E.E. 162 LES PANTALLES DIGITALS, EL "BULLING" I...

... hem creat un nou món que no és en una altra galàxia ni s'hi arriba traslladant-nos al futur. Es troba, exactament, rere la pantalla que tenim davant nostre o que sostenim entre les mans. S'ha escindit –o, més ben dit, s'ha doblat– l'espai-temps en què vivim... Els mòbils, els ordinadors i l’smart TV reestructuren la nostra identitat. Ens fan inevitablement diferents. Han fet que la nostra identitat –dels qui hem transitat amb els anys del món antic als dos mons– canviés. Però els adolescents ja no han conegut el món d'abans. El seu món pràcticament ja només és un –la pantalla ha esdevingut per a ells una separació gairebé imperceptible... El bullying d'abans i de després de les noves pantalles és molt diferent. Abans, el bullying hauria cessat a la porta del centre educatiu. Ara es produeix en els dos mons alhora. Cara a cara, però també online. La tortura continua després de les classes, a casa, al carrer, a mil quilòmetres de distància. Dia i nit, en un continuum endimoniat...

Marçal Sintes, 25.3.2023

E.E. 161 GRÀCIES, BEGOÑA 2

També ens ha recordat com menteixen els arronsats de torn... dient que “a Catalunya no hi ha un problema lingüístic”. El problema hi és, perquè a la minorització accelerada de la llengua pròpia del país s’hi ha d’afegir l’hostilitat d’una part molt gran de la societat espanyola, que no es conforma amb l'actual desequilibri lingüístic, fruit de la repressió endèmica, sinó que voldria que el català retrocedís fins a ser útil només per acompanyar el mal anomenat cagatió. Tot això a l'empara d'una Constitució i un edifici legislatiu que afavoreixen per defecte la llengua imposada per damunt de la llengua pròpia. 

La Begoña és una noia jove i té dret a cometre errors, per tant no es tracta d’acarnissar-s’hi. Però si la seva relliscada serveix per mobilitzar les consciències i fer que els catalanoparlants adoptin una posició de fermesa i dignitat en l'ús quotidià de la llengua, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, tots sabem distingir entre qui no parla català perquè encara no ha pogut aprendre’l i qui no el parla ni l’entén perquè no li dona la gana. Crec que va ser Modest Prats qui va dir que una persona que porta 10 anys a Catalunya i no coneix el català, o és un ruc o és un enemic. Vull creure que la Begoña no és una cosa ni l'altra: segurament és una de tantes espanyoles desinformades, una jove víctima del fervor patriòtic que ha empudegat l'ambient des dels dies de l' "a por ellos". 

La Begoña, ras i curt, ens marca el camí: hem d’abraçar el conflicte, en lloc de negar-lo.

Toni Soler, 5.3.2023

 

E.E. 160 GRÀCIES, BEGOÑA 1

Hauríem de fer-li un monument a la Begoña, la jove infermera gaditana que treballa a la Vall d'Hebron...  Que la noia se senti ofesa perquè la volen obligar a entendre els seus pacients no indica només un problema de tipus ideològic, sinó també un baix nivell de professionalitat. Que faci la queixa en públic revela també la impunitat que senten molts espanyols que venen a treballar aquí convençuts que és la població autòctona la que s'ha d'adaptar al seu monolingüisme, i no a l'inrevés, com mana el sentit comú. Segur que hi ha moltes persones nouvingudes que tenen una actitud ben diferent, i és just ressenyar-ho, però tots hem viscut casos de vexació lingüística (als hospitals, a les escoles, a les comissaries i en qualsevol establiment obert al públic), i per tant podem parlar d’un problema estructural. Com que a més el patrioterisme hispànic, que és transversal, ha sortit en defensa de la noia, convertint-la en víctima, podem establir que aquest incident no és només una anècdota, sinó l'expressió pràctica d'un conflicte. Per això li hauríem de fer un monument a la tal Begoña. Perquè ens ha recordat la situació de submissió lingüística en què vivim els catalanoparlants, no pas al Congrés o al Parlament Europeu, sinó a casa nostra, en el dia a dia...

Toni Soler, 5.3.2023

E.E. 159 Per què calia ara una nova història de l’islam?

... les religions, com tot, canvien. La gent a qui li agrada fer veure que la religió no ha canviat són fonamentalistes que pensen que poden agafar l’imaginari de la societat de Medina al segle VII, on va governar el profeta Mahoma, i que d'alguna manera hem de tornar a aquesta societat ideal aplicant la xaria a la vida quotidiana actual...

Al segle XX, fins als anys 70, la imatge que la gent tenia de l'islam, i de la religió en general, és que era una cosa antiga i que estava destinada a desaparèixer. Europa era cada cop més laica. I molts sociòlegs, historiadors i altres estudiosos van pensar que a mesura que el món es desenvolupava la religió perdria importància i desapareixeria. Òbviament, això no ha passat...  al contrari, hi ha hagut un retorn de la religió, però menys institucionalitzada. Les esglésies tradicionals catòliques i protestants han donat pas a moviments populars però evangèlics. A l’islam també veiem aquests nous moviments fonamentalistes emergents, i fins i tot nous moviments progressistes dins de l’islam. Tot el paisatge és molt canviant...

- des d'un punt de vista ateu, ¿religió i fanatisme no són sinònims? — No. Els ateus també poden ser fanàtics...

- ¿La famosa i polèmica teoria de la "gran substitució" està justificada o és només una esbojarrada idea racista? — És una idea absurda i racista que d’entrada implica que hi ha unitat entre els musulmans europeus.I com acabem de dir, no és així, i el seu interès i la pràctica de la religió són molt diversos...  sostinc que l'islam francès i europeu, com el cristianisme, és plural i fragmentat, amb creences, costums i pràctiques variades.

Entrevista a John Tolan, 26.2.2023

 

E.E. 158 "EL PERIODISME M'HA MALTRACTAT..."

La voracitat del periodisme

Precisament, el periodisme ha sigut un dels focus de revictimització més importants durant aquest any. "M'he sentit molt agredit. El periodisme m'ha maltractat, no voluntàriament, sinó per maldestre", sentencia. L’actualitat ho "tritura tot". Ho devora tot. Voracitat. Consum. Novetat.

Alejandro Palomas, 26.2.2023

 

E.E. 157 CARRIZOSA ENYORA L'INDEPENDENTISME

Carlos Carrizosa, líder de Ciutadans a Catalunya, està preocupat perquè la direcció estatal del partit està deixant l’antiindependentisme en un segon pla. I tants dies de glòria com els havia donat! Que bé que es vivia contra l'independentisme, oi?... Carrizosa té motius per estar preocupat perquè potser sap que el liberalisme polític a Espanya mai ha portat enlloc...  a la dreta estatal li ha passat amb el liberalisme el mateix que a l'esquerra amb el federalisme. Mera retòrica. En la pràctica, ben poca cosa...  A Espanya, la dreta no ha estat liberal. Ha tendit cap a un conservadorisme tradicionalista i nacionalista, patrioter i identitari, i al control dels aparells de l'Estat per la via del nepotisme silenciós... El PSOE sí que va moderar i fer més liberal l’esquerra en termes socials i econòmics, abandonant el marxisme, però no es va atrevir amb el taló d'Aquil·les de la diversitat nacional. Ni confederalisme ni federalisme, només el cafè per a tothom autonomista per rebaixar la diferència catalana i basca... Cs va créixer a Catalunya fent, primer, victimisme espanyolista amb la llengua com a principal camp de batalla i, després, antiindependentisme, cosa que li va permetre arribar a ser el partit més votat aquí i fer amb èxit el salt a Espanya, on va esdevenir la quarta formació al Congrés. El Procés li va donar ales... El Cs inicial es deia socialdemòcrata. Li va durar poc. La idea senzillament era treure vots a un PSC massa catalanista. El cas és que ara el Madrid polític veu l'independentisme estabornit i, de cara a l'electorat espanyol, ja no el considera un ogre prou temible... Això no vol dir que baixin la guàrdia post-Procés, en part perquè ja saben que els jutges ja els fan la feina bruta.

Però el que la classe política de Madrid no sap, i Carrizosa sí, és que el plet català encara donarà molta guerra i que l’independentisme tard o d’hora tornarà a agafar embranzida. També en això té raó.

Ignasi Aragay, 26.2.2023

 

E.E. 156 LA MISOGÍNIA SUBTIL DE BERTRAND RUSSELL

... l'any 2022,  va fer cent cinquanta del naixement del pensador anglès Bertrand Russell (1872-1970)... Va ser declaradament faldiller i, si ara visqués, hauria passat pels tribunals més d'una vegada: no violava ni assetjava les dones, pròpiament, però les desitjava amb una passió no inferior a la que sentia per la lògica matemàtica. Això sí: malgrat aquesta devoció, va practicar aquella misogínia subtil, carregada de wit, que encara practiquen les societats que no s'han vist envaïdes per cap tendència políticament correcta, una de les xacres més fabuloses del nostre temps. Li agradava parlar dels beneficis del tabac, dels inconvenients del deport per a la ment –en donen proves molts esportistes–, de la inutilitat de la farmacopea industrial, dels mals que provenen del menjar ecològic i de moltes altres coses.  Un dia, una dama amb aire de setciències li va demanar que expliqués la diferència entre el temps i l'eternitat. Russell se la va mirar uns segons i li va respondre: “Senyora, encara que esmercés tot el temps del món per explicar-l’hi, vostè necessitaria una eternitat per entendre-ho”. (Avui dius això en públic a una dona i et fiquen a la presó per no se sap exactament quina llei enemiga de l'enginy.)...

Jordi Llovet, 4.2.2023

E.E. 155 ABUSOS SEXUALS?

Les cinc activistes que van ser enganyades per un policia nacional infiltrat als seus moviments socials han interposat una querella contra ell, perquè va mantenir-hi “relacions sexo-afectives” per treure’ls informació... Tot em sembla correcte, en la querella, excepte els “abusos sexuals”. Per què abusos sexuals? Com que elles van estar d'acord en aquesta “relació sexo-afectiva”, entenc que l’acusen d’abusador sexual perquè va mentir. Però ¿mentir per endur-se'n algú al catre o a l’altar és abús sexual? Llavors val més plegar, perquè no hi ha prou presons. Em sembla repugnant que l'Estat es gasti diners en infiltrar un policia en moviments pacífics. Em sembla trist haver de mentir per tenir sexe. Però no podem dir que el que ha fet el poli (dolent, en aquest cas) és abús sexual... Entenc molt bé que les cinc dones enganyades ara se sentin del tot brutes i traïdes. Que es morin de ràbia pensant en aquelles cigarretes compartides al llit mentre ell potser deia, vehement, que “hem d'estar unidis i decididis”. Però l'abús sexual és un fet concret, gravíssim, que no es pot banalitzar.

Empar Moliner, 4.2.2023

 

E.E. 154 "ELS BANCS NO DONEN RES"

Aquesta setmana hem sabut que el Sabadell ha guanyat 859 milions (segon millor resultat històric); CaixaBank, 3.145 milions (una xifra que no havia assolit mai en termes reals); el Santander, 9.605 milions (el benefici més gran de la seva història), i el BBVA, 6.420 milions (més que mai, un 38% d'increment).​.. l'estalviador o l'hipotecat voldria notar alguna relació directa més gran entre els beneficis del banc i els seus propis beneficis.​ ​"​... els bancs no donen res". 

Si a això hi afegim el tancament d'oficines bancàries, que operacions senzilles com anar-hi a buscar canvi o ingressar efectiu només es poden fer segons quins dies i segons quines hores, que sense cita prèvia hi ha males cares, que ser client de tota la vida no té gaire valor i que, en general, la relació del client corrent amb el seu banc és cada vegada més digital i menys personalitzada, també s'ha de comprendre que la notícia dels beneficis anuals sigui acollida amb contrarietat, sobretot ara que els bancs continuen xiulant i fent-se els distrets per no haver de retribuir l’estalvi d’acord amb la pujada dels tipus d'interès.

Antoni Bassas​, 4.2.2023​

E.E. 153 PLINTON: NI EDUCACIÓ, NI FÍSICA

... la simple imatge del plínton fa que tota la meva atenció quedi focalitzada en aquesta andròmina vintage de gimnàs d'escola. El terror que em provoca aquesta pila de calaixos de fusta amb la part superior encoixinada amb cuir fa que el meu cervell no pugui veure res més... A unes quantes generacions, el plínton ens connecta amb la sensació de pànic que vam patir durant l'adolescència. Era un instrument de tortura a les escoles juntament amb el poltre, aquell bloc de cuir alçat sobre quatre potes. Aquests dos aparells de gimnàs simbolitzen una de les aberracions educatives de la Transició. No servia per a res. Ja podien passar cursos i contractar professors nous, que la sessió de trauma i tortura sempre arribava. En unes classes d'educació física sense cap mena de valor pedagògic, hi havia unes setmanes l'any que posaven aquella pila de calaixos al mig del gimnàs o de la pista bàsquet. Notaves la suor freda al clatell i la debilitat als genolls només de sentir el soroll de la fusta quan els calaixos encaixaven l’un amb l'altre. La professora –o professor, cadascú recorda els seus– agafava una cadira, la col·locava a deu metres de l’andròmina, s’hi asseia creuant les cames, amb aquell xandall... Amb la llista de classe en una mà i el llapis a l'altra, ens demanava que féssim una fila per ordre alfabètic de cognom i anéssim passant per damunt d'aquell artefacte de fusta llardós...

Te’l posaven horitzontal, havies de saltar amb força, clavar els braços al centre de la superfície i, obrint les cames, una cap a cada costat, caure a l'altra banda amb els braços estirats amunt. L’exercici tenia altres modalitats: ajuntant els genolls contra el pit o, amb el plínton vertical, fer-hi la tombarella a sobre. Hi havia tres tipus d’estudiants. Els que saltaven com gaseles sense cap tipus d’esforç. No els hi havia ensenyat ningú, senzillament havien estat ungits amb un poder diví. Ni tan sols la professora de gimnàstica es podia penjar la medalla d’haver traspassat aquells coneixements. Després hi havia els kamikazes. Aquells que no estaven dotats de l'agilitat dels primers però tenien una valentia arrasadora. Agafaven velocitat i es llençaven contra la pila de caixons, obcecats a arribar a l'altra banda encara que fos a costa de la seva integritat física. Més d'una vegada havien quedat estesos amb el plínton desmuntat perquè l’ímpetu i l'energia superaven la tècnica. I finalment hi havia el sector dels inútils que, atemorits i amb l'autoestima per terra, havíem de fer el ridícul davant la resta de la classe. I, per si no n'hi hagués prou, tornar-nos a posar a la cua i repetir desenes de vegades aquell exercici inútil sabent que, encara que saltéssim mil vegades, mai no creuaríem aquell mur de fusta. La professora de gimnàstica et mirava amb cara de fàstic i, aixecant les celles, tornava a posar una fletxeta cap avall al costat del teu nom. Cap professora va demostrar la seva destresa saltant l’andròmina ni mai va aconseguir que cap estudiant del sector inútil pugés de categoria. Era una assignatura que avaluava un do natural sense cap aportació de l’escola més enllà d’apilar els calaixos.

La desaparició del plínton confirma la inutilitat de l’exercici d’una assignatura en què ni aprenies res ni exercitaves el cos més enllà de fer-te uns quants blaus als genolls. Ni era educació, ni era física.

Mònica Planas Callol, 29.1.2023

Nota de l'amanuense​: dedicat a l'amic J.A.B.

 

E.E. 152 QUI ESTIGUI NET DE CULPA

Feijóo va dir que "fa molts segles que no es veu un cristià matant en nom de la seva religió"...

Algú que aspira a governar Espanya no pot mostrar una ignorància tan gran de la nostra història tan recent i, en tot cas, la resposta dóna moltes (i preocupants) pistes de la realitat cultural paral·lela a la veritat històrica en què viu instal·lada la dreta espanyola. Feijóo es desinfla cada cop que obre la boca...

Això no vol dir que, en efecte, el terrorisme de signe islamista no amenaci la nostra llibertat, i que la societat europea no hagi de vigilar que els fanatismes religiosos no acabin desembocant en atemptats terroristes. Però en matèria de matar en nom de Déu, qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.

Antoni Bassas, 28.1.2023

 

E.E. 151 LA PARAULA QUE ENS MATARÀ

 ... si parlem d'art contemporani (ja sigui novel·la, música, teatre, cine, humor...) hem de dir que hi ha una paraula que ens ha fet molt de mal, perquè és una paraula falsa, carregada de bones intencions, de reparació, de lluita, però també de verí, de condescendència, de maternalisme, de complaença. La paraula fatídica, la que matarà tota expressió artística, si no és que ja l’ha matat, és empoderament.

Empar Moliner, 28.1.2023

E.E. 150 PARAULES COM MANYAGUES

Com diu l'autor de l’excel·lent novel·la Libro de familia, el basc Galder Reguera, la nostàlgia és una estranya barreja de goig i de dolor.

A través del centenar de paraules que l’Helena Borrell, 100 paraules de l'Empordà i part de l'estranger, rescabala d'un possible oblit, m'he retrobat amb els meus pares i amb els meus avis i, per tant, amb la meva infància.

Més enllà dels tradicionals i coneguts fressa i tenca la porta, que t’assenyalen com a empordanès allà on vagis, he ensopegat –i gloriosa ensopegada!– amb paraules que sentia dir a casa amb tota normalitat però que s’havien perdut amb el pas dels anys i amb la desaparició dels meus pares i avis.

Tot i la nostàlgia, no em vull posar dramàtica. Sé que les llengües, com tots els éssers vius, canvien i evolucionen. És inevitable que es perdin algunes paraules, sobretot si van lligades a l’estil de vida, que, lògicament, va canviant amb el temps. Però mirar de protegir el lèxic és una missió tan valuosa com la lluita per salvar algunes espècies animals.

I, sobretot, no deixar-nos arrossegar per la globalització que tendeix a uniformitzar-ho tot.

Sílvia Soler, 28.1.2023

 

E.E. 149 COM UNA DOLÇA DECADÈNCIA

A aquest present de guerra, de postpandèmia i de post-Procés li escau un nom: supervivència. Anar tirant. El bucle. La vida segueix. ... Tot embolicat, sense sortides clares. Qui més qui menys, cadascú es refugia en la seva vida insignificant, en un silenciós retorn a la tribu, a la individualitat, a les coses petites i segures. Cuidar-se, concentrar-se en els detalls tangibles. Pensar en gran? Són temps de replegament, de tornar a començar. Fer marxa enrere no és una opció i alhora, al davant, l'horitzó està emboirat. Només ens queda el dia a dia, el pas a pas. Presentisme. Resiliència. ¿Algú pensa seriosament en el futur, en el mitjà o llarg termini? Aquesta palpable absència de projecte és el més preocupant. Es respira en l'ambient irrespirable. No només és un problema del desprestigi de la política, però en la política, tan exposada, es nota més. Mana el tacticisme populista, l’addicció a la demoscòpia. La mala política... Molts pensen: com que no ens en sortirem, jo faig la meva, m'aïllo d'un món embogit i d'un país ferit. No vull que em xuclin totes les energies. No hi ha veus d'autoritat que marquin el camí. Hi ha molt soroll, molta exhibició narcisista i banal que fa més gran la desorientació general... Les úniques accions col·lectives ho són a la defensiva: salvar el planeta, salvar la llengua, salvar la feina... No hi ha manera que ens mobilitzem per una nova il·lusió. Només ens posem d'acord en la desil·lusió, en la constatació que no anem bé. Quant de temps haurà de passar perquè entrem en una onada positiva de canvi? Si convertim aquest estat de coses en la normalitat, si ens instal·lem en la grisor permanent, caurem en un pou sense fons. Ens anirem empetitint. La mediocritat és encomanadissa i còmoda...

Ignasi Aragay, 22.1.2023

E.E. 148 El menyspreu catòlic de la intel·ligència

...  el cristianisme –en especial, el catolicisme– no és una religió de cap Llibre: és una religió de l’amor, cosa veritablement lloable. La “culpa” del rebuig de l’intel·lecte dels catòlics s’ha d’atribuir a Pau de Tars, que, tant a la primera com a la segona Carta als Corintis, va exhibir un menyspreu de la intel·ligència massa indissimulat: “Fem presoneres les intel·ligències per portar-les a obeir el Crist.”

Els jesuïtes, tan importants a la història de l'educació al món sencer, van encunyar el terme de sacrificium intellectus per designar, en part, el mateix que proposava Pau, però encara més per definir allò que en diem “obediència cega” a un superior i a l'ordre. Després d’Ignasi de Loyola, Pascal –que, com a jansenista, detestava els jesuïtes– va acceptar la premissa de l’antiintel·lectualisme testamentari bo i lloant la renúncia a les complicacions de la raó en favor d’una fe viscuda existencialment: com Kierkegaard, que també creia, en matèria de fe, que el que cal fer és llançar-se al buit...

No hi ha dubte que hi ha hagut cristians que han ponderat l'ús de la ment, fins i tot per convertir-se en éssers més apropats a Déu; però el credo quia absurdum de sant Agustí —“crec perquè és absurd”—, ha tingut molt de pes en aquesta religió. Sembla més admirable l’amor Dei intellectualis del jueu Spinoza: l’amor intel·lectual de Déu.

Afegim-hi una reflexió: aviat no voldrà dir res ser catòlic o protestant quant a aquesta qüestió perquè, per raons que el lector coneix molt bé, la intel·ligència, el saber o l'estudi estaran cada cop més desprestigiats al nostre món.

Jordi Llovet, 21.1.2023

E.E. 147 ¿DIES DE MANTETA I PLANTOFES?

Va, que aixequi la mà qui aquestes festes no ha estrenat plantofes noves. O potser pantofles? O pantufles? O fins i tot plantofles? No dubtem ni un segon a l'hora d'engegar una bona plantofada (no diríem mai una pantoflada o cap altra variant) i, en canvi, no tenim clara la mare dels ous. Perquè sí, amics, una plantofada és originàriament un cop de plantofa, un mot que fem anar com a mínim des del segle XV, malgrat que encara ens faci ballar el cap. Sembla que ve del francès pantoufle o de l’italià pantofola. Sigui com vulgui, en el pas al català es va canviar de lloc la l sembla que per influència de planta (del peu). És el que tècnicament es coneix com a metàtesi, un fenomen prou freqüent que fa moure de lloc els sons dins les paraules per diverses causes, com l’influx d’una altra paraula de significat semblant o emparentat (com és aquest cas) o senzillament per fer la paraula més fàcil de pronunciar. De vegades totes les variants s’accepten, com passa amb àguila i àliga o amb vidu i viudo. Potser us sona molt més català vidu, però tan sols és un miratge. Ens agrada perquè és diferent del castellà, però en els derivats no hi ha color: a l’hora d’enviudar o d’enviduar tenim claríssima la tria. De fet, sembla que com que el femení vídua costava més de pronunciar que vidu, es va passar a viuda i després es va reformar el masculí: viudo. Ara bé, de vegades aquests reajustaments no triomfen o no s'expandeixen: per exemple, al diccionari normatiu només hi trobem ganivet, malgrat la popularitat de gavinet (i que en alguns llocs també es digui guinavet i guivanet). Tornant a les plantofes, no podem perdre de vista que en castellà en diuen pantuflas, i això ens deu estar ajudant a desfer la metàtesi i tornar als orígens. Ja sé que potser penseu que res de pantofles ni de plantofes, que sabatilles i avall. Així doncs, tot i tenir un sentit més específic (només són plantofes algunes sabatilles), no han triomfat gaire. Fins i tot a l'hora de donar plantofades els han passat la mà per la cara! 

Maria Rodríguez Mariné, 21.1.2023