ARA , 2 de juliol del 2016
ET RECORDO, VICTOR
Sílvia Soler
He buscat al YouTube Te recuerdo Amanda. El
sol fet d'escriure aquestes paraules m'ha transportat a la meva
habitació d'adolescent, al disc de vinil que la meva germana gran
escoltava a totes hores. Te recuerdo Amanda, la calle mojada... Víctor
Jara, la pell fosca, les faccions enormes, arrancant a la guitarra una
melodia tristíssima i recitant aquella història d'amor a la fàbrica.
Amanda corre sota la pluja per passar una estona amb el seu estimat: los cinco minutos te hacen florecer.
El
van matar l'11 de setembre del 1973 a l'Estadio Chile. Tenia quaranta
anys. Abans li van destrossar les mans a cops de culata, el van torturar
i humiliar...
...
...
Quaranta anys després - ho sento, Víctor - el món encara és ple d'intolerància i de violència. Potser més que aleshores,
quan tu cantaves que una noia corria sota la pluja per trobar-se amb el
seu enamorat, que treballava a la fàbrica... fins que el mataven. Però hi ha pocs valents que ho cantin. I si ho fan, pocs adolescents que els escoltin. Ara agrada més el reggaeton,
que considera les dones objectes sexuals i transmet missatges de
dominació masclista. "La dona no és una esclava, és igual que l'home i
té els mateixos drets. Demanar-li a la dona puresa i dedicació a la llar, i a l'home no, és ser esclavista" (deies l'any 1969).
De vegades no puc evitar pensar que anem enrere... Sort que sempre queda l'amor: la sonrisa ancha, la lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontrarte con él, con él, con él...
