dimecres, 31 de juliol del 2019

pd 1579 El fatalisme del "tot o res"

(arafamésdunany)
Com recordarem la dècada del Procés? Recordarem que vam estar a punt, vam pensar que teníem a tocar dels dits un país nou. Vam ser molt feliços i molt desgraciats...  no té sentit el fatalisme del “tot o res”. Ni ho aconseguirem tot per art de màgia ni el no res és possible. La vida segueix... No som al final de la història... Som una baula de la cadena que ens uneix amb el passat i ens projecta endavant... La història ni ha començat amb nosaltres ni s’acabarà amb nosaltres...
Ignasi Aragay

dimarts, 30 de juliol del 2019

pd 1578 Contra la rebel·lió (de l'Estat)

(arafamésdunany)
el que cal saber no és què faran ells -que resta clar- sinó com pensem respondre nosaltres, unitàriament i ensems. Que vol dir junts i alhora. Per això sorprèn tant -desconcerta, desubica, despista- que no apliquem la màxima imprescindible que xiula que en temps foscos és quan cal redoblar esforços: que a màxima repressió cal màxima generositat. Les derives repressives i les autoritàries se sap com comencen i mai com acaben. Si sabem res és que la lluita en contra és llarga, persistent i constant, i que com més por només hi ha més servilisme... si volem sortir-nos-en, caldrà desobeir i superar tota excepció. Fa cinc mesos, volent ser una república decent, vam aprendre a ser un poble resistent...  Abans que condemnats a la por, condemnats sempre a l’esperança.
David Fernàndez

dilluns, 29 de juliol del 2019

pd 1577 Encallats a dues bandes 2

(Arafamésdunany)
... el republicanisme i l’independentisme es troben també encallats en una tessitura que no aconsegueixen dur endavant, a pesar d’haver rebut un mandat clar, llampant i urgent... Han reaparegut els vells fantasmes del sobiranisme i de les forces catalanes de progrés, en forma de temors, suspicàcies, rancors i divisions internes que en algun moment havien arribat a semblar superats però que no ho estaven. Les intencions de cadascú deuen ser les millors, deixem-ho aquí, però el fet és que és tan nociu per als ciutadans haver de patir la repressió d’un estat cada dia més aliè a la democràcia com les maniobres d’uns líders que no estan a l’altura del seu electorat... Encallats a dues bandes, l’única actitud correcta és la que va enunciar Marcel Mauri : “Mentre la repressió continuï, deixem de titllar-nos de covards, traïdors i hiperventilats. És més urgent que mai treballar des de la unitat dels demòcrates”. L’escoltaven el president Torrent i dirigents de Junts per Catalunya, ERC, la CUP i Catalunya en Comú. Tots són necessaris per sortir de l’encallament.
Sebastià Alzamora

dissabte, 27 de juliol del 2019

pd 1576 Encallats a dues bandes

(arafamésdunany)
La insistència de l’estat espanyol en la pràctica de la repressió contra Catalunya és grotesca i inadmissible, però també indica que els seus governants no saben fer altra cosa, no donen per a més. Disposen de jutges i fiscals que de bon grat accedeixen a embrutir les seves funcions per posar-se al servei d’uns interessos polítics concrets (els del bloc del 155), i de policies que també es troben a gust fent el paper de missatgers de la por... Confien arribar a generar prou por perquè tothom s’avingui a acotar el cap i callar davant dels abusos, per no patir represàlies. L’estratègia, però, no funciona... Estan encallats en l’autoritarisme i la corrupció, i aquest encallament és el símptoma que sol precedir les caigudes dels règims.
Sebastià Alzamora

divendres, 26 de juliol del 2019

pd 1575 Estat del revés

(arafamésdunany)
L’existència d’una revolta catalana violenta és la pedra angular de la repressió espanyola del Procés. Si no hi ha violència, no hi ha rebel·lió; si no hi ha rebel·lió, no té sentit la presó preventiva; si no hi hagués empresonaments i exilis, Puigdemont seria des de fa setmanes el president d’una Generalitat sense article 155. .... Primer hi ha els fets, després les conseqüències... potser no és que uns fets comportin unes sentències, potser hi havia una sentència inicial i a partir d’aquesta decisió política -escapçar l’independentisme, tal com va verbalitzar Soraya- s’ha anat construint la narració dels fets, a mida, que permet dictar-la. L’Estat de dret va dels fets a les sentències. Si es va de les sentències als fets, no hi ha estat de dret, sinó un estat del revés.
Vicenç Villatoro

dijous, 25 de juliol del 2019

pd 1574 No em dona la gana

(arafamésdunany)
DRETS. Que les clavegueres de l’Estat enregistrin i filtrin una conversa privada és un atac als drets individuals. Especialment quan la conversa no té res a veure amb els presumptes delictes que s’imputen​... ​Però el pitjor de tot és que, mentre estem tan ocupats en la conversa mamelluda d’en Salvadó,  ningú no es preocupa de denunciar que hi ha una policia política que es dedica a espiar i a destruir adversaris polítics, furgant en els seus punts febles, com habitualment ho feia la Brigada Político-Social, o la Gestapo, o la Stasi, o la CIA. És un tentacle de la mateixa bèstia que ens va apallissar l’1 d’octubre, que manté els Jordis en presó preventiva des de fa 146 dies, que pretén empresonar Valtonyc per unes lletres fora de to. Els sicaris d’aquesta bèstia, que no comptin amb mi ni per acció ni per omissió.
Toni Soler

dimecres, 24 de juliol del 2019

pd 1573 I ara què (Espanya

L’independentisme volia fer efectiva una República i no se n’ha sortit. L’Estat volia desactivar l’independentisme i no se n’ha sortit. La crisi actual a l’independentisme és per no saber què s’ha de fer ara per aconseguir l’objectiu. La crisi política actual a l’Estat, també. Certament, la dreta i l’extrema dreta sí que figura que tenen una estratègia per aconseguir-ho: suspendre eternament l’autonomia i intensificar la repressió. Però no sé si és una estratègia o si és més aviat una venjança i el terreny de joc per competir en radicalitat entre ells. Qui no té cap estratègia són Sánchez i el PSOE (i per tant el PSC). Aparentment, la seva seria una aposta de tercera via: ni suspendre l'autonomia ni permetre l'autodeterminació i convèncer els catalans que amb això ja en tenen prou. Però és incompatible amb els presos, amb l’increment de la repressió i amb els espionatges de Borrell. el PSOE practica la dutxa escocesa per passar el dia i empènyer l’any.  a Espanya, la manca de tota idea, de tot projecte, fa que surin les inèrcies de la política barata: la demagògia, el partidisme, la maniobra. És a dir, la ingovernabilitat.
Vicenç Villatoro

dimarts, 23 de juliol del 2019

pd 1572 Més enllà dels líders 2

(arafamésdunany)
... el viatge postpujolista de Catalunya al país de la llibertat està resultant duríssim. Quan penses que tens l’ideal a tocar, es torna a allunyar, com un miratge. El fantàstic miratge de l’1-O... Ara tornem a ser en un període contrareformista. I a la Catalunya somiadora anem a contracorrent. Sempre ens passa igual. Espanya, en canvi, està ben alineada amb els temps que corren, temps lletjos de líders grisos i pobles porucs, de ressentiment i patriotisme xenòfob, de banalització democràtica. “Ni la perfecció ni la plenitud són d’aquest món”, ens adverteix Josep M. Esquirol al seu últim assaig:"La penúltima bondat". Haurem de sobreviure entre la malesa per pensar un altre futur.
Ignasi Aragay

dilluns, 22 de juliol del 2019

pd 1571 Més enllà dels líders 1

​(arafamésdunany)
Ningú neix assassí... Les persones ens construïm, ens fem. La personalitat de cadascú -el caràcter és el destí- naturalment compta molt, però també l’entorn, la família, els amics (i enemics), l’escola, les circumstàncies, l’atzar, l’època... No estem sols, al món. Ni Stalin ni Hitler van convertir-se en assassins de masses tots sols. Van ser pobles sencers els que els van elevar a la categoria bàrbara de líders messiànics... la història, malgrat els líders singulars, la fem entre tots. Els lideratges polítics són crucials, però no ho són tot... la democràcia espanyola es basa en l’imperi de la llei, no en el principi de llibertat. No tolera ni entén un poble alçat.
Ignasi Aragay

dissabte, 20 de juliol del 2019

pd 1570 Ara que som tan republicans 2

(arafamésdunany)
... el primer enemic de qualsevol República és el poder hereditari. ¿El de la monarquia? Sí, esclar. Però també el de l’oligarquia que es va passant de pares a fills fortunes, cognoms i tota mena de privilegis. La gran victòria ideològica de la dreta és haver-nos convençut que posar límits a tenir més ens condemna a tots a la pobresa. Que aquesta idea tan antirepublicana, tan antievangèlica, acoti el terreny de joc de les polítiques “moderades”, fa clònics els grans partits d’esquerra i dreta i dona ales a la demagògia... S’ha pogut ser catalanista, i independentista, sent neoliberal... No es pot ser republicà -no es pot posar límits a tenir més ni es pot lluitar de manera efectiva per la igualtat- des d’aquestes mateixes posicions. És bo que constatem que republicanisme i sobiranisme són dues cares d’una mateixa ideologia. No hauríem d’ignorar que aquesta ideologia té límits per la dreta.
Albert Pla Nualart

divendres, 19 de juliol del 2019

pd 1569 Ara que som tan republicans 1

(arafamésdunany)
Elecció rere elecció, es confirma l’ascens d’un electorat europeu que es replega en la insolidaritat... Els que s’empobreixen veuen en els més pobres els seus enemics. No els veuen en els super-rics. Als milionaris els envegen i els admiren. Als que no tenen res els menyspreen i els volen expulsar. Aquesta patologia -mortal de necessitat per a la democràcia- no seria possible sense el fracàs moral i intel·lectual de la socialdemocràcia. Són les renúncies suïcides dels que feien bandera de la igualat dins un sistema de lliure mercat, les que han obert l’espai als neofeixismes...
Albert Pla Nualart

dijous, 18 de juliol del 2019

pd 1568 "Era previsible"

(arafamésdunany)
Era previsible que el jutge Llarena no deixés sortir de la presó Jordi Sànchez... Era previsible que l’Estat reaccionés de manera violenta contra el referèndum del primer d’octubre. Era previsible que es voldria aplicar el delicte de rebel·lió... i que provocaria presons preventives de molts mesos... Em preocupa que a base de dir que totes aquestes coses eren previsibles arribem a pensar que eren normals (i fins i tot correctes). I que posem la càrrega de la culpa a la banda del sobiranisme: si tot això era previsible, la culpa és vostra de no haver-ho previst. Certament, eren reaccions que calia témer... Però en cap cas havies de considerar que aquestes reaccions eren les normals, lògiques i previsibles, en un estat que es presenta com a democràtic. Haver creat les condicions (graduals) en les quals el que és incorrecte es considera previsible és la seva victòria.
Vicenç Villatoro

dimecres, 17 de juliol del 2019

pd 1567 "Fake news" sobre la salut del català

L’Enquesta d’Usos Lingüístics torna a ser venuda als mitjans amb un optimisme injustificat
... vendre com un gran avenç que els més grans, forçats a escriure whatsapps, s’hagin “llançat a escriure en català” no deixa de ser irònic quan és precisament la creixent omnipresència de les TIC en l’oci i la socialització dels més joves la que va marginant la llengua del país. I no deixa de sorprendre que se celebri que “la immersió funciona” i s’asseguri que l’“escola fa un bon paper” quan les poques escoles que a les àrees metropolitanes intenten mantenir alguna cosa que s’assembli a la immersió pateixen, per aquesta raó, un setge implacable. Algunes escoles, més que un bon paper, fan un paper heroic.
Albert Pla Nualart​

dimarts, 16 de juliol del 2019

pd 1566 Març, marçot i 3

(arafamésdunany)
Per a què les volem, unes altres eleccions? ¿Per certificar la nostra incapacitat d’anar tots junts?
Però la idea de llibertat i de República encara és forta al cor de molts catalans. No és pas una llavor fàcil d’exterminar... el pensament porta a l’acció. L’esperit és acció, va escriure Hegel. I l’acció, l’acció independentista, està penalitzada per la llei, fins i tot preventivament, com hem vist aquests últims mesos. ¿Acceptar això és la normalitat?
Partits, no us mogueu més en aquest vent de l’egoisme! Polítics, llegiu aquesta amenaça de la mort que s’amaga dins de la política autonòmica normal! Tant de bo que sapigueu plantar-li cara. Alguns, molts!, no claudicarem.
Narcís Comadira

dilluns, 15 de juliol del 2019

pd 1565 Març, marçot 2

(arafamésdunany)
Quina declaració de la República tan trista, gairebé obligada, com furtiva, des d’un replà de l’escala del Parlament, en comptes de la sala de sessions. Jo encara espero veure com arrien la bandera espanyola del Palau de la Generalitat… Després, tot ha estat misèria. I, mentrestant, els nostres enemics, que són molts, que són molts més del que sembla, perquè, com s’ha vist, nien fins i tot als partits que es diuen independentistes, riuen i esperen agotzonats que nosaltres mateixos ens fem a trossos.
I ara sembla que tothom espera la normalitat. Però, què és la normalitat? En aquest nostre cas vol dir abaixar el cap sota la bota i tornar a fer allò que hem de fer: treballar, pagar i callar. Catalunya, sembla, no és digna de res més. Ni tan sols de parlar la seva llengua. Si hem de callar, per a què la volem, la llengua?
Narcís Comadira

diumenge, 14 de juliol del 2019

pd 1564 Març, marçot 1

(arafamésdunany)
Ara el nostre país és ple de dubtes i quimeres, ara se’ns enduen polsegueres de mal humor. Ara sembla que tot es fa vil. La política, si és que en queda, si és que no estem assistint a un desesperat intent de supervivència partidista, la veiem com una cosa vil. Baralles interminables per la cirereta rància d’un pastís inexistent...Que lluny que queda aquell primer d’octubre quan érem tots una sola cosa, quan la gent es convertia en poble, quan els joves ajudaven els vells, quan a l’horitzó s’obria una escretlla de rosada i autèntica felicitat compartida. Que lluny! Després, tot han estat disbarats, errors i baralles. Quin poc sentit de poble!...
Narcís Comadira

dissabte, 13 de juliol del 2019

pd 1563 Processos entrellaçats

(arafamésdunany)
La independència -al segle XXI i dins d’Europa- només pot ser “ low cost ” perquè només és possible mitjançant un acord, però no pot ser “exprés” perquè l’altra banda necessita molt de temps i moltes proves (moltes eleccions guanyades pels independentistes) per assumir que no hi ha altre remei que asseure’s a negociar els termes de la secessió. A més, ara queda clar que l’independentisme ha de convèncer més catalans abans de poder somniar a negociar amb l’Estat, i això portarà temps.
Aquesta partida, com totes les importants, la guanyarà qui, des d’una posició realista, sigui capaç d’aguantar més.
Miquel Puig

dijous, 11 de juliol del 2019

pd 1562 El perquè de la recaiguda autoritària d'Espanya

(arafamésdunany)
A Espanya, els drets polítics més elementals són vulnerats des d’uns alts tribunals atiats per la Moncloa i el seu cor mediàtic... Resulta difícil que Catalunya se senti cridada a integrar-se en aquesta Espanya que porta segles amb el fre de mà posat... Quan Espanya mira Catalunya hi veu reflectits els seus fracassos seculars... Per això, malgrat el convuls present, malgrat el cul-de-sac, Catalunya serà independent. Perquè és l’opció més raonable per mantenir el rumb democràtic i el progrés econòmic i social, per fugir de l’autoritarisme i la paràlisi. El problema, esclar, és com... El conflicte serà dur i llarg... allà on cal posar tot l’esforç és en el treball intern de sumar més massa crítica -més persones, més idees, més raons- per fer irreversible una gran majoria social republicana.
Ignasi Aragay

pd 1561 L'avió de Carl Schmitt

(arafamésdunany)
... El PP, el PSOE i Cs defensen l’Estat. No la Constitució, sinó l’Estat, que és una cosa diferent. Quan la Constitució legal existent els serveix -tal com ells mateixos la interpreten amb els seus tribunals -, es fan els legals; quan no els serveix, se la salten amb forçades invencions interpretatives... L’estat espanyol presenta clars dèficits de liberalisme polític i de democràcia, especialment a Catalunya. Per a molts ciutadans aquest estat incentiva viure en un permanent exili interior, en un paisatge d’ombres, en unes institucions alienes. Records del franquisme.
Ferran Requejo

dimecres, 10 de juliol del 2019

pd 1560 Els tancs entren pel mòbil

​(arafamésdunany)
... la violència física exposada a l’escrutini del món no els ha sortit a compte. L’acció contra els cossos no els ha servit, perquè els amos d’aquests cossos els han plantat cara. Havien de controlar les ments... Aquesta fase de la batalla és la que va a tot gas als tribunals i s’executa en tres línies de treball. La primera és la que afecta estrictament els investigats. Als empresonats se’ls obliga a tota mena de retractacions i abjuracions... Però res de tot això tindria efectes tan devastadors si no servís per inocular als que no estan ni tan sols imputats la por, la pressió, l’amenaça, la sensació de derrota, el desànim: hi ha mil matisos. I això es fa escampant porqueria... L’Estat que fa tot això ... no necessita tancs. L’efecte que farien els tancs el genera cada dia amb les notícies que ens fa arribar al mòbil.
Sílvia Barroso

dimarts, 9 de juliol del 2019

pd 1559 Notes sobre el procés (25): una estratègia guanyadora i 3

(arafamésdunany)
La lluita per la democràcia, des de la legalitat.
L’independentisme és democràtic: vol votar i sotmetre’s al veredicte de les urnes. L’unionisme és nacionalista: no accepta que es voti perquè considera que la unitat d’Espanya és sagrada...  L’Estat està demostrant que reacciona abusant de la llei sempre que percep una amenaça; i l’abús és més evident i més injustificable si l’amenaça es fa des de la legalitat...
Miquel Puig

dilluns, 8 de juliol del 2019

pd 1558 Notes sobre el procés (25): una estratègia guanyadora 2

(arafamesdunany)
Treballosament s’obre pas una estratègia alternativa. Reconeix que la independència no és a prop, que exigeix ampliar el suport social, que l’única manera de fer-ho és des de les institucions i que l’acció d’aquestes ha de ser escrupolosament respectuosa amb la legalitat. No és una estratègia brillant, però és viable... La independència és possible perquè és un projecte engrescador i perquè no és utòpic, i tots estem assedegats d’un projecte amb aquestes característiques...
Miquel Puig

diumenge, 7 de juliol del 2019

pd 1557 Notes sobre el procés (25): una estratègia guanyadora 1

(arafamésdunany)
“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres” (Gramsci)
El full de ruta tenia dues característiques que el feien inviable: les presses (es comptava en mesos) i la dependència d’unes “estructures d’estat” que havien de permetre el “control del territori” després d’una DUI. La primera era incompatible amb la legitimitat, perquè la majoria social a favor de la independència -que és l’únic obstacle real a què ens enfrontem- costarà temps d’aconseguir. La segona era innecessària, perquè la independència, quan li arribi el moment, es farà de manera ordenada i en el marc d’una tutela internacional. Totes dues han tingut costos: la primera ha fet que una part dels catalans s’hagin sentit agredits per l’independentisme; la segona ha proporcionat una base a la delirant acusació de colpisme.
Miquel Puig

dissabte, 6 de juliol del 2019

pd 1556 Simulacres

​(arafamésdunany)
... Són temps de relat, de postveritat i de fake news. Dastis, sense despentinar-se, va (per)jurar davant el Consell de Drets Humans de l’ONU el compromís de l’Estat per continuar “denunciant casos en què líders de la societat civil i defensors dels drets humans pateixen amenaces o represàlies”. Mentre deia això a Ginebra, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez continuen engarjolats a Soto del Real... Anunciar el que mai no es fa, afirmar en públic el que es nega en privat o impulsar exactament el contrari del que es diu és un clàssic de tot poder: vendre com a novetat el fum del foc dels seus incendis...
David Fernàndez