pd 2459 Guapos i valents

 (arafa<d'1any)

... "Llegir ens fa tornar guapos" (Biel Mesquida). Sí senyor. I trobo que als usuaris joves d’Instagram els aniria molt bé de saber-ho, això. I posats a contribuir a la festa, jo encara diria més: llegir en català i parlar en català ens fa tornar guapos i valents. Perquè no hi ha dia que no sentis que fent servir el català estàs salvant una espècie, desafiant la història, molestant algun poder, posant en evidència un fals cosmopolita, contribuint a la diversitat, exercint un dret, fent descobrir un món nou a una ànima pura, honorant els avantpassats i fent de grada d'animació de catalanoparlants amb tendència al tribunerisme. I si a sobre t’esforces a parlar bé el català, aleshores, fill meu, seràs guapo, valent i un exemple a imitar.

 Antoni Bassas, 18.9.2021

pd 2458 Derrotistes del món, feu un pas al costat, sisplau

 (arafa<d'1any)

... En l’ambient es nota el retorn del català rondinaire que en tot hi veu un problema, un perill, un engany, que ja no creu en res, que desconfia per sistema. Esclar, portem dues crisis seguides (la del 2008 i l'actual pandèmica) i arroseguem l'esgotament del procés sobiranista. Són tres sotragades de campionat que poden deixar estabornit a qualsevol. La societat catalana està cansada, desinflada i escèptica. S'entén. I no s'entén. Vull dir que si aquesta és l’actitud que ens ha de seguir guiant els pròxims anys, difícilment ens en sortirem, ni de la crisi econòmica ni del plet polític, ni de res. El derrotisme no porta enlloc...

En política: els que no creuen en la taula de diàleg, que s’abstinguin, però que deixin intentar-ho als altres. En educació: els que no creuen en la transformació de l’escola, del batxillerat o de la universitat, que com a mínim no posin bastons a les rodes als que no paren de tenir iniciatives. En l'administració: els que donen per perduda la batalla per modernitzar-la i fer-la més àgil, que vagin fent d'esma, però que no boicotegin els canvis quan vinguin (i tant de bo que vinguin). En la lluita contra la pobresa i l'exclusió: els que han tirat la tovallola davant les desigualtats que deixin fer els que no paren de pencar malgrat les immenses dificultats. En fi, derrotistes el món, feu un pas al costat, sisplau. I deixeu fer als optimistes que s’arremanguen. 

Ignasi Aragay, 1.8.2021

pd 2457 "Totis"

 (arafa<d'1any)

La moda del llenguatge dit “inclusiu” atempta cada vegada més contra una llengua gramaticalment correcta, o, simplement, contra la naturalitat d’una llengua que només modifiquen, en realitat, la suma dels parlants...una moda que pot portar uns quants catalans a parlar una llengua que acabarà causant perplexitat en la resta dels éssers parlants del país, si no un atac de riure.

Resulta que la consellera Tània Verge ha proposat que, a partir d'ara, a falta d'una paraula que equivalgui a la suma de tots i totes, adoptem el vocable italianitzant totis. És una proposta delirant...

Només conec una expressió que ha esdevingut moda entre els parlants catalans, que no existia fa cosa de trenta o quaranta anys, que és “bona tarda”. A Catalunya es deia sempre “bon dia” mentre hi havia llum, i “bona nit” quan ja no n’hi havia. Però això ha agafat: no és cap bestiesa, però està copiat del castellà, per pura enveja. Va ser un invent de TV3.

Junyent posa l'exemple del que passarà si això del totis acaba imposant-se en la nostra parla. La suma de: “Tots els pares de nens petits diuen que estan cansats però feliços” i “Totes les mares de nenes petites diuen que estan cansades però felices”, donaria una cosa així: “Totis lis paris i maris de nenis petitis diuen que estan cansadis però felicis”. És impossible que un llenguatge basat en aquesta inflació, per no dir ximpleria, de la “inclusió”, arribi a quallar entre la població. Sort en tenim de la sensatesa de la gent comuna, la gent del carrer, especialment la de pagès. Ciutadans de Catalunya: respecteu les dones, però també la gramàtica natural de la llengua catalana!

Jordi Llovet, 4.9.2021

pd 2456 Illa, unànime

(arafa<d'1any)

Quan algú diu “Aquests són els deu pitjors anys de la història de Catalunya”, la primera pregunta és: per a qui? Perquè els anys dolents per a uns poden ser bons per a d'altres. I de vegades els anys bons per a l'economia són dolents per a la salut o per a la política o per a la cultura... En aquest sentit, Salvador Illa ha aconseguit en una sola frase una unanimitat absoluta, en negatiu. Ha dit que els últims deu anys són els pitjors de la història de Catalunya des de fa tres segles. I això és notòriament fals no per a uns o per a uns altres, sinó per a tothom i des de qualsevol perspectiva. Potser catòlics, catalanistes, socialistes, reaccionaris o anarquistes no es posarien d'acord en quins són per a ells els pitjors anys dels darrers tres segles. Però tots es posarien d'acord que no són aquests deu darrers. Perquè tots han tingut alguna dècada molt pitjor. Potser no la mateixa. Però molt pitjor. Es miri com es miri i des d'on es miri no és gens difícil –en tres segles terribles– trobar per a tothom deu anys molt i molt pitjors. L’afirmació d’Illa no pot acontentar ningú, perquè és falsa per a tothom. Visqui on visqui i pensi com pensi. Quan s'ajunten el sectarisme i la ignorància el resultat només pot ser un error. O una tonteria.

Vicenç Villatoro Lamolla, 4.9.2021

 

pd 2455 No hi ha líders

Manel Fontdevila, 4.9.2021

 

pd 2454 La culpa és del PSOE

(arafa<d'1any)

Els socialistes van tenir durant la Transició, sobretot des del moment que van accedir al poder, la missió històrica de recuperar la memòria democràtica republicana, bescantada per la dictadura. No ho van fer. Era una qüestió de “veritat i justícia”, una parella indestriable,... Però els socialistes van preferir girar full, suposadament per tancar ferides. Se sentien forts i joves, guanyadors de la història, sense entendre que només es pot guanyar històricament si s’afronta el passat, sobretot si se’n rescabala les víctimes. Deixar cadàvers oblidats a la cuneta, deixar perdedors frustrats en vida, no són maneres. Aquella victòria desmemoriada augurava una futura derrota, la que tenim ara, quan ens adonem que la cultura democràtica s’ha construït amb peus de fang sobre la injustícia i la mentida. S’ha imposat la idea que l’aixecament militar estava justificat... per salvar Espanya del comunisme i el separatisme. El PP encara no ha condemnat mai el franquisme...

Ignasi Aragay, 4.7.2021

 

pd 2453 Qui sigui ens roba

(arafa>d'1any)

Sempre he estat en contra de la substitució del terme Espanya per estat espanyol... Espanya és un terme polític des de fa segles (tot i que encara amb Felip V se’n deia, tot sovint, “les Espanyes”, fent honor al seu passat de monarquia composta), i a més designa, des de fa mil·lennis, una realitat geogràfica (mutilada des de la independència de Portugal). S’ha d’entendre, però, que a casa nostra el topònim i el gentilici s'interpretin de forma política, perquè a Catalunya ens ha tocat mamar grans quantitats d’espanyolitat sentimental i, sobretot, excloent. Es pot formar part de l'Estat mantenint la identitat catalana; però quan Espanya entra per la porta la plurinacionalitat salta per la finestra...

¿Podem dir, doncs, que Espanya reprimeix l'independentisme? ¿O això és molt ofensiu? ¿És només l’Estat, qui reprimeix? ¿O ni tan sols l’Estat, sinó el deep state, aquest gran boc expiatori que tan útil li resulta al PSOE? En aquest cas, tindrien raó els dirigents de Podem, i hi ha a Espanya una majoria republicana, progressista, plural, tolerant, que espera arraulida el moment de sortir a la superfície i expressar-nos la seva solidaritat. Tant de bo. Però mentre esperem la bona nova, és obligat dir que ens estan robant i que ens estan reprimint. Ho fan uns quants amb el suport de molts i amb el silenci còmplice de molts més. Si aquest subjecte elidit és Espanya o és l'Estat, o una part de l’Estat que va per lliure, ho deixo a criteri del lector.

Toni Soler, 4.7.2021

 

pd 2452 Les certeses que enceguen

 (arafa...)

...

Seguretat i identitat són dos pulsions que, exacerbades per la por, deshumanitzen profundament. Quina por? El vertigen que provoca no poder seguir sent qui ets i no ser capaç de ser res més. Ser humà exigeix humanitzar-se: créixer deixant enrere certeses que enceguen i abraçant incerteses que il·luminen; créixer perquè aturar-se és estancar-se i corrompre’s. I per a aquest viatge cal tenir el coratge que dona l’autoestima...

Convertir en valors suprems la seguretat i la identitat és sempre reaccionari, perquè no es pot progressar sense córrer riscos i deixar de ser qui eres. I genera també sempre odi i violència contra els que intenten canviar les coses per fer-les més humanes. Trump pot guanyar perquè una part perillosament àmplia dels electors dels EUA no tenen ni han tingut eines per créixer com a persones. Perquè la seva cultura han sigut reality shows i el seu progrés consumisme, perquè no han rebut l’afecte que permet cultivar l’autoestima i el coratge imprescindibles per anar endavant. Cap democràcia sobreviu si la majoria dels seus electors s’han estancat com a persones. Quan això passa, totes degeneren en règims autoritaris que negant tots els canvis -inclòs el climàtic- ens aboquen a la catàstrofe.

Albert Pla Nualart, 30.8.2020

pd 2451 De Camus a Messi 2

 (arafatemps)

...

El futbol no és l'opi del poble. Probablement perquè és una posada en escena, i ben exagerada, de les vergonyes més adultes i dels anhels més puerils, la qual cosa és un tòpic i com a tal cal sospitar d’ell, òbviament. I al capdavall potser només vehicula una flagrant contradicció no resolta, la d’aquells a qui ens apassiona el futbol però també tenim ulls per veure que un negoci que parla de comprar i vendre professionals poques coses bones pot aportar. Potser en nom del futbol hauríem de deixar d'anar als estadis o aixecar-nos del sofà i apagar la televisió.

Sempre hi ha alguna cosa en el fenomen que supera el mateix fenomen, però. També en el futbol, també en el fenomen de Messi, del qual és deutor i al mateix temps ostatge. És futbol i no és només futbol. Potser per això diu Camus, “al capdavall, era per això que estimava tant el meu equip, no només per l’alegria de la victòria quan estava combinada amb la fatiga que segueix a l’esforç, sinó també per l’estúpid desig de plorar les nits després de cada derrota”. Un desig encara més estúpid quan el partit no el jugues tu, sinó ells, empresaris d'ells mateixos. I, tot i així, la pilota sempre torna a rodar.

Miquel Seguró, 30.8.2020

pd 2450 De Camus a Messi 1

 (arafatemps)

El futbol no és l'opi del poble. Ho deu ser una altra cosa, però no pas el futbol.

El 1957 Albert Camus concedia publicar a la revista France Football un text sobre futbol... “El que li dec al futbol” és el títol del text, que ve a resumir-se en la següent sentència: “Tot el que sé sobre moral i les obligacions dels homes l'hi dec al futbol”. Aquell mateix any Camus rebia el premi Nobel de literatura. El futbol no pot ser l'opi del poble perquè expressa coses essencials de l’ambivalència humana. “Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un espera que vingui. Això em va ajudar molt en la vida”, sentencia Camus... És clar que en tot esport, sobretot d’equip, la consciència fàctica que res està fet i que tot és possible és ben real. Pur existencialisme. Per bé i per mal, esclar. La insospitada història d’èxit del Messi adolescent que ha arribat a ser el que encara és, el millor, té en el seu haver també la més humiliant derrota en valors absoluts de la preuada Champions. Perquè Messi també hi era a Lisboa. Com a Liverpool i a Roma...

Miquel Seguró, 30.8.2020

pd 2449 On és Déu en la pandèmia?

(arafatemps)

Vostè és un capellà escolapi. On és Déu en la pandèmia?

Sí, és una pregunta que sempre surt en èpoques de dolor. Li explico com ho veig. Primer: les afirmacions sobre Déu són simbòliques i sempre es produeixen als límits. El món cristià diu que Déu és bo, però això no està experimentat, sinó que és una qüestió de confiança. Segon: el cristià ha de trobar la bondat de Déu en Jesús de Natzaret (la vida del qual, per cert, va ser un drama). Tercer: la bondat de Déu en la figura de Jesús es concreta en coses molt tocant de peus a terra, com ara ajudar els pobres i marginats. I això no és una elucubració teòrica, això sí que és pràctic, això és la voluntat de Déu. Quan al cristianisme es parla de la bondat de Déu s’ha d’anar ràpidament a Jesús, perquè si no és una elucubració. I quart: la bondat de Déu és un tema pendent des de fa milers d'anys. El filòsof Epicur ja ho va enunciar en forma de paradoxa: si Déu és omnipotent i bo, no s’entén el mal. Perquè o no és omnipotent o no és bo. Pensar que hi ha una pandèmia i Déu ja ho arreglarà és simplista. No demanem a Déu operacions estratègiques del nostre estil....

O sigui que la bondat de Déu és la bondat de l'home.

Sí, la traducció del concepte de la bondat de Déu és la nostra mobilització de cara al bé, una mobilització que es basa en la confiança que tota la creació té un fons bo i s'hi pot confiar... Els sanitaris d'avui als hospitals o la gent de l’Open Arms són una concreció d’allò que l’Evangeli anomena la bondat de Déu experimentada en nosaltres...

Ramon M. Nogués entrevistat per Antoni Bassas, 5.4.2020

pd 2448 Convocar multituds, estimats Jordis!

 (arafa<d'1any)

... un home de 67 anys anomenat Sun Dawu ha estat condemnat a divuit anys de presó  per "buscar baralla i provocar problemes"... També l'han acusat de “convocar multituds per atacar agències del govern i obstaculitzar la feina de treballadors públics”. Segurament no en sabríem res, d’un home com aquest, si no fos per un detall, que també coneixíem gràcies a la notícia. L'home és multimilionari. Cap camperol serà mai protagonista d’una notícia sobre els abusos d'un govern, perquè els camperols són sempre represaliats en grup... és, si fa no fa, la mateixa acusació que el govern d’Espanya va formular, amb tota l'ajuda que va caldre, contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Llavors, i sembla que faci molt de temps d’allò, hi havia la política aquella que va venir per salvar-nos de nosaltres provant de destruir-nos ...

Aquesta poca empatia, aquest poc respecte pel que representa la privació de llibertat, ara que som una societat en què, en teoria, no hi ha esclaus com fins fa poc, és una anomalia tan gran com la de no respectar els nens, la natura, els monuments antics, les vinyes o les llengües. És el senyal més clar i maligne de la incivilitat. Tancar a la presó injustament és terrible. Tancar a la presó injustament, però amb coartada, és mil vegades pitjor. La hipocresia és la malaltia més temible dels que manen. 

Empar Moliner, 31.7.21

pd 2447 Joves sense pis

(arafa<d'1any)

Anar-te’n a viure pel teu compte o en parella és el pas decisiu per a l'emancipació. És el que et permet trencar definitivament el cordó umbilical familiar. Quan abandones la llar, ets tu davant el món, t’has d’espavilar en el dia a dia. Depens dels teus ingressos i experimentes, ara sí, la llibertat de ser responsable de tu mateix... Quan no pots trencar el lligam amb els pares, quan no pots volar del niu, no hi ha projecte de vida que valgui, no hi ha expectatives. Només hi ha supervivència, ràbia (carn de canó dels discursos populistes ultres), desorientació, inèrcia, incomprensió. La sensació és que per molt que t'esforcis, per molt que estudiïs, sempre estaràs a la corda fluixa, anant d’un pis a un altre, ofegat.

És veritat que els estàndards materials d’avui (de consum, benestar, lleure) són superiors als de fa mig segle. La generació dels boomers vam fer un gran salt endavant perquè veníem de la misèria de la postguerra. En tot cas vam progressar. Ara parteixen de més amunt (cotxes, viatges, mòbils, restaurants) però saben que aniran enrere, que no podran progressar com els pares, ni tan sols mantenir el seu nivell de benestar... El resultat és la frustració i l’angoixa entre els joves, la inestabilitat de les relacions personals, l’allargament d'un estil de vida juvenil, l’ajornament sine die de la maternitat/paternitat, el desencís amb el sistema...

Ignasi Aragay, 25.7.21

 

pd 2446 El salt mortal cap a l'estat

(arafa<d'1any)

... L’independentisme s’inflama quan l’autogovern s’encalla i retrocedeix. Desinflamar-lo passa, doncs, per fer que avanci. Si avança, el “suflé” sempre baixa, però ni tan sols amb una repressió incompatible amb la democràcia, la societat catalana ha renunciat a la nació, que té el seu símbol més visible en la llengua. En el seu salt cap a l'estat, el neoindependentisme, que és de base benestant, hi té molt a perdre i té, també, les de perdre davant un espanyolisme irracional, violent i feixistoide que el castiga des de l’Estat profund... Els canvis polítics fan de molt mal predir. Però hi ha un fet indissimulable: en el mentrestant la nació es va afeblint...

La nació és el pòsit de la història, però com els boscos mil·lenaris cal conrear-la i protegir-la; i més quan els vents de la globalització neoliberal -letals per a la diversitat- bufen tan fort... no hi ha res com la salut de la llengua ... Deixar-la morir per “ampliar la base” és el millor servei que es pot prestar a l’espanyolisme.

Albert Pla Nualart, 25.7.21

 

pd 2445 La Corona d'Aragó

(arafa<d'1any)

Considerar que la Corona de Castella sempre va ser dolenta i la d’Aragó sempre exemplar és una exageració que no resisteix cap anàlisi històrica diacrònica. Hi ha hagut de tot a cada lloc: Joan d’Àustria va fer molt bon paper a Lepant i, per contra, els almogàvers catalans i aragonesos van fer un paper força indigne durant les campanyes militars per la Mediterrània; en canvi, Aragó va posseir uns furs i unes corts molt eficaces, mentre que les corts de Castella no van servir per a gairebé res durant segles de monarquies d'origen austríac i francès...

“Mai aquestes dues províncies (Catalunya i Aragó) van acceptar els mètodes de la Inquisició [...] No va ser per una idea de llibertat religiosa o de tolerància filosòfica. No creien que fos un error defensar la fe cristiana, ni tan sols cremar els heretges; al contrari, creien que hi havia raons per cremar-los. Però, enmig d’aquesta participació en el fanatisme que esqueia a l’època, els aragonesos van estar-se d’aplaudir tal mena de càstigs per un principi de llibertat civil”. I hi afegeix que condemnar algú sense escoltar els defensors, torturar homes i dones lliures, arrencar la confessió dels acusats amb suplicis o confiscar els béns dels culpables, tot això era “contrari a les llibertats que havien heretat dels seus pares i contrari a les lleis de la Corona d’Aragó”. Naturalment, trobaríem fetes i gestes que anirien en sentit contrari, però avui hem volgut lloar la tirada a la democràcia de la corona de la qual nosaltres, catalans, vam formar part. (Abel François Villemain, Tableau de la littérature du Moyen Âge en France, en Italie, en Espagne et en Angleterre, París, Didier, 1851.)

Jordi Llovet, 24.7.21

 

pd 2444 Abril

(arafamoltemps)

Ha passat Setmana Santa, amb la seva alegria de Rams, amb el Dijous Sant, que abans era festa, amb la celebració del Sant Sopar i amb l’angoixa de l'Hort de les Oliveres, amb traïció i aldarulls. Jesús és pres i té lloc la nit terrible de la vexació, els assots, la flagel·lació, les escopinades. Sant Pere nega Jesús tres vegades, canta el gall, i el deixeble plora amargament. Ha passat Setmana Santa, amb el Divendres Sant, que encara és festa, amb la pujada al Calvari i la crucifixió, la túnica que els soldats es sortegen, els lladres també crucificats, i aquell crit que fa tremolar la terra: “ Elí, Elí, lemà sabactani?! ” (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?) I la tenebra, i el vel del temple que s'esquinça. I Josep d'Arimatea que s’acosta per fer-se càrrec del cos i el sepulcre nou, i els soldats que el guarden. I Dissabte Sant, quiet, temps d'espera i de desconcert. I ha passat el Diumenge de Pasqua. I les Maries que corren al sepulcre i el troben buit. I l’àngel que els diu que Aquell que busquen ha ressuscitat. I ha passat també el nostre Dilluns de Pasqua. La festa profana després de la intensitat dels dies sagrats. Ja ha passat tot...

El renovellament que somio per a Catalunya és un renovellament primaveral. És l’esperança que treu brots nous i que ens ha de portar a una plenitud que ens faci sentir orgullosos d'allò que som. Jo, que ja sóc una mica gran, he vist massa coses desagradables, des del franquisme corrosiu dels cervells i els cors dels catalans fins a aquella Transició tan equivocada i tan celebrada que va posar les bases del desastre actual. I encara hi ha qui creu que es pot tornar a intentar una operació semblant! A mi tanta ingenuïtat em sembla impossible. De fet, es tracta de cinisme. Volen apuntalar el sistema una temporadeta més i així, fins i tot fent-ho una mica millor, treure’n alguna cosa. ¿Quan es convenceran que amb Espanya no hi ha res a fer? Catalunya només té una solució: ser la mestressa dels seus diners i les seves decisions. És a dir, ser sobirana. Sense això, la llengua desapareixerà, així com la cultura genuïna. Tots els que defensen aquest anar fent la viu-viu amb Espanya, de fet, defensen la provincialització de Catalunya, la lenta desaparició del país. La dissolució de la nostra idiosincràsia. Només la independència pot garantir la possibilitat de continuar essent el que som.  És clar que amb la independència no n'hi ha prou. Però em sembla que és l’únic instrument que tenim per ordenar el país, per conservar-ne tot allò que mereixi ser conservat, però també per canviar-ne tot allò que cal canviar-ne...

Narcís Comadira, 11.4.2015

 

pd 2443 Roses i llibres

(arafa1any)

Avui és Sant Jordi, una de les poques festes que han merescut el nom de diada, que vol dir que es tracta d’un dia important... Per un costat, la festa religiosa d'un sant que no se sap ben bé si ha existit mai. Però hem de suposar que sí perquè hi ha molts països que el tenen com a patró, entre ells Anglaterra. El sant, màrtir, és venerat des dels orígens del nostre país... El seu nom, en grec, vol dir pagès i ha batejat la república de Geòrgia i l'estat de Geòrgia als Estats Units d'Amèrica. Ha estat pintat innumerables vegades en icones i frescos i quadres. I se n’han fet estàtues admirables, com la de Donatello. Tothom el representa com un noi guapo i ben plantat. També té una llegenda, la de la mort del drac que tenia presonera una donzella. El sant va matar el drac i va alliberar la donzella. A la mitologia popular catalana, d’aquest drac se'n diu l'Aranya. Segurament perquè rima amb Espanya. I així s'ha dit i es diu: “Sant Jordi, mata l’Aranya!” Coses de la gent... A Catalunya, Sant Jordi és la festa de l’amor i dels enamorats...  Ara és sobretot una fira comercial del llibre i de les roses. Milions de llibres (molts d’irrellevants) i milions de roses (gairebé totes sense olor)...

Narcís Comadira, 24.4.2021

 

pd 2442 Diumenge de Rams

(arafamoltemps)

...

Diumenge de Rams, records d'un temps de postguerra feliç. Feliç perquè érem nens i no sabíem res del món on ens movíem i creixíem. Feliç perquè vivíem al ritme del pas del temps i de les estacions, al ritme d'uns ritus que semblaven immortals, perdurables com les pedres de la catedral i confortables com les campanades que feien el baix continu de tot plegat. Nascuts en la misèria de la postguerra, a poc a poc anàvem sortint del pou. I cada any es renovellava el món i guanyàvem una mica d’alguna cosa que no sabíem ben bé què era. Una mescla deliciosa d’hormones i de llibertat. Creixíem, això era tot. Ens sentíem afegits al miracle de la vida.

Ara tot ha canviat. El món ha anat per uns camins lligats al consum i allunyats de les celebracions rituals col·lectives. El país s'ha tornat descregut i el Diumenge de Rams ja no diu res a ningú. I la Setmana Santa, que abans durava una setmana i amb el Dilluns de Pasqua de propina, s'ha reduït a quatre dies escassos que s'aprofiten per viatjar, per moure’s. O bé, també, per descansar...

Narcís Comadira, 24.3.2018

 

pd 2441 Independència "high cost" 2

(arafa+d'1any)

... I ara que Puigdemont admet una evidència: que, en el millor dels casos, pagaríem un preu molt alt per ser República; estaria bé que ERC n’admetés una altra: que, en el millor dels casos, el resultat d'una negociació amb l'Estat no seria la independència sinó l’amnistia per als líders del Procés i un augment de l’autogovern. Sense que això impliqui renunciar a la República en un futur bastant més llunyà i incert.

És indubtable que aturar el cotxe en aquest joc de la gallina per demostrar qui és el més independentista, pot fer perdre uns vots a Esquerra i no ajuda a la unitat independentista: evidencia que les divergències van més enllà de l’estratègia i també afecten els objectius. Però seria un exercici d’honestedat que redimiria ERC del seu ambigu paper -per dir-ho suaument- l’octubre del 2017... La confrontació, el dolor i el patiment tenen la seva èpica -i fan més compacta la pinya dels convençuts-, però tinc la sensació que la majoria d’electors ja n’estan una mica saturats.

Albert Pla Nualart, 23.8.2020

 

pd 2440 Independència "high cost" 1

(arafa+d'1any)

... aquella independència que a mitjans del 2017 molts sobiranistes percebien i alguns líders venien com a low cost -aquell famós “Ho tenim a tocar”-, ara ja es percep i ven com a high cost... Tot i el high cost, (Puidemont) afirma amb contundència que l'única via realista cap a la independència és “una confrontació intel·ligent amb l’Estat”, perquè una altra cosa que “hem après” és que Espanya no negociarà mai l'autodeterminació de Catalunya...

Puigdemont, com a bon independentista de soca-rel, s’aferra al maximalisme “O independència o res”. I, certament, amb una independència low cost, i sentint-nos una nació, hauria sigut absurd que no anéssim a totes. Però si és high cost i hi porta un camí difícil, dolorós i incert, el sobiranista pragmàtic pot tenir la temptació de dir-se: ¿i si ens conforméssim amb menys? L’expresident té raó quan diu que sense confrontació no s’arrencarà la independència, però obvia dues altres veritats: 1) que amb confrontació -i tot el patiment que se'n deriva- no és segur que s’assoleixi; i 2) que la via de la negociació -sobretot si s’amplia la base- sí que pot arrencar més autogovern...

Albert Pla Nualart, 23.8.2020

 

pd 2439 Què se n'ha fet d'aquelles ... urnes?

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: continuació de les tres entregues anteriors amb el títol original )

...

Tot això em va venir al cap veient i escoltant divendres el Jordi Cuixart. A Elna, damunt la tarima, semblava il·luminat. En el nostre imaginari, Elna no és un lloc qualsevol: La jove Eidenbenz va saber donar cos al seu idealisme, el va materialitzar. Cuixart s’aferra a aquest esperit alhora màgic i pràctic: rere el somriure ingenu hi ha l’home d’empresa, l’executor. La suma de les dues cares deu ser el secret de la seva resiliència... La poesia i la política parlen llenguatges diferents. Hi ha moments únics en la història en què l'una i l'altra conflueixen, instants d’epifania. El pitjor dels cops de porra de l’1-O va ser embrutir la bellesa d’aquella comunió democràtica col·lectiva. Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Què se n'ha fet, d'aquelles urnes?...

Generositat i diversitat són paraules que Cuixart diu sovint, fins i tot més que unitat. Sense les dues primeres no es pot construir la segona. Són paraules difícils de practicar perquè porten implícites renúncies. A què estem disposats a renunciar per avançar? No hauria de ser així, però diàleg és l’altra paraula incòmoda per a alguns, fa por. En realitat, sumades i combinades, són armes de construcció massiva. Si la llibertat fos un poema, hauria de fer rimar generositat amb unitat i diversitat amb diàleg.

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2438 Què se n'ha fet d'aquelles flors? i 3

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

...

Són rars, els Pete Seeger d’aquest món, aquesta combinació d’idealisme tocant de peus a terra, de sentit comú i optimisme renovat dia a dia, d’esperança i feina incansable, de tossuda, elegant, pacífica i il·lusionada resistència. Són persones que lluiten aixecant-se per sobre les lluites, negant-se a tenir enemics. Són éssers poètics, musicals. Potser pensareu que em deixo portar per l'emoció d'una nit d'estiu. Doncs us asseguro que existeixen, aquestes persones, i si hi penseu una mica segur que en coneixeu alguna. No arreglaran el món, però sense elles fàcilment extraviem el rumb. Són necessàries, imprescindibles...

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2437 Què se n'ha fet d'aquelles flors? 2

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

...

Tot això devia durar poc, esclar. Sense adonar-te'n, aviat et fas gran i vas deixant pel camí les il·lusions perdudes, les flors, les noies, les tombes dels que ja no hi són. Vas tocant de peus a terra, cada cop més arrapat a la vida prosaica. Vas arraconant els somnis de joventut, que sempre són somnis de llibertat. “Com és que no n’aprenem mai?”, ens preguntava un Pete Seeger que sempre va semblar un jove innocent, fins a la seva mort als 94 anys: les galtes colrades, la mirada espurnejant i un somriure etern. L'art de l'eterna joventut. Xesco Boix va ser el seu amic català, però el Xesco un dia va tirar la tovallola de la vida. Avui som pocs els qui el recordem...

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2436 Què se n'ha fet d'aquelles flors? 1

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

  Quan la cantàvem, no sabíem qui era Pete Seeger. Ens sonava Bob Dylan. “Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tants dies. Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tant de temps...” Érem joves i tot era possible. La fraternitat (ara hauria d’escriure sororitat, oi?) la portàvem adherida a la pell, pell de gallina. Havíem girat full a la dictadura espanyola, ja feia un temps que pel Maig del 68 els joves de mig món havien plantat utopies a l’asfalt. Era segur que el món estava canviant. Començàvem a viatjar per Europa en llargues jornades d’autocar, fent autoestop, carregant la motxilla. Estudiàvem i treballàvem. Ja aleshores anàvem amunt i avall en bicicleta per una Barcelona encara grisa. Els pares ens deixaven fer i estimar a la nostra manera: la llibertat guanyava les pors. Teníem el món a l'abast, teníem ambicions desmesurades, escrivíem en llibretes que anàvem perdent. Ajaguts a la platja de nit, contemplàvem l’estelada amb la música de fons de les onades morint a la sorra...

 

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2435 El dret al silenci

(arafa<d'1any)

Els drets són un invent, una abstracció, que denuncia i objectiva les injustícies. D'aquí deu venir “No hi ha dret!” ... Els nostres drets ens protegeixen; els dels altres, ens fan responsables (culpables). Els drets informen lleis, i les lleis penalitzen. Civilitzar-se passa per ampliar-los, però cada ampliació és un camp de batalla... Ho va ser, no fa gaire, no haver de respirar fum de tabac en una classe. Ho serà, en el futur -vull creure-, el dret al silenci...

El meu passat excursionista no recorda que ningú pugés muntanyes amb altaveus a tot drap. I el pitjor és que si els dius res, ni entenen de què els parles. Igual com em deien intolerant si em negava a pujar en un ascensor amb dues persones fumant, ara em dirien intolerant si demanés, sisplau, que se'ns respecti el dret a sentir els ocells i el vent.

I no parlo de conductes individuals, sinó d'una deriva social que està anant a més... Respectar el dret a fer derrapades, al xumba-xumba, als crits, no és tolerància, és barbàrie. Ens fa pitjors a tots. Per incapacitat de conviure civilitzadament, hem fet del dret al silenci un privilegi de rics... Però l’horror al silenci és intergeneracional. No només al bar del poble et miren com un excèntric si goses dir que abaixin la tele que ningú mira, sinó que ni tan sols pots sopar a les terrasses dels restaurants romàntics sense música a un volum notable. És un problema social: de percepció i també d’addicció. El silenci no és sentit com a aire net, sinó com una inquietant amenaça. La vida interior i el soroll són enemics. La buidor espiritual i el silenci també ho deuen ser. Per això el dret al silenci, quan avanci, ens farà a tots una mica més persones.

Albert Pla Nualart, 18.7.21

 

pd 2434 Òmnium: el futur és ara

(arafa<d'1any)

Cal felicitar Òmnium Cultural pel seu 60è aniversari. No només ha demostrat una longevitat brutal, sinó que arriba a aquesta fita com l’entitat cívica amb més socis de Catalunya, al voltant de 180.000. És una xifra inaudita, i això ens ha d’enorgullir, però també ens ha de fer veure que, com sempre en la nostra història, la societat civil ha de prestar uns serveis que, en condicions normals, serien responsabilitat del sector públic. Fa quaranta anys que tenim autonomia, però és evident que la Generalitat no té les eines ni els recursos per defensar de forma eficaç la nostra llengua i la nostra cultura. Només un estat plenament sobirà... ho podria fer. Per això la feina d’Òminum continua essent tan necessària, i per això té tants adeptes... Òmnium no és una entitat burgesa, sinó una organització de masses, capaç de mobilitzar energies d'origen molt divers, amb un esperit sempre integrador, cívic i pacífic. El seu compromís amb el sobiranisme és una conseqüència lògica de la seva defensa de la nostra realitat nacional...

Toni Soler,18 de juliol de 2021

 

pd 2433 Fins on cal abaixar el nivell?

(arafa<d'1any)

... retardem, com Finlàndia, el llegir i escriure. Deixem de perdre el temps, i d’enganyar pares, ensenyant anglès en edats en què només es pot adquirir (i no pas aprendre). Però no pot ser que -com passa ara- s’acabi l’ensenyament obligatori (als 16) amb competències logicomatemàtiques o de lectoescriptura inferiors a les esperables als 11, 12 o 13 anys... sabem, que això no és culpa de l’escola. Cal una tribu per educar un infant, i la tribu va de bòlit i està bastant desorientada. Falla, estrepitosament, la qualitat i la quantitat de temps que adults amb uns valors mínimament afins als de l'escola dediquen als nens. Un temps essencial per posar límits -per educar-, un temps que, quan no hi és, acaben omplint pantalles cangur que fan estralls en la curiositat i la creativitat: els motors de l'aprenentatge...

El fracàs escolar esclata a l'escola però s'ha covat a fora. La que fracassa és la societat (inclosa l'escola). Hi ha corrents pedagògics que ens venen que tot és assumible, que el mestre entusiasta armat amb una brillant didàctica se'n surt de tot. No. No aclaparem els docents... L'escola no pot assumir responsabilitats que no són seves, les ha de tornar a la societat i a unes famílies que sovint actuen com si en fossin clients...

Albert Pla Nualart, 27.6.21

 

pd 2432 Quan l'independentisme no tenia futur

(arafa<d'1any)

El Món hi he trobat una entrevista a Jordi Solé Tura que, llegida avui, fa somriure. No ho dic amb malícia. Pronosticava que l’independentisme no tenia la més mínima possibilitat de progressar i que la missió històrica del catalanisme era trobar l’encaix a Espanya, la democratització de la qual, deia, ja no donava peu a cap excusa. Sense saber-ho, Solé Tura plasmava amb tota cruesa l’autoengany del catalanisme durant la Transició, quan va creure -vam voler creure- que Espanya havia canviat profundament. Teníem un rei tolerant (després hem vist que sobretot era tolerant amb si mateix), un exèrcit reformat (també hem vist que la reforma del ministre Narcís Serra es va quedar curta), un cop d’estat, el 23-F, fracassat (potser no tant, oi?), un estat autonòmic (... ens pensàvem que a poc a poc aniríem aconseguint més autogovern fins a arribar a la solució confederal), uns franquistes acomplexats (ara de nou desfermats) i una Europa que ens havia de salvar de tot (i tot just segueix volent salvar-se a si mateixa).

Solé Tura identificava l’independentisme com l’aposta final del nacionalisme identitari pujolista i creia esgotat el seu discurs: “Aquesta discussió potser s’anirà arrossegant, però cada vegada tindrà menys interès i al final serà patrimoni de grups més marginals i minoritaris... però no té cap mena de futur. No hi ha cap força política important avui a Catalunya que cregui que l’independentisme ens porta a algun lloc. Per tant, el nostre lloc és veure quin lloc tenim en el conjunt d'Espanya i d’Europa”. Ho pensava ell i ho pensava la majoria. Però ja hem vist quin lloc hi teníem, a Espanya.

Ignasi Aragay,11.7.21

 

pd 2431 L'altra meitat

 (arafa<d'1any)

 Aquests dies s'ha fet servir sovint aquest argument: no es pot fer pagar a la meitat dels catalans contraris a la independència el cost de la propaganda independentista. Seria un argument polític, no pas jurídic. Suposo que parla de dues meitats perquè la millor aproximació que tenim -les enquestes no valen, a aquests efectes- són els últims resultats electorals. Però més enllà dels números, l’argument és reversible. Perquè resulta que la meitat dels catalans (independentistes) estan pagant des de sempre no ja la propaganda en contra sinó fins i tot la persecució de les seves idees, legítimes i legals. I s'han gastat infinitament més diners públics en fer propaganda contra la independència que no pas a favor seu. Aquest argument és la continuació d'un altre: la meitat del país no pot imposar la independència a l'altra meitat. Doncs tampoc la meitat contrària a la independència hauria de poder imposar el seu criteri a l'altra meitat, com ha fet fins ara. Si hi ha dues meitats, l’argument té sempre dues direccions. O ho poden fer totes dues o no ho pot fer cap. (Al món hi ha una manera pacífica de resoldre aquests empats: comptar-se i parlar-ne.)

Vicenç Villatoro Lamolla,11.7.21

pd 2430 El collaret de Joan Carles

 (arafa<d'1any)

De totes les informacions que estan sortint del gran crac que resulta ser el rei Joan Carles I n’hi ha una que em sembla meravellosa. Pel que sembla, el rei Abdul·lah bin Abdulaziz al-Saud (una altra perla) li va demanar que li fes, una mica, de “cap de premsa”... En Joan Carles, que, com diu la dita, és un amic dels seus amics (i un amant de les seves amants) no va dubtar. Per netejar-li la cara, el va convidar a visitar Espanya i va ser llavors quan li va concedir el “Collar de la Insigne Orden del Toisón de Oro”. Es veu que és la màxima distinció que et pot concedir el monarca. No fem acudits, sisplau.

Concedir-li aquest collaret a aquest home em sembla un acte de coherència sense precedents, una jugada mestra, perquè és una distinció cristiana (sí, sí, cristiana) que té per principis “lluitar contra l’Imperi Otomà i alliberar els llocs sants”. Estic segura que el distingit, wahhabista com és, ho devia valorar molt. Si algú té interès en alliberar els llocs sants deu ser ell... Joan Carles, doncs, si n'hagués tingut l'ocasió, li hauria pogut concedir el Sant Bistec de Vaca Sagrada a un vegetarià també amic seu, el Gran Cinturó de Castedat d’Or a alguna amant, com la Corinna, i el premi Nobel d’economia al seu gendre i la seva filla.

Empar Moliner, 22.8.21

pd 2429 Al vent del món

(arafa<d'1any)

En la vida, com en tot, es pot suspendre. I es pot no aprendre. I també es pot, en la pitjor versió de totes, no voler aprendre...

... l’únic sectarisme realment existent, i quasi fanàtic, és el que obliga a sacrificar-ho tot en l’altar del creixement econòmic il·limitat, tot vantant-se de la crisi climàtica global i el declivi –peak oil– dels combustibles fòssils, reconegut per la mateixa Agència Internacional de l'Energia (AIE) i fixat el 2006. La fantasia, gairebé mite, del creixement sense fi –"més, més, més"– en un planeta finit, amb límits biofísics i en un context d’extralimitació ecològica reconegut per tota la comunitat científica...l’any vinent farà cinquanta anys de la publicació d'Els límits del creixement del matrimoni Meadows. Un encàrrec, per cert, del Club de Roma. El 1992, vint anys després, constataven que no s’havia fet res del que s’hi recomanava, sinó tot el contrari...

Al final, terrible paradoxa postpandèmica, l'únic que ha aturat desnonaments, que ha fet reduir la contaminació de l'aire, que ha permès que es tanquessin els CIE temporalment o que ha garantit que durant un breu lapse de temps ningú dormís al carrer, no han estat decisions polítiques, econòmiques i ambientals sensates sinó el maleït covid-19. Diu ben poc de tot plegat i de tots nosaltres...

David Fernàndez, 10.7.21

 

pd 2428 La Terra té els seus límits, però la ximpleria humana és infinita

(arafa<d'1any)

A manca de tenir valors, ens conformem a tenir principis. D'aquí aquesta dèria col·lectiva que tenim des de fa uns anys pels nostres principis, és a dir, pels nostres orígens, tant en el pla físic (l'evolució humana) com en l'espiritual (l'origen de l'Univers). Quan l'interès per l'origen de la nostra espècie surt de l'àmbit científic i cau sobre les quatre coses que un ha arreplegat al llarg de la vida rep el nom de nostàlgia... Cada dia sabem més coses dels nostres avantpassats els homínids, i dels seus vells parents els hominoïdeus... Però que tots som mestissos des del primer minut no és cap secret...

La terre a des limites, mais la bêtise humaine est infinie. La frase és de Flaubert i potser explica el nostre progressiu afecte pels neandertals. 

Javier Pérez Andújar, 3.7.21

 

pd 2427 Música clàssica

 (arafa<d'1any)

Anys enrere, als festivals de música que se celebraven a tot Catalunya hi predominava la música clàssica. Hi havia encara un públic amb una educació formal i burgesa... Tot això s’ha acabat, o gairebé. Queden al Principat tres o quatre capitals comarcals, o llogarrets, en què els organitzadors dels concerts estivals han perseverat en una oferta de música clàssica, i, de fet, són ben plens. Però a la major part dels llocs en què és tradicional que s'ofereix un festival de música al temps de la calor, la clàssica ha desaparegut en favor de la música popular, rock, electrònica, folklòrica, jazz i tot el que es vulgui —també és música, òbviament—, de tot, llevat dels grans autors i les grans o petites formacions dedicades a la música “antiga”... els directors d’aquests festivals: diuen que ara la gent s’interessa per una altra mena de música i que, al capdavall, és molt lògic que no vulguin escoltar música de temps pretèrits...

El que ha passat és molt senzill: abans els joves rebien poca o molta educació musical a l'escola, o l’havien rebuda els seus pares, causa de l’afició dels més joves a la música clàssica. Ara no s’ensenya ni se sent clàssica en quasi cap escola del país. Els sembla una assignatura innecessària. Però, segons Plató i milers de pedagogs, és una de les bases de la formació de tot bon ciutadà. Corol·lari: els programadors de música estival fan el joc a la progressiva degradació de la memòria i la cultura històriques al país nostre...

Jordi Llovet, 3.7.2021

pd 2426 Com tenir menys alumnes fastiguejats i 2

(arafa<d'1any)

...

Si no menystenim l’innatisme -com fa certa esquerra- i acceptem que tenir interès i facilitat per a certes coses no depèn només de l’entorn o de com s’ensenyin sinó també de com som, té tot el sentit plantejar-se fins a quina edat l'educació comprensiva té més avantatges que inconvenients. Si fer-la més anys comprensiva no la fa menys inclusiva. El baix nivell de 3r i 4t d'ESO llasta el batxillerat, arrossega per inèrcia els desmotivats i omple la FP dels que ja se senten fracassats. ¿Quin geni va decidir que l’escola s'acaba als 12? ¿No seria millor tornar-la a allargar fins als 14 perquè sigui llavors -amb el canvi de centre- que es triï una formació més laboral o més acadèmica? Amb el benentès que ara seria obligatòria -en doble versió- com a mínim fins als 16 i que sempre, sempre, hi ha d'haver vies obertes per poder passar de l'una a l'altra. ¿Tindríem tants alumnes fastiguejats com ara?,¿malbarataríem tant de potencial?

Albert Pla Nualart, 20.6.21

 

pd 2425 Com tenir menys alumnes fastiguejats 1

(arafa<d'1any)

... El drama del nostre sistema educatiu, allò que el fa més ineficient, és que massa alumnes de cada classe no tenen interès o competència per aprendre el que els docents hi han d'ensenyar. Aquest drama, amb arrels a primària, esclata a ESO amb tota la cruesa. I és lògic que sigui així. Com més pesen els continguts -per més que s’embolcallin de competències- més se'n despengen els que ja partien amb hàndicaps des d'infantil. ¿Com s’hauria d’abordar aquesta fractura del grup classe? ¿Es pot demanar als professors el malabarisme de fer rodar tots els platets alhora? Si el grup s'ha de mantenir i ser operatiu, ¿no caldrien uns docents de suport que ajudin els ressagats? Perquè, fora d’això, només es pot rebaixar el nivell fins on calgui (o mantenir-lo donant alumnes per perduts). Tret, esclar, que no s'allargui tant l'educació comprensiva (tots junts estudiant el mateix) i es torni al vell sistema de la meva infància, en què als 10 anys un examen d'ingrés separava el batxillerat acadèmic del laboral. Que 10 anys és massa aviat, em sembla evident. Que 16 és massa tard, crec que també. I en pot ser una prova la caiguda en picat de la il·lusió per anar a l'escola (que fins als 10 és molt alta) als 13 o 14 anys. Alguns pedagogs diuen que la provoca l’abrupte tall en la manera d’ensenyar que suposa el salt a l'institut: dels mestres que posen els infants al centre als professors centrats en uns continguts que, impartits magistralment, no connecten amb la vida dels alumnes. ¿I si no és només això?... (la resposta, demà)

Albert Pla Nualart, 20.6.21

 

pd 2424 Estimats i odiats líders

(ara...mateix)

En la vida col·lectiva calen lideratges. Els grups humans es poden organitzar de moltes maneres, de forma més transversal o piramidal, més participativa o no, però al final sempre hi ha algú que es posa al capdavant. Independentment de quin sigui el sistema d’elecció i d’organització, saber liderar, fer que la gent et segueixi, que reconegui la teva autoritat, és un art i un aprenentatge. Hi ha persones que són líders naturals, n'hi ha que es forgen. I per descomptat n’hi ha de moltes menes: des del més autoritari i despòtic fins al que l’envolta una aura de bondat i generositat, del pragmàtic a l’heroic. No només la circumstància, també el caràcter fa el líder. En tot cas, el fet que tingui un poder (real o moral) és el que el fa alhora efectiu i perillós. En tots els àmbits de la vida n'hi ha, de lideratges: a la feina, a l'escola, als grups d'amics, a la família, en l'esport... També a la política, esclar...

Ignasi Aragay, 20.3.2022

 

pd 2423 L'empobriment com a oportunitat

(ara...mateix)

Com a societat i, en molts casos, personalment, l’empobriment és el nostre futur a curt i mitjà termini... ¿Podem créixer humanament en aquest ja inevitable decreixement econòmic?... ¿podem aprendre a viure d'una manera menys estúpida?

Si l'ascens del mar o les temperatures no era suficient per fer-nos entendre que decréixer en termes de “consum” o “riquesa” és la condició necessària per amortir el desastre climàtic, ara ens hi obligarà la mateixa lògica econòmica que ha fet un dogma de “créixer”. Som molts els que creiem que viure per ser més ric i tenir més que el veí no ens fa més feliços ni ens millora socialment. Ben al contrari, ens aïlla i, aïllant-nos, afebleix el bé comú i enforteix tot el que erosiona la democràcia, la civilització... Una pobresa luxosa comparada amb la que pot patir bona part de la humanitat, però prou limitadora perquè ens empenyi a assajar -si disposem del més bàsic i tenim prou seny- un canvi de valors que ens faci créixer com a persones...

L’empobriment -del qual s’escaparan, com sempre, els més rics i antisocials- és la perspectiva més propícia per passar de l’inconfessable plaer de tenir més que el veí a la serena plenitud d’ajudar-lo, d’ajudar-nos, a tirar endavant. Per passar del jo al nosaltres. Pot sonar molt cristià o molt ingenu, però és prou humà i universal perquè faci factible la paradoxa que tenint menys tinguem més qualitat de vida. I no tenim alternativa.

 

Albert Pla Nualart, 20.3.2022

 

pd 2422 Inèrcies

(ara...mateix)

...L’últim CEO ha situat en avantatge el no amb un 52,3%, un “màxim històric” segons he llegit a l'ARA (que jove s'ha de ser per pensar que la “història” comença el 2010). El sí es queda en un 40,8%, una dada que ha entusiasmat tots els cínics que van fer el possible per impedir que en lloc d’enquestes féssim un referèndum, beneint fins i tot la violència policial i judicial. Per a mi, aquestes dades representen, malgrat tot, un valent desafiament a la repressió de l'Estat. Després de tot el que ha passat aquests quatre anys, un exigu 52,3% defensa la pertinença a Espanya. I un tossut 70% defensa el dret de Catalunya a decidir sense ingerències. Però no m’enganyo: la baixada del sí també reflecteix impotència (la independència és impossible), por (el preu en termes de repressió és massa alt) i disgust (els independentistes només es barallen)...

Toni Soler, 20.3.2022

 

pd 2421 Putin és un estúpid? 2

(ara... mateix)

...Putin és un estúpid?... No respon, per tant, a l’estúpid de manual que descriu Cipolla, però sí a l’estupidesa tal com aquest la va entendre. De fet, el prestigiós historiador advertia de la combinació d’estupidesa i poder, la qual, segons ell, pot provocar que alguns estúpids causin "danys espantosos, no tan sols a un o a dos individus, sinó a comunitats i societats senceres". I encara alertava: "No hi ha cap manera racional de preveure si, quan, com i per què una criatura estúpida llançarà el seu atac", com ara ha passat amb la invasió d’Ucraïna, que va agafar a gairebé tothom desprevingut, incloses persones molt intel·ligents i sensates. La sensatesa impedeix copsar l’estupidesa.

Finalment, Cipolla escrivia: "La persona intel·ligent sap que és intel·ligent. El canalla és conscient de ser un canalla. L'ingenu està penosament imbuït per la noció de la pròpia ingenuïtat", però "l’estúpid no sap que és estúpid", cosa que "contribueix enormement a donar més força, incidència i eficàcia a la seva acció devastadora". És ben bé com si estigués parlant de Putin, oi?...

Ignasi Aragay, 19.3.2022

 

pd 2420 Putin és un estúpid? 1

 (ara...mateix)

Carlo M. Cipolla (1922-2000) és un dels grans historiadors de l’economia que va donar el segle XX europeu. Un intel·lectual, a més, amb esperit humanista i sentit de l'humor... Segons Cipolla, no tots els éssers humans són iguals. Els divideix en quatre categories: els ingenus, els intel·ligents, els canalles i els estúpids. Respecte a aquests darrers, diu que el percentatge és idèntic arreu (no importa l'àrea geogràfica, la condició social, el nivell cultural o l’activitat professional) i que sempre "superarà les més negres previsions". Un estúpid és, segons la seva definició, "una persona que causa un dany a una altra persona, o grup de persones, sense aconseguir-ne cap avantatge o, fins i tot, patint una pèrdua". A vegades les persones actuen de forma intel·ligent, altres de manera ingènua, en alguns casos fan una canallada, però segons Cipolla els estúpids són els més coherents en la seva condició. Ho són "fonamentalment i fermament"... Llavors, Putin és un estúpid? És clar que ara mateix està actuant com a tal des del moment que està causant danys a molta gent sense aconseguir cap avantatge clar per a si mateix, i fins i tot sortint-ne perjudicat: el seu lideratge, la seva fortuna, el seu país. Ho ha sigut sempre, d’estúpid? Jo diria que no, que més aviat, com a fill de la KGB, pertanyia a la categoria dels canalles i havia mostrat algun tipus notable d’intel·ligència. Segur, en tot cas, que mai ha estat un ingenu...

Ignasi Aragay, 19.3.2022

pd 2419 En el Dia del Pare (2 el pare)

(ara...mateix)

... Amb la voluntat del pare d’estar-se de moltes coses perquè nosaltres poguéssim estudiar o amb les seves observacions sobre el que estava bé i el que estava malament passava el mateix: formaven part del paisatge. Entraven per aquesta orella i sortien per l'altra. Amb el temps, un va aprenent que no té gaire sentit retreure-s’ho, perquè quan ets jove, tu què saps? ... De fet, l'únic que saps, o creus saber, és que els pares estan equivocats en gairebé tot, i per tant no tens gens de ganes de distingir quan tenen raó i quan no en tenen. Les seves raons apareixen més tard i, sovint, quan ja no hi són.

Cal saber conviure amb aquest sentiment i no posar-se gaires pedres al fetge. Hi ajuda molt veure que els fills també practiquen el noble art del demà m’afaitaràs. Però encara conforta més notar que en el trànsit entre orella i orella, i encara que no ho sembli, alguna cosa de profit aconsegueix quedar-se al cervell.

Antoni Bassas, 19.3.2022

 

pd 2418 En el Dia del Pare (1 la mare)

(ara...mateix)

El primer record que tinc del Dia del Pare és el de la mare aixecant-se de taula a l'hora de les postres i portant de la cuina, tota somrient, la crema de Sant Josep en una safata de Duralex. La crema estava coberta amb la corresponent capa de sucre cremat, mentre que de la part més líquida de la crema n'emergia l'estranya parella formada per l’espiral d’una pell de llimona i uns canonets de canyella.

Que normal que em semblava i quina poca importància que donava a aquell regal de la mare de saber fer festa amb els fogons, una habilitat obligada pel repartiment tradicional de papers de l’època però que sempre va exercir amb més ganes d'agradar que d’exhibir-se. Eren postres fetes amb il·lusió...

Antoni Bassas, 19.3.2022

 

pd 2417 La Terra té els seus límits, però la ximpleria humana és infinita

(arafa9mesoso-)

A manca de tenir valors, ens conformem a tenir principis. D'aquí aquesta dèria col·lectiva que tenim des de fa uns anys pels nostres principis, és a dir, pels nostres orígens, tant en el pla físic (l'evolució humana) com en l'espiritual (l'origen de l'Univers). Quan l'interès per l'origen de la nostra espècie surt de l'àmbit científic i cau sobre les quatre coses que un ha arreplegat al llarg de la vida rep el nom de nostàlgia. Aquesta seria una nostàlgia íntima... Cada dia sabem més coses dels nostres avantpassats els homínids, i dels seus vells parents els hominoïdeus... Però que tots som mestissos des del primer minut no és cap secret... Ara les grans potències mundials volen tenir la seva part de protagonisme en l'origen de la humanitat. Antany, emperadors i reis es resignaven amb la seva genealogia particular. Acaba de sortir també una selecció de les cartes entre Flaubert i Maupassant (Le Passeur, 2021), que es diu La terre a des limites, mais la bêtise humaine est infinie. Correspondance. La frase és de Flaubert i potser explica el nostre progressiu afecte pels neandertals.

Javier Pérez Andújar, 3.7.21

 

pd 2416 Lluís Albert. Restauració del contrapàs i la sardana curta

(arafa9mesoso-)

... Tal com especifica el mestre Lluís Albert en el segon volum de la trilogia “La Sardana”, la darrera vegada que es ballà el contrapàs fou a les masies de Cinclaus, prop de l'Escala, la diada de Santa Reparada de l'any 1922... També tinc entès que hom havia portat a cap alguns intents restauradors del contrapàs a Banyoles (1907) i a Torroella de Montgrí (1923). Aureli Capmany atorgava possibles orígens grecs a la dansa del contrapàs, els balladors de la qual s’agafaven de les mans tot formant un filera. [...] Pel que fa a la sardana curta, recordem que fou l’avantpassada de la nostra sardana llarga actual i que tingué vigència fins la implantació d'aquesta darrera modalitat... La sardana curta tenia un nombre de compassos de vuit (curts) més setze (llargs), o sia, un total de vint-i-quatre. Aquest fet ha donat peu a més d'un autor a relacionar la sardana amb la dansa en cercle que practicaven els ibers i de la qual en parla Estrabó... el cas és que a la meva estimada vila de Torroella de Montgrí ha estat portada a cap la restauració d’aquestes dues formes antiquíssimes de dansa, sota la direcció del mateix mestre Lluís Albert, ço que ens garanteix la seva absoluta fidelitat.

Josep M. Casasús, 3.7.21; citant un article de Eugeni Molero i Pujós a Canigó 8.9.1973

 

pd 2415 L'incert futur de la taula de diàleg

 

(arafa9mesoso-)

... condicions prèvies que em semblen més importants, una mena de decàleg didàctic que ens ajudarà a veure si els actors estan o no en disposició de començar una negociació, i que pugui tenir un cert èxit. Al meu parer, les deu condicions són les següents: ple convenciment de la necessitat de negociar, actitud col·laborativa, capacitat dialògica, flexibilitat en les posicions, descartar sortides de suma zero (uns guanyen i els altres perden), regles del joc clares i consensuades, el reconeixement del contradictor com a interlocutor vàlid, la capacitat per diluir les “línies vermelles”, tenir una única veu en la defensa de l’agenda pròpia, i la capacitat per evitar els rebentadors.

... jo diria que la part catalana va molt mal encarrilada, ja que no compleix bona part d’aquestes condicions. Per part del govern central també hi ha mancances, però crec que menys. Només que fallin dos o tres factors, la negociació pot fracassar amb facilitat... en els propers mesos caldrà canviar moltes coses a escala política i en relació amb el decàleg esmentat, en especial entre els dos partits que hauran de seure a la taula. Cal omplir totes les caselles buides d’aquests punts, ja que, en cas contrari, perdrem una oportunitat que potser no es repetirà en molts anys. Si no es dona el temps suficient, no es té cintura política, no s’és flexible i no es cerquen més suports, veig un panorama molt incert. Les posicions inicials de cada part ja fa molt de temps que es coneixen i són força incompatibles. Per tant, si no es té la capacitat de modular  l'agenda, abans d’acabar aquest any crec que ens trobarem en un carreró sense sortida...

Vicenç Fisas, 3.7.21

pd 2414 Realitat i llenguatge

 (arafa9mesoso-)

El llenguatge reflecteix la visió del món d'una societat. No pas d'una manera estàtica: quan la visió del món va canviant, canvia també d'una manera espontània el llenguatge. Aquesta correspondència ha generat una curiosa temptació: si el llenguatge és l’expressió d’una visió del món, canviant el llenguatge canviarem la visió del món. Ens adonàvem que quan les coses canvien, canvia també el nom de les coses. Doncs es va creure que si es forçava un canvi del nom de les coses automàticament podríem donar per canviada la realitat. Aquesta temptació ... la van seguir perversament les diverses ideologies amb vocació de totalitat, que es volien construir una realitat a mida (ho va retratar molt bé Orwell). També l’ha tingut, cal suposar que amb objectius més nobles, el moviment del políticament correcte (i ho ha retratat Bradbury). No esperem fins que el canvi de la realitat provoqui un canvi del llenguatge. Fem-ho al revés: canviem el llenguatge i així haurem canviat la realitat (o ens ho semblarà). El resultat molt sovint grinyola en la pràctica, com passa en tantes coses quan es posa el carro davant dels bous o es vol fer passar el clau per la cabota.

Vicenç Villatoro Lamolla, 3.7.21

pd 2413 Tipus singulars

(ara...mateix)

Les ciutats de la mida de Barcelona (i més petites) sempre havien tingut allò que en podríem dir tipus singulars, o tipus populars, estrafolaris, pintorescos o extravagants... la Monyos... l'home dels ocells... Ocaña... Aquests que hem dit són poca cosa si es comparen amb l'enorme quantitat de tipus extravagants que corrien al segle XIX per la ciutat, per a goig de criatures i arxiu mitològic de la ciutadania. Però d'aquella colla ja fa molts anys...

Ja no en queden. Ara, a Barcelona i per tot, tothom s'assembla a tothom. No hi ha tipus extravagants, ni singulars, ni pintorescos. Anonimat de la massa! Discreció de la burgesia universal!

Jordi Llovet, 12.3.2022

pd 2412 Falsos dilemes en el debat curricular 2

(ara... mateix)

En l’escola ideal, les preguntes sempre haurien de precedir les respostes. En les nostres, cada dia menys alumnes es fan preguntes aprofitables pedagògicament. I aquest no és el seu estat natural: és resultat d'unes disfuncions socials i familiars, d'una sobreexposició a estímuls inadequats, que els docents no tenen més remei que entomar. El mètode pedagògic no és, doncs, l'únic responsable que el que l’escola explica no interessi als que hi van. I encara és menys cert que quan el mètode és prou bo -i sigui quin sigui el món exterior- l'èxit està assegurat. Sense canvis que alineïn una mica més societat, famílies i escoles, les revoltes pedagògiques tenen les ales tallades. La millor pedagogia és la que és eficaç per als alumnes concrets que arriben a cada escola, no per a uns alumnes abstractes i universals. En pedagogia, com en tants altres àmbits, el que es ven com a millor pot acabar sent enemic del que només aspira a ser bo.

Albert Pla Nualart, 13.3.2022

 

pd 2411 Falsos dilemes en el debat curricular 1

(ara...mateix)

L'esborrany de nous currículums d'Educació per a l’ESO és percebut per alguns docents i pares com l’ascens d’uns canvis pedagògics en què unes temudes competències van en detriment dels continguts. Per contra, els que el promouen hi veuen l'únic camí perquè el que s'ensenya a l'ESO interessi als alumnes, cada alumne aprengui tant com pugui i ningú quedi despenjat. L’ESO tensiona el debat perquè ha de conciliar la creixent diversitat que suposa mantenir junts fins als 16 anys alumnes cada cop més divergents amb la veïna exigència d'un batxillerat pressionat per les PAU. I tot plegat, amanit i amarat d'una boirosa terminologia pedagògica, acaba generant falsos dilemes en les converses del carrer.

El dilema rellevant no és entre continguts o competències ni tampoc entre els partidaris que el professor ensenyi magistralment uns continguts o siguin els alumnes els que hi arribin només guiats pels docents. Des de fa molt temps, els experts saben que el segon camí és pedagògicament superior al primer. Ningú ben informat pot ignorar que un aprenentatge digne d'aquest nom ha de ser significatiu: ha d’aconseguir que qui aprèn s'adoni que el que aprèn té un sentit i una aplicació en la seva vida. Però tampoc s’hauria d’ignorar que aquesta pedagogia superior -la competencial, la de treball per projectes, etc.- demana més temps, grups reduïts, codocència i, sobretot, un professorat molt ben format i que tingui prou temps per preparar bé les classes. En un clima de postmodernitat que sembla creure que les paraules canvien les realitats, correm el risc d’apostar per canvis molt més terminològics que no pas transformadors, canvis que, amb les millors intencions, acaben en desastres. Si la pedagogia és teòricament millor però no s’aplica bé ni disposa de les eines que exigeix la millora, el resultat pot ser fins i tot pitjor...

Albert Pla Nualart, 13.3.2022

 

pd 2410 Regala petons?

(arafa<d'1any)

¿Tornaran algun dia els petons convencionals? Els que fèiem a tort i a dret, a tothom, a tall de salutació: aquells que ens fèiem, entre dones, entre homes i dones i, últimament, també entre homes. Dos petons aeris, normalment sense soroll o amb molt poc. Gairebé sense moure els llavis. Era més el record del gest que el mateix gest... Aquí, als anys trenta els homes i les dones no se'n feien. Les dones amb dones potser sí. Els homes amb homes, no cal ni dir-ho. En aquella època, els nens feien als avis i als capellans un petó a la mà com a senyal de respecte. D’aquest petó se’n deia —ho saben els lectors de Folch i Torres— “fer l’amistat”... Es queden els petons de mares a fills, igualment sonors, també molestos, de vegades acompanyats d’abraçades. Es queden els petons sexuals, a la boca o a les parpelles o al coll, els que, per alguna estranyíssima raó, ens fem amb qui ens agrada. Es queden els petons entre amos i gossos. Es queden els petons a distància, els de dir adeu: fem un petó al palmell de la mà i enviem el petó des del palmell al destinatari... Es queden els petons que es fan els nens, entre ells, bruts de mocs, fang i Nutella. Avui ens traiem la mascareta al carrer.

Empar Moliner, 26.6.21

 

pd 2409 Ara que volen dir-ne "balear"

(arafa<d'1any)

Els problemes de la llengua catalana deriven de tres raons. Primer, haver de viure dins un estat que la sotmet a la persecució, el menyspreu o la ignorància segons les èpoques (el darrer episodi, el d’Unides Podem demanant que el català s’anomeni “balear” a les Illes.) En segon lloc, el contacte aclaparador amb el castellà i, en segons quins usos, amb l’anglès, que castiguen la necessitat de fer servir el català i van eliminant l’ús d’expressions genuïnes que permetin viure fora de la permanent traducció simultània. La conseqüència d’aquestes dues raons és la pèrdua d'autoestima del catalanoparlant, que ja ve tocada des de fa segles. I la tercera raó és la pèrdua de capacitat per fer-se entendre oralment o per escrit i la creixent dificultat per entendre un text. Aquesta tercera raó no és exclusiva del català, però la pobresa expressiva li fa més mal que a altres llengües per les dues primeres raons. Qui s’expressa ordenadament és que pensa ordenadament i, sobretot, pensa per ell mateix. Podríem començar per aquí.

Antoni Bassas, 26.6.21