(arafa...)
Si la vida és un equilibri inestable de plaers i dolors, en la mirada
dels electors independentistes, Puigdemont és -que ningú ho afagi
literalment- el plaer arrauxat : el gust de deixar-se portar
per la sentimentalitat, per la lluita èpica i emocional, per l’aventura
heroica, pel risc de la confrontació permanent. A Junqueras, en canvi,
se'l veu com el dolor assenyat : la idea judeocristiana
d'esforç, de parar l'altra galta (“Soc bona persona”), d'anar pas a pas,
de pensar en les conseqüències, de mirar al teu voltant empàticament.
La tria no és fàcil. Cap d'ells té la veritat. I tots dos són veritat... Puigdemont té l’avantatge que simbolitza la resistència activa, com
aquells bandolers que les autoritats mai aconseguien caçar. S'ha
escapolit de l'enemic. Des de l'exili, segueix presentant batalla
judicial. Junqueras, captiu, juga la carta de la dignitat serena i
conseqüent: del seny, del govern, del diàleg, un triplet difícil quan
tot està cap per avall. La suma de les dues circumstàncies fruit de la
derrota produeix una mena de nostàlgia de quan semblava que tot era
possible, que ara mateix és més forta que la idea de futur. Perquè el
futur és molt negre i desdibuixat, igual que el present.
Ignasi Aragay 13.9.2020
