diumenge, 31 d’octubre del 2021

pd 2289 Elionor d'Aquitània

 (arafa<d'1any)

Neta de Guilhem de Peitieu, el primer trobador occità i un dels personatges clau de la novel·la, i àvia de la primera esposa de Jaume I el Conqueridor, Elionor havia heretat el poderós ducat d'Aquitània el 1137, després de la misteriosa mort del seu pare durant una peregrinació a Santiago de Compostel·la... Educada a la refinada cort de Poitiers i Bordeus rodejada de llibres, artistes i trobadors, tenia poc més de 13 anys quan es va casar amb Lluís VII dies abans que fossin coronats reis de França...la diferència entre la jove sofisticada i rica Elionor, prototip de la dama lloada en l'amor cortès que revolucionarà, i escandalitzarà, la cultura europea del moment, i l’auster Lluís, sempre enyorat de l’ambient monacal en el qual va ser criat per l'abat Suger, impulsor del llavors incipient art gòtic...Elionor va morir amb 82 anys, i durant aquest temps va tenir temps d'anar a les croades amb Lluís –el seu avi havia anat a la primera i el seu fill, el famós Ricard Cor de Lleó, aniria a la també desastrosa tercera–, tenir dues filles –cap hereu–, separar-se i tornar-se a casar. Aquest cop amb Enric Plantagenet, futur rei d'Anglaterra amb qui viurà anys gloriosos però que, després de donar-li vuit fills, la tancarà quinze anys en un castell mentre ell, bastant més jove, manté altres amants, entre les quals la promesa del seu fill. Finalment, ja de gran, farà de reina mare i consellera dels seus fills mantenint el control dels territoris heretats del pare fins al final. A la seva tomba a l’abadia de Fontevraud està representada amb un llibre a la mà. Tota una declaració d'intencions.

 Catalina Serra 12.12.2020

dissabte, 30 d’octubre del 2021

pd 2288 Contra la puresa solidària

 (arafa<d'1any)

Respecte a la immigració, no puc evitar pensar que hi ha una distància excessiva, insalvable, entre els lemes i els ideals d'una progressia que es diu molt disposada a acollir qui sigui, i el dia a dia real d'una societat poc disposada a fer res per impedir que a frec del seu -sòlid o precari- benestar milers de persones naufraguin en un infern on se’ls vulneren els drets més bàsics. Caldria ser molt més realistes sobre el que de debò estem disposats a fer més enllà de la retòrica... Part d'aquesta distància la crea el silenci sobre qüestions que, tot i ser crucials en la manera com es percep la immigració, gairebé ningú aborda, perquè abordar-les ja sembla que legitima la insolidaritat... el monstre burocràtic l’aixequem entre tots amb una suma d’indiferències, pors i prejudicis. El tracte inhumà el nodrim amb milions de petites inhumanitats. Sí, gairebé tots ens commovem en un moment concret davant un fet o una imatge colpidora. No, gairebé ningú fa res dedicant-hi una part substancial del que és i té...
Tancar fronteres té conseqüències, i són terribles. Obrir-les també en té, i ningú que sigui responsable les hauria d’ignorar... Si acollir indiscriminadament és una política factible i assumible, ho hem de fer entendre a la societat amb arguments sòlids i no amb imatges impactants. Si no ho és, ens hauríem d’enfangar en tot el que suposa posar límits a la immigració en lloc de limitar-nos a criticar i insultar els polítics que els posen...   
Albert Pla Nualart 13.12.2020

divendres, 29 d’octubre del 2021

pd 2287 Ja no sabeu de qui refiar-vos?

(arafa<d'1any)
Res no dura. Vivim en el regne de l’efímer. fruit del vertigen comunicacional, i també de la crisi general d’autoritat...

De la societat de l'espectacle (tot és un divertiment) hem passat a la societat de la conspiranoia (tot és mentida). Ningú es refia de ningú. S’ha enfonsat la credibilitat de la política, però també la periodística, la científica, la de la cultura, la de l'educació, la de la medicina...Enmig de la riuada d’aquest descrèdit general de l'esfera pública van apareixent líders amb tics populistes i messiànics que no són res més que els aprofitats de torn que prometen solucions màgiques a problemes complexos... Són mestres de l’exageració, la confrontació i la confusió. Així doncs, un consell: si algú us promet solucions fàcils, poseu-lo en quarantena. Si us regala les orelles amb finals feliços indolors, malfieu-vos-en...

No pretenc que aquest sigui un article fatalista, en el sentit que fem el que fem no ens en sortirem perquè portem escrit al front la derrota i el declivi. Més aviat al contrari. En la nostra societat hi ha molt talent latent, molt sentit comú, molta honradesa, molta energia. Però no sempre brillen ni enlluernen com un crit heroic, ni d’entrada ens fan somriure o ens emocionen. Més aviat al contrari. A vegades el camí més tranquil és el més bell. I la millor paraula, la més sòbria i reflexiva.

Ignasi Aragay 13.12.2020

dijous, 28 d’octubre del 2021

pd 2286 La civilització i els iogurts ensucrats

 (arafa<d'1any)

El sentit comú ens diu -o ens deia- que no tot el que agrada convé. ...

Fer de mestre, fer de pare, fer de polític no hauria de ser mai fer, o deixar fer, el que “agrada o entreté” o “el que dóna vots”. Hauria de ser fer el que es cregui que és millor, tant si agrada com si no. ¿I qui és el mestre, el pare o el polític per decidir-ho? Doncs és, o hauria de ser, un professional amb vocació: algú que vol tenir fills, alumnes o electors per intentar, amb tot el seu saber i el seu esforç, fer-ne persones de profit.

I ho dic en termes antiquats perquè és carregant-se “coses del passat” que un bàrbar concepte de llibertat soscava la civilització. La civilització consisteix en assimilar el saber que ens precedeix i passar-lo als que venen, si pot ser incrementant-lo. I aquest procés no es pot regir per l’oferta i la demanda, pel que agrada o no. Els pocs que en saben molt de cada cosa, els experts, ensenyen als molts que en saben poc. I el gran repte és aconseguir-ho sense que sigui despòtic ni posi en perill la democràcia. Quan un mal entès concepte de lliure mercat ho envaeix tot, torna la barbàrie.

Albert Pla Nualart 6.12.2020

dimecres, 27 d’octubre del 2021

pd 2285 Que es podreixin a la presó

(arafa<d'1any)
La Constitució espanyola sosté que les penes privatives de llibertat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social...

En l'ideal democràtic radical la presó és un mal menor. La seva funció essencial no és ni el càstig ni la venjança social, sinó retirar de la societat persones perilloses per a la col·lectivitat mentre s'aconsegueix la seva recuperació.

En els temps que vivim aquest plantejament s'ha tornat una il·lusió inabastable. El populisme punitiu estès per tota la societat porta uns i altres a reclamar constantment penes més dures contra tots els delictes imaginables... Enmig d'aquest afany de venjança la llei resisteix com a última garantia de la presó constitucional...

Per al Suprem, en contra del que diuen la Constitució i les lleis, l'important és que aquests presos (independentistes)  passin prou temps a la presó. Els va enviar a la presó per castigar-los i no permetrà que una concepció democràtica o constitucional de la presó frustri el seu acte de venjança. Aquest afany per castigar els independentistes catalans de totes totes comença a tenir un cost inassumible per a la democràcia espanyola. El Tribunal Suprem, polititzat i obnubilat pel seu afany justicier, continua forçant les costures del sistema democràtic.

En algun moment de la seva deriva, el màxim òrgan judicial espanyol ha oblidat que és més important viure en una democràcia constitucional que mantenir la integritat territorial de l'Estat.

Vivim hores tristes en què la principal amenaça a l'estat de dret són, precisament, alguns jutges.

    
Joaquín Urias 5.12.2020

dimarts, 26 d’octubre del 2021

pd 2284 Vocació

 (arafa<d'1any)

... hi ha un professor de l'àmbit de les lletres, molt estimat pels alumnes, que volia explicar als nois i noies de quart d’ESO què era això del Renaixement i l'Humanisme. Ja se sap que els joves d’ara, quasi de manera universal, només s'interessen pels esdeveniments que han tingut lloc durant la seva vida ... Això, a més de sonar-los, són coses que poden entendre. En canvi, voler explicar què va significar aquesta gran florida de les arts i de les lletres durant els segles XV i XVI ja és un propòsit més arriscat i difícil. Les cares d’enuig poden proliferar, les mirades furtives a determinades pàgines de Google no seran estranyes i l’avorriment pot esclatar d'aquesta manera decandida i mòrbida que escau al tedi en una aula escolar. Però aquest professor, per engrescar els estudiants a estudiar i comprendre com va ser de gloriós el Renaixement europeu, va tenir la pensada de convidar els alumnes a preparar reproduccions dels frescos de Miquel Àngel de la Capella Sixtina, un munt de còpies impreses i plastificades, per empaperar literalment l'aula amb l'obra extraordinària d’aquest pintor que va treballar a Roma seguint un encàrrec que li va fer Juli II.

Ara, quan aquests alumnes entren a l'aula, es troben voltats de les molt fantasioses escenes bíbliques pintades per Miquel Àngel, i tenen la impressió que aquelles històries tan remotes les han ordit ells, no els remots redactors de l’Escriptura, ni l'artista que les va pintar al fresc al Vaticà.

Vet aquí una lliçó de didàctica i de pedagogia. Quan un professor desitja intensament que els alumnes aprenguin coses difícils, troba encara la manera d'aconseguir-ho. Tot depèn d’una virtut que no és rara entre els soferts professors de secundària: la vocació.

Jordi Llovet 5.12.2020

diumenge, 24 d’octubre del 2021

pd 2283 Guspires i cendres

 (arafa<d'1any)

... La Novena anava sonant. Beethoven donava cos a tots els meus pensaments tristos. Els pares de la nostra Europa van triar el final de la Novena simfonia com a himne... L’Europa que estaven fent mai no seria com aquell himne, com aquella música tota foc...“Joia que ets dels déus guspira / generada dalt del cel…” És un desig que m’inflama, és un foc a dins de tot de l'ànima. Però l’alegria, la joia, em queda de seguida velada per una infinita nostàlgia. D’allò que hauria pogut ser, d’allò que no ha sigut...
I, també de cop, el pensament se me'n va cap això que en diuen “el Procés”. Cap allò que hauria pogut ser, cap allò que no ha sigut... Amb una Europa realment hereva d’allò que canta en el seu himne, que diferent li hauria anat a Catalunya! Ara el cor canta la lletra sencera –recordo com la cantàvem als focs de camp de la meva adolescència–: “Abraceu-vos, homes, ara! / un gran bes inflama els cels: / germans, sobre els bells estels / hi ha l'Amor immens d’un Pare…” El foc crepitava. Les guspires s'alçaven. I a dalt, les estrelles i l’Amor d’un Pare. Quin magnífic programa per a nosaltres, per a Catalunya i per a Europa...   
Narcís Comadira 5.12.2020

dissabte, 23 d’octubre del 2021

pd 2282 Fugint del Barça de Maradona

 (arafa<d'1any)

... L’arribada de Cruyff ho va canviar tot, els joves van tenir el seu espai i el club va deixar d’aixecar Recopes per convertir-se en un dels grans d'Europa, però val la pena constatar que, en els darrers anys, no hem estat tan lluny de tornar als 80.... el club s'ha equivocat greument desconfiant per sistema del que tenia a casa...
I aquest és precisament el problema: el seu cas no hauria de ser un gir del destí sinó una aposta troncal. En els últims anys, i com si fos un nou ric, el Barça ha anat a buscar a fora un lateral.... un central... un... i s'ha demostrat que no tenien prou nivell ni tan sols per generar competència a la plantilla. La qüestió és que el futur president no tindrà ni l’opció de mirar a fora. Es veurà obligat per l'economia a abastir la plantilla de gent de casa, com hauria d’haver estat sempre, i amb sort portar algú que marqui diferències. Però em resulta grotesc sentir precandidats parlant de Neymar o Haaland com si ens ho poguéssim permetre, o com si fitxar el crac de moda -Krankl, Simonsen, Schuster, Maradona- a cop de talonari fos l'única estratègia del club. Posem-hi realisme i siguem pràctics, i aprenem la lliçó de quan érem perdedors.
Jordi Costa 28.11.2020

divendres, 22 d’octubre del 2021

pd 2281 L'heroi barroc

 (arafa<d'1any)

En el futbol i en la biografia, Maradona és el prototipus de l'heroi barroc. Des del punt de vista estètic, tot en ell remet al cànon del Barroc: tot és desmesurat, excessiu, tràgic, extrem, amb un punt de teatralitat. Però també pel que fa al concepte: el Barroc, l’expressió artística de la Contrareforma, és la reacció contra els valors i l'estètica de la modernitat occidental, que tendeix a l'austeritat, al classicisme, a la mesura i a l’ordre. La corba contra la recta. L’ornament contra la simplicitat. La tragèdia contra la ironia. ... Potser perquè és la culminació de l’heroi barroc, allà on va triomfar d'una manera més plena va ser a Nàpols, la gran ciutat barroca, on les seves imatges són als aparadors de les botigues de sants. I no va acabar de triomfar mai del tot en aquesta Barcelona del nord enllà, que vol ser noucentista i minimalista, i que ha triat els seus herois futbolístics més cap al nord que cap al sud, més moderns que barrocs, més endreçats que tràgics. Més Cruyff que Maradona. Messi? És una altra cosa.
Vicenç Villatoro 28.11.2020

dijous, 21 d’octubre del 2021

pd 2280 Ideòlegs disfressats de "professors"

 (arafa...)

...Dirimir la frontera entre ciència, ideologia i altres interessos no resulta fàcil...
L’expert és algú que sap coses i ens les ensenya; que no opina sinó que informa i divulga. L’anomenem “professor” i l’escoltem com a alumnes. Per tant, abaixem la guàrdia del sentit crític perquè donem per fet que el que diu té un aval científic -és, en el fons, també discutible, però molt menys que una simple opinió-. I aquesta tribuna -aquest gènere informatiu- dona més pes i influència a tot el que afirmi. Si fa de tertulià, topa amb altres tertulians, s’excita, es contradiu. En canvi, si té una secció d’expert per a ell tot sol, té temps, tranquil·litat i crèdit per ser molt més eficaç a l'hora de conformar l'opinió pública...
Per tot això els mitjans -i encara més els públics- han de ser molt rigorosos quan donen aquestes tribunes. Han d’assegurar-se que l’expert la farà servir per informar i divulgar i no pas per opinar i adoctrinar: per exercir d’ideòleg. I no estic dient que els mitjans no deixin parlar els ideòlegs -són fonamentals per al debat públic- sinó que no els disfressin d’experts científics que es limiten a informar i divulgar...
Albert Pla Nualart 29.11.2020

dimecres, 20 d’octubre del 2021

pd 2279 Que no ens desnonin l'esperança 2

 (arafa...)

... Ens hem quedat sense oportunitats, sense promeses, sense projectes, sense poesia, sense el fregament de la vida. És com si no haguéssim après res de res. Vivim instal·lats en un no-lloc, un no-temps, un no-res. Flotem sense rumb, desorientats en una quotidianitat somorta. Esperem temps millors. Esperem un messies salvador, un polític no polític, un sant laic, una líder amb autoritat no autoritària, un científic humanista i assenyat, un pragmàtic apassionat, una dona nova i valenta, un savi home vell, una tecnologia providencial, un milionari penedit, un esportista intel·lectual, un pobre ric d'esperit... Esperem i desesperem. On són les dones i els homes del futur? En algun lloc, en algun racó, deu haver-hi el germen de la represa, en algun pati d'escola, en alguna associació sense recursos, en alguna empresa amb ànim de lucre social, potser en una vella ideologia repensada -llibertat, igualtat, fraternitat-, en un teatre abandonat, en les ruïnes de la cultura, en un hospital estressat i digne, en una artesana botiga de barri, en un silenciós hotel tancat, en un poble perdut i solitari, en un barri oblidat... On és la sortida?

Els actius que s’activin, els reflexius que reflexionin, els creatius que creïn, els nens que juguin, els joves que no renunciïn a fer seu el món, els vells oracles que parlin. La sortida no és enlloc, l’hem de crear, individualment i col·lectiva. Mans a la feina. Mans a les mans, tots plegats. No hi ha temps per a la passivitat ni per a l'odi. El món no s'acaba, recomença cada dia, una i mil vegades. Sobreposem-nos. Despertem-nos. Alcem-nos. Que no ens desnonin l’esperança. Només vindran temps millors si fem que vinguin.

Ignasi Aragay 29.11.2020

dimarts, 19 d’octubre del 2021

pd 2278 Que no ens desnonin l'esperança 1

 (arafa...)

... El món s'ha tornat inhòspit. Per a molts ja ho era. Ara ho és per a tots.

Ens ha caigut al damunt la plaga d'una pandèmia mil·lenarista, medieval. El canvi climàtic assetja la humanitat impotent de la qual formem part. Som testimonis muts del populisme ultra que campa insidiós, letal... Els joves no tenen futur ni es revolten: els hem engabiat l’energia. Cada dia fem veure que no veiem més vides precàries dormint pels carrers, més vergonyoses cues pel menjar. La solidaritat s’ofega als nostres mars antics, a les nostres costes mítiques, davant dels nostres ulls cecs. No volem veure-hi. Aixequem murs, esfondrem il·lusions...

Viure junts mai s’havia fet tan estrany, viure sols ens empetiteix, cada cop més encapsulats. Hem emmascarat la societat, la comunitat... Por disfressada de prudència. Cadascú al seu clos, a la seva cova... Vivim el món sense tocar-lo, sense assaborir-lo... És vida, això?...

(continuarà...)

Ignasi Aragay 29.11.2020

diumenge, 17 d’octubre del 2021

pd 2277 La felicitat col·lectiva no existeix

 (arafa...)

... Hem posat fi a quatre dècades d'optimisme. Als anys 70 s’albirava la fi de la dictadura...Eren temps d'alegria al carrer, de prosperitat, de comunió i progrés. L’empenta econòmica, cultural i cívica va marcar aquells anys convulsos però apassionants... Després van venir els 80, amb la consolidació de l’autogovern, TV3, els Mossos, les carreteres, el Mundial de futbol, l’entrada a la Comunitat Europea, la Barcelona del disseny... Miràvem al món amb ganes de menjar-nos-el...Volíem ser feliços... I vam arribar als 90... Allò va ser una borratxera d’eufòria ciutadana, econòmica i esportiva... Encara no ho sabíem, però començàvem a morir d'èxit, de gentrificació, d’especulació i desigualtats... El canvi de mil·lenni va inaugurar el pas de l’esgrogueïda pesseta a l'euro. La globalització, per a bé i per a mal, ja era un fet... I de cop va arribar el daltabaix... A Catalunya vam emmascarar el mal moment internacional regalant-nos la il·lusió històrica de la independència, una aposta democràtica, pacífica i inclusiva que, malgrat despertar certa admiració al món, va acabar topant de nassos amb la brutal repressió de l’Estat i va suposar la fi del consens social català. Aquell final abrupte va coincidir amb la crisi mundial -sanitària i econòmica- del coronavirus. Una doble estocada que ens ha deixat estabornits i que ha segellat el canvi d'època, la fi de quatre dècades de mirar al futur amb esperança. Ningú no sap com en sortirem, d’aquesta... La felicitat col·lectiva potser no existeix, (com deia Josep Pla) però tampoc hauria d’existir el pessimisme col·lectiu. 
Ignasi Aragay 22.11.2020

pd 2276 El blindatge de la immersió

 (arafa...)

Com a lingüista que soc he denunciat sovint en aquesta columna com la ideologia que contenen les paraules és la més invisible i insidiosa i, per tant, la més poderosa a l'hora de conformar la nostra manera de veure el món. ERC ara ens ven que ha aconseguit “blindar la immersió a les escoles”... Si els mitjans sobiranistes ho diuen, i ERC en fa bandera, com els convencerem (als espanyolistes) després que el català està en perill?... Quan parlem de l'ús del català, el que troben bona part de les nostres escoles és una residual complicitat, una àmplia indiferència i una creixent hostilitat. I en aquest context els docents -amb bon criteri- prioritzen la bona relació amb alumnes i famílies a l’apostolat de la llengua...
La immersió, en moltes escoles, és només una realitat de cartró pedra... Cap política lingüística se'n surt -ni la d’una dictadura- quan les famílies hi conspiren en contra. ¿Té sentit blindar una realitat de cartó pedra?...
dir-ne “blindatge de la immersió” d’una escaramussa victoriosa en una batalla que es va perdent forma part d'una propaganda electoral ... Comencem dient immersió al que sovint ja no en té res, i després anunciem que la blindem quan l'únic que fem és posar un petit entrebanc a la constant i progressiva castellanització dels centres docents. Proclamant que blindem la immersió no només ens enganyem sinó que regalem munició als que sempre han volgut acabar amb la nostra llengua.
Albert Pla Nualart 8.11.2020

divendres, 15 d’octubre del 2021

pd 2275 Tots els afers tèrbols del rei emèrit (per ara)

 (arafa...)

Fa 104 dies que Joan Carles va fugir d’Espanya assetjat per la corrupció. En aquest temps, lluny de calmar-se la seva situació, s'han multiplicat els afers tèrbols que l’impliquen. Ja té tres investigacions obertes a Espanya, però no és clar que cap d'elles arribi a judici.

La primera alerta seriosa arriba de Suïssa... Un fiscal suís, Yves Bertossa, posa en el punt de mira dues fundacions: Lucum, amb seu a Panamà, i Zagatka, a Liechtenstein...

La Fiscalia del Suprem i les comissions de l’AVE...

Segona investigació: les targetes opaques ...la Fiscalia té una segona investigació en marxa. Aquesta vegada, sobre les despeses que hauria fet Joan Carles amb targetes de crèdit opaques el 2016, 2017 i 2018. Els volums podrien superar els 120.000 euros per any i, per tant, ser constitutius d'un delicte fiscal...

La tercera: els 10 milions d’euros a l'illa de Jersey...

Hotels, caceres, cavalls i maletins: s'obre la veda... Més enllà dels problemes amb la justícia, la segona pitjor notícia per a la monarquia espanyola és que, després de dècades de silenci, s’ha obert la veda a informar sobre les parts més fosques de la vida de l’exmonarca...

Quim Bertomeu 15.11.2020

dijous, 14 d’octubre del 2021

pd 2274 Trapero, TV3 i l'escola catalana

 

(arafa...)
I què passa a Espanya? Doncs que alguns dels pilars del règim democràtic del 78, arran del Procés, han perdut la neutralitat i la professionalitat. La monarquia, els cossos policials i la justícia han actuat com a agents polítics al servei d'un nacionalisme espanyol cada cop més ultra. Aquesta barroera militància ha aconseguit imposar per la força la derrota independentista, però a costa de perdre legitimitat democràtica i de malmetre l’estat de dret. És a dir, l’Espanya democràtica ha sortit debilitada per la incapacitat d’abordar políticament un problema polític. Ha polititzat i desvirtuat institucions cabdals que haurien de ser neutrals: començant per la monarquia, cada cop més desprestigiada, i no només a ulls dels catalans; seguint per la Guàrdia Civil, que ha tornat a assemblar-se massa a la policia patriòtica de la dictadura, i acabant pels alts tribunals (en especial el Suprem), que han actuat com a guardians de la unitat sagrada de la nació i no com a garants de drets ciutadans...
Ignasi Aragay 15.11.2020

dimecres, 13 d’octubre del 2021

LliVre 5 Junil a les terres dels bàrbars

(Els caminants es reuneixen al voltant del foc per parlar si han d'escriure el nom de cadascú en una pedra. Parla Lafàs)
 
- "No en teniu prou de només sobreviure? Jo sí que en tinc prou, jo vull viure, i per saber que visc he d'imaginar coses que no serveixin per a res més que per treure'n una mica d'alegria."

Joan-Lluís Lluís, Junil... pàg. 215

dilluns, 11 d’octubre del 2021

pd 2273 Noms de poble

 (arafa...)

Alfonso Guerra posava com a exemple de la persecució del castellà que els noms dels pobles, a Catalunya, estiguin (només) en català. No és que estiguin en català. És que són en català. Arreu, els topònims són en la llengua pròpia que parlava la gent quan es van crear. Cadascun en la seva. Certament, alguns noms de pobles i ciutats tenen traducció a d’altres llengües. En català diem Saragossa, en castellà Lérida i en totes dues Londres. Però quan hi vas, a l'entrada de la ciutat hi posa London. També hi ha ocasions en què sobre el nom real d'una població s'hi sobreposa una d'aquestes traduccions a una altra llengua i, si és a la llengua del poder, se li dona el caràcter d’oficial. Fa anys es feia la broma que Franco volia canviar Maçanet de Cabrenys per Demasiado Limpio de Cabritos. I al País Valencià van sobreposar al nom de la Vila Joiosa un Vilajoyosa que té ben poc sentit en castellà. Però els noms són el que són. I només se’n poden queixar els qui, com Guerra, consideren que només és veritable el que és oficial, és a dir, el que té el poder darrere. Que les coses no són perquè són, sinó perquè les publica el BOE.
Vicenç Villatoro 21.11.2020

diumenge, 10 d’octubre del 2021

pd 2272 Democràcia, esclar

 (arafa...)

... Juan Luis Cebrián va justificar no haver publicat res sobre els diners tèrbols dels Borbons “per la supervivència de la democràcia”.

Però si no publiques que el rei no és demòcrata per la supervivència de la democràcia, el que sobreviu no és una democràcia...

De què serveix “una democràcia” si s'han d’amagar els actes il·lícits del cap d'estat? Quina és la diferència, llavors, entre una democràcia i altres règims? La democràcia, per ser-ho, justament, el que ha de fer és castigar el cap d’estat si comet actes il·lícits... L'educació que reben els nens reis (amb personal que fa reverències, palau pagat, mainaderes, pares absents durant dies, discursos als deu anys, acadèmia militar...) no és una educació correcta per fer adults equilibrats...

Empar Moliner 21.11.2020

dissabte, 9 d’octubre del 2021

pd 2271 Les ideologies, encara

 (arafa...)

​...la distinció entre esquerres i dretes, en la complexa societat d'avui, sovint és massa simplificadora. Primer, perquè els dos camps han tendit a acostar-se mútuament en la recerca d’aquest concepte vaporós anomenat centre polític, on molts electors se senten còmodes. Segon, perquè esquerra i dreta són termes massa esquemàtics per permetre als ciutadans amb una mica de curiositat intel·lectual adherir-s'hi fermament. Hi ha altres barems per mesurar la ideologia de l’individu, i sovint són transversals.​ A mi, per exemple, em disgusta el dogmatisme i el puritanisme, i d’això en trobem a la dreta i a l'esquerra. Em rebenta la demagògia, la intolerància, els prejudicis -també els de classe-. I em sembla que el dret de Catalunya a l'autodeterminació està fora de discussió...
Per als demòcrates, la mort de les ideologies no és una bona idea; ara bé: la substitució de les idees pel dogma, tampoc no ho és. El dogma inclou l’estigma, és a dir, la desqualificació integral de l’adversari reduït a una simple etiqueta. I la gent no vol ser etiquetada, és més, reclama el seu dret a canviar de parer.​
Toni Soler 25.10.2020

divendres, 8 d’octubre del 2021

pd 2270 L'adversari és llest

 (arafa...)

Jo no vaig fer la mili, però un amic que la va fer m’explicava a la tornada una frase que deia un sotsoficial quan parlava als soldats d’estratègia militar: “Mai no hem d'oblidar –els deia, en castellà– que l’enemic és tan llest com nosaltres”. I després d'una pausa teatral, afegia: “Com a mínim”. No sé si era una frase treta d’un manual o era de collita pròpia. Però em va semblar una gran frase, aplicable a moltes coses. Moltes batalles es perden per menysprear la intel·ligència de l’adversari. Les seves idees ens poden semblar horroroses, els seus principis execrables i les seves propostes nefastes. No cal que l’admirem ideològicament ni moralment. Hi podem discrepar en profunditat. Però no en menyspreem la capacitat. Que sigui llest no el fa ser menys adversari. Però tampoc el fet de ser adversari no el fa ser menys llest. El menyspreu de les capacitats de l’altre i l'arrogància sobre la pròpia capacitat intel·lectual és el camí més ràpid a la derrota.​.. Jo diria que el sentiment de superioritat moral, en política, és un pecat. Però el sentiment de superioritat intel·lectual, a més de ser un pecat, és un error.
Vicenç Villatoro 7.11.2020

dijous, 7 d’octubre del 2021

pd 2269 Pot ser inhumana la solidaritat?

 ​(arafa...)

En el dilema entre economia i salut, que molts han denunciat com a fals (sense salut no hi ha economia), no deixa de sorprendre la gran sintonia de totes les dretes extremes del món... I sorprèn perquè no és tan obvi que siguin posicions de dreta extrema. Un esquerranós podria dir que hi ha una desproporció entre el mal que fan i faran certes mesures anticovid a l'economia i la mortalitat que causa el virus (ara mateix un 0,017% de la població mundial). I podria afegir que per protegir els vulnerables del Primer Món coneguts aboquem a una probable mortalitat més alta poblacions presents i futures del Tercer Món i el Quart Món que són per al Primer només una estadística...
l'únic argument sòlid que em veig capaç d'oposar-hi, és que haig de salvar els vulnerables coneguts -no els puc abandonar- perquè si no ho faig, deixo de ser humà... Sé que tothom vol creure que enfonsar l’economia per evitar el col·lapse sanitari no entra mai en conflicte amb una solidaritat més racional, global i a llarg termini. I també sé que no és aquesta solidaritat la que empeny la dreta extrema a posar l'economia davant de tot, sinó el populisme més etnocèntric i reaccionari. Però això no resol el meu dilema ètic. Només el resol tenir clar que fins i tot si es pogués provar que per fer més bé a més persones he de deixar de ser compassiu amb els més propers -amb amics, pares o fills-, no ho deixaria de ser. No posaria una solidaritat freda i abstracta per davant de sentiments sense els quals no sóc humà. Més m'estimaria ser un insolidari humà que un solidari inhumà.
Albert Pla Nualart 15.11.2020

dimecres, 6 d’octubre del 2021

pd 2268 Aquests dies grisos

 (arafa...)

Aquests dies grisos de novembre, com avui, amb la tardor ja establerta als boscos i arbredes, amb la paleta de grocs lluint tots els matisos, del coure a l’ocre, del cadmi als sofres cridaners, amb els camins enfangats i el fang barrejat a les fulles caigudes i mig desfetes, amb l'aire humit i les olors com sospeses, olors de bosc, de fongs i de podrimener, són uns dies deliciosos, premonitoris dels destins humans. M’agrada estar-me a casa en dies així. Deixo córrer la imaginació i els records adormits sorgeixen d’aquesta mena de boira mental del temps passat. M’agrada passar l’estona, en dies així, dedicat a la lectura d'un gènere que m’apassiona... Ara el sol s'ha post i el cel s'ha asserenat. Sobre Sant Feliu s'ha estès un gran mantell lluminós tenyit d'un blau entendridor. Novembre també té els seus bons moments, penso: aquesta pau immensa que ara, malgrat tot, sembla voler acotxar tots els teulats i terrats del poble...
Narcís Comadira 7.11.2020

dimarts, 5 d’octubre del 2021

pd 2267 La feina mal feta no té... fronteres

 (arafa...)

La nova operació policial i judicial contra l'independentisme és, un cop més, maldestra i potinera... La diplomàcia del Kremlin afina molt quan adverteix que, per tal d’internacionalitzar el Procés, hi ha suposats patriotes de pedra picada capaços de dir “les bestieses més increïbles”. L’apreciació governamental russa delata al mateix temps, i al mateix nivell d’ineptitud, que hi ha jutges i guàrdies civils que, per tal d’esclafar l'independentisme, són capaços de donar credibilitat a un deliri com aquest, cosa que, segons el ministeri rus, “excedeix l’absurditat”...

L’altre punt dèbil i ridícul (a més de vomitiu) de l'operació Volhov és precisament el seu nom feixista, en record de la participació de la franquista División Azul al costat dels nazis en una ofensiva del 1941 contra els russos. Un nom així mostra cruament un vergonyós biaix ideològic i fa encara més evident que els inspiradors d'aquest nou episodi de persecució independentista s'han cregut, o han volgut creure (no sé què és pitjor), que Putin volia enviar tropes per ajudar Catalunya. És com si hi hagués gent que mentalment encara tingués al cap l'enemic “rojo separatista ” català que va obsedir Franco i que li va servir com a pretext per a una guerra fratricida i un odi inacabable.... En una democràcia normal, el que ha batejat com a Volhov aquest tinglado policial hauria de ser immediatament expedientat. Però, esclar: ni al jutge Aguirre ni al guàrdia civil en qüestió no els passarà res. La feina mal feta no té fronteres.

Ignasi Aragay 1.11.2020

dilluns, 4 d’octubre del 2021

pd 2266 On són els valors del laïcisme? 2

 (arafa...)

L’escola pública ha d’estar amarada de valors, i darrere aquests valors no hi pot haver només ciència: hi ha d’haver també fe. Estic convençut que a Samuel Paty el movia la fe quan va mostrar als seus alumnes les caricatures de Mahoma, una fe molt més humana i profunda que la dels seus assetjadors i la del noi que el va degollar... què fem malament perquè joves criats aquí abracin el terrorisme religiós?...

Els valors del laïcisme -que l’escola intenta defensar cada dia més sola- són contradits i contraprogramats pels valors de la societat: de les famílies que hi duen els fills. L'esforç de l'escola per integrar s'estavella contra la religió basada en la segregació i la desigualtat que predica el nostre model econòmic i que s’acarnissa amb la immigració. L’islam hauria de passar del dogma a la fe per poder aterrar en el laïcisme, però el laïcisme que heroicament defensava Paty és una illa de fe en un mar de dogma neoliberal: una illa on és molt difícil aterrar. Dins l'islam hi ha molt de mal -i no hem de cedir gens quan es mostra intolerant-, però el mal també està en nosaltres.

Albert Pla Nualart 25.10.2020

diumenge, 3 d’octubre del 2021

pd 2265 On són els valors del laïcisme? 1

 (arafa...)

La meva mare, de 96 anys, no acaba de portar bé que el seu Déu no sigui important, central, en la vida dels seus fills com ho és en la seva. “No sé què he fet malament, però no hi creieu... Cap dels tres”. Potser és massa tard per fer-li entendre que, si bé no creiem en el seu Déu, creiem en molts dels valors que inspira, i que hi creiem -precisament- perquè no ho ha fet malament. El dogma fixa la fe, i fa que creences imprescindibles per mantenir-se humà esdevinguin perilloses certeses; que el que hauria de ser subjectiu i inefable sigui objectiu i litúrgic. Converteix la fe en catecisme, i crea les condicions per a la intolerància.
Però en cap procés civilitzador la fe precedeix el dogma: com menys humans som més certeses necessitem, igual que els nens. Créixer vol dir passar de venerar certeses a venerar misteris, de catecismes a fes. No es creix passant de creure a no creure en res. Tota civilització, tota persona, entra en crisi i decadència si, quan qüestiona el dogma, no conserva l’essència de les creences que encotillava i estrafeia: si perdent el dogma perd, també, la fe. De les creences que ens queden -després d’aquest subtil i arriscat exercici- en podem dir laïcisme o valors republicans.

Albert Pla Nualart 25.10.2020

dissabte, 2 d’octubre del 2021

pd 2264 "Estimats pares"

 (arafa...)

"Estimats pares,... Ja fa mesos que la ballem a causa del virus i alguns diuen que estem passant la guerra de la nostra generació. Ja es veu que exageren, perquè a vosaltres us van bombardejar a casa i després va venir una dictadura que us feia aixecar el braç quan anàveu al cine, en un món desenquadernat amb camps d'extermini i bombes atòmiques. Malgrat tot, no recordo que us queixéssiu gaire del que us va tocar viure. Al contrari, ens vau inculcar un sentit de la decència que incloïa esforçar-nos per millorar i l'elegància d'estar agraïts pel que teníem. Com que el virus ha matat molta gent gran, hi ha hagut dies que he pensat que millor que no hi sigueu. Però sí que hi sou, perquè el vostre record m’ajuda a mantenir la serenitat en aquest món que, creieu-me, torna a estar desenquadernat”.

Antoni Bassas  30.10.2020

divendres, 1 d’octubre del 2021

pd 2263 Tres octubres

 (arafa...)

Tres anys després ens queda, sí, una triple paradoxa de l'arbitrarietat d'Estat. Perquè el resum dràstic, kafkià o imponderable és que, exactament sota la mateixa llei i sota el mateix imperi, per l’enjudiciament del mateix fet –l’1 d’octubre del 2017 i les seves derivades– ja s'han produït tres sentències absolutament i radicalment distintes. Fins i tot, antagòniques..​.Per un mateix fet que tenia idèntica acusació inicial -rebel·lió-, doncs, triple resultat diferent. O bé 100 anys de presó al Suprem per sedició; o bé vint mesos d’inhabilitació al TSJC per desobediència a la mesa del Parlament –que li expliquin a l’estimada Carme Forcadell–; o bé una categòrica absolució a l'Audiència Nacional que ni tan sols Fiscalia s’atreveix a recórrer... ​Tres anys després i tres sentències diferents​... i prop de tres mil persones represaliades rere l’1-O. Per voler votar. Per unes urnes, per uns xiulets, per un nas de pallasso o per una pancarta, tant se val. Todo por la patria, s’entén millor en aquest context. I tot vol dir tot –judicis especials, clavegueres estatals, espionatge industrial, operacions encobertes, batalla diplomàtica pel relat, complicitat i empara a l'extrema dreta, Pegasus i tot l’arsenal repressiu disponible–. I amb el personal disposat, esclar: policies patriòtiques, fiscals patrioters, magistrats patriotes. Tecnoestructura d’Estat al servei del Nacionalisme d'Estat... ​​​
David Fernàndez 31.10.2020