(arafa1any)
Espanya es veu així a si mateixa: monàrquica, castellana i catòlica, com a l'època de Ferran VII... en la tradició castellana es barregen armes, lletres i lleis... No he entès mai com és que tants autors castellans menyspreen les obres
escrites en català, una llengua que ha tingut moltes menys oportunitats
que la seva. No em cap al cap que aquests escriptors ataquin el català
amb fal·làcies que farien enrojolar una criatura. Per exemple, la
fal·làcia de la quantitat...la fal·làcia de la igualtat...Quan aquests escriptors se serveixen d’aquestes fal·làcies, utilitzen
les lletres a tall d’armes, només que amb un patriotisme barroer. No em
refereixo pas a escriptors de tercera fila. Entre els autors més
coneguts en castellà no són estranyes les bajanades sobre el català...
Un dels escriptors que ha regalat més declaracions contra el català ha
estat Mario Vargas Llosa. No seria just atribuir aquesta posició a la
vellesa, ja que la cosa ve de lluny...Després de lloar Tirant lo Blanc, Vargas
Llosa afegia una postil·la sinistra sobre l’autor: “Lástima que escribiera en catalán”.
No sembla una frase agressiva, però implica la determinació de posar fi
al que considera una anormalitat. Perquè es tracta d'això, finalment.
Escriure en castellà és normal, mentre que escriure en català és
caprici, ximpleria, ganes de molestar i nacionalisme d’espardenya. El
castellà, que té de tot, encara en vol més; al català, que ha perdut
tant, sempre n’hi sobra. Ells disposen de centenars de milions de
parlants, d’exèrcits sencers, de tribunals d'última instància, de premis
Nobel, de manuals d'instruccions de rentadores, i encara es queixen.
S’esquincen les vestidures perquè no parlem bé la seva llengua, però no
semblen gaire apesarats perquè la seva silenciï la nostra...
Vicenç Pagès Jordà, 5.6.2021
