(arafa<d'1any)
Antoni Bassas, 18.9.2021
En aquest bloc aniré publicant uns papers diaris (pd). Petits resums, extractes de retalls que tinc guardats des de fa algun temps i que he decidit esparracar i llençar, o no, i que em vaga compartir amb qui pugui estar interessat.
(arafa<d'1any)
Antoni Bassas, 18.9.2021
(arafa<d'1any)
(arafa<d'1any)
(arafa...)
(arafatemps)
El futbol no és l'opi del poble. Probablement perquè és una posada en escena, i ben exagerada, de les vergonyes més adultes i dels anhels més puerils, la qual cosa és un tòpic i com a tal cal sospitar d’ell, òbviament. I al capdavall potser només vehicula una flagrant contradicció no resolta, la d’aquells a qui ens apassiona el futbol però també tenim ulls per veure que un negoci que parla de comprar i vendre professionals poques coses bones pot aportar. Potser en nom del futbol hauríem de deixar d'anar als estadis o aixecar-nos del sofà i apagar la televisió.
Sempre hi ha alguna cosa en el fenomen que supera el mateix fenomen, però. També en el futbol, també en el fenomen de Messi, del qual és deutor i al mateix temps ostatge. És futbol i no és només futbol. Potser per això diu Camus, “al capdavall, era per això que estimava tant el meu equip, no només per l’alegria de la victòria quan estava combinada amb la fatiga que segueix a l’esforç, sinó també per l’estúpid desig de plorar les nits després de cada derrota”. Un desig encara més estúpid quan el partit no el jugues tu, sinó ells, empresaris d'ells mateixos. I, tot i així, la pilota sempre torna a rodar.
(arafatemps)
El futbol no és l'opi del poble. Ho deu ser una altra cosa, però no pas el futbol.
El 1957 Albert Camus concedia publicar a la revista France Football un text sobre futbol... “El que li dec al futbol” és el títol del text, que ve a resumir-se en la següent sentència: “Tot el que sé sobre moral i les obligacions dels homes l'hi dec al futbol”. Aquell mateix any Camus rebia el premi Nobel de literatura. El futbol no pot ser l'opi del poble perquè expressa coses essencials de l’ambivalència humana. “Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un espera que vingui. Això em va ajudar molt en la vida”, sentencia Camus... És clar que en tot esport, sobretot d’equip, la consciència fàctica que res està fet i que tot és possible és ben real. Pur existencialisme. Per bé i per mal, esclar. La insospitada història d’èxit del Messi adolescent que ha arribat a ser el que encara és, el millor, té en el seu haver també la més humiliant derrota en valors absoluts de la preuada Champions. Perquè Messi també hi era a Lisboa. Com a Liverpool i a Roma...
(arafatemps)
Vostè és un capellà escolapi. On és Déu en la pandèmia?
Sí, és una pregunta que sempre surt en èpoques de dolor. Li explico com ho veig. Primer: les afirmacions sobre Déu són simbòliques i sempre es produeixen als límits. El món cristià diu que Déu és bo, però això no està experimentat, sinó que és una qüestió de confiança. Segon: el cristià ha de trobar la bondat de Déu en Jesús de Natzaret (la vida del qual, per cert, va ser un drama). Tercer: la bondat de Déu en la figura de Jesús es concreta en coses molt tocant de peus a terra, com ara ajudar els pobres i marginats. I això no és una elucubració teòrica, això sí que és pràctic, això és la voluntat de Déu. Quan al cristianisme es parla de la bondat de Déu s’ha d’anar ràpidament a Jesús, perquè si no és una elucubració. I quart: la bondat de Déu és un tema pendent des de fa milers d'anys. El filòsof Epicur ja ho va enunciar en forma de paradoxa: si Déu és omnipotent i bo, no s’entén el mal. Perquè o no és omnipotent o no és bo. Pensar que hi ha una pandèmia i Déu ja ho arreglarà és simplista. No demanem a Déu operacions estratègiques del nostre estil....
O sigui que la bondat de Déu és la bondat de l'home.
Sí, la traducció del concepte de la bondat de Déu és la nostra mobilització de cara al bé, una mobilització que es basa en la confiança que tota la creació té un fons bo i s'hi pot confiar... Els sanitaris d'avui als hospitals o la gent de l’Open Arms són una concreció d’allò que l’Evangeli anomena la bondat de Déu experimentada en nosaltres...
(arafa<d'1any)
El renovellament que somio per a Catalunya és un renovellament primaveral. És l’esperança que treu brots nous i que ens ha de portar a una plenitud que ens faci sentir orgullosos d'allò que som. Jo, que ja sóc una mica gran, he vist massa coses desagradables, des del franquisme corrosiu dels cervells i els cors dels catalans fins a aquella Transició tan equivocada i tan celebrada que va posar les bases del desastre actual. I encara hi ha qui creu que es pot tornar a intentar una operació semblant! A mi tanta ingenuïtat em sembla impossible. De fet, es tracta de cinisme. Volen apuntalar el sistema una temporadeta més i així, fins i tot fent-ho una mica millor, treure’n alguna cosa. ¿Quan es convenceran que amb Espanya no hi ha res a fer? Catalunya només té una solució: ser la mestressa dels seus diners i les seves decisions. És a dir, ser sobirana. Sense això, la llengua desapareixerà, així com la cultura genuïna. Tots els que defensen aquest anar fent la viu-viu amb Espanya, de fet, defensen la provincialització de Catalunya, la lenta desaparició del país. La dissolució de la nostra idiosincràsia. Només la independència pot garantir la possibilitat de continuar essent el que som. És clar que amb la independència no n'hi ha prou. Però em sembla que és l’únic instrument que tenim per ordenar el país, per conservar-ne tot allò que mereixi ser conservat, però també per canviar-ne tot allò que cal canviar-ne...
Generositat i diversitat són paraules que Cuixart diu sovint, fins i tot més que unitat. Sense les dues primeres no es pot construir la segona. Són paraules difícils de practicar perquè porten implícites renúncies. A què estem disposats a renunciar per avançar? No hauria de ser així, però diàleg és l’altra paraula incòmoda per a alguns, fa por. En realitat, sumades i combinades, són armes de construcció massiva. Si la llibertat fos un poema, hauria de fer rimar generositat amb unitat i diversitat amb diàleg.
(arafa<d'1any)
(arafa<d'1any)
(arafa<d'1any)
De totes les informacions que estan sortint del gran crac que resulta ser el rei Joan Carles I n’hi ha una que em sembla meravellosa. Pel que sembla, el rei Abdul·lah bin Abdulaziz al-Saud (una altra perla) li va demanar que li fes, una mica, de “cap de premsa”... En Joan Carles, que, com diu la dita, és un amic dels seus amics (i un amant de les seves amants) no va dubtar. Per netejar-li la cara, el va convidar a visitar Espanya i va ser llavors quan li va concedir el “Collar de la Insigne Orden del Toisón de Oro”. Es veu que és la màxima distinció que et pot concedir el monarca. No fem acudits, sisplau.
Concedir-li aquest collaret a aquest home em sembla un acte de coherència sense precedents, una jugada mestra, perquè és una distinció cristiana (sí, sí, cristiana) que té per principis “lluitar contra l’Imperi Otomà i alliberar els llocs sants”. Estic segura que el distingit, wahhabista com és, ho devia valorar molt. Si algú té interès en alliberar els llocs sants deu ser ell... Joan Carles, doncs, si n'hagués tingut l'ocasió, li hauria pogut concedir el Sant Bistec de Vaca Sagrada a un vegetarià també amic seu, el Gran Cinturó de Castedat d’Or a alguna amant, com la Corinna, i el premi Nobel d’economia al seu gendre i la seva filla.
(arafa<d'1any)
... El drama del nostre sistema educatiu, allò que el fa més ineficient,
és que massa alumnes de cada classe no tenen interès o competència per
aprendre el que els docents hi han d'ensenyar. Aquest drama, amb
arrels a primària, esclata a ESO amb tota la cruesa. I és lògic que
sigui així. Com més pesen els continguts -per més que s’embolcallin de
competències- més se'n despengen els que ja partien amb hàndicaps des
d'infantil. ¿Com s’hauria d’abordar aquesta fractura del grup classe? ¿Es pot demanar als professors el malabarisme de fer rodar tots els
platets alhora? Si el grup s'ha de mantenir i ser operatiu, ¿no caldrien
uns docents de suport que ajudin els ressagats? Perquè, fora d’això,
només es pot rebaixar el nivell fins on calgui (o mantenir-lo donant
alumnes per perduts). Tret, esclar, que no s'allargui tant l'educació
comprensiva (tots junts estudiant el mateix) i es torni al vell sistema de la meva infància, en què als 10
anys un examen d'ingrés separava el batxillerat acadèmic del laboral.
Que 10 anys és massa aviat, em sembla evident. Que 16 és massa tard,
crec que també. I en pot ser una prova la caiguda en picat de la
il·lusió per anar a l'escola (que fins als 10 és molt alta) als 13 o 14
anys. Alguns pedagogs diuen que la provoca l’abrupte tall en la manera
d’ensenyar que suposa el salt a l'institut: dels mestres que posen els
infants al centre als professors centrats en uns continguts que,
impartits magistralment, no connecten amb la vida dels alumnes. ¿I si no
és només això?... (la resposta, demà)
Si
l'ascens del mar o les temperatures no era suficient per fer-nos
entendre que decréixer en termes de “consum” o “riquesa” és la condició
necessària per amortir el desastre climàtic, ara ens hi obligarà la
mateixa lògica econòmica que ha fet un dogma de “créixer”. Som molts els
que creiem que viure per ser més ric i tenir més que el veí no ens fa
més feliços ni ens millora socialment. Ben al contrari, ens aïlla i,
aïllant-nos, afebleix el bé comú i enforteix tot el que erosiona la
democràcia, la civilització... Una pobresa luxosa comparada amb la que pot patir
bona part de la humanitat, però prou limitadora perquè ens empenyi a
assajar -si disposem del més bàsic i tenim prou seny- un canvi de valors
que ens faci créixer com a persones...
L’empobriment -del qual s’escaparan, com sempre, els més rics i antisocials- és la perspectiva més propícia per passar de l’inconfessable plaer de tenir més que el veí a la serena plenitud d’ajudar-lo, d’ajudar-nos, a tirar endavant. Per passar del jo al nosaltres. Pot sonar molt cristià o molt ingenu, però és prou humà i universal perquè faci factible la paradoxa que tenint menys tinguem més qualitat de vida. I no tenim alternativa.
Finalment, Cipolla escrivia: "La persona intel·ligent sap que és intel·ligent. El canalla és conscient de ser un canalla. L'ingenu està penosament imbuït per la noció de la pròpia ingenuïtat", però "l’estúpid no sap que és estúpid", cosa que "contribueix enormement a donar més força, incidència i eficàcia a la seva acció devastadora". És ben bé com si estigués parlant de Putin, oi?...
(ara...mateix)
... Amb la voluntat del pare d’estar-se de moltes coses perquè nosaltres poguéssim estudiar o amb les seves observacions sobre el que estava bé i el que estava malament passava el mateix: formaven part del paisatge. Entraven per aquesta orella i sortien per l'altra. Amb el temps, un va aprenent que no té gaire sentit retreure-s’ho, perquè quan ets jove, tu què saps? ... De fet, l'únic que saps, o creus saber, és que els pares estan equivocats en gairebé tot, i per tant no tens gens de ganes de distingir quan tenen raó i quan no en tenen. Les seves raons apareixen més tard i, sovint, quan ja no hi són.
Cal saber conviure amb aquest sentiment i no posar-se gaires pedres al fetge. Hi ajuda molt veure que els fills també practiquen el noble art del demà m’afaitaràs. Però encara conforta més notar que en el trànsit entre orella i orella, i encara que no ho sembli, alguna cosa de profit aconsegueix quedar-se al cervell.
El primer record que tinc del Dia del Pare és el de la mare aixecant-se de taula a l'hora de les postres i portant de la cuina, tota somrient, la crema de Sant Josep en una safata de Duralex. La crema estava coberta amb la corresponent capa de sucre cremat, mentre que de la part més líquida de la crema n'emergia l'estranya parella formada per l’espiral d’una pell de llimona i uns canonets de canyella.
Que normal que em semblava i quina poca importància que donava a aquell regal de la mare de saber fer festa amb els fogons, una habilitat obligada pel repartiment tradicional de papers de l’època però que sempre va exercir amb més ganes d'agradar que d’exhibir-se. Eren postres fetes amb il·lusió...
(arafa9mesoso-)