pd 1875 El poble i el no-poble (2)

(arafa...)

L’enorme repte de la democràcia és que el vot de l’informat, compromès i tolerant val igual que el de l'ignorant, egocèntric i fanàtic.​..​ ​Si no partim de la base que el poble no és cap ideologia, ni cap ètnia, ni cap raça, ni cap classe social sinó la comunitat que construïm cada dia en la imprescindible i difícil convivència; la que a través d’una bona escola i unes dignes condicions de vida intentem que estigui informada, es comprometi i aprengui a ser tolerant, la democràcia no és factible. ​...​ el sobiranisme només pot avançar convencent votants -i especialment els més ignorants, egocèntrics i fanàtics- que el seu projecte és millor per a tothom. ​

Tot el que es basi en dividir entre poble i no-poble farà que acabi guanyant qui sigui més violent i tingui més força. I em temo que no serem nosaltres.

Albert Pla Nualart

pd 1874 Si Vox aterra a Catalunya

(arafa...)

El vot dretà, xenòfob, homòfob i nacionalista (espanyol) va cap amunt. A Catalunya aquest vot només pot procedir del PP i de Ciutadans. Vox ja té una bona pista d'aterratge: tot el franquisme i el feixisme català, desaparegut durant lustres, ha trobat la seva oportunitat de ressorgir a través de l’entramat d’entitats antiindependentistes que han florit no se sap ben bé com (ni amb quins diners). Societat Civil Catalana n’és l'exemple més fefaent. I fins ara la seva expressió política ha estat Ciutadans, perquè els votants d’ultradreta hi veien, darrere d'un finíssim tel de modernitat impostada, els seus valors de sempre, que són els de l’aznarisme. Però a partir d’ara també hi ha Vox. I Vox no necessita tels ni filtres, ni donar-se-les de cosmopolita ni d’europeista per dissimular... Hi ha un factor que encara podria complicar més la vida a Ciutadans: que les restes de l’espai convergent donessin forma a un nou partit que tornés a ocupar-se dels seus votants tradicionals, la major part dels quals s'han tornat sobiranistes, però ni tenen pressa ni volen saber res de la CUP. Ara mateix, aquest espai està esmicolat entre el PDECat, la Crida, JxCat... És massa d’hora per saber què o qui prevaldrà. En qualsevol cas, és un consol que l'àmbit sobiranista, tan ample i variat com és, no hagi caigut en la temptació del populisme xenòfob. A casa nostra, aquest privilegi queda reservat als defensors de l'Espanya eterna.

Toni Soler

pd 1873 En plena desfeta de les comunitats (i 2)

(arafa...)

... continuació.

La destrucció de les comunitats és paral·lela a la dels ciutadans que les integren. Conviure vol dir parlar, abordar el conflicte i posar límits a la llibertat de cadascú perquè tots visquem millor. Conviure vol dir topar, i topant suavitzar les arestes, com els còdols d'un riu. I la sensació és que aquest model econòmic ens incentiva sempre a viure sense conviure, sense topar, ignorant-nos. Tanca la botiga del carrer major i esclaten nous i flamants hipermercats. I en lloc de saber com li ha anat la selectivitat al fill de la Paquita, la caixera et diu que premis un botó si vols que l’escaig del canvi que t’hauria de tornar vagi a una ONG. Solidaritat asèptica, solidaritat de propina que compensa la mala consciència de tot el plàstic que omple el carro, solidaritat que ens permet ser insolidaris -donar sense donar-nos- igual com les xarxes socials ens permeten comunicar sense comunicar-nos, inhibint la nostra part més empàtica i racional.

No és sorprenent que un model econòmic basat en l’afany de fer-se milionari peti qui peti -incloent-hi el planeta- hagi destruït les comunitats, que tenen com a motor el bé comú. El que seria sorprenent és que les puguem reconstruir si no el canviem substancialment.

Albert Pla Nualart

pd 1872 En plena desfeta de les comunitats 1

(arafa...)

Tant si són llibres com ventiladors, trobar el que vols a la botiga on hi ha éssers humans que parlen i tenen és cada dia més difícil. I cada dia és més fàcil entrar a internet i que t'ho porti a casa algú que només sap fer firmar. Tard o d'hora serà un dron... És un símptoma més que el model econòmic del qual no sabem com baixar és una màquina d’aïllar-nos i destruir comunitats... I on més s’aprecia, on el canvi és més visible, és als pobles petits... La canalla del poble, iniciant-se en el prebotellón, i un munt d’adults dins de cada casa suportant -sense fer res- els ritmes llatins fins a hores intempestives. Si un poble petit no és capaç de socialitzar en la civilitat els seus adolescents, si no és capaç de fer-los entendre -comptant amb la complicitat dels seus pares- una cosa tan simple com que ningú té dret a envair la intimitat dels altres amb la seva música, i menys a la matinada, ¿on se suposa que sobreviuen les comunitats? I, si no hi ha comunitats, ¿on se suposa que s’han d’integrar els milers i milers de nouvinguts que, ens agradi o no, vindran a viure amb nosaltres en els pròxims decennis?... (continuarà...)

Albert Pla Nualart

pd 1871 Dejunis intermitents

(arafa...)

No estic segura de res, no vull dir a ningú què ha de fer. El meu dia a dia –com el de molta gent– es veu ocupat per l’existència dels presos polítics. Gent empresonada per delictes inventats, després que l’Estat procurés que no ho fossin, d’inventats. Gent en presó preventiva des de fa un any que si hagués marxat a l'estranger seria lliure... Entenc, doncs, el dolor de la resta de diputats honestos del Parlament, ... Però jo, si fos ells, no faria dejunis intermitents o com se'n vulgui dir. Fer un dia de dejuni solidari et pot anar bé a tu, perquè té un component d’expiació que respecto i comprenc. Però no li va bé a la societat que demana el dret a l'autodeterminació, ni als presos. Entenc la idea que hi ha rere el petit –si en podem dir així– sacrifici. Jo mateixa quan faig les coses felices i alegres del dia a dia penso en ells, que són a la presó i no poden fer-les. Té el mateix component religiós, trobo, que asseure un pobre a la taula o que no menjar carn per Quaresma. S’acaba el dejuni. Menges...  I que aquí i allà, ara, hi hagi gent que no mengi durant un dia, en solidaritat, no farà que els catalans siguem més lliures, sinó més prims.

Empar Moliner

pd 1870 Article segon

(arafa...)

Espanya no té Constitució. Només té mig article segon. ... En el debat polític espanyol, formar part del bloc autoproclamat constitucionalista és estar d'acord amb la primera part de l'article segon: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". La resta del text és del tot irrellevant, no cal estar-hi d'acord per proclamar-se constitucionalista. Ni tan sols cal acceptar la segona part de l'article: "I reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren". Només així s’entén que grups que volen suspendre o abolir les autonomies convoquin manifestacions a favor de la Constitució. Només així s’entén que la ultradreta antidemocràtica aplaudeixi una Constitució que diu en algun altre lloc que Espanya es constitueix en un estat democràtic. Només cal creure en mig article segon, i en tot allò que faci falta per assegurar-ne el compliment. La resta és ornament, es diu perquè s’ha de dir, es pot reformar, t’ho pots saltar si entra en contradicció amb l’únic article rellevant...

Vicenç Villatoro

pd 1869 Els enemics de la democràcia

(arafa...)

  ...Vox és la manifestació espanyola d’un corrent que ha aparegut arreu d'Occident com a conseqüència de la globalització: la ira de les classes mitjanes que se senten o perdedores o amenaçades econòmicament i culturalment... , la major part dels andalusos que han votat Vox no ho han fet perquè siguin racistes, homòfobs, sexistes o hiper centralistes, sinó perquè estan farts del “sistema”, i trien l'opció que més irritació produeix als seus representants. En realitat, el “sistema”, i concretament els partits socialdemòcrates i conservadors que l’han gestionat des de la postguerra, són culpables com a mínim de negligència. Van abraçar acríticament la globalització fent seus els arguments dels propagandistes del capital financer –els economistes liberals–, i ara és evident que haurien hagut de ser més cautes ... la immigració, afavorida pels partits dominants i aplaudida per l’empresariat, però que empobreix la classe mitjana baixa. L’oposició furibunda a la immigració és un senyal d'identitat de l'extrema dreta, però a partits com Die Linke o la França Insubmisa es comencen a sentir veus qualificades que també la qüestionen (“quan estem a l’esquerra però tenim el mateix discurs sobre els immigrants que els empresaris, tenim un problema”, sentencia un dels líders d’aquest segon partit)...

Miquel Puig

pd 1868 La bèstia i l'àngel

L'any 1938 José María Pemán publicava el Poema de la Bestia y el Ángel, una mena d’interpretació mística de la Guerra Civil. El llibre és execrable de forma i de fons, fins al punt que el mateix Pemán el va acabar rebutjant... Aquell text delirant de Pemán acaba sent un advertiment molt seriós contra els perills reals de barrejar política i religió... La religió és el territori del dogma. La política, el de la negociació i el debat. Quan, en política, acabes creient que el teu ideal és un mandat diví i que l'ideal de l’adversari és, literalment, una maniobra diabòlica, et sents legitimat per fer qualsevol cosa. Si el que defenses és un bé superior, que està per damunt del debat i la votació i que té un origen diví, s'hi val tot, per defensar-ho. El vell pamflet de Pemán ens recorda els immensos perills d'aquest matrimoni de política i dogma. I en el fons ens explica el mecanisme pel qual, un cop hi veus la mà del dimoni, acabes creant una policia patriòtica per exorcitzar-lo.

Vicenç Villatoro

pd 1867 A la curta i a la llarga

(arafa...)

...I en el cas del govern català, l’absència d’un lideratge clar, combinada amb les interferències de Lledoners i de Waterloo, i l’enorme nuvolada del procés judicial contra els líders de l'octubre passat, fan una sensació d’encallament que, amb el pas del temps, pot ser una eina de desmobilització i desmoralització... Les enquestes indiquen tossudament que a) l'independentisme no baixa i la idea d’un referèndum pactat té un suport majoritari de la societat; b) els partits unionistes no semblen en condicions de forjar una majoria alternativa, i c) ERC és la favorita per endur-se la victòria, més o menys ajustada, en el pròxim cicle electoral. Però els republicans estan molt lluny d’afrontar un altre xoc directe amb l'Estat, si més no amb l'actual equilibri de forces. Ens podem trobar amb un període més o menys llarg d’hegemonia independentista... sense independència. Governar bé l’autonomia, reclamar la sobirania i mantenir la tensió amb l’Estat, tot esperant el moment més idoni per al pròxim embat. Estem parlant d’un període massa curt per oblidar l’objectiu final, però massa llarg per considerar-lo un impàs. ¿És possible fer això d’una manera coherent?...

Toni Soler

pd 1866 La fam de llibertat dels presos polítics 2

(arafa...)

 ... La llibertat és un tresor per als qui no la tenen...  És molt estrany que un règim democràtic privi de llibertat a polítics demòcrates. És incomprensible, inaudit. Senzillament és injust. Fins i tot immoral. Ens falten paraules per mostrar l’estranyesa i la indignació del que està passant a Espanya. No hi ha formalisme legal ni constitucional que pugui sostenir una arbitrarietat tan clamorosa com aquesta. Quin concepte de llibertat tenen els qui pomposament invoquen “l’imperi de la llei”? Què està passant? Per què no es desperta Espanya? I sobretot: per què tenim el trist convenciment que no es despertarà, que seguirà empitjorant les coses? 

És aquesta íntima i descoratjadora constatació d’immobilitat la que ha portat la meitat de la societat catalana a anar fent el pas cap a l’independentisme ... Què podem fer si no hi ha res a fer? Espanya està posant cada dia més alt el preu de la llibertat...  Les democràcies costen molt de construir i molt poc de degradar... És terrible veure aquesta Espanya cada cop més capficada en el seu nacionalisme autàrquic, fent marxa enrere cap a la seva pitjor versió històrica...

(pel final veure el pd 1392)

Ignasi Aragay

pd 1865 La línia vermella del "típic català"

(arafa...)

... el sobiranisme pragmàtic i pusil·lànime -que és el de molts “típics catalans”- de vegades també necessita jugar-se-la. Ho va fer -per dignitat- anant a votar l’1-O. I ho pot tornar a fer davant la situació dels nostres presos polítics... Sigui com sigui, no cal ser independentista, només demòcrata, per constatar que el preu que estan pagant per liderar els ideals dels que els van votar (hi hagi hagut o no un error de càlcul) és revoltadorament desproporcionat.  L’Estat també calcula malament quan traspassa les línies vermelles dels “típics catalans”.  
Què cal fer? Cal fer alguna cosa prou pertorbadora, sense abandonar mai la no-violència, perquè a aquesta (in)justícia venjativa li surti desproporcionadament car continuar desvergonyint-se. No estava ni estic disposat a fer-la per proclamar la República... Però sí que estic disposat a fer-la -i vull creure que, amb mi, molts “típics catalans”- perquè persones bàsicament decents com Sànchez i Turull, persones iguals o molt probablement millors que jo, tornin a casa seva i tinguin dret a continuar lluitant democràticament pels seus ideals. És una línia vermella -és d’una indignitat insuportable- contemplar passivament com destrossen la vida d'una part dels nostres legítims representants polítics. Si ells s'ho mereixen, també ens ho mereixem nosaltres, i quan tens la vida destrossada surt millor de preu la revolta pacífica que deixar-se trepitjar. 

Albert Pla Nualart

pd 1864 El que no va poder ser (i III)

(arafa...)

​... ​¿Volen que parlem d’apropiació cultural? La pitjor de totes és l’acceptació del marc mental de qui et vol passar per sobre, la que impedeix que surtin els projectes propis perquè encara es viu millor a la contra. Res de nou, quan l’independentisme no té projecte, es dedica a buscar fa​ntasmes... ​

Hi ha també uns conceptes complexos, vius i dinàmics, com identitat, història, cultura, que són inabastables i que fan que el debat pugui tenir unes conclusions o les contràries. Però al final​... sempre hi ha una resultant, i és la dominació política, acadèmica i mediàtica d'una llengua i d’una cultura sobre unes altres​...​ ​El resultat és una cultura que s'ha de mostrar sempre permeable i oberta -quina no ho està?-, que ha​ de​ contenir-se constantment i, fins i tot, fer una certa rebaixa preventiva​.​..​

Per l’única raó que considero que paga la pena la independència és per fugir d'un marc que és una gàbia, un sostre de vidre blindat d’altura variable però sempre de sostre baix. Per la pervivència d’una cultura, que també és una cultura social, i perquè es pugui projectar amb el temps, perquè pugui aportar alguna cosa a les altres cultures.​..​

​  

Francesc Serés

pd 1863 El "catanyol" campa alegrement: no sé si ho "pilleu"

(arafa...)

​Tot l'article a :https://www.ara.cat/opinio/catanyol-campa-alegrement_0_2127387286.html

Vehement discussió amb els fills. Ells defensen que els és imprescindible l'ús de determinats castellanismes per expressar-se amb plenitud. Miro d’explicar que això respon al seu bilingüisme diglòssic... Els dic que no tinc res en contra del castellà, però sí tot a favor del català...  Ells han viscut en català amb una certa normalitat -¿un miratge de normalitat?- a l'ensenyament i al seu entorn. Per això no són conscients de la debilitat social que arrossega... en el registre més col·loquial el català té problemes greus... en el context sociolingüístic del català siguem conscients de les conseqüències que té. No passa res: les llengües evolucionen, estan vives. Algunes més que d'altres. Moltes moren, i no sempre de mort natura... El consens per donar una oportunitat al català va ser àmpliament compartit. Això s'ha perdut ja fa temps. L'efecte TV3 s'ha esvaït. L'escola està en el punt de mira...  la realitat és que els meus fills defensen l’ús de castellanismes. Dubto que aquest fenomen es produeixi a la inversa: que en cases castellanoparlants els joves defensin l’ús de catalanismes. I la paradoxa és que ells parlen sens dubte un castellà i un català més pobres que els meus. Això sí que deu passar igual a les llars castellanoparlants. La realitat diglòssica, que jo definiria com un bilingüisme mandrós i acomplexat, ja ho té això... I aquesta deixadesa, esclar, perjudica més la llengua més dèbil... No sé si ho pilleu.

Ignasi Aragay

pd 1862 Sense els mestres, tururut viola

(arafa...)

Nota: val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/mestres-tururut-viola_0_2127387288.html

... Igual que la llengua dels mitjans de comunicació públics ha de tenir qualitat per llei, per què la Generalitat no dedica els mateixos recursos (o més) a millorar el català de les aules? Per què no tots els nens tenen l'oportunitat de mamar un català genuí a l'escola? D'això en depèn la llengua del futur i el futur de la llengua. Em direu: prou feina tenim a lluitar perquè el català sigui la llengua vehicular que ara també ens hem de preocupar que sigui genuí. Doncs sí...

En tota la seva carrera laboral, els mestres no tenen cap obligació de fer cap curs de reciclatge de català... Hi ha coses més importants, em direu. Sí, com sempre. La presència de la llengua en segon terme per no trencar la convivència. La qualitat de la llengua en segon terme per no semblar mestretites...

... n’hi hauria prou que periòdicament tècnics lingüístics ajudessin els mestres de manera personalitzada, igual que es fa (cada cop menys, amb la precarització de l’assessorament lingüístic als mitjans) amb els comunicadors...

... el que ens hauríem de preguntar és per què no es valora com cal la feina de mestre, que hauria de ser de les més prestigioses i, en canvi, acaba sent sempre l'ase dels cops.

Maria Rodríguez Mariné

pd 1861 L'endemà de la sentència

(arafa...)

​... ​És molt probable que la sentència generi una gran onada d'indignació popular. Possiblement anirà seguida de mobilitzacions d’intensitat i extensió inèdites. Però és més difícil creure que la sentència, per ella mateixa, canviarà significativament la correlació de forces d'un dia per l'altre. Seria una ingenuïtat (una altra) pensar que el momentum portarà a un escenari radicalment diferent en cosa de dies i que ens durà a implementar la República de manera imminent.​.. ​

La independència només és factible, vist l’escenari, amb un canvi de fons en la correlació de forces. El xoc de la sentència, i la constatació que l’Estat no ofereix res que no sigui el tancament autoritari, pot ser un element positiu en aquesta direcció. Però l’efecte, probablement, no es veurà complet de manera immediata i, en tot cas, dependrà de les estratègies dels actors​...​

Jordi Muñoz

pd 1860 Tots podem acabar a la presó

(arafa...)

... deia Raül Romeva l'11 de novembre del 2018, quan portava 266 dies empresonat.

1) Que tots podem acabar a la presó. Això ho vas dir molt convençut. I ho vas repetir. Un dia o altre, per un motiu o per un altre, tots podem acabar a la presó.

3) Que et sap molt greu sentir polítics que es queixen dels privilegis que teniu a la presó: quin privilegi és estar aquí tancat?, preguntaves; quin privilegi és dormir cada nit en una cel·la?

6) Que t'agradaria que vinguessin a Lledoners comunicadors que tinguin veu a Espanya per intentar trencar el relat monolític que us vol equiparar els etarres. Fins i tot ens vas suggerir algun nom per si li podíem fer arribar el missatge.

8) Que amb el judici no s'acabarà res. Tot just començarà.

Albert Om

pd 1859 La revolució de l'últim trimestre

​(arafa...)

... A la classe, tothom sap cordar-se les sabates, tothom corre més, tothom s'aprèn el ball dels cargols, tothom dóna la talla pel Tibidabo abans que tu. Durant els mesos d'estiu creixes! Et cau una dent! Aprens a fer servir els coberts! Però vet aquí que quan comença el nou curs els altres també han crescut. Els han caigut més dents. I han après noves habilitats que a tu et semblen superpoders. Com per exemple pelar una poma a la manera dels grans: amb el dit gros sobre la pell de la fruita, mentre els quatre dits restants agafen el ganivet. Tot va començar a P3, on s’ha d’arribar sense bolquers. A la teva bossa hi havia molta més roba de recanvi per als “accidents"...

Però ser sempre l'última de piscina té un gran avantatge quan ets gran i mig any ja no importa. De gran, gaudiràs més...  perquè els nascuts l’últim trimestre solem tenir aniversaris pitjors. No podem fer una festa en un parc, perquè fa fred, i a dins de casa no ens hi caben gaires nens. A més a més, arriba Nadal i els regals solen ser més modestos i, sobretot, molt “pràctics” (paraula detestable) perquè d’aquí dos dies venen els Reis.*

Empar Moliner

*​Dedicat especialment a la Lluna​

pd 1858 Som el 15%

(arafa...)

És difícil no estar a favor de l’enunciat de la campanya Som el 80%,que impulsa Òmnium Cultural.​.. Si l’independentisme és més o menys la meitat, i els favorables a l’autodeterminació uns quants més, la majoria antirepressiva, el bloc de la decència, representa una amplíssima majoria de catalans que voldrien veure en llibertat els presos polítics i els exiliats per por a l’empresonament.​..  Aquest bloc de la decència pot servir per aïllar els partidaris de la repressió, de la mà dura, de l’anticatalanisme visceral. Però la majoria rellevant, la que ens pot permetre avançar i sortir de l’atzucac, és la majoria que entén que Catalunya és un subjecte polític i que ha de poder decidir el seu futur. Aquesta majoria se situa en un punt intermedi entre el 50% independentista i el 80% antirepressiu... Però encara que el 80% s’assegués a discutir fórmules imaginatives i models de consens, continuaríem tenint al davant l’obstacle insuperable, que és la Constitució espanyola. Siguem francs: només els independentistes estan disposats a acatar el veredicte d’aquest 80%. Els altres no estan disposats a fer res de forma unilateral. Segons el marc que imposa la Constitució, el poble català políticament no existeix i, per tant, aquest 80%, en el conjunt de l’Estat, només és un 15​%...​​

Toni Soler

pd 1857 Encara desitjo més...

(arafa...)

Ara que l’infame general Franco reviu de les cendres com un mort monstruós i etern, encara desitjo més ressuscitar el llegat de tots els morts republicans oblidats a les cunetes de la història.

Ara que el somni d’un país lliure, culte i desvetllat se'ns fa més costa amunt davant el Leviatan justicier, encara desitjo més creure que vencerem en una guerra sense vençuts.

Ara que la llibertat torna a viure entre reixes, encara desitjo més la força de la voluntat que enlaira els ideals immortals.

Ara que l’utilitarisme i l’hedonisme ens fan més febles i vulnerables, encara desitjo més la utopia de la generositat.

Ara que s’intensifica la contra-revolució conservadora nihilista, encara desitjo més la igualtat, la llibertat i la fraternitat revolucionàries.

Ara que tornem a oblidar els refugiats de la misèria i les guerres, encara desitjo més que un dia els nostres fills i néts ens avergonyeixin i ens ho retreguin.

Ara que els fills es fan adults, encara desitjo més abraçar-los com a infants.

Ara que tants infants desvalguts segueixen morint, encara desitjo més que la indiferència del benestar es transmuti en intolerància cap al malestar.

Ignasi Aragay

pd 1856 El poble i el no-poble

​(arafa...)

​... ​L’apropiació de termes com “la gent”, “el poble”, “els ciutadans” és una constant del llenguatge polític. Es tracta de fer creure que el que jo vull és el que vol “la gent”, “el poble”, “els ciutadans”. Si vas contra mi, doncs, vas contra “el poble”. Però cada cop que un líder polític, defensant la ideologia ​​d​​​​​'​una part de l’electorat, utilitza aquests termes, uns quants milions de votants passen a ser no-poble, no-gent, no-ciutadans; i, amb tota la raó, passen a sentir-se intolerablement menystinguts. Els catalans sabem prou bé què és sentir-se no-poble​... Estar convençut que el poble de Catalunya vol la independència ha alimentat i alimenta el pensament màgic i simplifica enormement -mistificant-la- una realitat social complexa i polièdrica... No hi ha futur per al sobiranisme fins que els seus líders assumeixin emocionalment que bona part del poble de Catalunya se sent espanyol. És la muntanya que tenen al davant...

Albert Pla Nualart

pd 1855 Rivera enyora el 23-F

(arafa...)

​... ​L’abús del llenguatge és una eina molt efectista, però a la llarga no funciona: sempre hi ha algú disposat a dir-ne una de més grossa​... A base de repetir mil cops mentides i insídies, Rivera i els seus acòlits han empastifat la convivència a Catalunya, han intentat enverinar el sistema educatiu, han desvirtuat paraules com nazi, supremacista, persecució, delació, comando i kale borroka. I han popularitzat el qualificatiu de colpista referit als impulsors d’un referèndum democràtic, amb un ampli suport de la ciutadania catalana. Només algú que no va conèixer el cop d'estat del 1981 (Rivera, en aquell moment, tenia dos anys) podria parlar de colpisme amb aquesta impudícia. Però el 23-F que enyora Rivera és un altre, és el del 2016. Només una persona que actua per despit podria sobreactuar d'aquesta manera en relació amb els presos, amb un acarnissament i una tenacitat que -potser- són un producte de la desesperació.  .

Toni Soler

pd 1854 I ara qui l'embrida?

(arafa...)

Es preguntava Josep Ramoneda “per què els partits de dreta i esquerra democràtiques estan perdent la connexió amb les classes mitjanes”. Una manera interessant de preguntar-se per què el totalitarisme avança al Primer Món...

Fins ara hem tendit a pensar que, com que les precàries i limitades democràcies reals només han florit on hi ha classes mitjanes -i només hi ha classes mitjanes a partir d'un cert grau de riquesa-, potser té sentit crear primer riquesa des del totalitarisme capitalista (el socialista s’ha revelat nefast en aquesta tasca) i esperar que l’aflorament de classes mitjanes porti la democràcia. Hem cregut, doncs, que només el capitalisme porta a la democràcia. I se’ns fa gairebé impensable creure el contrari: que a la llarga el capitalisme ens aboca -ens està abocant- al totalitarisme.

Però hauríem d'entrenar-nos a pensar que el capitalisme crea riquesa al preu d’acabar destruint la democràcia (i moltes altres coses)... L’esquerra anticapitalista -més enllà de sigles concretes- no només no és “no democràtica” sinó que és l’única esperança per a la democràcia.

Albert Pla Nualart

pd 1853 Tot el que necessitem

(arafa...)

Necessitem mestres que no es cansin d’aprendre, d’escoltar...

· Necessitem creure en alguna cosa, com més modesta millor.

· Necessitem necessitar poques coses per ser feliços.

· Necessitem el plaer de l'austeritat material i de l’ambició espiritual.

· Necessitem ... prohibir els enemics i conservar els amics.

· Necessitem la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

· Necessitem empresonar la intolerància i la por a la llibertat.

· Necessitem estats i nacions i identitats febles; necessitem persones fortes.

· Necessitem la sal de la vida: sexeamor per a tothom, un exèrcit d'amics e amats.

· Necessitem memòries compartides: no oblidar per saber perdonar.

· Necessitem recordar tot el bo que teníem i imaginar tot el bo que volem.

Ignasi Aragay

pd 1852 "A por ellos"

​(ara fa...)

​De​​ia ahir que el judici dels líders independentistes mereixeria obrir-se amb la fórmula “L’Estat contra nosaltres”. Qui seria aquest nosaltres? Certament, no tot Catalunya. Hi ha ciutadans, partits i entitats catalans que estan a la banda de l’Estat i ja els està bé que es jutgi i es condemni els independentistes. Però hi ha un nosaltres per a aquest cas, heterogeni i molt ampli. El judici és contra unes persones concretes. Però és també contra els que vam votar (sí o no) l’1 d’Octubre. És contra els que volien anar a votar i no van poder. És contra els que no volien votar però consideren una barbaritat que l’única resposta de l’Estat a les demandes del sobiranisme sigui la repressió policial i la presó preventiva, sense donar cap oportunitat al diàleg i a les urnes​..​. És un judici contra els enemics, però també contra els seus propis tebis, contra els que tenen una altra idea de l’Estat i creuen que hi pot haver diàleg. I això fa un nosaltres de molt gruix, prou majoritari a Catalunya i menys minoritari del que ens diuen a Espanya. És el judici dels que tenen una concepció monolítica de l’Estat contra qualsevol dissidència. L’Estat contra nosaltres. I qui som nosaltres? Som l’ellos de l’“A por ellos”.

Vicenç Villatoro

pd 1851 Tres dones kurdes a París

(arafa...)

"La impunitat és la recompensa que s’atorga al terrorisme,... quan és d’estat"   Eduardo Galeano

Vuit trets a boca de canó, amb silenciador i al clatell. Aviat farà sis anys i al cor de París. I es va fer un silenci eixordador que encara perdura. A terra queien, executades al migdia i enmig d’Europa, tres activistes kurdes: Sakine Cansiz, Fidan Doğan i Leyla Şoylemez... Tres dones kurdes, lluitadores i compromeses, cotitzen res o poc al mercat cínic de la hipòcrita política internacional...  . A canvi dels diners que mouen el món i capgiren en un tres i no res els principis, que queden bescanviats pels interessos. I que imposen la llei del silenci:... tapen sempre els continuats, des de fa anys, bombardejos turcs sobre la resistència kurda que es deixa fins al darrer alè en la lluita contra l'Estat Islàmic... Ja fa massa anys que hi ha un desplaçament i un patró de conducta en les vies autoritàries de mercat per forçar-ho tot, violentar voluntats populars i alterar projectes democràtics. El que no guanyen a les urnes –els sona?– ho pretenen guanyar als judicis farsa de tribunals monitoritzats. Del cop d’estat militar hem passat al cop d’estat togat, de la violència militar a la violència del dret... Com se sostenen les situacions i les societats injustes? ... Santiago Alba Rico ens ho va aclarir: "Bé per ignorància, bé per por, bé per interessos; o per totes tres alhora". Ignorància ja no en podem adduir. Queda la por i queden els interessos. Tots dos iguals de foscos i perillosos. I ens queda, sobretot i també, la memòria xiulant contra el vent el nom de tres dones kurdes resistents: Sakine, Fidan, Leyla

David Fernàndez

pd 1850 Pentecosta 2

(arafa...)

... Pentecosta és la festa de la plenitud. En una seqüència prodigiosa l’Església catòlica demana a l’Esperit que vingui, i se li diu Pare dels Pobres, Donador de Tresors, Llum dels Cors, Òptim Consol. Se’l tracta de Dolç Hoste de l’Ànima. I se li demana que renti tot allò que és brut, que regui tot allò que és àrid, que sani tot el que està malalt, que faci flexible tot allò que és rígid, que escalfi tot allò que és frígid, que doni una joia perdurable… En un sol text, la llista de les nostres mancances i tot un programa del nostre desig. I en el famós 'Veni Creator', l'himne de les vespres de la festa, es demana a l’Esperit fèrtil que ens visiti la ment, que ompli amb dolls de gràcia els cors que va crear. I se li diu que és el Defensor, la Font, el Foc, l’Amor, el Dolç Ungüent de l’ànima. I se li demana que allunyi l’enemic, que faci llum als sentits, que vessi l’amor als cors… Totes aquestes coses, un cop a l’any, la gent les sentia i, amb més o menys fe, se li posaven a dins. I aquestes estructures lingüístiques d’expressió exacta i plenes de sentit poètic, és a dir creatiu, podien ajudar-los en els seus moments difícils...

Narcís Comadira

pd 1849 Pentecosta 1

(arafa...)

Demà és la Pentecosta. Pasqua Granada, com es deia popularment, donant un sentit de coronament a l’altra Pasqua, la de Resurrecció, coneguda com a Pasqua Florida... Pentecosta és la festa de la llengua, de la defensa de la llengua i de les llengües. De totes. Fins i tot de les més petites... L’Esperit no va pas parlar en llatí, la llengua de l’imperi, sinó que es va fer entendre en una multitud de llengües, perquè cadascuna de les llengües en què havien nascut els presents tenia el dret de ser tinguda en compte, per petita que fos... Pentecosta també és la festa de la intel·ligència, de la comprensió del món, que sempre es fa a través d’una llengua. Pentecosta és la festa de la plenitud... Jo voldria ... que l’Esperit es posés sobre el nostre país cansat i sofrent i ens fes generosos per perdonar i forts per continuar lluitant i intel·ligents per poder comprendre aquest garbuix presidencial a què ens ha abocat la repressió dels qui poden permetre-se-la... Jo m’estimo més veure el president de fora com el cap de l’estat i el d’aquí com a primer ministre. Però, esclar, això és una fal·làcia. Una fal·làcia patètica. Que l’Esperit Fèrtil els il·lumini a tots dos. I a nosaltres ens doni força per suportar una història tan trista i castradora.

Narcís Comadira

pd 1848 "Socios a la fuerza" (i 2)

(arafa...)

.. Però no em demanin que tiri enrere perquè no puc... així que mentre em toqui i no ho sapiguem fer millor, pagaré els meus impostos perquè m’hi obliguen, portaré els documents espanyols perquè no em queda cap altre remei, i hauré de fer la bondat mínima exigible... Però que no em demanin cap més compromís perquè no l’acceptaré. Per força, sí, esclar, perquè per força tot s’hi val, pots atonyinar els súbdits -que per això ho són- per impedir-los votar, i pots voler que siguin, tant sí com no, espanyols. Però tant per força que també sembla una condemna, perquè el que no s’accepta amb acords s’accepta de manera imposada: com si la condemna que demanen per als presos polítics ens anés tancant també a tots els que pensem com ells. L’Estat no vol pacte, demana condemnes contra els presos polítics i ens condemna a la resta a ser espanyols...

El mentrestant serà molt incòmode o fins i tot penós: ... perquè hem après que les arrels d’aquest malestar són profundíssimes i que els analgèsics o els pal·liatius no són guaridors. Hi ha fractures enormes... L’única petició que se m’acut fer als constructors de ponts - als dialogants benintencionats i als aprofitats cínics, a tots dos - és que no tornin a construir en fals, quaranta anys de ficció és un termini insuperable, una pena massa gran. La mentida ha creat un distanciament tan gran que fa que avui el compromís amb l’Estat sigui només conseqüència de la força. Que s’assembli a una condemna.

Francesc Serés

pd 1847 "Socios a la fuerza" 1

(arafa...)

... Qualsevol de les bestieses judicials, policials o mediàtiques han sobrepassat, de lluny, el que es pot esperar d’un estat democràtic i plausible. Per això Espanya només és el meu estat per l’imperatiu legal que em sotmet. De la mateixa manera que no puc reconèixer una monarquia hereva del franquisme i emparada en la inviolabilitat com a autoritat, soc també súbdit per força. La monarquia no és que sigui un anacronisme, és que és un llast enorme i la punta d’un iceberg que té submergides parts d’estat encara més pesants. El rei, però, em pot amenaçar i pot fer servir la violència, el que no pot esperar és que somrigui, ni que jo no faci tot el que pugui perquè no pugui amenaçar-me més...

Quina pena de país, si tota la vida hem de viure així, avançant amb peus de plom per no despertar el feixisme ni la judicatura, tot el dia disculpant-nos per no ser qüestionats des d’aquesta superioritat moral que la dreta li ha concedit a l’esquerra a canvi de no fer gaire res. No en tinc pas cap gana, de viure en un país així, i que no sàpiga com fer-ho per sortir-me’n no vol dir ni que m’estigui quiet ni que ho accepti. No hi ha marxa enrere...

Francesc Serés