dissabte, 1 de maig del 2021

pd 2152 Un aire de postguerra

(arafa...)

... A la Catalunya i a l’Espanya d’avui, les receptes populistes estan guanyant terreny. ... la dreta espanyola majoritària, especialment el PP, està comprant el llenguatge, el to i una part del discurs d’extrema dreta perquè no troba altra manera d'arribar a un públic cada cop més irritat; el PSOE, acoquinat davant de l’espanyolisme barroer de l'oposició, s'oblida de qualsevol vel·leïtat federal. I els seus socis de Podem i Catalunya en Comú, per por a posar en risc les posicions de poder que han assolit, no tenen prou coratge per marcar la diferència. El govern de les esquerres espanyoles corre un risc similar al del socialisme italià de fa un segle: si no és capaç de gestionar la crisi (social i territorial) amb èxit, pot sucumbir sota el pes de les seves expectatives.

I a Catalunya? El moviment ciutadà més potent del país -el sobiranisme- es troba, també, en la depressió pròpia d'una postguerra. La sensació de derrota i de greuge (un greuge real i fonamentat, cal dir-ho) ha alimentat els discursos més fàcils, els més irreflexius, els més sectaris, que només serveixen per repartir culpes, alimentar teories manicomials i plantejar apostes simples, rectilínies, que no menen enlloc. Per sort, no ens apareixerà un Mussolini; l'independentisme no té un problema d'extrema dreta -o si el té, és residual- però un cert populisme ha fet niu en determinats ambients i, si té èxit, pot encapsular, aïllar i empetitir un moviment que, tot just fa cinc anys, semblava empès per un imparable impuls regenerador. Tant de bo siguem a temps d'evitar-ho.

Toni Soler 31.5.2020