M'imagino la foto del dia vint-i-u. Em sembla
que tots nosaltres hem de tenir al cap, en tot moment, els Jordis... En aquest carrer hi veig avis, que són
els que sempre hi han sigut. I també hi veig la gent del 15-M, que segur
que hi seria, si no tingués càrrec. Hi veig moltes pancartes, en
català, amb lemes que expliquen que a Catalunya tenim pobres, molts
pobres, tot i la riquesa que generem. I que això no pot ser. Que som
republicans. Que volem votar el nostre futur...
I que quan se'n tornin a Madrid seguirem vivint en pau, tots, els uns i
els altres com fins ara, perquè l'única violència que exercim és contra
el tió.
En aquest bloc aniré publicant petits resums, extractes de retalls que tinc guardats des de fa algun temps i que he decidit esparracar i llençar, o no, i que em vaga compartir amb qui pugui estar interessat.
dilluns, 6 de juliol del 2020
pd 1880 Què espero del dia 21
(arafa...)
... És per això que em sembla que els somriures –que tant
costen, ara, perquè hi ha mig Govern a la presó i a l’exili– hi han de
seguir sent. Els que hem sortit al carrer demanant la independència,
votant il·legalment, però legítimament, hem fet una cosa sense
precedents: ser intergeneracionals. Avis i néts. Sogres que duien menjar
i joves que feien pancartes. Tot controlat. Català 'style'...
Empar Moliner
Subscriure's a:
Missatges (Atom)