(arafa...)
Fa pocs dies el president d’Aragó, Javier Lambán, deia que els
separatistes són excloents, supremacistes autoritaris i neandertals
polítics. Ho va dir perquè aquestes paraules són rendibles i perquè
dir-les amb regularitat és part del contracte polític que s’estableix a
Aragó: la catalanofòbia és un requisit imprescindible, si es vol fer
carrera política... els polítics aragonesos van trobar en Catalunya la distracció perfecta
per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans
zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables... també la voluntat d’amagar el català, de no dotar-lo de cap mena de
reconeixement fins que desaparegui. Aragó és un petit resum d’Espanya... hi ha una part vivencial i política compartida entre la Franja, el País
Valencià i les Illes -i excuso dir la Catalunya Nord-, pel que fa a
l’únic motiu de debò pel qual em sembla imprescindible la independència:
la pervivència d’una cultura i una societat, la possibilitat de
projectar-se en el futur d’una manera plausible... Que la política catalana sigui un desastre, mira, encara es pot entendre
perquè mai no ha tingut poder de debò i aprendre a caminar pela els
genolls a tothom. Que la justícia espanyola hagi respost amb presó; que
els mitjans hagin escarnit les demandes de diàleg, deshumanitzat una
societat i aquissat la ultradreta; i que, finalment, la política ens
hagi descrit com a neandertals, supremacistes, autoritaris i excloents,
no és res més que la confirmació d’una vella premonició. Tant de bo no
hagués estat certa.
Francesc Serés
