(arafa...)
Centralisme. I és que això d’anar unidos està molt bé com a consigna
patriòtica, sobretot en un país amb tendències centrífugues, com és
Espanya; també ajuden a aquest noble objectiu les batudes desinfectants
de l'exèrcit a l'aeroport del Prat o les compareixences de militars
emmedallats elogiant l'esperit castrense de la població. Però quan
s’intenta portar l’unitarisme més enllà, passa el que passa: el govern
espanyol es reapropia de les competències autonòmiques, impedeix prendre
mesures d'impacte local, requisa material i se l’emporta cap a Madrid
en una absurda burocratització de la dinàmica assistencial, i prohibeix
el tancament dels focus de contagi perquè “ el virus no sabe de fronteras ni territorios
”. Perquè, com dèiem la setmana passada, les pandèmies demanen una
governança global, però després són les administracions més properes al
territori les que han de menar un combat que demana agilitat i precisió.
Tot això, a Espanya és impossible...
Esquerres. Si tot això -recentralització, unitat,
militars fent rodes de premsa- ho hagués fet un govern del PP, tindríem
les esquerres nacionals posant el crit al cel. Però com que ho ha fet el
govern de PSOE i Podem, les seves filials catalanes s'han posat sense
dubtar-ho al costat dels seus socis i han acusat la Generalitat de
“deslleial” per intentar anar més enllà del que diu Madrid en matèria de
confinament. Però en el cas que algú estigui amoïnat per l'estómac de
comuns i socialistes, que no pateixi gaire; dimecres es van empassar el
discurs del rei Felip sense immutar-se. Per tant, la seva solidesa
digestiva està acreditada. No ho oblideu, galifardeus sense estat ni
sentit d'estat: amb les coses importants no s'hi juga.
Toni Soler 22.3.2020
