dimarts, 16 de maig del 2017

pd M23

EL MÓN, 6 d'abril de 1984
CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (a)
Joan Barril​
Un bon dia del 1964 vam sortir al carrer i ens vam topar amb una pau de  vint-i-cinc anys que regalimava per les façanes i que esquitxava les guerreres. Tothom subscrivia la legítima alegria de la pau, però lamentava els vint-i-cinc anys que feia que durava aquest pau... Franco era la pau. Ni més ni menys. I la pau espanyola - ho deia el No-Do - era envejada per les inútils i turbulentes democràcies europees...
Espanya s'havia convertit en la reserva índia del feixisme, i això, precisament l'any que la selecció de futbol guanyava el campionat d'Europa a la Unió Soviètica, no quedava gaire bé...
Els colls-cigne
... si el 1964 el sensecorbatisme era ja un privilegi dels rebels, el coll-cigne havia esdevingut una peça que conferia al seu portador la dignitat intel·lectual dels doctors honoris causa de la discrepància.
Els intel·lectuals de coll-cigne havien arribat, com els infants, de París... els coll-cigne van ser els portaestendards d'una Catalunya que només podia cantar en francés o en català...
Aquells van ser els anys de la gestació d'una burgesia cultural que els cenacles progressistes de Madrid ni ara ni abans no han arribat a entendre...
Ells van ser els autèntics administradors dels pots de les essències europees: menjaven panets de Viena i feien cua per comprar pastes italianes, s'extasiaven davant la xocolata suïssa i admiraven la prodigiosa tècnica alemanya, parlaven de la revolució cubana amb el puny clos sobre selectíssimes pipes angleses, escoltaven litúrgicament els cors de l'exèrcit rus i eren experts a desfer les tanques de la roba interior francesa, s'allitaven amb les turistes sueques però, en família, debatien el controvertit catecisme holandès. Amb tanta Europa sobreeixint-nos per les comissures, a ningú no li va estranyar que la missa deixés de dir-se en llatí.