(arafamoltsanys)
Des de principi de segle la sardana va fer una cursa molt ràpida i no va
parar d’estendre’s i popularitzar-se fins que va venir la guerra del
1936. A la postguerra el règim d’ocupació va “tolerar” la sardana, però reduïda a uns mínims d’anar morint i alhora va desmuntar
el sardanisme com a activitat situada en un dels primers llocs de la
llista negra. Un honor, al capdavall, per al sardanisme organitzat, però
un perjudici indubtable per a la sardana. Som lluny d’aquesta història,
és ben cert, […] però el buit que li ha estat creat entorn aquests
anys, d’una manera inconscient de vegades, però més aviat d’una manera
deliberada, obliga, en aquests moments, em sembla, a un petit toc
d'atenció, entorn del qual fóra bo que s’obrís un debat clarificador.
Perquè som en una hora delicada per a la catalanitat en què, menys que
mai, la confusió i aquella dissimulació pròpies de l'època anterior, no
sols no ens fan cap falta sinó que ens duen, a poc a poc, a perdre el
sentit dels mots i amb ells a anar-se’ns més que no sembla qualsevol
afirmació de la nostra identitat... M’hi ha fet pensar l’estudiada por dels “media” davant la sardana, un
element constitutiu de la nostra personalitat col·lectiva que no sols no
ha estat encara “reivindicat”, com ho han estat d’altres “mites”, sinó
que és obvi que pateix d'una injustificable marginació...¿Qui es podia pensar que arribaríem al “ai uix!” vergonyant d’avui, i a
barrar el pas a la difusió, al coneixement i a l'ocupació del lloc que
correspon a la sardana des dels mitjans de comunicació que assenyalen
més el nostre fet diferencial i la nostra comunitat de poble? Hem de
preguntar-nos quin és l’origen d’aquest problema, d'aquesta flagrant
anomalia. La sardana, com deia Josep Pla, si té alguna virtut -que en té
moltes, com han dit poetes, polítics, pensadors, músics, artistes i
gent de tota mena-, és la virtut d’ésser un fet normal...
Joan Triadú, 20.8.1985
