diumenge, 24 d’abril del 2022

pd 2444 Abril

(arafamoltemps)
Ha passat Setmana Santa, amb la seva alegria de Rams, amb el Dijous Sant, que abans era festa, amb la celebració del Sant Sopar i amb l’angoixa de l'Hort de les Oliveres, amb traïció i aldarulls. Jesús és pres i té lloc la nit terrible de la vexació, els assots, la flagel·lació, les escopinades. Sant Pere nega Jesús tres vegades, canta el gall, i el deixeble plora amargament. Ha passat Setmana Santa, amb el Divendres Sant, que encara és festa, amb la pujada al Calvari i la crucifixió, la túnica que els soldats es sortegen, els lladres també crucificats, i aquell crit que fa tremolar la terra: “ Elí, Elí, lemà sabactani?! ” (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?) I la tenebra, i el vel del temple que s'esquinça. I Josep d'Arimatea que s’acosta per fer-se càrrec del cos i el sepulcre nou, i els soldats que el guarden. I Dissabte Sant, quiet, temps d'espera i de desconcert. I ha passat el Diumenge de Pasqua. I les Maries que corren al sepulcre i el troben buit. I l’àngel que els diu que Aquell que busquen ha ressuscitat. I ha passat també el nostre Dilluns de Pasqua. La festa profana després de la intensitat dels dies sagrats. Ja ha passat tot...

El renovellament que somio per a Catalunya és un renovellament primaveral. És l’esperança que treu brots nous i que ens ha de portar a una plenitud que ens faci sentir orgullosos d'allò que som. Jo, que ja sóc una mica gran, he vist massa coses desagradables, des del franquisme corrosiu dels cervells i els cors dels catalans fins a aquella Transició tan equivocada i tan celebrada que va posar les bases del desastre actual. I encara hi ha qui creu que es pot tornar a intentar una operació semblant! A mi tanta ingenuïtat em sembla impossible. De fet, es tracta de cinisme. Volen apuntalar el sistema una temporadeta més i així, fins i tot fent-ho una mica millor, treure’n alguna cosa. ¿Quan es convenceran que amb Espanya no hi ha res a fer? Catalunya només té una solució: ser la mestressa dels seus diners i les seves decisions. És a dir, ser sobirana. Sense això, la llengua desapareixerà, així com la cultura genuïna. Tots els que defensen aquest anar fent la viu-viu amb Espanya, de fet, defensen la provincialització de Catalunya, la lenta desaparició del país. La dissolució de la nostra idiosincràsia. Només la independència pot garantir la possibilitat de continuar essent el que som.  És clar que amb la independència no n'hi ha prou. Però em sembla que és l’únic instrument que tenim per ordenar el país, per conservar-ne tot allò que mereixi ser conservat, però també per canviar-ne tot allò que cal canviar-ne...

Narcís Comadira, 11.4.2015