dimecres, 30 de juny del 2021

pd 2210 Okupes, ocupes i delinqüents

 (arafa...)

L’antic okupa -amb tota la seva càrrega alternativa i llibertària- està deixant pas a un desideologitzat ocupa cada cop més associat amb màfies, robatoris i plantacions de marihuana. L'antiga tolerància progre, encara incrustada en la llei, està sent substituïda per una ira popular que acabarà premiant el rearmament repressiu. La percepció policial, i del carrer, és que ocupar surt massa barat, i que només endurint-ne el cost es combatrà un fenomen que amenaça el dret a la propietat de les minvants i empobrides classes mitjanes. L'okupa o squatter lluitava i lluita contra l'especulació, però els ocupes com els que aquests dies rebenten portes a Salou, especulen amb els forats legals: en fan un negoci d’espavilats sense escrúpols. I a l’esquerra li toca preguntar-se si la tolerància davant qui se salta la llei per nobles motivacions polítiques no acaba sempre obrint la porta al delinqüent pur i dur.... 

El dret a posseir, quan no té límits i els béns són finits, esdevé sempre dret a desposseir. Un dret salvatge, un dret que genera violència perquè és violència en ell mateix. I les seves primeres víctimes no acostumen a ser mai els que tenen més, sinó els que no tenen prou per defensar el poc més que tenen. La paradoxa de ser lax en la defensa policial i legal de la propietat privada és que volent protegir el feble s’acaba avalant la llei del més violent. L’esquerra es dispara un tret al peu quan no fa que siguin les lleis, sinó els que se les salten els que limiten el dret a la propietat. Perquè la frontera entre saltar-se-la per ideals, per misèria o per delinqüència ningú la pot dirimir...

Albert Pla Nualart 16.8.2020

dimarts, 29 de juny del 2021

pd 2209 Torrealdai

(arafa...)

Era 20 de febrer. Era la una de la matinada. Eren les unitats especials de la Guàrdia Civil. I esbotzant-ho tot i a punta de metralleta, es van endur en Joan Mari Torrealdai. I tots els seus arxius. Al Regne d’Espanya estaven tancant i torturant Egunkaria. I ens el van empresonar...

...un sol cas pot acabar explicant gairebé tot un règim. No m’estalviaré de recordar el que molts obliden deliberadament cada cop que s’omplen la boca d’España Global i pòdiums ficticis de democràcia simulada. Sí: vuit anys després dels cops i les tortures, de les fuetades de la claveguera i les impunitats d'estat, tots els detinguts no només foren absolts en tots els termes per l'Audiència Nacional, sinó que la mateixa sentència afegiria contundentment que el tancament de l’únic diari escrit en euskera no tenia cap encaix jurídic ni "habilitació constitucional directa". En els paràgrafs finals, fet poc habitual, els jutges afegien una consideració: les denúncies per tortures eren massa versemblants. Val la pena recordar que, poc després, Estrasburg condemnaria el Regne d’Espanya per no investigar les tortures patides per l’admirat Martxelo Otamendi. I no resulta sobrer tenir present, cara i creu, el densíssim i espessíssim silenci –amb l'única excepció del comunicat de les capçaleres catalanes, descomptant La Vanguardia– d'un periodisme que no va callar, sinó aplaudir, celebrar i esperonar. De fet, encara calla avui... Els que li van robar els arxius, els que el van detenir, els que el van humiliar, encara cobren nòmina –o pensió– com a funcionaris públics al servei del Regne d'Espanya. I els que el van torturar ho feien sota la foto de Juan Carlos I de Borbón. I en nom seu. No trobo pitjor corrupció sistèmica que tot el que li van fer a Torrealdai..

David Fernàndez 8.8.2020

 

dilluns, 28 de juny del 2021

pd 2208 "Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar" i 2

(arafa...)
(Davant del "pessimisme remugaire") cal dir-nos i dir-los que tot canvia. El món sempre ha anat a gran velocitat. Jo no sóc el que era. Ells tampoc seran sempre com ara. Això no vol dir relativisme moral. Hi ha unes idees bàsiques, però les pots anar matisant, enriquint, posant-hi colors. Tingueu confiança i no tingueu por de la diferència, de la diversitat, no tingueu por d’estimar. És molt més fàcil odiar, crear-se un enemic i viure en contra d'aquest enemic. Tenir un bon amic requereix molt més esforç...  estimar les persones que estimes costa molt. Passa entre pares i fills, entre parelles, entre amics: costa estimar els que estimes, és més fàcil cultivar els teus enemics. I quan et dediques a cultivar els enemics, descuides els amics. El que passa és que la maldat té bona prèdica, sembla valenta i fins i tot divertida. Però és molt fàcil. És molt més difícil viure amb el que Orwell en deia la common decency, la dignitat ordinària de la gent normal i corrent, tenir aquella facultat instintiva de copsar el bé i el mal, aquell sentit espontani d’ajudar el veí. Perquè no cal ser un heroi per estar pendent dels altres...
Jo m’aplico el triple filtre socràtic. Que el que facis sigui “veritable, bo i útil”. Això ho aplico als fills, al periodisme i la vida en general. Ara bé, som imperfectes. Si ho sabem veure, no és tan dolent ser imperfecte. La perfecció més aviat crea monstres. La imperfecció és més real...
jo ja he tingut fills, ja he plantat arbres, ja he escrit llibres i ara em començo a preparar per trobar un nou sentit de la vida quan la vida ja va de baixada. És molt important tenir projectes. Les persones que tenen un objectiu viuen més anys, i amb més plenitud. I el projecte no pot ser “Vull ser feliç”, la felicitat es troba fent coses. I si a algú li queda aquella recança de què faran els meus fills quan jo no hi sigui, estic segur que els fills, fins i tot quan ja no hi serem, sempre ens trobaran.
Ignasi Aragay 2.8.2020

diumenge, 27 de juny del 2021

pd 2207 "Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar" 1

 (arafa...)

Ser pare és anar-se empetitint. Ets el protagonista absolut a l'escenari i, de cop i volta, et trobes que vas perdent paper i et converteixes en un secundari a qui ja no escolten ni li riuen les gràcies, que ja no controla ni domina, i llavors has d’aprendre a retirar-te de l’escenari... 
(Els fills) ... han de sortir a buscar el món, que s'han de comprometre, passar-s'ho bé, buscar els altres... És un crit al compromís. No exactament al compromís amb una causa, sinó al compromís amb la pròpia vida. El llibre està travessat per una cita de Voltaire: “La veritable vida de l'esperit és estimar i pensar”. Tenim la responsabilitat de ser humans, d’estimar l’altre (posar-nos en la seva pell) i de pensar per nosaltres mateixos...

Gramsci deia que el gran pes mort de la història és la indiferència... els joves d'ara han vingut a un món on el compromís va de baixa i puja l’individualisme, potser com a refugi perquè les coses no funcionen i els grans ideals, religiosos o laics, s’han ensorrat o han retrocedit molt...

    
Ignasi Aragay 2.8.2020

dissabte, 26 de juny del 2021

pd 2206 Consumisme i "eudaimonia"

 (arafa...)

... Cada cop tenim més clar que el neoliberalisme -la idea que desfermar i lloar l’afany d’enriquir-se ens enriqueix a tots- ha sigut una religió destructiva i perniciosa... ¿Es pot fer de ser ric el gran objectiu d’una vida sense menysprear els altres?... La versió pop de ser ric és el consumisme. Mentre que pocs podem ser rics, tots podem ser consumistes. Només hem de comprar el que no necessitem... ¿Fa feliç el consumisme? No, fa obès i llança a tràgiques emigracions. Però és el motor del model econòmic que du al desastre ecològic...

Perquè happiness equivalgui a eudaimonia hem d’aprendre a tenir i compartir només el que necessitem, i a desitjar ser tan rics o pobres com tothom. “És que sense consumisme tot s’atura.Tots ens morirem de gana!” I si ho provem? I si parem de celebrar aniversaris a Tailàndia aprofitant vols low cost?... Per no morir de gana és millor tenir un hort que viatjar on no se'ns ha perdut res, però el que és segur és que només deixant de consumir el que no necessitem, i de voler enriquir-nos peti qui peti, tenim alguna opció de sobreviure humanament. 

Albert Pla Nualart 2.8.2020

divendres, 25 de juny del 2021

pd 2205 Despullada, sense mascareta

 (arafa...)

Me n'adono, amb una foguerada de pànic: m'he descuidat la mascareta! A la bossa de sempre n'hi dec tenir alguna, de rebregada, però avui porto la motxilla i no hi tinc totes les coses quotidianes i de primera necessitat que tinc a la bossa de sempre: bolígrafs, llibretes, raspall de dents, mascaretes. A casa també en tinc per tot arreu. Al moble de l'entrada, a la taula d’escriure, a la tauleta de nit. Aviat faran anuncis que ens explicaran com reciclar mascaretes, que ens advertiran que les mascaretes contaminen, que no les podem llençar a terra.

Tornar a casa a buscar-ne una, ara, seria desfer el camí, de nou sense mascareta. A la farmàcia de la plaça en venen, però si no porto mascareta potser no m’hi deixaran entrar a comprar-ne una. Entro a l’estació i agafo el tren. Acoto el cap i procuro fer veure que em miro els missatges del mòbil. Tothom va amb mascareta, fins i tot el pidolaire que toca l'acordió. Al clatell, noto les mirades (potser sorpreses, potser reprovadores) de tothom. Els voldria dir, a cadascun dels passatgers que em miren, que me l’he descuidada, que no és que no vulgui portar-la. Preferiria haver-me descuidat les sabates, preferiria dur un estrip al cul. Em sento despullada, com si els estigués ensenyant una part del cos que no s’ha d’ensenyar, talment com un nudista en una platja de les denominades familiars. Una senyora –ens coneixem de vista, de coincidir a l’estació– se m'acosta... Treu un paquet de mascaretes de la bossa i me'n dona una. L’accepto agraïda. “Gràcies, me l'he descuidat...”, barbotejo. I faig el gest familiar d’enganxar les gomes a les orelles. Ja està. Ja tinc la boca tapada, ja no crido l'atenció, ja no l’ensenyo, ja no em miraran.

Empar Moliner 18.7.2020

dimecres, 23 de juny del 2021

pd 2204 Els catalans i el Minotaure

 (arafa...)

"El Minotaure és un personatge important de la Història i de l’actualitat. És el Poder. A vegades s’emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques [...]. Això és l'excepció. Generalment s'allunya i es fa respectar, i cada dia que passa, més [...]. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d'altres que no saben com fer-s'hi. Aquest darrer és el cas de Catalunya"(Jaume Vicens i Vives, 'Notícia de Catalunya')

​... ​per als catalans, i per raons històriques, l'Estat és una cosa distant, inassolible i incomprensible​...​ l’Estat només respecta els drets humans quan no se sent amenaçat, perquè el poder no és un ésser que atén a raons, sinó un monstre, i és per aquest motiu que Vicens va triar la metàfora del Minotaure, el clàssic monstre devorador de persones. En definitiva, em sembla que els catalans de bona fe es divideixen en dos grups... els indignats i els que han encongit les espatlles davant un fet que consideren lamentable però inevitable: que el monstre hagi esclafat els seus enemics amb les eines que ha tingut al seu abast...

Per als que considerem que la millor opció és la independència, crec que les lliçons són tres. La primera, que el camí no serà fàcil, perquè el Minotaure “es farà respectar” sempre que se senti amenaçat; la segona, que només podrà ser vençut en la mesura que el preu que hagi de pagar per mantenir la seva integritat resulti excessiu; la tercera, que per vèncer-lo cal deixar de banda els sentiments i actuar amb la mateixa fredor que ell.​ ​En aquest sentit, em semblen desencertades les demandes d’amnistia, d’indult... que permeti l'excarceració dels presos, perquè suposaria reduir el preu que està pagant el Minotaure. Els més fervorosos defensors d’aquestes mesures haurien de ser els màxims defensors de la unitat d'Espanya, perquè res desactivaria més l'independentisme com la generositat...   ​   ​  ​

Miquel Puig 1.8.2020

pd 2203 Revetlles i altres coses 2

(arafa...)

... Ara toca una altra cosa, encarar la vellesa i el final definitiu de tot. Però mentrestant encara podem ser mínimament feliços. Malgrat tot. Malgrat que el que ens envolta no ens ho posi gens fàcil. Tinc la sensació de viure en un país paralitzat, un país en què els polítics només miren per mantenir el seu petit poder, en què es barallen els uns amb els altres no sé ben bé per què. I la gent, la gent que va anar a votar el dia primer d'octubre del 2017, que va ser apallissada, com era d'esperar, la veig esporuguida, cansada, sense saber què fer... Sento que torno endarrere, als anys més grisos de la meva infantesa, a aquella postguerra repressiva que ofegava qualsevol intent d’identitat i d’acció. La nova normalitat és una vida retallada, controlada. Quan surto al carrer amb la mascareta m’ofego. És un bon símbol d’aquesta nova normalitat. Ja no podem respirar a ple pulmó, en cap sentit... El confinament també és un símbol. De la falta de llibertat que tenim com a país. Anirem fent la viu-viu, fent veure que estem contents. Treballant, sí, que és per a això que hem nascut els catalans. Treballar i callar... 

"Coet de nits serenes, enamorat dels cels, / gran tija d’or que tan de dret camines, / tu saps penjar de dos estels / una garlanda de glicines". Coets. Josep Carner

Narcís Comadira 20.6.2020

 

dimarts, 22 de juny del 2021

pd 2202 Revetlles i altres coses 1

 (arafa...)

La nit del 23 de juny és una nit plena de tradicions en aquest país i en molts altres. Focs, revetlles, coets, coques, ball i sensualitat. Ho dic d'entrada, no m'agraden les revetlles, no m'agrada haver d'estar content per força. La coca em diu poca cosa i el cava ben res. Els petards i els coets m’eixorden.

Quan pujàvem al terrat perquè el meu pare encengués algun coet, jo em mantenia tan lluny com podia del lloc de la ignició. Als nens ens deixaven tirar quatre cebes, i jugar amb una pedra foguera i una cosa que en dèiem martiniques. Tant la pedra foguera com les martiniques eren altament perilloses, perquè eren fetes de fòsfor. Les cebes eren uns paquetets petits de paper fi que esclataven quan es rebotien amb força contra el terra. Des del balcó les tiràvem al carrer, i petaven, discretament...

Ja de gran, he anat a moltes revetlles a casa d'amics. Acostumaven a ser notòriament avorrides. Em venia la son aviat i m’ensopia considerablement, em tornava una carbassa... Les revetlles les associo al perfum... que en diuen de flor blanca: llessamí, gardènia i muguet. És un perfum penetrant que em recorda una revetlla concreta, ja en l'edat dels enamoraments i dels balls lents i de la música dels Platters. Recordo l’olor de la noia amb qui ballava aquella nit, una olor intensa de promesa de felicitat física, de tendresa corporal. Ara que sóc vell, penso en tot això amb una certa nostàlgia. Mais où sont les neiges d'antan? On són les neus d'abans? S’han fos, evidentment.   

Narcís Comadira 20.6.2020

diumenge, 20 de juny del 2021

pd 2201 Colau exigeix...

(arafa...)

Poden fer l'exercici. Posin al Google aquestes dues paraules: “Colau exigeix”. Els sortiran un munt de titulars de premsa. Colau exigeix a Torra, a la Generalitat, a Sánchez, a Nissan... Sol ser la frase més destacada en la majoria de les seves rodes de premsa. Si busquem el mateix subjecte amb altres verbs menys agressius però que també demanen als altres que facin coses –"Colau demana, insta, urgeix..."–, en sortiran uns quants, però no tants. I si ho substituïm per verbs d'acció que remetin no a demanar als altres que facin sinó a fer coses directament –"Colau anuncia, fa, prohibeix, obliga, obre, tanca..."– el nombre de titulars cau en picat. I si finalment busquem verbs que no impliquen dir als altres què han de fer però tampoc signifiquen fer o actuar, sinó que remeten a intencions o projectes –"Colau estudia, es planteja, explora..."–, en sortiran molts menys que amb exigir, però força més que amb fer. Em sembla una manera gràfica de descriure una concepció curiosa de l’exercici del poder emanat del vot dels ciutadans. Normalment, l’oposició demana (o exigeix) i el govern fa (o anuncia que farà). L'Ajuntament de Barcelona s'ha especialitzat més aviat en demanar (en exigir). Com si no fos un poder. Com si fos l’oposició a altres poders.

Vicenç Villatoro Lamolla 1.8.2020

 

dissabte, 19 de juny del 2021

pd 2200 Barbaritats a TV3

 (arafa...)

TV3 va fer durant una pila d'anys un gran servei al país en divulgar una llengua molt posada al dia, sense arcaismes, però també sense cap barbarisme ni castellanisme. Però fa l'efecte que els correctors lingüístics d’aquest òrgan han dimitit bona part de la seva funció de vigilants de l'ordre verbal de la llengua... ¿D’on ha tret aquella locutora que explica el temps que a la Garrotxa, per exemple, “es deixaran escapar quatre gotes”? ¿Es deixen escapar a si mateixes? ¿O, simplement, “s’escapen” (dels núvols) i, encara amb més raó, “cauen”? ¿Ningú no li ha dit res? Tan feliços, ella i els televidents.

¿Per què un bon dia, a Catalunya, la gent va començar a dir “bona tarda” després de dinar -per culpa de TV3 altra vegada-, quan sempre s’havia dit -i així ho diuen encara als pobles més extrems de la geografia-“bon dia” mentre hi havia llum i “bona nit” quan ja era fosc? Mimetisme del castellà... I així fins a l'extenuació i la vergonya dels qui estimen les llengües, cada una amb el geni que li és propi.  

Jordi Llovet 10.11.2018

divendres, 18 de juny del 2021

pd 2199 El dret de l'Estat

 (arafa...)

Si algú va canviant les regles del joc a mitja partida, no és el defensor de les regles del joc. És el que vol guanyar la partida. Figura que els tribunals són els que han de garantir el respecte a les regles del joc. Però des de fa anys, en la partida contra l’independentisme, la justícia espanyola va generant doctrina nova que contradiu l’anterior, interpretacions i decisions a mida del cas –i diferents a les que s'apliquen en altres casos–, retocant les regles del joc a conveniència. Ho va dir Lesmes l’altre dia, força clar: aquí l'objectiu no és la justícia, l’objectiu és la victòria. La justícia és l’instrument per a la victòria. El nacionalisme espanyol deia la setmana passada que això només els ho podia arreglar el Suprem. I el Suprem no els ha decebut... I el mateix dia –coincidència i casualitat no són pas sinònims–, ha rebaixat les penes als assaltants ultres de Blanquerna. Les regles del joc es modulen en funció de l'objectiu. La llei, sinuosa, és l’eina que fa servir una determinada idea de l’Estat contra allò que percep com una amenaça. Això no és l'estat de dret. Això és el dret de l’Estat.
Vicenç Villatoro Lamolla 25.7.202

dijous, 17 de juny del 2021

pd 2198 Estem molt cansats...!

(ara... mateix)
... Travessant el parc, veu que hi ha una estàtua nova, dedicada a un senyor. S'hi acosta i llegeix la inscripció: "Lluitador incansable". Segueix caminant i conclou, una mica enfadat: "Així qualsevol: el mèrit és estar cansat i seguir lluitant!"... certament, té molt mèrit estar cansat i seguir lluitant... La sensació general és de cansament, de molt cansament, d'esgotament...   

Hi ha cansaments i cansaments. N'hi ha un de bo, el del tram final del cim, quan sembla que no pots més però entre uns i altres us animeu i arribes a dalt, i a dalt de tot feu fotos del grup, comparteixes l'aigua de la cantimplora, menges alguna cosa, admires el paisatge i somrius, perquè l'esforç ha valgut la pena. És el cansament de l'esperança.

Però hi ha el cansament del desànim. És el cansament de "no hi ha res a fer", "no val la pena", "no ens en sortirem"… i aquest sí que és perillós i nociu, perquè llavors passa el que deia Freinet: "No podeu preparar els alumnes perquè construeixin demà els seus somnis si ja no creieu en els vostres. No podeu preparar-los per a la vida si ja no hi creieu, en la vida. No podeu mostrar el camí si us heu assegut, cansats i sense esma, a la cruïlla dels camins"... Així que ànims, ànims, ànims! Potser no serem "lluitadors incansables", però que el nostre cansament sigui el de l'esperança!  

Juanjo Fernàndez 12.6.2021

dimecres, 16 de juny del 2021

pd 2197 Una democràcia cada cop més militant (i 2)

(arafa...)
...els jutges espanyols insisteixen a repetir que defensen l’ordre democràtic, però, com és evident, el que defensen és la unitat d'Espanya. La seva infinita tolerància amb l’extrema dreta n'és testimoni. Malgrat aquesta deriva, l’esquerra espanyola segueix sense reaccionar. És clar, a aquestes altures, que si es vol transitar cap a la distensió i la solució política del conflicte només es podrà fer des del poder legislatiu i l'executiu. Perquè el poder judicial treballa activament en la direcció oposada: cavar una rasa cada cop més fonda...
Només si es posa sobre la taula una solució per desjudicialitzar el conflicte polític serà possible avançar. Segurament al govern espanyol no tenen gaire interès a avançar cap a una solució política, i més aviat voldrien soterrar el problema. Però llavors han de ser conscients que la majoria parlamentària sobre la qual se sustenten no serà sostenible gaire temps més...     
Jordi Muñoz 26.7.2020

 

dimarts, 15 de juny del 2021

pd 2196 Una democràcia cada cop més militant (1)

 (arafa...)

... El poder judicial espanyol -la seva cúpula, si més no- s'ha embarcat en una croada nacionalista. Es perceben a si mateixos com els darrers garants de la unitat d'Espanya, que, en la seva doctrina, és condició necessària per a la democràcia. En aquesta croada no tenen problemes a vulnerar drets fonamentals perquè protegeixen el que ells consideren un bé jurídic superior. I, com no podia ser d'una altra manera, la dreta política i mediàtica ho celebra i ho anima... Però res és de franc. I aquest caràcter cada cop més militant de la democràcia espanyola s’ha anat consolidant a propòsit del procés sobiranista. Ja es va veure abans de l’1 d’Octubre, amb els segrestos de pàgines web, cartells i propaganda política. Però sobretot s’ha fet més clar amb la limitació, de facto, dels drets fonamentals de participació política als líders independentistes processats o exiliats, abans de ser condemnats. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha esmenat la plana a les institucions espanyoles. El caràcter cada cop més militant de la democràcia espanyola també es fa evident en la interpretació que fa el Tribunal Suprem del delicte de sedició. I ara, en la insistència a demanar un programa de tractament específic per als presos i preses polítics...          
Jordi Muñoz 26.7.2020

dilluns, 14 de juny del 2021

pd 2195 Arrossegant desmotivats


(arafa...)

... En línies generals, a mesura que l’ensenyament aprofundeix en els continguts va arrossegant estudiants que no tenen cap interès per aprendre’ls o prou base per seguir-los. Són estudiants que s’avorreixen i entrebanquen fins a nivells insuportables la docència. I els professors que els han patit fins al final d’ESO sovint constaten, desesperats, que de manera inexplicable... cursaran batxillerat.

El problema de fons és sempre el mateix. Se sol dir: “Estan millor aquí que al carrer”. Però el preu que ells paguen en baixa autoestima i avorriment i el conjunt de la classe en pèrdua de nivell exigiria buscar unes altres solucions. Perquè, no cal dir-ho, són sempre les escoles més desfavorides, més complexes, les que acumulen més casos, i és sempre l’alumne amb més potencial i menys mitjans el que en surt més malparat.

Darrere aquest greu problema hi ha la creença social que existeix un currículum acadèmic que és el desitjable; i d’altres que són, com a molt, un premi de consolació. Però el primer que cal aconseguir perquè qualsevol formació sigui profitosa és que la persona que hi accedeix vulgui i pugui aprendre el que s’hi ensenya. És infinitament millor fer d’aprenent de qualsevol feina real i tangible, si motiva, que estar sotmès a dades, teories i abstraccions que, per mil raons, no interessen gens.

Albert Pla Nualart 26.7.2020

 

diumenge, 13 de juny del 2021

pd 2194 26 de juliol Sant Jordi

(arafa...)

Em sap molt greu que aquest Sant Jordi d'estiu forçat per la pandèmia no hagi acabat de funcionar. Però em sembla significatiu. Venim d'un passat en què la idea de tradició era sacralitzada i es presentava com una emanació de l'ànima del poble. Per reacció, hem adoptat la idea de la invenció de la tradició, i hem arribat a reduir-la a un pur acte de voluntat, una convenció o un pacte: si acordem que tal dia farem tal cosa i ho publicitem prou bé, ja tindrem una tradició en marxa. I és cert que tota tradició és inventada, però no tots els invents funcionen. No n'hi ha prou amb la voluntat. En la diada de Sant Jordi se sumen factors de naturalesa prou diversa, des de la literatura fins a la catalanitat, des del factor religiós fins al climàtic, des de la celebració de l’inici de la primavera fins a l’atractiu de la llegenda. Si a aquest còctel, que va més enllà de la convenció i de la voluntat, hi has de treure ingredients, és més difícil que funcioni.​.​. Jo em quedo amb una idea: les tradicions no són sagrades i inamovibles, però tampoc no són gratuïtes ni es poden crear per decret. Esperem que l'any vinent puguem tenir un Sant Jordi amb tots els ets i uts.

Vicenç Villatoro 26.7.2020

 

dissabte, 12 de juny del 2021

pd 2193 Pensar la independència històricament

(arafa...)

... Des de la comoditat del poder secular, Espanya es mostra un cop més incapaç de reformar-se, d’acceptar la seva pluralitat, de superar les fortes inèrcies autoritàries, de trencar amb la picaresca corrupta, de superar el passat. Els Borbons de nou li estan fallant, s'han tornat a arrapar a la pitjor versió d'ells mateixos: “¿Qué hay de lo mío? ” Sempre han buscat recer en les elits més ràncies: l'exèrcit, el nacionalisme ultramuntà, la reacció ideològica. El joancarlisme va ser un miratge de cartró pedra. Un autoengany col·lectiu. Rere el campechano hi havia la picaresca sempiterna... 

Ignasi Aragay 19.7.2020

divendres, 11 de juny del 2021

pd 2192 De llibres

(arafa...)
 
" ...  És l’ambient? Manca d'interès? No fem bé les coses? L'economia del país no funciona? No ho entenc. Algú m'ho explica?” L’amic Farré, que és un home culte,...  no acaba d'entendre per quina raó... en una tarda, només es venguessin, a la seva parada, vuit o deu llibres “baratets”. No és gaire difícil d’explicar per quina raó aquesta fira del llibre no prospera, per què les poques llibreries que queden a Barcelona ja no facturen com anys enrere, o per què ja no es veu gairebé ningú al metro llegint un llibre... o un diari...

No és per l'economia que funciona prou per veure les discoteques, els bars i els festivals de música plens de gom a gom, tot l'any...

Per fi es pregunta: “Manca d'interès?” Aquí apunta en la bona direcció. En els últims vint anys, pel cap baix, joves i grans s'han enderiat en una fabulosa distracció tecnològica que els ha portat a abandonar la pràctica de la lectura, activitat que es troba als antípodes de la rapidesa i la immediatesa; demana paciència i lenta digestió. La tècnica de Gutenberg va permetre que llegissin milions de persones que abans no ho feien; les noves tecnologies, igualment revolucionàries, són les responsables que aquells milions, i molts més, hagin deixat de llegir per sempre més.

Jordi Llovet, Minúcies 6.10.2018

dijous, 10 de juny del 2021

pd 2191 La música i la lletra

(arafa...)

L’escepticisme és, doncs, imperatiu. Només hi ha una taula de diàleg bilateral on es parlarà de tot, amb calendari, terminis i un referèndum si hi ha acord. Res més. I malgrat tot, mig Espanya -potser més de mitja- està escandalitzada, ferida en l’orgull...

Un altre aspecte favorable de l’acord hauria de ser la fi de la repressió i el retorn de presos i exiliats; en aquest tema l’escepticisme també està justificat, però no per això s’hi ha de posar menys l’accent. En primer terme, per una qüestió d’humanitat i de justícia; i en segon terme, perquè la guerra a distància entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont -i de Puigdemont amb una part dels seus-és un obstacle per a la normal relació entre dos partits que, a més del govern i el somni independentista, comparteixen un odi mutu que ens manté a tots lligats a l’octubre del 2017, en lloc de fer-nos avançar cap a solucions de futur.

Toni Soler 5.1.2020

 

dimecres, 9 de juny del 2021

pd 2190 Cultures

 (arafa...)

Tots els pobles altament civilitzats posseeixen dues menes de cultura: la popular, coneguda amb el nom d'origen anglès folk-lore, i l'altra, que costa molt més de definir. En aquests moments, a causa de la pulsió nacionalista que ens ha agafat, predomina a casa nostra la primera d'aquestes dues cultures, en detriment de l'altra: per afirmar la “identitat” d'un poble -posat que siguem una unitat homogènia en tots els àmbits, cosa que és molt suposar-, res més eficaç que aquells rituals, molts d’origen religiós, que coneixem amb el nom de folklore, ara pronunciat a la catalana. No cal esmentar-los perquè són abundants a Catalunya, molt ben estudiats pels folkloristes i enormement vius a les nostres comarques: agermanen la població (després cadascú torna a dir penjaments de l’altre), il·lusionen la joventut (en acabat tornen a les més modernes formes de música electrònica, o similars) i atorguen una veu comuna, mitjançant les cançons i les llegendes, a tota una població (després gairebé tothom retorna al silenci autista imposat per les noves tecnologies, que no són exactament socials ni posseeixen cap gran riquesa de llenguatge)... El folklore és, en tant que ritual para- religiós, sempre idèntic, sempre igual, iteratiu per obligació... El folklore potser ha fet els pobles, agafats a l'engròs...

Jordi LLovet Minúcies 14.7.2018

dilluns, 7 de juny del 2021

pd 2189 L'últim ball

(arafa...)

Tots veiem que s'acosta el final d'una època i ens fa por no saber acabar-la bé. Vivim el moment més delicat de la teva etapa al Barça i també el més complex de la nostra relació d'anys amb la teva figura immensa.

El que tu has viscut aquí, amb aquesta samarreta, és una història única i el que ens has fet viure a tots, ja ni t'ho explico. Però, d'uns anys cap aquí, el pas del temps (i, en molts casos, una gestió pèssima) ens ha enfrontat a una realitat que no volíem veure. A desgrat, i després de moltes trompades, hem acabat acceptant que el Barça ja no és aquell Barça. Ara ens queda per assumir la segona part de la frase, que encara és més dolorosa: Messi tampoc ja no és aquell Messi. Escriure-ho és una heretgia. Dir-ho, un tabú. Però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin...

Gestionar el final d'una història tan bonica –potser la més llarga i extraordinària que s'ha viscut mai en el món del futbol– és d'una extrema dificultat. Ho és per a tots el seguidors, entrenadors i directius que hem viscut de les alegries que ens has donat, però sobretot ho deu ser per a tu, aquest transitar entre el futbolista que ets i la llegenda que esdevindràs. Acostumats a celebrar despreocupadament els èxits, ara no sabem com gestionar la davallada... Quan tot això s'acabi, només quedaran els gols, els records i els rècords, i tot el que vam disfrutar en els millors anys de la nostra vida blaugrana... Això és el que necessitem. I saber que les coses s'acaben... ens queda l'últim ball. L'hem d'aprofitar.   

   Albert Om 18.7.2020 Carta a Leo Messi

Nota de l'amanuense: i avui també l'últim ball de la Berta, A.C.S.


diumenge, 6 de juny del 2021

pd 2188 La venjança és viure - i 2

 (arafa...)

...
Abans la gent hi tenia una relació de tu a tu, amb la mort, però en els últims dos segles la cosa ha canviat. “La mort s'ha tornat taciturna i imposa silenci -escriu Patrick Süskind-, i nosaltres li fem el favor de callar de molt bon grat, sí, la matem silenciant-la. I no perquè no en sapiguem res -que és el motiu més normal de no dir res, ja se sap-. Doncs no, simplement perquè sempre és tan negativa, una esgarriacries, una autèntica derrotista, i amb aquesta gent avui dia no hi volem tenir res més a veure”...
Hi ha un moment per esprémer la vida, i aquest moment és ara. Demà potser patirem un accident i entrarem en un coma cerebral irreversible i algú demanarà als qui ens estimen si ens havíem plantejat mai fer donació d'òrgans. Davant la mort dels altres, l'actitud més generosa que podem adoptar és intentar reparar els vius en cos i ànima... 
No és cert que no hi puguem fer res, ha quedat clar qui és l’enemic. I quina és la venjança.
  Eva Piquer 18.7.2020

dissabte, 5 de juny del 2021

pd 2187 La venjança és viure 1

 (arafa...)

“Mai s'ha de mentir. L'art té aquesta grandesa particular: no tolera la mentida. Es pot mentir en l’amor, en la política, en la medicina, es pot enganyar la gent i fins i tot es pot enganyar Déu, però en l'art no es pot mentir”. Anton Txékhov
... l’únic que podem fer és reparar els vius. La poeta Estel Solé rema en el mateix sentit en uns versos tristament oportuns: “No és cert que no hi puguem fer res. / Ha quedat clar qui és l’enemic: / anem contra la mort. / La venjança és viure”.

Juraria que la supervivència passa per fer l'amor contra la mort. L’amor no pot aturar la mort, però estimar és un verb que convé conjugar per continuar vivint fins a morir. Estimem mortals i ens sabem mortals, tot i que tendim a fer veure que oblidem aquesta condició nostra. I potser fem ben fet: el millor menyspreu és la ignorància. La mort és una esgarriacries i, doncs, la matem silenciant-la.      

Eva Piquer 18.7.2020


divendres, 4 de juny del 2021

pd 2186 El factor bon govern

 

(arafa...)

"Sería de desear que todos los soberanos y sus ministros fuesen a Holanda a tener su noviciado. Allí verían la dulzura de su gobierno empleado únicamente en la felicidad de los habitantes, en la observancia de sus leyes y costumbres, en el fomento de la virtud, de las manufacturas, del tráfico y del comercio" (Manuel Francisco de Lira, dècada de 1670)

... Fins al 1580 els Països Baixos formaven part de la corona espanyola exactament igual com ho feien Catalunya o Portugal. El 1581, però, i després d’un conflicte que havia durat una quinzena d’anys, la corona va signar una treva amb els revoltats, que esdevenien independents de facto amb el nom de Províncies Unides i en forma de república. La corona espanyola no va acceptar aquesta independència fins 80 anys més tard, quan va signar la Pau de Westfàlia. Per tant, no va ser fins al 1655 que la corona espanyola va començar a enviar un ambaixador a la Haia. El segon va ser Manuel Francisco de Lira, un home que coneixia bé els Països Baixos perquè, tot i que nascut a Madrid, s'havia criat a l'actual Bèlgica perquè tant el seu avi com el seu pare havien servit el rei en la guerra contra els revoltats... Lira parla del que fa el govern holandès, però en realitat el que està dient és el que no fa el govern espanyol: ocupar-se del benestar dels espanyols, defensar la seguretat jurídica i fomentar la producció... Dissortadament, els partits polítics i els periodistes s’esforcen incansablement per amagar aquesta dimensió i parlar únicament dels eixos esquerra-dreta o unionista-sobiranista. No vull dir que aquestes dues dimensions no tinguin la seva importància, però em sembla que en tenen menys que la de bon-mal govern... que l’independentisme es consolidi o es deixi de consolidar a Catalunya es deurà exclusivament a la qualitat de la gestió de la Generalitat en els últims anys...   
Miquel Puig 18.7.2020

dijous, 3 de juny del 2021

pd 2185 Juny 2

 (arafa...)

... I ara què? Només recordar? Ja és ben trist. Perquè la veritat és que res ja no és el que havia estat fa ben poc. Els que hem estat confinats a Barcelona encara no en podem sortir. No podem anar a veure si en algun poblet encara es fa el Corpus com abans. Espero que sí. Tot ha canviat massa de pressa. Ara tot és anar a la platja i fer gresca nocturna a les terrasses dels bars. Potser és millor viure confinats. De fet, encara que ens passin a la fase 2 o a la 3, continuarem confinats espiritualment per aquest estat d’excepció que ens vol tenir lligats per sempre més. Llibertat? Un somni. Independència? Un altre somni. La llibertat dels presos polítics? El retorn dels exiliats? Somnis. Més m'estimo somiar en aquells junys d'abans...
Narcís Comadira 6.6.2020

dimecres, 2 de juny del 2021

pd 2184 Juny 1

 (arafa...)

... El mes de juny és també per a mi un mes dels meus somnis...  Tot era més net i solitari que no pas ara. Prop dels camps a punt de sega florien xuclamel, pèsols d'olor, ginesta, i dins dels camps, entre els cereals madurs, els blauets i les gladioles. I en algun tou humit hi podies collir maduixetes de bosc. I hi havia silenci... La ginesta estava florida perquè una de les joies del mes de juny és la festa de Corpus. I la ginesta és la flor de Corpus. A la meva ciutat, Corpus era una festa molt especial. Es feien alfombres (ja ho sé, que hauria de dir catifes, però em sona malament; a més, què carai, nosaltres fèiem alfombres) de flors, i la processó era una mena de celebració litúrgica i teatral alhora, espectacular, amb l'olor de l'encens barrejat amb la de la ginesta, amb l'olor de la cera dels ciris (els grans portaven atxes)... Corpus era la gran festa del meu juny, del juny dels meus somnis. També hi havia les cireres. No puc pensar en el juny sense pensar en Montserrat Roig i en el seu temps de les cireres... També és el temps de les berenades sota els arbres i la meravella dels abricocs (ja ho sé, que hauria d’escriure albercocs, però per a mi sempre seran abricocs), sucosos i gustosos. I és el temps de les peres de Sant Joan, cruixents i dolces, que s'han de menjar de pressa perquè es fan lloques aviat...
      
Narcís Comadira 6.6.2020

dimarts, 1 de juny del 2021

pd 2183 Votar "no" a Felipe VI

(arafa...)

... Totes les enquestes coincideixen en assenyalar l'altíssim rebuig que desperta la monarquia a casa nostra; hi ha un republicanisme molt majoritari que aplega bàsicament independentistes i federals, cadascun amb una bandera diferent, però amb un adversari comú. I a més, a Catalunya el rebuig no es limita a la figura del rei emèrit, sinó que s'estén a l’actual monarca, pel seu lamentable paper de valedor de la repressió de l'1 d'Octubre. Molts independentistes poden afirmar, amb raó, que el problema entre Catalunya i Espanya no depèn de la forma d'estat. Però també és cert que la caiguda de la monarquia suposaria un afebliment objectiu del règim actual, en bona part heretat del franquisme; i que l'adveniment d'una república faria indispensable l’obertura d’un procés constituent, que no podria fonamentar-se en els consensos extingits de 1978 (quan l’independentisme era residual), sinó en una nova correlació de forces. ... Encara que la monarquia comença a ser qüestionada obertament per Podem i per les esquerres perifèriques, és molt difícil que l’establishment espanyol permeti un referèndum a Espanya; el més probable és que es formi un cordó sanitari entorn de la figura de Felip VI. Però a Catalunya, un referèndum sobre la monarquia tindria un suport incontestable...  suposaria donar un cop moral al cap simbòlic de l'estat repressor i potser contribuir a un canvi de cicle. No és la solució, però pot ser un victòria tàctica. D’aquestes també en necessitem.

Toni Soler 12.7.2020