E.E. 64 Kant

Sembla que els russos no batejaran l’aeroport de Kaliningrad amb el nom del seu fill més il·lustre, Immanuel Kant... , en vida de Kant, a la dita Prússia Oriental s’hi parlava més l’alemany que el rus, però el fet que fos conquerida per les tropes soviètiques després de la Segona Guerra Mundial va fer que amb l’expulsió, forçada o no, dels alemanys i la “importació” forçada de ciutadans russos l’antiga Königsberg -que és com s’anomenava la ciutat, a l’alemanya, en vida de Kant- fos rebatejada amb el nom que ja hem dit: Kaliningrad...

En principi, els habitants de la ciutat s’havien decantat pel filòsof, en reconeixement a una obra que va resultar, amb els anys, l'últim sistema filosòfic de gran coherència que va generar la filosofia alemanya... Però els russos, que han donat més sants, starets i revolucionaris que filòsofs, van rebutjar aquesta possibilitat.... Els russos consideren estranger Kant, quan de fet va ser fill d’aquesta ciutat i hi va viure tota la vida seguint uns costums rigorosament metòdics: els vilatans posaven el rellotge a l'hora quan ell passava perquè sempre passava pels mateixos llocs a la mateixa hora i al mateix minut.

És molt graciós el que va dir el vicealmirall Igor Mukhametxin als seus mariners perquè boicotegessin el nom de Kant suggerit per una comissió: “Va trair la seva pàtria [mentida], es va humiliar i es va arrossegar de genolls perquè li donessin una càtedra [com tothom, llavors i ara] i va escriure uns llibres incomprensibles [és quasi cert] que ningú de vosaltres no ha llegit ni llegirà mai”. No passarà res perquè els navegants de la flota del Bàltic no llegeixin la Crítica de la raó pura. Però Kant continuarà sent el més gran filòsof de tot el continent i de les Rússies de l'època...

Jordi Llovet, 22.12.2018

 

E.E. 63 Llegir en català: el prejudici

L'altre dia parlava de llibres preferits amb una persona jove, nascuda a Catalunya i educada en català. En un moment de la conversa, quan vaig enumerar algunes lectures recents, em va dir “Ah, és que jo no llegeixo gaire en català”... li vaig preguntar a què es devia aquesta tendència. Amb certa incomoditat, o potser amb un punt de desgana, va ser prou honest de reconèixer que no sabia explicar-ne els motius: “En castellà, per alguna raó, em fa l'efecte que estan més ben escrits, però sé que és un prejudici”.

Escarbant una mica més, vaig poder esbrinar que el prejudici es feia extensible a altres disciplines artístiques: orgullós d’entendre les lletres de tants grups en anglès i, fins i tot, satisfet de reconèixer que tenia certa inclinació nostàlgica per les cançons en francès i en italià que escoltava de petit amb els seus pares, “per alguna raó” no se sentia interpel·lat per les lletres en català, així en general, o per “la música en català”, en paraules seves, com si la música en català formés un gran corpus musical uniforme, homogeni, amb uns matisos inexistents perquè l’ús del català com a llengua comuna els hauria esclafat.

És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, deia Einstein. I, tanmateix, a vegades em pregunto si algunes persones no s’aferren volgudament a uns prejudicis que els semblen menys dolents o greus que d'altres: ... aquest jove poliglot, culte i format no va manifestar en cap moment la intenció de posar a prova els seus prejudicis envers la creació en català, com si una part d’ell fos conscient que, d’entre tots els prejudicis possibles, aquest no era el més greu...

Laura Gost, 25.6.2022

 

E.E. 62 L'independentisme púdic

...

Prefereixo la crua veritat a la falsa unitat.

Prefereixo una victòria mínima que una derrota digna, ni que sigui cívica.

Prefereixo aprendre de les derrotes que simular ridícules victòries.

...

Ignasi Aragay, 16.2.2020

 

E.E. 61 Notes de setembre

Per fi ha arribat el setembre. Ha refrescat... Semblava que viuríem en un agost perpetu, però els pessimistes hem rebut una lliçó de modos, com es diu. Malgrat el canvi climàtic, malgrat el cansament de dies i dies de calor insuportable, el setembre ha arribat... A la gent li agrada la història. De fet, és el vehicle de cada vida particular. Tots hi anem ficats, passem amb ella... els catalans hem celebrat la Diada... Aquest any ha estat tenyida per la divisió entre els independentistes, pel seu pes antipartidista. Malgrat tot, malgrat la defecció del nostre president, la manifestació ha estat prou nodrida i brillant. El nostre president és prudent, vol parlar amb Madrid... No crec que, a Madrid, se l’escoltin massa, al nostre president prudent. Jo crec que no el tenen per res. Ells van a la seva. I la seva és la destrucció de Catalunya. Fa més de tres-cents anys que ho proven. Saben que la llengua és la que defineix la nació catalana, que la consolida. Saben que mentre la llengua catalana serveixi per a alguna cosa a Catalunya, aquest pobre i espellifat país nostre existirà. Ara van a l'origen. L’escola. L'escola és l'origen de la utilitat de la llengua...

Avui és la Mercè, patrona de Barcelona, de la qual van desapareixent a poc a poc tots els signes identitaris de la seva capitalitat catalana. El govern de l’alcaldessa Colau ha anat destrossant sistemàticament la ciutat. L’ha envaït de bicicletes i patinets, ha omplert l’Eixample d’objectes estranys, desfigurant-lo…

Narcís Comadira, 24.9.2022

 

lliVre 15 LA GUERRA DELS POBRES i 4

pàg. 73 ... La negociació és una tècnica de combat.

pàg. 74 ... (El Duc Albert VII de Mansfeld) sabia com s'han d'estirar en el temps les negociacions, per tal de permetre als poderosos d'aplegar forces. I a més l'espera mina la moral d'aquells que no estan avesats a la guerra, i els predisposa a l'acord. Sobretot perquè, des del principi de la seva existència, els han acostumat a tant de respecte, a tanta por, que estan disposats a creure encara un moment en la paraula dels prínceps...

pàg. 94 ... De sobte la destral cau i talla el coll... El cap serà empalat. El cos serà arrossegat pel cadafal i llançat als gossos... El martiri és un parany per a aquells a qui s'oprimeix, tan sols és desitjable la victòria.

Éric Vuillard, edicions 62

 

lliVre 14 LA GUERRA DELS POBRES 3

pàg. 48 ... ja estan farts d'anar repetint amen i totes aquelles estrofes que no s'entenen. I no és pas insultar Déu, demanar-li amablement que ens parli en la nostra llengua.

pàg. 53 ... Perquè els poderosos no cedeixen mai res, ni el pa ni la llibertat...

pàg. 58 ... Müntzer és una veu. Crida que a prínceps i a servidors, rics o pobres, Déu ens ha pastat en el mateix fang de cuneta, ens ha esculpit en la mateixa fusta de sàndal. Müntzer és boig, posem. Sectari. Sí. Messiànic. Sí. Intolerants. Sí. Un amargat. Potser. Un solitari. En certa manera...

pàg. 64 ... Ell parlava d'un món sense privilegis, sense propietat, sense Estat. Arengava amb força contra l'opressió...

Éric Vuillard, edicions 62

lliVre 13 LA GUERRA DELS POBRES 2

(Bohèmia, cap a 1380) "... Ja està. S'han tornat a dir les paraules: ni amb els diners, ni amb el poder; ni amb els prínceps, aquestes parauletes que canvien de forma i de to però no pas de blanc, i que quan tornen al món sempre s'acarnissen contra els diners, la força i el poder. Aquestes paraules s'aniran fent nostres de mica en mica. Trigaran molt de temps a obrir-se camí fins a nosaltres. Encara no se senten prou bé en les prèdiques de Jan Hus, però potser no s'havien sentit mai tan bé..."

Éric Vuillard, edicions 62, pàgina 38

 

lliVre 12 La guerra dels pobres 1

(Anglaterra, cap a 1320)

 

... John Wycliffe havia tingut una idea, oh! una idea petitona, una idea de no res, però que havia de fer molt de soroll. La idea de John Wycliffe era que entre els homes i Déu hi ha una relació directa... Wycliffe encara va tenir dues o tres pensades terribles: va proposar que es designés els papes per sorteig. I endut per l'emoció, ja no venia d'una bogeria més, va declarar que l'esclavatge era pecat. Després va afirmar que el clergat havia de viure segons la pobresa evangèlica... I per acabar, va tenir la idea més terrible de totes, i va preconitzar la igualtat dels homes. Llavors van ploure butlles. El papa s'enfada i quan el papa s'enfada, plouen butlles... 

(altres van seguir les petjades de John Wycliffe: John Ball i després Wat Tyler cap a 1380. Més tard, el 1450, Jack Cade i encara John i William Merfold...)

Éric Vuillard, La guerra dels pobres. edicions 62

 

E.E. 60 Desapareguts

(amb un grup d'amics) ... El primer tema de conversa són els fills... La conclusió arriba ràpida i tots hi estem d'acord: ja són adults, han de fer i triar el seu camí, l'important és que siguin feliços... El segon tema són els pares... El tercer tema –inevitable–: la nostra salut. El ventall és variat i inacabable. Infarts, càncers, malalties rares, deteriorament generalitzat dels ossos, els tendons, la vista, la dentadura. I tot just acabem de començar. La vellesa ens atemoreix a tots... El quart tema la feina. O estem jubilats o tenim moltes ganes d'estar-ho... Hi podria haver hagut un cinquè tema: l'actualitat. Però l’actualitat és tan decebedora, hi ha tan poca esperança arreu, que decidim que serà millor no estar pendents de les notícies... És a dir, parlem molt de les coses que ens preocupen i molt poc dels nostres projectes, de les aspiracions i opinions... Parlem molt poc de nosaltres... De nosaltres com a persones. Tu, jo, ell, ella. Potser és que ja només som en funció de ser pares de, o fills de, o jubilats o malalts. Tinc l’estranya i inquietant sensació que, mentre caminem cap a la vellesa, ens anem difuminant, cada vegada més borrosos, fins a desaparèixer. (Perdoneu aquest article tan pessimista. Que tingueu un bon dissabte!)

Sílvia Soler, 2.7.2022 

 

E.E. 59 Sèries que no (em) representen 2

(continuació)...La segona constatació és que la immensa majoria d'aquelles sèries transcorrien als Estats Units, o bé en altres indrets que per a nosaltres eren igualment exòtics. En canvi, els personatges no parlaven anglès, sinó el mateix castellà que a la resta de programes. Pel que fa als protagonistes, la majoria estaven vinculats a la policia... El ventall de detectius era molt ampli: el paraplègic Ironside, l’obès Canon, el calb Kojak, el baixet Baretta, el despistat Colombo, l’afroamericà Shaft, el cowboy McLoud, els feixistitzants hombres de Harrelson, els enrotllats Starsky i Hutch. També hi havia dones, però escasses:.. els glamurosos –i parapolicials– ángeles de Charlie. Certament, cap d'aquestes ficcions policials tenia res a veure amb la nostra experiència amb la policia espanyola de l'època. També vèiem regularment sèries situades a l'Oest, en què imperava la companyonia: La casa de la pradera, Bonanza, El Virginiano, El jinete escarlata... Encara hi havia un altre grup de sèries més o menys fantàstiques, igualment distants del nostre món: Sandokán, La Mujer Biónica, Embrujada, La familia Monster... Però les sèries que estaven més allunyades de la nostra vida eren, curiosament, les que aspiraven a reproduir el dia a dia. Les nostres vacances no tenien res a veure amb el creuer de Vacaciones en el mar, i la premsa no tenia l’ètica ni el poder que vèiem a Lou Grant. Ara bé, la sèrie més extravagant era Con ocho basta...  El mateix succeïa amb Pippi Calzaslargas... Crónicas de un pueblo... resultaven menys realistes que Star Trek...   Els models de ficció que se'ns proposava no tenien res a veure amb les nostres problemàtiques sentimentals, lingüístiques, econòmiques, escolars o laborals... Va ser així com vam aprendre que, si bé la ficció no sempre és útil per conèixer-nos a nosaltres mateixos, pot ser útil per accedir a l’alteritat.                                                                                                                          

Vicenç Pagès Jordà,18.6.2022

 

E.E. 58 Sèries que no (em) representen 1

...he de reconèixer que no se m'havia acudit aquesta necessitat de ser representat a les sèries. Potser s’entendrà més si recordo quines eren les sèries que jo mirava quan era infant o adolescent. ¿Fins a quin punt m'hi podia sentir representat en aquells anys de crisi d'identitat? Proposo un viatge a les sales d'estar dels anys seixanta: sofà d'escai, llum de peu amb serrell i el Sagrat Cor damunt l'armari de l'enciclopèdia. El primer que constato és que la llengua d'aquelles sèries no em representava en absolut. Totes sense excepció eren en castellà... Les ficcions arribaven en castellà, i molt sovint en variants sud-americanes... No ens estranyàvem d'aquells doblatges, ja que els integrants de la meva generació no havíem vist mai que el llenguatge de la ficció coincidís amb el de la nostra vida quotidiana. De fet, a l'escola tot era en castellà, no només els llibres, sinó també els nostres noms. No recordo que aquesta diferència entre la llengua domèstica i la llengua de cultura ens angoixés ni poc ni gaire. Ningú ens havia explicat què era la diglòssia ni com s’originava. Vivíem en una dictadura militar, sotmesos a l'arbitrarietat de la jerarquia, i si eres jove tothom tenia el dret de dir-te el que havies de fer. Vist avui dia, sembla un món estrany, però no l’hi trobàvem perquè era l'únic que coneixíem... (continuarà)

Vicenç Pagès Jordà,18.6.2022

E.E. 57 Música i matemàtiques

... el prestigi cada cop més gran del “paradigma científic”: sembla com si qualsevol cosa que no passi per la ciència –i, pitjor encara, per la tècnica– no posseeix cap valor o no acabi de ser explicada... però l'essència humana i el més enllà continuen sent un misteri, per sort... l'escola pitagòrica va descobrir i descriure la relació entre els sons, les escales musicals o les harmonies i les lleis matemàtiques. Les cordes curtes d’una lira donaven un so més agut que les cordes llargues... Ara bé: la música que escoltem no té res a veure amb les lleis matemàtiques a què pot ser reduïda. No escoltem música pensant en les lleis que ordenen els intervals o les harmonies cromàtiques. La música surt dels instruments gràcies, també, a les lleis físiques de l’acústica, però no ens arriba a les orelles com a ciència: hi arriba com a fruïció estètica. Ens arriba un so, o una barreja de sons, melodies, harmonies i timbres que ens agraden o ens desagraden: depèn dels gustos... La música pot ser entesa com una ciència per un musicòleg; però a un amant de la música li espatllareu el seu delit si transformeu un goig estètic en una lliçó de ciències exactes.

Jordi Llovet, 18.6.2022

E.E. 56 "Sí és sí" i el consentimen

Diria que el context en què es produeix un acte sexual no consentit –no en podem dir “relació” si t’hi obliguen– és el que importa o hauria d'importar... A una persona, diguem-ne, “sana” no li caldrà, en general, demanar el consentiment o consentir. Flirtejarà, jugarà, parlarà, riurà, i sabrà interpretar i acceptar el que passi.Estic parlant de relacions no consolidades. En el cas de les consolidades (sempre, parlant de gent sana) poques vegades s'ha de verbalitzar si se'n tenen ganes, perquè ja es nota... En resum, diria que els “sans” no els cal el consentiment, perquè mai obligarien sense consentiment i els “insans” tampoc els cal, perquè obligarien de tota manera a consentir...

Empar Moliner, 27.8.2022

E.E. 55 Espanya i les obligacions morals al Sàhara

 ...La política exterior no hi entén d’obligacions morals, només d’interessos, però sí que tothom entén que Espanya ha deixat penjats a la seva sort territoris que van ser de la seva sobirania... el No-Do del 1950 de la visita que Franco va fer a l'"Àfrica Occidental espanyola". Els deixo amb l’off del narrador: "Franco explica als indígenes que Espanya és l'únic poble sobre la Terra capaç, com el cavaller de la trista figura, d’aquestes grans empreses de redimir un poble i ajudar-lo sense demanar-li a canvi res més que un somriure, i com Espanya els aporta els progressos de la civilització i tots els mitjans de què la ciència disposa per procurar la salut i alleujar el dolor"... el que ha acabat fent Espanya és lamentable. Tant com l’off del No-Do, que remata: "Franco és el missatger i l’amic de les terres i la gent de l'islam, que va a donar-hi testimoni de l'afecte i de l'interès d'Espanya per aquestes zones". Mentida, aleshores i ara.

Antoni Bassas, 11.6.2022

E.E. 54 Shakira i Piqué

La institució matrimonial tal com encara és concebuda a l'Occident d'influència cristiana fa aigües pertot...és molt difícil que l’amor passió duri eternament; i tampoc és bo per a la salut. L'única manera de conservar el matrimoni és que els casats, que per força devien tenir-se avinença quan es van unir, transformin el furor sexual –així comença la cosa– en una relació de respecte i cordialitat i, per ser més exactes, d’amistat, relació que sol ser considerada molt més perdurable que la unió carnal. Ara bé, per tenir amistat amb algú, cal que les afinitats entre els dos que formen parella —del sexe que sigui— s’enforteixin i es multipliquin amb el diàleg, amb la relació verbal...  

A Shakira i Piqué...  sembla que els ha mancat la capacitat de dialogar a fons per convertir-se en amics. No deuen llegir. L’un empaita pilotes i l'altra canta amb la roba justa; amb això no n'hi ha prou per en-raonar.

​J​​ordi Llovet, ​11.6.2022

E.E. 53 Rosa Insensat

L'antic president de la Xunta de Galícia i ara president del PP espanyol ha deixat anar que a les escoles catalanes “es practica l’apartheid lingüístic” (contra el castellà, aquesta llengua en perill d'extinció)...

Si totes les fantasies d'aquests senyors sobre l'escola catalana, a mig camí entre un camp de concentració i una spartan race, fossin certes, hauríem de dur els mestres al Tribunal Europeu de Drets Humans i jutjar-los per crims contra la humanitat. Si Rosa Sensat aixequés el cap es canviaria el cognom.

La dèria d’aquest home deu ser la de residualitzar el català al nivell d’altres llengües peninsulars. El català ha anat massa lluny en la normalitat, i no pot ser. Que serveixi per fer quatre balls tribals, per dir “hola” i “adeu”, per posar noms a les barques i perquè algun personatge molt vell i molt rural i molt analfabet el parli en alguna sèrie. No ha de servir per a la normalitat. I aquest comportament és el que apliquen els fatxes a tot el que els amenaça els privilegis... El català no pot servir per al programa d'humor polític de TV3, que fa riure tant a la gent. El català no pot servir per escriure bestsellers. On s'és vist que per Sant Jordi la gent es compri llibres en català, i que els facin crítiques i els tradueixin, com si fossin llibres normals? El català no pot servir per fer pel·lis, perquè llavors passa el que passa. El català no pot servir per fer cançons modernes, només folklòriques, que després la gent les canta, se les sap. Si tot això passa, el català podria arribar a ser com el castellà. I això sí que no.

Empar Moliner,4.6.2022

 

E.E. 52 Barcelona, l'altre soroll que també mata

 ... Mata el soroll de les terrasses, el dels botellons i el dels skaters... el que l'Ajuntament presenta com una "pacificació" amenaça de convertir-se, en realitat, en una guerra de nervis. No és coherent invocar la necessitat d’un aire net a la ciutat i, en canvi, deixar que la contaminació acústica ataqui el sistema nerviós dels barcelonins que tenen la mala sort de viure a sobre d'una vorera amb terrassa.

¿I què dir dels skaters ... tenen llicència per convertir un espai per passejar en una desagradable pista de velocitat per a ganàpies, on al soroll i al deteriorament del material s'hi afegeix el risc per a la integritat física dels vianants que el creuen? No és al mig del carrer on haurien d'estar practicant les seves piruetes.

Antoni Bassas, 4.6.2022

E.E. 51 Boies en la tempesta

Sigui com sigui, el cas és que, entre bromes i veres... jo (i probablement tu, que em llegeixes), estem aterrides davant d’aquesta certesa: si no és que ens morim abans, perspectiva poc afalagadora, totes i tots anirem a parar al mateix lloc: a la vellesa, aquesta estació final de la qual tots voldríem fugir...  quan siguem vells de veritat, cal esbrinar què és el que de veritat volem fer cada dia. Si estem vivint els últims dies de la nostra vida, mirem de fer-ho de la manera que ens faci més feliços. I si només podem aspirar a una passejada pel parc, doncs mirem de fer-la. I si un pastís que ens torna bojos pot fer-nos el dia més agradable, anem a buscar-lo. I sobretot procurem tenir a prop la gent que ens agrada...

Sílvia Soler, 4.6.2022

 

E.E. 50 Universitaris davant la vida adulta

 ... l'actitud és més important que l'aptitud... als universitaris els falta contacte amb el món real (treballar a l'estiu és una gran escola), aguantar el primer no, insistir quan s'ha enviat un correu i no hi ha resposta, aprendre a resoldre problemes i, en general, sortir d'aquest enquadrament per edat del sistema educatiu que fa que l’estudiant tingui la percepció que falta molt per a la vida adulta, quan en realitat no hi ha un dia que et gradues a la universitat i ja ets gran perquè t’han donat un diploma: et vas fent gran, que vol dir que et vas fent responsable.

Antoni Bassas, 21.5.2022

E.E. 49 En procés de...

 La darrera cosa que ha generat perplexitat entre la població ha estat que les antigues qualificacions dels resultats acadèmics dels estudiants jovenets hagin iniciat un camí d’eufemismes que, certament, mou a una gran inquietud. Temps enrere, un estudiant "aprovava" o "suspenia" una matèria a l'escola, o, filant més prim, obtenia un suspens, un aprovat, un notable o un excel·lent. Després, un primer eufemisme va substituir aquesta gradació, i es va parlar de "suficient" i "insuficient". Per fi, en un nou grau de dissimulació del gran fracàs escolar que existeix i existirà tal com van les coses –sempre sense cap culpa dels pedagogs– s’ha ordit un nou eufemisme que consisteix a dir que un alumne "ha assolit les competències" en una disciplina determinada, o que es troba "en procés d'assoliment" de la mateixa cosa. Potser que siguem realistes: hi ha escolars, avui, que no assoliran mai cap competència en gairebé res. Són pocs; però és obvi que n’hi ha uns quants, aquells que no fan res de res, que no obren mai un llibre, que són ignorants i estan encantats de ser-ho, o que fins i tot no es presenten a l'aula sempre que els sembla que s'ho passaran més bé en un escenari alternatiu. ¿Hem de dir, d'aquests, que es troben "en procés d'assoliment" de cap cosa? Més aviat es troben en procés de convertir-se en tot el contrari d'un jove preparat per entrar dignament en la vida social, moral, econòmica i intel·lectual del país a què pertanyen.

Jordi Llovet, 21.5.2022

E.E. 48 Dies de setembre

... 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Aquell dia que commemorem la rendició dels catalans davant dels invasors borbònics. S'ha dit milers de vegades que som un poble masoquista, que celebrem les derrotes. Potser sí. Potser ens agrada abaixar el cap i ploramiquejar per la nostra desgràcia. Aquests darrers anys la commemoració s’ha significat per unes manifestacions multitudinàries en què cridàvem in-inde-independèn-ci-a. La cridàvem però ella, és clar, no venia. Va haver-hi un moment que ens vam creure que sí, que vindria, vam sentir-ne fins i tot l’oloreta feliç, però els mateixos que ens van induir a creure’ns-ho, els mateixos, ens van fer baixar del burro en un moment. I uns van anar a la presó i uns altres van anar a l’exili. De fet, no hi havia cap raó per creure res, el més calent era a l'aigüera. Europa va fallar. Rússia també. En fi. Ni tan sols van saber, els nostres polítics, arriar la rojigualda, per deixar ni que fos per uns moments la nostra quadribarrada voleiant en solitari. Potser els va fer por tanta solitud. No ho sabrem mai, em temo. El cas és que la força invasora es va venjar d’aquell tímid intent i encara es venja, i els catalans, amb el cap cot, com sempre, tornem a estar tranquils amb aquesta faula de diàleg que tant tranquil·litza tothom. Aquí no passa res. Tornem a la nostra estimada autonomia intervinguda. Treballem i callem, que és la nostra tasca en aquest món...

Narcís Comadira, 11.9.2021

 

E.E. 47

 ​Ferreres, 28.8.2022​

 

E.E. 46

 

Manel Fontdevila, 10.4.2022

E.E. 45 Fer-ne setanta

(Parafrasejant un article de la Sílvia Soler que es titula "Fer-ne seixanta" del 12.2.2022)

... Fer-ne setanta impressiona... perquè com diu una amiga meva: quan nosaltres érem petites, les nostres àvies tenien setanta anys... seria tan fàcil, ara, dir que els anys et donen saviesa i maduresa i que no canviaria res de tot això per un cos jove i sense xacres! Però no seria sincera... sí que m'agradaria tornar-hi (als vint anys) per unes hores i sentir-me lliure, sense càrregues ni responsabilitats i, sobretot, sense angoixa, sense por...

El desassossec ve... del fet de saber que avui, amb els meus setanta anys, sóc la mateixa per dins. A dins meu hi ha l'adolescent confiada i optimista i hi ha, per tant , alguna cosa que no quadra. He canviat, esclar, he après coses, però sóc la mateixa en allò que és troncal i no sento que aquest cos de setanta sigui el meu ni que sigui jo la que contesto "setanta" quan em pregunten l'edat... tots anem posant anys amb resignació i amb  l'alegria d'estar vius, però tots sentim que entre l'interior i l'exterior hi ha alguna cosa que grinyola...

 

E.E. 44 Jugar net i jugar brut

Davant l'espionatge dels estats hi ha una reacció consistent a dir "a mi m'és igual que m'espiïn, perquè jo no tinc res a amagar"... Però és que no es tracta que tinguis o no tinguis res a amagar, sinó que tu no has d'anar provant la teva innocència. Tu tens dret al secret dels teus missatges i que no puguin activar el micro i la càmera del teu mòbil quan vulguin. Regalaràs aquest dret? ¿No t'importa que la teva intimitat sigui coneguda i revelada quan li convingui a l’Estat? En nom de la seguretat, sí, dius? De quina seguretat? ¿Creus que la pulsió autoritària de l’Estat sempre s’aturarà quan arribi a la porta de casa teva? I després hi ha els que diuen "és normal que l'estat espanyol espiï independentistes catalans, perquè són una amenaça per a la integritat d'Espanya". Això és equiparar independentisme amb terrorisme, i això és tractar els rivals polítics com a enemics. I aquesta posició no és democràtica. A part que és molt curta de vista, perquè ¿estàs segur que demà no et tocarà a tu? Però, sobretot, és la resposta de qui admet la derrota: a l’independentisme no se'l pot tractar democràticament perquè a les urnes pot guanyar. Si juga net, l'Estat pot perdre a Catalunya. Per això ha de jugar brut.

Antoni Bassas, 23.4.2022

 

LLIVRE 11: EL SILMARÍL·LION

"... de la benaurança i de la felicitat, poca cosa se'n pot dir mentre dura; com les obres belles i meravelloses, que mentre encara existeixen i poden ser contemplades són la seva pròpia memòria i només quan són en perill o cauen per sempre passen a formar part de la cançó..."

J.R.R. Tolkien

N​ota de l'amanuense: Dedicat a la C.T.  en els 70 i 1 dia.​

 

E.E. 43 S'acaba l'agost

 ... la Diada ja no té cap sentit. Aquelles manifestacions multitudinàries d’abans de la pandèmia, quan semblava que tot era possible, ja són només record d’algun nostàlgic com ara jo. I els nostres polítics, enderiats en qui mana més al seu partit i en faules [sic] de diàleg esperpèntiques, respiren tranquils perquè tot això del procés d'independència s'ha desfet com un bolado. Millor dit, els nostres polítics ho han desfet com un bolado. Continua l'avorriment de l'estat de les autonomies i molts catalans respiren tranquils perquè la història ha passat de llarg i podran anar copulant i comerciant... I per què no? Mentrestant Catalunya es va diluint lentament en el magma espanyol. La llengua catalana cada dia s'assembla més a la castellana. Escoltar la ràdio catalana és una tortura i veure la televisió catalana un malson. I sembla que tant és. Comprendran que una tristesa profunda em tingui del tot dominat... 

Pasolini ja fa cinquanta anys que parlava no d'un canvi climàtic sinó d'una mutació antropològica. Observant el jovent que puja, no podem fer altra cosa que donar-li la raó. Per on va aquesta mutació? En primer lloc, va cap a un desinterès radical per tot allò que signifiqui pensament. Pensar? Quin pal! Després va cap a un menyspreu de qualsevol forma de cultura sòlida, és a dir, de cultura tradicional. Desinterès i menyspreu. Ara tots els joves i les joves volen ser influencers. No sé ben bé de què. Ja no volen ser arquitectes, metges, enginyers, advocats, etc., com abans. No, ara volen ser influencers...

Narcís Comadira, 26.8.2022

E.E. 42 El futur del català

... L’afebliment de la llengua catalana no es deu a l’increment de la immigració, tampoc al caràcter internacional de les dues darreres onades, és el senyal de la crisi del sistema de reproducció demogràfica i social. Tres han estat al nostre parer els principals factors que hi intervenen. Primer l’hostilitat d’un Estat vertebrat sobre el nacionalisme espanyol que considera el català com una llengua subordinada i en competència i no ha deixat de torpedinar el paper del català en la reproducció social... El segon, l'evolució del sistema capitalista...En tercer lloc, l'adopció de la lògica neoliberal per part de l’elit política catalana i l’extensió a les institucions...

La pregunta clau des d'una perspectiva sistèmica és: ¿el català pot tornar a ser vist com una eina i emblema de mobilitat social ascendent? Des d'una perspectiva política, en comptes de tocar el flabiol de la diversitat com a avantatge per a la competitivitat, la qüestió és: ¿amb un 20,6% de la població nascuda a l'estranger –un 20% dels boomers i un 39,7% dels mil·lennials–, quin és el seu lloc en el demos català, en la comunitat política que configura la nació catalana?

Andreu Domingo, 17 d'abril de 2022

E.E. 41 Viatge al gresol de Salt...

“No hi ha convivència, hi ha tolerància”

... Dels 32.230 censats a Salt, el 39% (12.421) són d'origen estranger, segons l’Idescat. Ara bé, aquestes xifres només tenen en compte les persones en situació regular; les que no tenen papers no surten als registres. El poble, en tan sols deu anys, va passar del 6% al 42% de població immigrada –si es comparen les xifres del 2000 i el 2010... tots els entrevistats coincideixen en assenyalar que a Salt “no hi ha convivència, sinó tolerància” entre les diferents cultures que comparteixen els carrers. 

“Cadascú va a les seves botigues, als seus bars, i manté els seus costums. Els catalans amb catalans, els marroquins amb marroquins i els sud-americans amb sud-americans”, certifica l’Ibrahim. En Josep hi coincideix: “No hi ha relació entre nosaltres; ells viuen allà i nosaltres aquí”... 

Maria Garcia, 17.4.2022

 

E.E. 40 La millor festa major d'estiu

La millor festa major de cadascú és la seva. Aquella de la sortida de l’adolescència, quan tastes els primers brins de llibertat i de dubte, els primers petons i marejos. Després, amb els anys, tot agafa la consistència del record i la nostàlgia, de la dolça i mimètica repetició. En el meu imaginari la festa major ideal és muntanyenca, acordiònica... Dels calaixos surten vestits de mudar, camises planxades i pantalons sense estrips. Per unes hores ens sentirem un poc ridículs i cofois, què coi. Ai, la festa!, martiri per als tímids i prudents... (la Montse i l'Àngela, la Maria i la Carme) es desviuen pels detalls. Sense elles res no seria el mateix. No és un elogi masclista ni cursi: és la pura realitat. Les festes majors tenen ànima de dona sensual, encisera i burleta. Festa es declina en femení: els homes som comparses voyeurs, incòmodes quan toca fer volar la imaginació, deixar que el cor s'eixampli...

Quan cau la nit, neix la passió. Vells i mainada per fi dormen. Ara va de bo. Els músics afinen, els gots s’omplen i es buiden amb deler inusitat... Els homes grans i joves van embalats, però són les noies, altives i segures, les que porten el ritme i decideixen. Com si fos una coreografia assajada, s’aniran aparellant en un atzar estudiat, entre elles i amb ells. No tothom en sortirà ben servit. La vida no és justa ni raonable, és dolor i passió, desfici i voluntat. I que hi hagi sort, amigues i amics. Que avui és festa, la millor festa major!

Ignasi Aragay, 14.8.2022

L'amanuense el dedica especialment a la M.A.B.B.

E.E. 39 No l'oblidarem, Sempé

... L'obra del dibuixant Sempé va molt més enllà del Petit Nicolas i es diversifica en més de quaranta àlbums i milers d'il·lustracions, moltes d'elles publicades o exposades en capçaleres, museus i certàmens de referència. Podem descriure la seva obra de mil maneres, però sens dubte és un elogi, i a la vegada una defensa, de la bondat: la bondat humana, la bondat del món, que és una creació ben feta, com deia Jorge Guillén. Aquesta idea de la bondat no és naïf, ni ensucrada, ni acomodatícia: al contrari, és commovedora i comprometedora...

Sebastià Alzamora, 13.8.2022

 

E.E. 38 Qui té por de la sardana?

El juliol passat la Fira Mediterrània de Manresa presentava el programa de la 25a edició, que tindrà lloc a l’octubre. La Fira —que, recordem-ho, reivindica la música d'arrel popular i tradicional— no ha programat cap proposta artística relacionada amb la cobla... La sardana és encara entesa com a sinònim d’antigor, d’avorriment. És la dansa dels quatre catalans amb barretina, la tradició oposada a la modernitat. Per això als grans mitjans no se'n parla: es parla (constantment) de flamenc i dels grans festivals de música, es parla dels castells per fer sortir la cultura popular autòctona, i no es diu pràcticament res del món de la cobla i de la sardana, ni del gran nombre de concerts, aplecs, concursos i ballades que es fan arreu del país... quan apareix la cobla sol ser perquè hi ha alguna proposta trencadora,  ei, però que quedi clar que aquests no fan sardanes, que aquí sí que us ho passareu bé... Ja ho deia Jordi Lara no fa gaire: tendim a acomplexar-nos del nostre patrimoni, en lloc d'entendre que és únic al món i valorar-lo com ho farien altres cultures.

La sardana fa por, però qui té por de la sardana és qui no la coneix... Qui encara es pensa que els qui la ballen són quatre vells i no colles de joves sardanistes... Com si la sardana, tant la música com la dansa, no es renovessin constantment. Això és el folklore —la capacitat d’adaptació d’una manera espontània als nous contextos—, i això és el que fa la sardana i que avui dia ningú no s’atreveix a ensenyar.

Gemma Bartolí, 20.8.2022

E.E. 37 El Barça després del fracàs col·lectiu

... el president del Barça no pot reaccionar dient que el que ha passat al Camp Nou és una vergonya. No tot el que passa en un camp de futbol és culpa del president, però sí que és responsabilitat seva...  El Barça va caminar sol i ara cal una explicació i no un relat.. La ja tristament històrica nit de l’Eintracht de Frankfurt és la culminació de fenòmens preexistents. Hi ha un soci "airbnb" per al qual el carnet és una font d'ingressos o d'estalvi, sense que se'n senti gens culpable davant la milionada de la indústria del futbol que cada dia li refreguen pels nassos. De tant alliberar el seu seient, ha acabat per alliberar-se del vincle afectiu que tenia amb la seva condició de soci, i ha convertit el carnet en un títol de propietat que administra amb l'interès d'una relació mercantil. I la televisió ja fa molt de temps que expulsa els aficionats de la grada. El món ha canviat molt, tant, que el Barça i els seus socis han d'anar pensant quin sentit ha de tenir en el futur ser més que un club. Perquè això de dijous no va ser només un fracàs organitzatiu. Va ser un fracàs social i institucional.

Antoni Bassas, 16.4.2022

 

E.E. 36 Monitor d'esplai

De cap col·lectiu n’hem fet tanta broma com del teu, monitor d'esplai. Esplaiero, n’hem dit. Xirucaire, també.... Avui sou diferents. He vist que no porteu els famosos paquets de puré i de sopa (que pesen poc) amb els paquets de frankfurts, i, en canvi, sí, pots de cigrons (que pesen el que no està escrit). Les motxilles també han canviat per a millor. Són precioses. Amb un compartiment a baix de tot per al sac –que ben pensat, així, si plou, no es mulla i és fàcil de treure– amb unes nanses per als polzes, amb un cinturó ronyonera perquè, esclar, ara els excursionistes porten mòbil, amb unes corretges per a la màrfega... Ara ja no es va d'excursió amb xiruques...

... el nou concepte de monitor d'esplai. Algú de divuit anys que, perquè vol, decideix dedicar el temps lliure a algú de catorze, quina meravella. Amb uns altres cabells, igualment rebels, amb una altra alimentació, igualment tan divertida, amb la mateixa simpàtica comprensió pels agònics pares, ara, esclar, pendents del mòbil. Jo vaig anar amb una motxilla i unes tendes prehistòriques d’excursió, amb aquells monitors de qui ens vam enamorar, que fumaven, que parlaven del Mecanoscrit del segon origen en broma, que sabien encendre foc. Ara sóc la mare, la que espera notícies. La que sap que fer feliç un adolescent costa molt, i que quan passa s'ha de celebrar. La que està contenta d'haver dit: “Hi vas!” La que es mor d'enveja, perquè hi aniria.

Empar Moliner, 16.4.2022

Nota de l'amanuense: El dedico a la C.T., la R.R.T. i la P.M. i a tots els altres monitors que he conegut.

 

E.E. 35 Cendres d'agost II

 Mig agost, el ferragosto dels italians, de fet, el final de l'estiu. Quan a les set és fosc, quan les figues i els raïms maduren, quan el setembre traurà el nas amb la primera pluja que caigui. Ja ho sé que encara ha de fer calor, potser molta calor, massa calor, que el món s'ha tornat boig, ja ho sé que el mar va pujant de nivell imperceptiblement, però puja, ja ho sé que les geleres es van fonent i que els humans, abduïts per la cobdícia, no en fem gaire cas. Ja ho sé que el món és ple de criatures que no tenen res per menjar, que es moren de gana i de malalties mentre quatre milionaris pugen a no sé quants quilòmetres només per sentir-se ingràvids. Deu minuts d’ingravidesa! La Mare de Déu va pujar més amunt! La humanitat ha embogit i no s'adona que aquests virus que la torturen són un capítol més de tot plegat, del mar que puja, del gel que es fon, de la terra que crema. 

Estic trist, ja ho veuen. M'he fet vell i no em queda més que el recurs de la memòria, que també es va fonent. Els joves d’ara, el seu món, els seus costums, les seves ambicions, la seva desmemòria, em semblen absolutament estranys. Pasolini ja parlava d'una mutació antropològica. I d’això ja fa gairebé mig segle. No és pas només que hi hagi un canvi climàtic, sinó que es tracta, sí, d'una mutació antropològica. Què en sortirà de tot això? La pena és que no ho podré veure...

Narcís Comadira, 14.8.2021

E.E. 34 Cendres d'agost I

Avui és la Mare de Déu d'agost, o Santa Maria, com vulguin dir-ne. L’Església catòlica celebra l’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel. És una vella tradició oriental que Maria va ser pujada al cel després de la seva mort, tradició que va passar a Occident ja abans de l'any mil... Pius XII va proclamar solemnement que era dogma de fe que Maria havia estat assumida al cel en cos i ànima... A Elx és el gran dia de la Festa, com se'n diu allà del Misteri... Un muntatge barroc, amb màquines que pugen i baixen de la cúpula, l’araceli i la magrana, amb cants i música i desfilades ... Qui hagi vist el Misteri una vegada a la vida no l’oblidarà mai més... recordo aquestes coses que són un tresor i em sap greu no poder anar a Elx o si més no a ofici a la catedral de Girona on suposo que alguna cosa en queda d’aquella esplendor barroca de la meva infantesa. O potser ja tot és cendra només. Les vides humanes acaben en cendra i tenebra. I mentre crema Grècia i crema Sicília i crema i es nega Turquia i ves a saber què cremarà demà, veig els meus records com s'esvaeixen i es van tornant cendra...

Narcís Comadira, 14.8.2021

 

E.E. 33 Nosaltres i la guerra

El pacifisme és lloable quan els agressors són els teus, com era el cas del "No a la guerra!" previ a la invasió a l'Iraq. Si, a sobre, es practica des d’un país autoritari, pot arribar a l’heroisme, com és el cas dels russos que avui es manifesten amb un "No a la guerra!" En canvi, quan els agressors no són els teus, el pacifisme no és sinó complicitat amb l’agressió, i aquest és el cas del "No a la guerra!" proclamat avui des de Catalunya...

Miquel Puig, 5.3.2022

E.E. 32 El declivi del "dret de cuixa"

... ¿per què els posadors en escena de les obres dels compositors clàssics –des de Monteverdi endavant– s'entesten a traslladar als temps contemporanis unes obres que van ser creades en un altre moment, amb un context cultural també molt circumscrit, i unes intencions didàctiques, quan era el cas, que ho tenien tot a veure amb aquella època, i no amb la nostra? La resposta també és molt senzilla: sembla que la gent ja no és capaç de fer un viatge a categories històriques, socials i morals d'un temps que quedin una mica (amb una mica n'hi ha prou) endarrerides. Les noces... Narra, amb la gran capacitat que tenia Mozart per dramatitzar i musicar arguments i textos, el declivi de l’anomenat dret de cuixa, segons el qual l'amo d'una casa noble tenia el dret a dormir amb la núvia abans que el seu promès. El costum era antic... i van presentar el fet per donar a entendre que els temps (els seus) canvien, i que allò ja no es podia permetre... Doncs això és el que ens han d’explicar: perquè una òpera també és una lliçó d’història, i la història s'ha de narrar, sempre que sigui possible, a partir de les seves determinacions cronològiques, no amb il·lusionismes anacrònics.

Jordi Llovet, 9.4.2022

 

E.E. 31 Els salaris dels primers executius de les elèctriques espanyoles

Salaris dels primers executius de les elèctriques espanyoles

Dades del 2021 i variacions respecte al 2020

 13.3.2022