Un dia Giovanni Cimabue va veure un nen, fill d'un pastor, que amb una
pedra dibuixava un corder sobre la roca. Aquell nen, que tenia un do,
era Giotto i el seu gest –dibuixar del natural– va ser revolucionari.
Abans seu, l'art no volia reflectir el xai, sinó la idea religiosa que
se'n tenia. La realitat no comptava. Giotto va prescindir de filtres
ideològics, va trencar el cànon de l'art bizantí, tan rígid i daurat. Va
fer cas al que dècades abans havia dit sant Francesc: tornar a la
senzillesa natural, despullada. Animals i plantes, homes i dones cobren
amb ell una nova vida als frescos d'Assís i a la capella dels Scrovegni a
Pàdua, inclòs el bes apassionat entre santa Anna i sant Joaquim, quina
meravella...
Ignasi Aragay, 9.12.2023
