dissabte, 22 d’agost del 2020

pd 1913 L'altre esperit del 12 de febrer

(arafa...)
 Veure marxar els presos polítics cap a Madrid a bord d'un autocar de la Guàrdia Civil ha estat com veure passar la història de Catalunya, i no en la seva hora més bella, precisament. Tampoc en la d’Espanya. Considerar que un problema polític tan democràtic com la reclamació d’un referèndum es pot traslladar, jutjar, condemnar i empresonar és un error de càlcul. El judici és la solució si Espanya aspira a la victòria. Si s’aspira a una solució acceptable per a Catalunya, el judici és un error encara més gran que la violència policial desplegada l’1 d'Octubre, perquè més de dos milions de persones se senten asseguts al banc dels acusat... 
Antoni Bassas

 

pd 1912 De la A a la Z

 

(arafa...)
Les anomenades “minories sexuals”, o col·lectius que durant molt de temps han sofert discriminació a causa de les seves tendències en aquest camp, frueixen cada cop més de les llibertats que els pertoquen, la permissivitat que és del cas i els drets consuetudinaris de tothom... uns quants d'aquests col·lectius s’han aplegat -si més no als diaris i amb vista a la publicitat- en unes sigles força irreconeixibles: LGTBI, que representa lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals; cosa, la darrera, que no s'acaba d'entendre a qui representa exclusivament... Si tenim present que la vida sexual presenta unes variacions gairebé infinites, no serà estrany que calgui afegir-hi alguna lletra més... Per exemple: ¿no hi ha zoòfils, al món? Per tant, haurem de dir LGTBIZ. ¿No hi ha, també, onanistes? Doncs una altra lletra, la O. ¿No hi ha nimfòmanes? Ja ho crec, que n’hi ha; doncs ara tenim LGTBIZON. Home! També hi ha homes que els agraden -només això- les mènades, nimfes furioses del seguici de Dionís. Doncs ja tenim LGTBIZONM. ¿I els sadomasoquistes? Entra de cop una altra lletra, la S: LGTBIZONMS. Tantes realitats i amb un nom tan impronunciable! La llista es faria tan llarga que només tenim, vist el problema per endavant, dues solucions: o anomenem aquesta suma de “minories” maltractades i mal enteses durant molt de temps amb el qualificatiu de “la gent de l’abecedari”, o sempre en quedarà una o altra per identificar, catalogar i defensar. Això sembla una facècia, però com tantes coses que passen als nostres temps “políticament correctes”, amaga una qüestió molt preocupant: la catalogació simplista de determinades minories a efectes de la propaganda (i també de la llibertat, esclar) dissimula una vegada més el problema de fons, el de debò: mentre ningú no faci mal al seu proïsme i tot es faci amb aquiescència, és millor defensar la llibertat i els drets de tot el gènere humà sense discernir i catalogar les persones pels seus costums de llit i d’entrecuix, que són, comptat i debatut, peccata minuta.
Jordi Llovet