E.E. 276 (PERIODISME?)

El Defensor del Poble calcula que hi ha hagut 440.000 víctimes d'abusos sexuals en l'àmbit de l'Església

Madrid. Un 1,13% de la població adulta ha patit abusos sexuals en l'àmbit religiós i un 0,6%, directament de sacerdots i religiosos. És la principal conclusió que ofereix una enquesta inclosa en l'informe sobre la pederàstia a l'Església que ha elaborat el Defensor del Poble en l'últim any i mig per posar llum a aquesta xacra. Si es fa extrapolación, serien unes 440.000 persones víctimes en el primer cas i 234.000 en el segon –sobre un total d'uns 39 milions de persones adultes a l'Estat—...  dades de l’enquesta encarregada a Gad3, feta a 8.013 persones... 

Ot Serra, 28.10.2023

(Nota de l'amanuense: Miro el titular de pam, miro les dades, llegeixo la lletra menuda i concloc que si això és periodisme ... jo sóc rei)

 

E.E. 275 L'ANTIENSENYAMENT

...He titulat aquest article L’antiensenyament perquè l'un i l'altre (Ordine i Steiner)  sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en dues paraules: "ràpid i fàcil". Per a Steiner, sense esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al contrari, serveixen d’estímul. Ho deia per pròpia experiència: "He tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia. Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi"... També va créixer sota l'amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam sobreviure un company i jo".

Ordine, autor de l’emotiu assaig La utilitat de l’inútil,es torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que cal estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?" Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan proscrita. No cal? "Recitar uns versos par coeur  no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot aprendre amb el cor". Un cop apresos,  "ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret dominant de l'educació i la cultura de la [segona] meitat i les acaballes del segle XX".

Apassionat però escèptic, Steiner podia ser molt dur. Com aquí: "L'antiensenyament està, estadísticament, a prop de la norma. Els bons professors, els que inflamen les ànimes naixents dels seus alumnes, són potser més escassos que els artistes virtuosos o que els savis. Els mestres d'escola, formadors de la ment i del cos, que saben què hi ha en joc, que són conscients de la interrelació de confiança i vulnerabilitat, de la funció orgànica entre responsabilitat i resposta, són alarmantment pocs".

"No s’aprèn a conèixer sinó allò que s'estima, i com més fort i viu sigui l'amor, més profund i complet serà el coneixement" Goethe.

Ignasi Aragay, 14.10.2023

 

E.E. 274 TRAVESSAR LES FRONTERES MÉS DIFÍCILS

Crim sobre crim: a l’atac terrorista de Hamàs en territori israelià d’avui fa vuit dies (que encara continua, amb la presa d’ostatges civils) l'està seguint ara la resposta militar de l'exèrcit israelià a Gaza en forma de destrucció fins a convertir les ciutats en piles de runa, de tall fins a l’asfíxia de tots els subministraments que fan possible la vida i d’evacuació forçosa i impossible de més d'un milió de persones en 24 hores, que ja està convertint aquesta guerra en una nova catàstrofe humanitària en un món que cada dia en suma una de nova i que ja n’ha perdut el compte.

... repugna que algú s'atreveix a buscar beneficis polítics o econòmics a còpia de fer la guerra, sobretot ara que la barreja de la crueltat humana de sempre amb els avenços tecnològics d'última generació permet assolir uns graus d’horror inimaginables. 

Aquests dies hi ha persones que han travessat les fronteres per fer mal, però també n’hi ha hagut que les han travessat per fer el bé. Són els que s’estan atrevint a travessar les fronteres mentals, que són les més difícils de superar perquè són ben humanes, especialment quan ataquen els teus. Les paraules d'aquestes persones han de ser tingudes en compte més que mai, especialment quan han denunciat el supremacisme, l’arrogància i el populisme de Netanyahu i el seu govern, factor sense el qual no s'explica aquesta explosió d’odi...

Antoni Bassas, 14.10.2023

 

E.E. 273 EL "SEXE" DÈBIL

Ja veurem què succeeix amb la moda imperativa i puritana del políticament correcte pel que fa als llibres de temps passats –els del present ja estan condemnats–. Potser als països de tradició catòlica el problema no serà greu, perquè és una religió molt més permissiva que, per exemple, la protestant: per això als Estats Units és molt viva la discussió sobre com s'han de modificar els clàssics perquè no escandalitzin ningú i s’avinguin amb les idees correctes dels nostres dies...

¿Què passarà amb un llibre tan amable, gentil, benhumorat i cordial com Els papers pòstums del Club Pickwick (1837)?... al capítol 33, a la traducció de Carner es parla del “sexe dèbil” en referència a les dones –l’original anglès hi diu “soft sex”–. El pare de Sam Weller no ho acaba d'entendre, i pregunta al seu fill: “Això del sexe dèbil, què vol dir, Sammy?” “Les dones”, respon el fill. I rebla el seu pare: “Aquí sí que no l'erra gaire, Sammy; per força són dèbils, un sexe d'allò més dèbil...”

Potser cal entendre que els llocs comuns sobre els negres o les dones han canviat molt al llarg del temps, i que és una bona lliçó de literatura i, a més, d’història, deixar tots els llibres antics en l’estat que els van pensar llurs autors. I, després, comentar el que calgui.

Jordi Llovet, 30.9.2023

E.E. 272 UN LLIBRE TRIST I BELL

... Tots els matins del món... L'acció transcorre la segona meitat del segle XVII i els protagonistes són els músics Jean de Sainte-Colombe i Marin Marais, dos genials i mítics intèrprets i compositors de viola de gamba...

Sainte-Colombe es nega a tocar a Versalles. "He consagrat la meva vida a uns taulons de fusta grisos que hi ha sobre una morera; als sons de les set cordes d'una viola; a les meves dues filles. Els meus amics són els records. La meva cort són els salzes que hi ha aquí, l’aigua que corre, les bagres, els gobis i les flors de saüc. Digueu a sa majestat que el palau no n’ha de fer res, d’un salvatge...". El rei l’acaba deixant per inútil, sense càstig.

És llavors que entra en escena Marin Marais, un jove galtaplè de disset anys que vol millorar com a intèrpret de viola de gamba. Aquí comença realment la història, que no explicaré. "Us accepto [com a deixeble] pel vostre dolor, no pel vostre art", li diu Sainte-Colombe, per a qui la música, malgrat la seva essència sobrehumana, també és una llengua humana. Sainte-Colombe, a través del seu art sonor, manté una secreta i apassionada vida interior aferrat al record de la seva difunta esposa. La resta no compta. Tampoc Marin Marais. Les filles, una mica...

Ignasi Aragay, 30.9.2023

 

lliVre 19 EL BARRI DE LA PLATA

... cada objecte que sortia d'un armari, d'un altell o d'una calaixera, originava un instant de recolliment, el recordava, l'acariciava, hi veia un moment de la seva vida, amb els seus pares. Després podia decidir que el llençava o que se l'enduia a casa, però havia de complir el ritual sencer. "Per molt que els estimis, els fills no poden ser com tu ni poden comprendre el teu món", devia pensar en el seu dolor... (pàg. 63) 

Amb disset anys sents la necessitat d'oblidar-te dels pares i dels seus problemes... Hi ha una colla d'anys de la vida, a mesura que els teus pares s'acosten als seixanta i tu en tens vint, que l'únic que vols és que es trobin bé i que no t'amoïnin gaire... (pàgs. 177 i 179) 

...no queda res viu ni res en peu. Els edificis subsisteixen però aviat no hi seran. I el que van ser ningú ho recorda...(pàg. 221)

El barri de La Plata de Julià Guillamon, L'Avenç, Barcelona 2018

 

E.E. 271 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (i 2)

... És per això que el gest d’Amaral (en solidaritat amb companyes que havien ensenyat els pits i havien estat censurades o criticades) parteix d'una trampa. I és per això que moltes dones han negat que mostrar els pits en un espectacle o com a reivindicació sigui una acció feminista. Alliberadora perquè reclama la igualtat, sí; però també reafirma l’ús dels recursos tradicionals femenins per aconseguir notorietat i visibilitat, perquè no deixa de ser un reclam fet a partir de la capacitat de seducció sexual. Seducció no per la teva veu, les teves cançons, la teva presència, sinó perquè has atret un públic que vindrà sobretot encuriosit per la nuesa dels teus pits. Per veure't com un objecte excitant i, en certa manera, disponible... 

En alguns esports es demana a les jugadores una vestimenta sexi. Que juguin bé o malament, què importa? Se les segueix veient principalment com a dones, com a cossos per ser mirats i posseïts... 

I mentre això sigui així, ensenyar els pits no és una acció feminista, perquè reafirma el paper d’objecte sexual al qual ens ha confinat la societat patriarcal. Potser algun dia podrem reivindicar la nostra capacitat de seducció i la seva bellesa. Encara no hi som, noies, i, com sempre, cal avançar en zig-zag, que hi ha coses que encara no toquen.   

Marina Subirats, 27.8.2023

E.E. 270 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (1)

Que encara algú s’enfadi o es neguitegi perquè una cantant surt a l'escenari amb els pits al descobert és gairebé una anècdota divertida. De veritat això pot resultar escandalós quan sabem que mig país passa les vetllades enganxat a tota mena d’espectacles pornogràfics? Quan la vestimenta de la majoria d’actrius i cantants es basa en ressaltar els òrgans considerats més eròtics?... ¿tota transgressió duta a terme per una dona és feminista, i per tant alliberadora? No està tan clar, òbviament...

Que els pits femenins siguin tabú no és més que una convenció cultural, igual que no mostrar el cul; o com la de no mostrar el cabell femení entre els musulmans. En cultures diferents de la nostra ho considerem una mostra de dominació dels homes, que imposen a les dones com han de ser, com s'han de vestir, què poden o no poden fer. Però quan es tracta dels nostres pits, ah, això és diferent, són els nostres costums i això no es toca...

Hi ha, però, una petita contradicció, que és la que dona interès al tema. Els homes sempre han cosificat les dones... Per això les dones som vistes fonamentalment com a cossos, cossos provocadors, la visió dels quals aparentment trastorna els homes i els pot fer cometre ximpleries. Per defensar-se’n, les dones han d’amagar el cos; mostrar-lo és incitar a posseir-lo. Si elles l’amaguen, la gràcia és poder veure’l, una manera simbòlica de posseir-lo una mica. En ensenyar un tros més de cos, en certa manera, les dones reafirmem pertànyer al destí designat, ens deixem posseir simbòlicament; ells hi guanyen una mica...

Marina Subirats,27.8.2023

 

E.E. 269 L'ÚLTIMA GRADUACIÓ

Recordes que (la filla) va néixer quan tu en tenies 40 i allò et va rejovenir, però que a mesura que han anat passant els anys t’ha anat fent sentir gran, perquè ... ha complert a la perfecció l'encàrrec no escrit de fer entrar fins a la cuina de casa els versos de Dylan “Veniu pares i assenyats de tot arreu. No critiqueu, abans mireu si porteu una bena als ulls. Els vostres fills i filles ja parlen diferent... perquè els temps estan canviant".

Ja ho crec que parlen diferent, i no ho dic per l'ús random de la paraula random, sinó perquè cada dia han deixat clar on és la línia vermella del respecte a les diversitats, de la plena consciència de ser dones que no toleren cap més menysteniment i d'un ressentiment generacional d'intensitat variable per l'estat del planeta...

Que cadascú completi, a partir de la seva experiència, aquest retrat dels que amb vint-i-pocs han arribat al cap del carrer. Forts i fràgils alhora, generosos i inconscients dels seus privilegis simultàniament, demanen valors i refusen de manera innegociable els inconvenients de la vida amb els que nosaltres ja hem pactat. Sota la capa del pessimisme pel futur amb què els hem bloquejat hi ha un clam que no volem escoltar: “Deixeu el vostre vell camí, ja no serveix, no sentiu aquest vent que trenca els vidres i fa trontollar les parets? És que els temps estan canviant”.

Antoni Bassas, 30.9.2023

 

 

E.E. 268 CORSOS, CATALANS, OCCITANS, ASTURIANS...

... Si volem creure’ns, de veritat, Europa, i volem que sigui com els Estats Units, no tenim –tenen– més remei que donar sortida a totes les independències de totes les nacions, grans i petites, en tot cas històriques. De la mateixa manera que l’enyorada Carme Junyent deia que el futur del català, a Catalunya, passava pel reconeixement de l’urdú, a Catalunya el reconeixement d’Europa passa pel reconeixement del cors... No és una Europa ben travada una que només té el castellà i l’alemany. Sí que ho és una que té el cors, el català, el bretó... I no només pel cors, el català i el bretó. També pel francès...

Seria meravellós que això que en diem la Unió Europea gastés molt en traductors... Pocs llocs del món tenen tanta riquesa lingüística. Hauríem de fer-ne la nostra identitat. Un negoci, una raresa, una meravella. Europa hauria de ser la torre de Babel del món. No hi ha res més civilitzat.

Empar Moliner, 30.9.2023

 

E.E. 267 SENTIMENTS CONTRADICTORIS

Aquesta setmana hem sentit parlar català al Congrés de Diputats. És un fet que ens ha fet tornar a parlar de “dia històric”... era un fet històric –atès que mai no s'havia produït– que la diversitat lingüística de l'estat espanyol entrés per primera vegada a la cambra sense haver de rebre retrets i amonestacions... Vaig observar l’esdeveniment des de l’escepticisme, barrejat amb un polsim de vergonya aliena i una bona dosi d’indignació, pel fet que una cosa tan natural, tan positiva, tan democràtica, s’esdevingués tantes dècades després de la cloquejada “Transició exemplar”...

Així i tot –em confesso– ... em vaig emocionar una mica... Esclar que considero que tot això arribar tard, tardíssim. Que estem celebrant un fet que hauria d’haver estat realitat i lògic de fa molts anys. Que no em crec les exaltacions del plurilingüisme que arriben ara des d’alguns escons. Que amb això no n'hi ha prou, ni de bon tros... 

No sé si poder parlar català al Congrés ens acosta a la independència. És molt probable que no sigui així. Ni tampoc poder parlar català a Europa. No m'hi conformo. Però mai no em mantindré impertèrrita davant d'un nou reconeixement de la llengua catalana, vingui d'on vingui.  

Sílvia Soler, 23.9.2023

 

E.E. 266 LA INDEPENDÈNCIA NO POT SER EL SOMNI CATALÀ

El desig o l'anhel que Catalunya sigui un país independent no pot ser considerat un somni: és un propòsit polític, i, tot i que serà un procés difícil, posseeix unes característiques molt més racionals que els somnis, que sempre escapen a la lògica de la raó i del que és real. Per això, quan la malaguanyada Muriel Casals va encunyar l'expressió “nosaltres som el somni”, feia molt poc favor a la causa independentista. Els somnis són matèria de l'inconscient, i no coneixen cap versió comunitària o compartida: són propis de l'inconscient de cadascú, i cadascú té els seus. Mai són col·lectius.

Sembla que el procés abandonarà la via somniadora. Ara la qüestió s'ha convertit en un desig legítim, que no assolirà la realitat passant dels somnis a la vida diürna, sinó passant pels terrenys de la lògica, la raó, la consciència, l’estratègia política i la reforma de la Constitució.

Jordi Llovet, 23.9.2023

 

E.E. 265 QUÈ NO T'HAN PORTAT ELS REIS?

Tots recordem la joguina que no ens van portar mai, més que no pas la que sí que ens van portar ...  Si penso en això és perquè avui han vingut els Reis...   (Si no et porten el que vols) la culpa és de qui escriu la carta. L’escriu, de vegades, a correcuita, per força, sense gaudir-ne. De vegades demana per a l'altre el que vol per a ell (una tele o una espremedora o tal ampolla de vi). De vegades regala allò que el distingeix (un llibre o un disc que a ell li agraden) o un toc d'atenció (un mètode per aprimar o una sessió de relax) o les temudes “coses útils” com els mitjons o l’anorac... 

En aquests moments de la vida, només que algú un instant, un instant petit, hagi pensat de veritat en tu i en què t'agradaria, en allò que “reforci” el que tu ets, encara que s’equivoqui, t’està fent el regal. Per això, en aquests moments de la vida és quan el regal “manufacturat”, una carta, un dibuix, un dinar, són la veritable mirra, que és, com sabem, el regal tapat dels tres Reis. L'or i l'encens gairebé sempre porten el trist tiquet de compra incorporat.

Empar Moliner, 6.1.2024

 

E.E. 264 TOT PASSA

Sempre m'ha preocupat si de veritat tot passa o bé si les coses hi són i som nosaltres que hi passem. El temps no passa, penso, potser, i som nosaltres que passem pel temps. Mai no n'he tret l'aigua clara. Ara, per posar un cas, ¿puc dir que ja ha passat Nadal i ja ha passat Sant Esteve, i Cap d'Any i Reis? ¿Han passat, de pressa, ells, com va de pressa el nostre cada dia, que cada dia va més de pressa? Fins que tot s’aturarà. Bé, no s’aturarà res. Som nosaltres, seré jo que m’aturaré i ja no passaré per cap més Nadal, ni cap més Sant Esteve, ni cap més Cap d'Any, ni cap més dia de Reis... 

De fet, mai no sabem res. Del futur no en sabem res. I del passat, de fet, tampoc. Perquè els records, això que en diem els records, no són pas reals, no són pas allò que vam viure, ni que fos ahir. Són construccions que ens fem, corregides, adaptades al nostre desig. Ens els afaiçonem a mida. El passat és tan obscur com el futur. Només el present és el que és i és fugaç. I també és voraç: se'ns menja... 

Aquí anirem passant, com fem sempre, amb una Generalitat intervinguda, deixant-nos enganyar, deixant-nos humiliar amb cimeres franco-espanyoles, anirem tirant, com fem sempre. Passarà el gener, més ben dit, passarem pel gener, i pel febrer i per la Santa Quaresma i per Setmana Santa.

Narcís Comadira, 14.1.2023

E.E. 263 NADAL, MALGRAT TOT

Si els països poguessin fer teràpia, Catalunya fa mesos que tindria una cita setmanal (pel cap baix) amb el psicòleg. Som un país deprimit, decebut, frustrat... Vam invertir temps i energies per fer possible un projecte comú. Vam viure emocions intenses: por, alegria, solidaritat. En alguns moments ens vam mirar al mirall i ens agradàvem molt (era el temps de les manifestacions multitudinàries de gent somrient, de les iniciatives agosarades i creatives, de l’experiència inoblidable del Primer d'Octubre). Per a qualsevol persona –és fàcil pensar que per a un país també– és difícil assumir un fracàs... Tots sabíem, fins els més ingenus, que si això passava hauríem d’empassar-nos la ràbia i pair la frustració... El que no imaginàvem és que aquest fracàs ens portaria d’agradar-nos al mirall a voler-nos amagar de vergonya. Que tindríem la temptació de trobar ridículs els eslògans que ens havien fet avançar amb el somriure als llavis... Catalunya, asseguda al divan, també confessaria al psicòleg que alguns (o molts) líders del nostre projecte col·lectiu –i no tan sols polítics– ens han decebut enormement. Que ara ens dol haver refredat una amistat de feia anys per qüestions polítiques... I hem arribat a pensar si, en cas que s’hagués aconseguit la independència, el país que tindríem ens tornaria a agradar una mica o si ens faria avergonyir encara més... 

Arriba Nadal. Com cada any, moltes famílies trobaran a faltar algú assegut a taula, molts malalts no tindran ganes de celebracions, moltes persones passaran les festes soles. Els afortunats que aspirem a tenir un Nadal tranquil ens esforçarem per decorar la casa (ja sense llaços grocs a l'arbre), ens farem regals pensats amb amor, farem cagar el tió perquè els menuts pensin que la màgia encara té lloc en aquest país (en aquest món) que necessita desesperadament la teràpia. Bon Nadal, malgrat tot!

Sílvia Soler, 24.12.2022

 

E.E. 262 ELS FANTASMES DE NADAL (i 2)

... Parlant aquests dies amb amics i familiars, m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se'ls descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 261 ELS FANTASMES DE NADAL 1

Nadal uneix l’adult que som, el (més) vell que serem i l'infant que vam ser en un sol jo que es mira aclaparat el pes de la vida, intentant extreure’n grams de sentit, de plenitud, que la justifiquin i permetin fer creïble la il·lusió exigida pel guió d’aquestes festes. La missió dels fantasmes és destruir el cinisme que, com una crosta, va enfosquint l’escena. Fer que torni a ser màgic el que un dia, enterrat sota molts Nadals, era màgic. Tenen, però, enemics molt poderosos. Si els de Scrooge eren un egoisme eixarreït i una austeritat miserable, els d'aquest present pandèmic són el bombardeig constant d’estímuls, el consumisme desaforat i un estar tips de tot que atordeix, embalbeix i ofega desitjos i ideals. Contra això, els fantasmes pretenen el miracle -tan cristià- que ens omplim de vida des de la virginitat: creient, encara, que “la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”...

Quan sembla que la foscor acabarà d'engolir la llum i el fred d’enterrar la vida, un dia -el més glaçat i hostil- el sol refà el seu camí de fugida i fa que tot torni. No hi ha millor aliat per als fantasmes de Nadal: ni en la foscor més intensa, ni quan tenim raons de pes per pensar que no ens en podrem sortir, hem de deixar de creure que, enterrada sota tones de desolació -d’un escepticisme tan intel·ligent com mal informat-, la vida batega i espera els rajos propicis per treure brots verds...

Albert Pla Nualart, 2.1.2022