtats, vescomtats, baronies i prelats, enemics entre si fins a l'hegemonia del comtat de Barcelona.

L'única entitat politicoadministrativa que va existir a Catalunya durant l'edat mitjana va ser la que va resultar de la unió matrimonial del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb la infanta Peronella d'Aragó, el 1137. Com que Aragó havia consolidat els seus comtats sota la forma d'un reialme, i Catalunya no, el nostre principat va passar a ser una part, molt important als segles ulteriors, del casal d'Aragó. El primer rei català va ser, doncs, només un mig català, Alfons el Cast: pel que fa a Catalunya, només comte de Barcelona, i pel que fa a la totalitat de la corona, rei d'Aragó. I així va ser fins i tot després que Martí l'Humà morís sense successió i la corona passés a una dinastia castellana, la dels Trastàmara, que no representa un període ni fosc ni humiliant per a Catalunya, per poc que es conegui la història de Catalunya i del Regne d'Aragó.

El que sí és cert, per a orgull de Catalunya, les seves lleis i la seva primigènia autonomia —no independència— és que la corona es va organitzar com una federació d'estats medievals —nacions, no és la paraula adequada—, amb un enorme respecte per les singularitats de cada territori, i amb estructures de poder i institucions similars, equivalents totes elles: unes Corts, unes Generalitats i unes Constitucions. El fet és que Catalunya va continuar formant part d’una corona que, al cap dels anys, s’amistançaria —molta amistat conjugal— amb el Regne de Castella. Tot i això, com és sabut, Aragó (i, doncs, Catalunya com a part de la corona aragonesa) va conservar els seus furs i els seus privilegis, va organitzar les campanyes militars que li va semblar oportú de dur a terme, i va ser pròspera com un tot: un regne en el qual entraven i sortien, ara i adés, els territoris de València, el Rosselló, Mallorca, Nàpols i Sicília, i fins i tot Atenes durant poc temps.

Per això la vindicació de la independència de Catalunya com a antiga nació, per desgràcia, no té cap solidesa històrica, ni existeix cap llinatge hereu de l’antiga monarquia aragonesa vinculada als comtes catalans. Per això també és falsa la idea d’uns països catalans dels qual n’estigui exclòs, justament, l’amo dinàstic de tot plegat, és a dir, l’Aragó, on ja fa segles que va desaparèixer tota vindicació independentista.

Jordi Llovet, 29.10.2022

 

E.E. 87 Quina Espanya s'estima més, la del 2017 o la del 2022?

“Quina Catalunya s'estima més, la del 2017 o la del 2022?”... Aquesta és una narrativa de ficció, perquè Sánchez es penja medalles que no són seves: per arribar fins aquí, Espanya ha hagut de venir a pegar, espiar i infiltrar, ha hagut de facilitar la sortida de seus socials d'empreses, ha perseguit patrimonialment càrrecs polítics, ha jutjat i processat milers de persones, ha hagut de desgastar-se davant els tribunals i els governs europeus, i ha concedit uns indults per necessitat i no per convicció. I allà on no ha arribat l’efecte congelant de la repressió de l’Estat, ha arribat el caïnisme dels partits independentistes, que ha acabat per avorrir la gent. Home, així és més fàcil jugar al joc de les diferències amb fa cinc anys.

Però, posats a continuar amb l'exercici, girem la pregunta. I vostè, quina Espanya s'estima més, la del 2017 o la del 2022? L'Espanya del 2022, com la del 2017 o la del 2006, durant l’Estatut, s'estima més viure amb la ferideta del conflicte català (perquè reforça la identitat espanyola i dona vots) que oferir res o pactar res amb Catalunya, i ja no parlo d'un referèndum ni d'una millora del finançament, sinó de la simple execució d’uns pressupostos o el respecte per la llengua. Per això, quan a Madrid proclamen ufanosos que el Procés s'ha acabat, cal dir-los que no siguin cínics, perquè allà on el procés català és etern és a Espanya.

Antoni Bassas, 29.10.2022

 

E.E. 86 Antònia Font i l'article salat

 ... No s’hauria de confondre mai forma escrita amb registre formal. La norma més general i consensuada per al registre formal mallorquí és no utilitzar l'article salat i substituir-lo pel de l'estàndard més general, que per decisió de Fabra i l'IEC és el, la, els, les. Aquest criteri contrasta amb el fet que, per exemple, sí que siguin acceptades en registre formal les formes verbals cant, cantam o cantau. Són decisions arbitràries però amb tradició, i no les qüestiono. El que qüestiono i nego és que les formes escrites siguin, pel fet de ser escrites, automàticament formals. És absurd des de tots els punts de vista. Des de sempre, però ara més que mai, l'escriptura també s'utilitza per reflectir la parla més espontània i, per tant, els registres més informals. I això explica que tant als mitjans com en obres del màxim nivell literari les formes informals puguin ser formes escrites... I llavors l'ús escrit de l'article salat no és només adequat: és el més adequat...

Albert Pla Nualart, 23.10.2022​

E.E.85 La setmana de Tots Sants

... El novembre enfilarà el seu camí, més fred o menys fred, amb vent o sense, amb pluges o no. Segur que amb una mica de tot. I abans no ens n’adonem serem a la tendresa de l’advent, a tocar Nadal com aquell qui diu. 

Aquests darrers anys hauran passat plens d’entrebancs. El famós Procés, la famosa pandèmia. Procés i pandèmia. Dues paraules que abans no havíem dit gairebé mai, que no sabíem ni tan sols que existissin com una cosa nostra. El procés cap a la independència va acabar molt malament, com tothom sap... Una mena d’acudit d’aquests que la gent fa córrer per les xarxes diu que abans lluitàvem per la independència i ara per la presència del català a Netflix. De la independència a l’autonomisme light. Ens volem autogovernar, però poc. No fos cas que prenguéssim mal. Ara el que importa és... el canvi climàtic, diuen. Potser sí. Quan penso en tot plegat, en com hem estat enganyats i humiliats, tinc unes ganes enormes de plorar i penso en aquell poema de Carner que precisament es titula Tots Sants: "El vent escampa cendres / dels papallons d’ahir; / hi ha algun ocell que piula / com si volgués morir. // Es mou amb mala cara / el dia, tot rampells; // sospira el pany de porta, / grinyolen els penells. // Els caminals són tristos; / s’arrufa tot l’espai. / Les fulles de la branca / no diuen sinó ai".

Narcís Comadira, 6.11.2021

 

E.E. 84 Neguits d'octubre 2

... Però la vida continua, que diuen. Els nostres polítics i administradors no paren de discutir i barallar-se. Quin trist espectacle. El poder fa fer coses impensables i contra tota raó. En aquest món tan convuls que ens ha tocat viure, aquest món de guerra i destrucció, la raó sembla que obligaria a desfer diferències, a anar tots units per plantar cara a l'enemic. Doncs no.I els administradors del poder local, com que s'acosten eleccions, vinga fer obres i més obres. ... A Sant Feliu de Guíxols ha començat una altra temporada de disbarats. Ara ha tocat a la plaça del Monestir, lloc emblemàtic, com es diu. Una esplanada de sauló, carnal i suau al tacte, es convertirà en una extensió de pedra dura. I no és que tingui res contra les places dures. Les places més boniques del món ho són. La Piazza Navona, a Roma; la plaça de Sant Pere del Vaticà; la Piazza di San Marco, a Venècia; la de la Signoria, a Florència; la del Campo, a Siena, totes són places dures. Però estan concebudes així. La plaça del Monestir de Sant Feliu de Guíxols no estava concebuda com una plaça, sinó que eren terrenys que envoltaven els edificis medievals i barrocs. Els edificis semblaven vessar-se en aquelles platges de sauló. Doncs no. Tot fora. Pedra pura i dura. I un jardinet que hi havia, dissenyat per Joan Bordàs, amb unes bardes retallades i uns vells rosers, amb bancs i una font al mig, senzilla i entranyable, doncs fora. Segons el projecte, la font, com que és de pedra, la netejaran i apareixerà sobre el paviment com una excrescència contra natura. I tot això per donar-hi un aspecte modern, diuen. Els jardinets i els bancs i els rosers són cosa de poble, no són seriosos, no són moderns. Tot això té una lectura més profunda: es tracta d'anar extirpant tots els signes d'identitat, tot allò que era peculiar i deliciosament local. Els administradors volen ser moderns, universals. Tota aquesta reforma va encaminada a donar un entorn digne i urbanísticament homologable amb el món modern, un món sense història, sense peculiaritats…  Octubre. Destrucció i angoixa...

Narcís Comadira. 22.X.22

E.E. 83 Neguits d'octubre 1

El mes d'octubre ens porta les fruites de tardor, els codonys bonyeguts, que deia Carner; les magranes, foc cristal·litzat, que deia Blai Bonet; els fanalets dels caquis, melosos i dolços; les castanyes, que, bullides en almívars de diferent espessor, es tornen aquella delícia del marron glacé. I, capítol a part, la meravella dels bolets. A Sant Feliu de Guíxols el bolet nacional és l’ou de reig. Cal dir que, tendre, tallat ben fi i cru, amanit, és deliciós, però, per a mi, el bolet més bo del món és el siureny o sureny, que ara a Barcelona anomenen a la francesa, cep. És un bolet que és bo cru, saltat, i sobretot sec, que agafa un sabor inconfusible i que dura tot l'any i que serveix per fer uns arrossos immillorables, un cop tornat a hidratar. 

De moment, aquest any encara fa calor. On són, on són aquells octubres que feia fred, que anàvem a col·legi amb bufandes i guants, o que plovia una pluja d’octubre fina i constant i deixava la meva ciutat regalimosa... Haurem d'esperar el desembre per veure els arbres d’aram i daurats? Potser per Nadal farà una mica de fred... Aquest sentiment de pèrdua per les tardors passades va acompanyat per l’angoixa. Una angoixa lenta i persistent que creix amb les notícies...

Narcís Comadira, 22.X.22

 

E. E. 82 Decreixement?

... La història d’Ehrlich i Simon ens hauria de prevenir sobre les lectures simplistes dels fenòmens econòmics, ja que sovint infravaloren, per bé i per mal, el paper clau en el futur de l'economia de la creativitat humana i els incentius del sistema de lliure mercat.

El creixement econòmic és compatible amb la reducció d’emissions. De fet, ho hem comprovat a l'economia espanyola al llarg dels darrers quinze anys. Les emissions totals s'han reduït en un 38%, al mateix temps que l'activitat econòmica, el PIB, augmentava un 21% en euros constants. El creixement econòmic no sols és compatible amb la lluita contra l’escalfament global. És, a més, necessari per poder portar a terme aquesta lluita amb èxit... el creixement econòmic és absolutament imprescindible per generar els recursos financers que seran necessaris per portar a bon terme l'estratègia de reducció d'emissions...  la inversió productiva, la inversió en noves tecnologies, no és possible si no hi ha prèviament un creixement que permeti generar estalvi i finançar de manera sòlida els projectes de futur.

Jordi Gual, Professor de l'IESE, 16.10.2022

 

E.E. 81 Independència...

Manel Fontdevila, 9.10.2022

 

E.E. 80 Preservem la dieta Vicenç Pagès

Sempre he cregut que la dieta literària i fílmica dels nens i nenes ha de ser, en part, clàssica i adulta. En garanteix la qualitat i els dona els referents universals, intergeneracionals, que els fan ciutadans del món. Permet, a més, gaudir-la i pair-la en família: fa madurar els petits en lloc d’infantilitzar els grans. Rebutjo els llibres i films que ho donen tot mastegat, que no deixen espai per a les preguntes, el misteri, la perplexitat. I em nego a deixar les meves filles davant un cine que crida, atabala i serveix, sobretot, per mantenir-les passives i hipnotitzades...

Amb la mort de Vicenç Pagès es fa difícil no sentir com minva el petit exèrcit que encara lluita per l'excel·lència d'una cultura catalana local i universal, dos adjectius inseparables...La cadena de passions escapçades per morts prematures és interminable. Tota mort és prematura per a qui viu una passió...

Sigui advers o no, encomanar la passió pel bon cine i la bona literatura; i fer-ho des del jo més autèntic –el que parla la teva llengua– no és, entre totes les possibles vies de transmissió cultural, un mal menor, un cant del cigne, una elegia resistencialista. És la millor via, la més efectiva, per fer millors persones les generacions a qui passem el relleu. No som lliures per triar la cultura amb què fertilitzem la terra on creixen, com no som lliures per triar el passat i tot el que ens ha fet ser qui som. Tant de bo els nostres poders públics l’encertin a l'hora de subvencionar els que han d’ajudar a preservar i eixamplar el reducte de cultura catalana digna, normal, local i universal que en temps més o menys adversos van conrear amb passió la Maria Mercè Marçal, en Joan Solà, la Montse Gómez o en Vicenç.

Albert Pla Nualart, 4.9.2022

 

E.E. 79 Llarga vida al "Per molts anys!"

“Anys i anys, per molts anys, a la una per molts anys…”. Si heu llegit aquesta primera frase cantant, és que heu crescut amb el Super3. I segurament sou dels que encara poseu aquesta cançó a les festes d’aniversari...  els responsables de l’entranyable club infantil català van aconseguir el que tan sovint sembla impossible: que les formes tradicionals sonin modernes i, gràcies a això, pervisquin. Jo mateixa, de petita, reservava el “Per molts anys” per als meus avis. “En vida teva”, em responien. O “Per molts anys que ho puguem celebrar”. Tan bonic que és desitjar llarga vida i tan poc que t’importa quan no has sortit de l’ou… Doncs gràcies a la màgia del Super3, la pàtina d’antigalla va desaparèixer.I, esclar, quan ets conscient que dir “Felicitats!” és una manera recent (calcada del castellà) de felicitar algú pel seu aniversari, t’alces com el paladí del “Per molts anys”, malgrat que cada vegada més gent (catalanoparlant, eh!) et miri com si fossis d'un altre planeta quan els hi dius pel sant. I això que fins no fa pas tantes dècades aquí només es felicitava pel sant!. Ara bé, ¿ens hem de flagel·lar perquè cada vegada es diu més “Felicitats” o (oh, sacrilegi!) “Moltes felicitats”? A veure, són expressions que també han fet forat per donar l'enhorabona, i segurament a molts parlants ja no els resulten estranyes. O com a mínim no els grinyolen tant com el “Feliç Nadal” o les “Felices festes” o, valga’m déu, la “Feliç Diada” estampada en les imatges que circulen pels grups de WhatsApp. La felicitat s'ha cruspit la bonança i cada cop costa més sentir o llegir un “Bon ... el que sigui”.

Maria Rodríguez Mariné, 15.X.2022

 

E.E. 78 Llengua carnívora

Lluny de resoldre el problema de la progressiva disminució dels parlants catalans, l'ensenyament de la llengua catalana a les escoles no fa sinó col·laborar-hi... Totes les criatures del món aprenen la llengua de la seva mare, i abans d’escolaritzar-se la parlen tan bé com l’han sentit parlar. No hi ha cap nen petit de Catalunya que sàpiga definir quina cosa és el “plusquamperfet”, un ”verb velar”, un “adverbi focal” o una “fricativa”, però els fan servir sense marge d’error. ¿Hi ha cap criatura al món que primer hagi estudiat gramàtica i després es posi a parlar? Si les llengües s’aprenen amb les àvies, els pares i els amics, és a dir, amb l’ús de la llengua viva, per què a l'escola no es continua treballant sobre la llengua viva, cosa que es podria fer perfectament amb la lectura de textos adequats, puntualitzant, quan calgués, els errors que s’hi pugui trobar, els sinònims que es puguin destriar, les simplificacions o les complicacions d'una frase?... Una llengua no és una essència; és una existència canviant i una eina. I com més es treballi sobre l'ús real de la llengua viva, i no sobre termes de gramàtica que no aporten res a l'ús viu del llenguatge, més bé anirà la cosa... Tampoc s’aprèn a escriure estudiant gramàtica o figures retòriques: se n’aprèn llegint molt i escoltant com parla la gent... que parla bé. Ja fa anys que els anglesos no ensenyen gramàtica als nens, perquè són pragmàtics i van veure que, com més gramàtica, menys competència lingüística...

Jordi Llovet, 25.6.2022

E.E. 77 El supremacisme lingüístic castellà

El castellà sens dubte no és una llengua estrangera a Catalunya, on més de la meitat de la població la té com a materna i d’ús habitual, i on està reconeguda oficialment a l’Estatut, al costat del català. La seva massiva implantació respon a una imposició històrica coneguda i documentada, però la realitat és aquesta... Però si resulta obvi que el castellà no és una llengua estrangera a Catalunya (com ho són el francès o l’ucraïnès, per dir-ho fàcil), en canvi a Espanya sí que sembla que el català sigui considerat una llengua estrangera, rara, incòmoda. I no només això: genera acusades actituds d'intolerància... Així com Catalunya ha fet seva (per força) la pluralitat lingüística, Espanya s'hi resisteix amb ungles i dents des de fa segles. La Constitució de 1978 entronitza el castellà com la llengua comuna, i després posa en un sac totes les altres, sense ni tan sols donar-los nom. El missatge subliminal és que són de segona. I així se les tracta. Hi ha un evident deix supremacista en aquesta diferenciació... el nacionalisme espanyol s'ha convertit en constitucionalista,...  però mantenint en fons i forma els seus pilars de sempre: una llengua, una nació. I s'ha acabat el debat... A Espanya no hi ha pròpiament convivència de llengües, sinó suspicàcia i negació: la pluralitat idiomàtica espanta perquè nega la idea secular d'una comunitat homogènia. A Catalunya sí que hi ha convivència de llengües, un fet que no treu (o ho provoca?) que el català pateixi un greu procés de reculada. Si se'l vol salvar, cal fer-ne discriminació positiva i alhora és imprescindible que una majoria el senti com a patrimoni propi i tothom el respecti...

Ignasi Aragay, 9.10.2022

 

E.E. 76 El bonisme, un populisme

Un dels grans enemics de la democràcia és el populisme. El tendim a associar a l'extrema dreta, però pot emergir en tot el ventall ideològic. És populista qui s’omple la boca parlant de “la gent” i l’oposa als que en teoria la representen, “els polítics”... Un derivat perniciós d’aquest populisme és el bonisme que amara sovint l’esquerra...

... cap norma que suposi sacrifici sobreviu a una total sensació d’impunitat. Això explica, per exemple, que Barcelona, tot i ser netejada més sovint que algunes capitals europees, estigui molt més bruta. ¿La vols neta, Ada? No dediquis tants mitjans a netejar-la i dedica’n molts més a impedir que embrutar-la quedi impune. Encara que sigui desagraït, antipàtic i, sobretot, poc populista.

“No esperem civisme de qui no té el més bàsic i no se li respecten drets fonamentals”. D'acord. Però molts dels que no recullen la merda del seu gos no són precisament sensesostre. “La clau del civisme és l'educació i la pedagogia i no pas les sancions i la repressió”. De nou, d'acord. Però molt de les primeres (educació i pedagogia) sense prou de les segones (sancions i repressió) no resulta efectiu amb la naturalesa humana. La ideologia que ho nega és bonista, i el bonisme és una forma de populisme i, com a tal, també erosiona la democràcia. Perquè en una democràcia tan essencials són les normes com els mitjans per fer-les complir. No és pas això segon el que la distingeix dels règims autoritaris: la distinció –i mai s’hi aprofundeix prou– és que siguin debatudes i aprovades democràticament.

Albert Pla Nualart, 9.10.2022

 

E.E. 75 Junts, molt més que sortir d'un govern

... El Govern de coalició es trenca per aquesta manca d’unitat estratègica, per les ferides personals no tancades del 2017 i la pugna històrica per l'hegemonia.Però pel mig queden centenars de milers de votants d'Esquerra, Junts i la CUP que si van anar a les urnes el 2021 i no es van afegir a l’abstenció va ser pel convenciment que calia dir-li a l’Estat que la majoria del Parlament era independentista. Aquell 52% no ha estat mai operatiu i, a partir d’avui, l’operativitat és impossible...

Antoni Bassas, 88.10.2022

 

E.E. 74 Elogi de la tardor

Mai he pogut entendre aquesta passió per l’estiu. Sí, reconec que acostuma a ser l'època de l'any que tenim vacances ... Ara bé, si som totalment sincers hauríem de reconèixer que és la pitjor època de l'any per gaudir d'aquesta llibertat de moviments. Vull dir que no hi ha pitjor sensació d’estar fent el préssec que trobar-te al mig d’una capital qualsevol, després de dinar, amb trenta-vuit graus a l'ombra i sis hores més de sol, suant com un porc per carrers deserts amb la calba socarrimada mentre la resta del món fa la migdiada. Per no parlar de les nits en vetlla, amb aquestes finestres obertes que l'únic que et regalen és el so de la jovenalla o un exèrcit de mosquits famolencs que han confós la teva habitació amb un bufet lliure. Ho sento però no. Ja em perdonareu, però si per mi fos no em veuríeu el pèl en tot l’estiu...

No, a mi el que realment em fa trempar és la tardor. M’agrada gairebé tot d’aquesta estació amb tan mala fama. Els primers calfreds que t’esborronen el clatell i fan possible deixar de castigar el veïnat amb les teves cames peludes; la flassada al llit quan vas a dormir i t’arrauleixes amb la teva parella ben aferradet; el canvi d'armaris; el nen que per fi torna a escola i deixa de rondinar perquè està avorrit de no fotre res. Per no parlar de les pomes golden o les avellanes ben torradetes, o dels panellets, si pot ser de pinyons. I, sobretot, la sensació de melangia que t’envaeix, aquell moment quan et quedes fixat mirant pel vidre de la finestra un carrer que a poc a poc s'omple de fulles mortes amb tonalitats ocres i vermelloses, impossiblement boniques.

Lluís Gavaldà, 24.10.2020

 

E.E. 73 Aquest octubre

... Avui se celebra la festa del patriarca Abraham... Déu va concedir a Abraham una vellesa plàcida i quan, finalment, va morir, Ismael i Isaac van enterrar el seu pare al costat de Sara, en la tomba que Abraham havia comprat als hitites. Llavors els dos germans es van separar. Ismael va marxar lluny, amb els béns que el seu pare li havia donat, i Isaac va heretar tot el que era del seu pare, esclaus, bestiar, or i plata. Els dos grans pobles que Déu li havia promès a Abraham que sortirien de la seva llavor van anar creixent. I així Abraham va ser a l'origen del conflicte perpetu entre palestins i jueus. Encara dura.

... Dilluns passat vam celebrar Sant Francesc d'Assís, el sant que creia que la natura era bona, que parlava amb els ocells, que havia renunciat a totes les seves riqueses. Els italians li diuen il poverello, el pobrissó, perquè era pobre de debò... Els seus seguidors, els franciscans, es van dividir en dues branques. Els més fidels a l'esperit del sant i els que no ho són tant. Es diu que uns guarden el cos del fundador i els altres l’esperit. L’esperit franciscà és viu en Les floretes de sant Francesc, que va traduir Carner, i en un poema del sant, que parla de la germana aigua, del germà foc i de la germana mort. Aigua i foc com en aquest octubre. I mort. Com sempre.

Narcís Comadira, 9.10.2021