dissabte, 30 de gener de 2021

pd 2066 L'exèrcit i el foc

 (arafa...)

Una característica de la vida pública espanyola és la tendència a trobar excepcional el que és normal (i normal el que és excepcional). La presència de l'exèrcit espanyol en l'extinció del foc de la Ribera d'Ebre s'ha presentat, així, com una cosa excepcional. No m'ho sembla. Em sembla el compliment normal d’un contracte vigent. En el contracte amb qualsevol estat es reconeixen uns drets i es donen uns serveis a tots els ciutadans, a canvi d’uns deures (també fiscals). A partir d'aquí, tot el reconeixement del món a qui fa bé la seva feina i tot l’agraïment a qui s'hi juga, a més, la vida. Però el servei va en el contracte. El que passa és que la cultura pública espanyola és molt poc contractual. Els serveis i els drets són vistos com una concessió graciosa i discrecional del poder. Potser perquè la idea del contracte remet a la possibilitat de negociar-lo, de revisar-lo si una de les part no n’està satisfeta. A Catalunya hi ha molts partidaris de revisar el contracte o, si no es pot fer d'una manera satisfactòria, rescindir-lo de mutu acord. El que no apareix en cap contracte és que la gent espontàniament ajudi el pagès de la Ribera que s'ha quedat sense ramat. Això no és contracte. Això és solidaritat.
Vicenç Villatoro
30/6/2019

divendres, 29 de gener de 2021

pd 2065 Ho tornarem a fer

(arafa...)
... el PSC proposa, un altre cop, sotmetre a referèndum un nou Estatut d’Autonomia que permeti superar la divisió entre els partidaris de la independència i els que hi són contraris. En definitiva, ens diu que el PSC “ho tornarà a fer”. És indubtable que si se’n surt l’independentisme tornarà a ser una opció minoritària durant alguna dècada.
El futur no està escrit, però a mi em sembla que aquest segon intent està condemnat al fracàs perquè ni els partits centrals de la política espanyola, ni els poders profunds de l'Estat, ni l’opinió pública, permetran que tingui èxit.
Si el meu pronòstic és encertat, serà com a conseqüència d’aquest segon fracàs que els independentistes “ho tornarem a fer”, o sigui, ho tornarem a provar. A la llarga, una de les dues forces se'n sortirà. Quina? Com diu un eximi exdirigent socialista, només hi ha una cosa més difícil que la independència de Catalunya: la transformació de l'estat espanyol en una autèntica federació.
Miquel Puig

 

dijous, 28 de gener de 2021

pd 2064 El perill que ens assetja a tots

(arafa...)

Prohibit criticar el rei. Ho ha dit ni més ni menys que el Tribunal Constitucional adreçant-se ni més ni menys que al Parlament de Catalunya. Com a ciutadà català em sento censurat. Com a ciutadà espanyol em donen una raó més per renunciar a la meva ciutadania. Un rei de les opinions del qual no es pot discrepar és un rei feble, sense autoritat... En general, quan prohibeixes una opinió aconsegueixes l'efecte contrari: reforçar-la. O sigui que el TC, un cop més, dona aire al sobiranisme català i aconsegueix que el rei sigui més llunyà, no ja dels independentistes sinó de qualsevol persona amb un mínim sentit democràtic... El que han fet és propi d'una mentalitat autoritària, d’aquells que creuen que hi ha poders intocables...

L'aire dels temps és aquest: prohibició, censura, exclusió. És un aire viciat, densament intolerant, en què el poder s'exerceix amb una enervant suficiència i sempre contra algú. No a favor de tots, no pensant en el respecte a les diferències, en les raons i sentiments diversos. Aquest tarannà autoritari s’infiltra en les actituds d’uns governants i jutges i manaires de tota casta que veuen arreu o enemics o súbdits. Sembla com si en lloc de tenir autoritats públiques estiguéssim sota la voluntat de petits reietons altius i milhomes...

Ignasi Aragay

 

dimecres, 27 de gener de 2021

pd 2063 Memòria personal 2

(arafa...)
... tinc la impressió que cada vegada serà més difícil, a nivell personal, i potser fins i tot col·lectiu, reconstruir aquestes trajectòries... El canvi ara és tan ràpid que en una vida humana podem ser testimonis de transformacions culturals enormes, com el pas de l’ús d’un llenguatge encara marcat per la vida a pagès, com ho era en la meva infància, a la invasió dels anglicismes del moment actual...  Però ja no escrivim cartes, sinó whatsapps, o com a molt e-mails. Ja no tenim unes quantes fotos en paper, capaces de sobreviure’ns, sinó milers d'imatges fugisseres, en un suport totalment evanescent, perquè la tecnologia canvia i ja no podem sentir les cassets i és difícil escoltar els vinils, i demà hauran desaparegut els aparells on mirem vídeos i fotos... L’abundància de mitjans per al record ens els anul·la: hi ha poques imatges emblemàtiques, evocadores d’una situació excepcional... Què serà, en el futur, de la nostra memòria, del nostre intent de trobar els rastres que ens expliquin per on hem caminat?
No es tracta de nostàlgia; estic convençuda que cap temps passat va ser millor, i la prova és que les persones vivien molt pocs anys, perquè vivien pitjor, amb més dificultats, problemes i angoixes. El que em sobta és constatar que en cada canvi de la societat es perden coses que tenien molt valor...
L’avenç tècnic sense progrés ètic ens porta a buscar satisfacció en el narcisisme, en l’acumulació de coses banals esborrades l'endemà per una nova banalitat... Però em pregunto què quedarà de nosaltres, del nostre temps, com construiran la seva memòria personal les noves generacions, amb rastres tan evanescents com els nostres, devorats per les mateixes tecnologies que els generen. Què s’arribarà a transmetre al futur de la nostra forma de vida, que ens sembla tan apassionant però està tan basada en l’usar i llençar, en l’obsolescència permanent de tot.
Marina Subirats

dimarts, 26 de gener de 2021

pd 2062 Memòria personal 1

(arafa...)
Els contes de la nostra infància sempre ens donaven consells valuosos, útils per saber com orientar-nos en la societat del moment. Les societats canvien, i molts d’aquells consells han deixat de tenir sentit; seguim explicant els contes, ignorant, tanmateix, la seva intenció profunda... Un dels consells que ens donaven els contes era el de deixar senyals a mesura que anàvem fent camí... Savi consell; ve un moment que moltes de les persones amb qui has compartit la vida ja no hi són, i mires enrere i et preguntes què feia jo l’estiu del 63, o del 94, o del 77. Els que encara t’envolten no hi eren, o també ho han oblidat. I comences a preguntar-te què en vas fer d'aquelles èpoques que no han deixat records precisos i que semblen perdudes.
No es tracta de nostàlgia, sinó de com construïm la memòria personal. El present és ara prou potent per envair els dies de feines, sabers o plaers i negar el passat. Però tenir, només tenim el passat, que ens mostra una trajectòria, que ens diu qui som, més enllà de desitjos i fantasies.
Marina Subirats

 

dilluns, 25 de gener de 2021

pd 2061 Nadal - Federer o ensenyar a persistir

(arafa...)

Nadal i Federer han ofert, una altra vegada, un espectacle emocionant, ple de cops increïbles, amb el manacorí resistint fins a la cinquena pilota de partit. En un article a El País, el que va ser entrenador de Nadal, el seu tiet Toni, es pregunta com és que els joves tennistes no han desbancat aquests dos que ja passen dels trenta. I n’insinua el perquè: “En l’aspecte formatiu, tot allò que facilita en excés debilita. Hauríem de ser capaços de dir als nois que el dia que les coses no surten bé no poden abaixar els braços i fer mala cara. Federer i Nadal no es rendeixen perquè els van obligar a acceptar l’adversitat, i tot amb l'estima dels qui els van formar”. No sé si és un clàssic considerar que abans s’educava millor, però Toni Nadal no és el primer que diagnostica que tenim por de ser exigents i tenim tendència a sobreprotegir la canalla.

Antoni Bassas

diumenge, 24 de gener de 2021

pd 2060 La metròpoli desconnectada de la terra

(arafa...)

Un món  on les ciutats es veuen a si mateixes flotant i desconnectades del seu entorn geogràfic més immediat...  recordin Jaume Collboni quan, horroritzat davant les tractorades independentistes, va etzibar aquell cèlebre "Quan vaig veure la imatge de tractors entrant i les editorials marxant vaig pensar: aquí prendrem mal de veritat". Un desinterès que condueix en el millor dels casos a un paternalisme ignorant benintencionat, i en el pitjor, a l'altiva ignorància d'un supremacisme urbà, que es vanagloria de ser obert però que menysprea i insulta tot allò que prové de pagès. ..

I sí, al camp, com a les ciutats, hi ha gent ignorant, però també hi ha gent que viatja, que llegeix, a qui li interessa el cine, la natura i el teatre, i hi ha gent que simplement viu una vida digna a les societats cohesionades dels pobles. Gent amb menys ínfules que alguns cosmopolites que en realitat són garants d'un provincianisme global que cada cop s'assembla més: cursis a la caça d'autenticitats prefabricades, "experiències", en diuen, mentre ignoren les realitats socials vives com les Terres de l'Ebre que tenen a la cantonada.

Adrià Alcoverro

dissabte, 23 de gener de 2021

pd 2059 De la solidaritat en diuen bonisme

(arafa...)
De la solidaritat en diuen bonisme. De l'egoisme, sentit comú. Rere cada sensellar i cada immigrant hi veuen un delinqüent en potència... Si noteu que aquesta mena de raonaments simplistes s’està infiltrant en la vostra manera de veure el món, vol dir que comenceu a flirtejar amb l’insidiós populisme d'ultradreta que culpabilitza els més dèbils de tots els mals, que busca bocs expiatoris fàcils. Vol dir que comenceu a veure enemics i perills per tot arreu. Vol dir que, sense adonar-vos-en, classifiqueu les persones pel seu origen, pel seu color de pell, pel seu idioma, pel seu aspecte, i que sospiteu de les que considereu que no són dels vostres, és a dir, blancs catalans. Vol dir que la diferència, en lloc d’encuriosir-vos, us espanta. Vol dir que la por s'està apoderant de la vostra vida social. Vol dir que esteu caient en una mena de subtil complex de superioritat supremacista. És greu, doctor? Doncs sí, ho és. Us cal un tractament de xoc. Si podeu viatjar, aneu allí on la guerra o la fam senyoregen, feu turisme solidari: a Àfrica, a l'Amèrica Llatina, al Pròxim Orient, a Àsia. No us faltaran destins. Entendreu per què venen... I si no podeu viatjar ni teniu temps per a la solidaritat de proximitat, mireu en la vostra família o entorn d’amistats quants orígens diversos hi ha. Trobareu que tots som una mica immigrants... 
Ignasi Aragay

 

divendres, 22 de gener de 2021

pd 2058 "Shit and walk"

 (arafa...)

... No m'agrada el que representa el PSOE (els GAL, el Nos lo hemos cepillado i, ara, l’esbojarrat Josep Borrell i l’acomplexada España Global). Tampoc m'agrada la manera de passar la maroma que té Podem amb la monarquia o amb la nació catalana. Puc dir que el PP no m’agrada menys que el PSOE (que en algunes coses m’agrada més). Però sí que m'agrada més el PSOE que Ciutadans. I que Vox.
Tots els partits sobiranistes catalans, ERC, JxCat i la CUP, s'han presentat a les eleccions autonòmiques espanyoles del 10-N... Per tant, tots aquests sobiranistes han acceptat les normes autonòmiques. I les accepten cada dia, des del moment que van al Congrés, seuen a l'escó i voten. Si volen la independència (com jo) han d’explicar quina idea tenen, si és que en tenen alguna.
... I llavors què? ¿Observar com ens “reformen" la tele i l’escola, aviam si, emprenyats, finalment fem una sedició, aquest cop de veritat, i no inventada, i fem la independència unilateral? Crec que avui tots som autonomistes forçats.  
Empar Moliner

dijous, 21 de gener de 2021

pd 2057 Quina barbaritat!

 

(arafa...)
Set dels tretze membres de la Junta Electoral Central han decidit que volen salvar Espanya a qualsevol preu. Tenen molts predecessors en aquesta tasca, des de fa dècades. En la vigília d’una investidura que la dreta espanyola considera la liquidació de la sobirania, la Junta ha pres una decisió que és una veritable barbaritat. En tots els sentits. Per la desproporció entre la causa i l’efecte: expulsa de la presidència de la Generalitat qui l'ocupa legítimament pel mandat de les urnes, per haver tret tard unes pancartes. Per la incompetència: un òrgan que serveix només per vetllar per unes eleccions pren una mesura que per la seva transcendència i gravetat supera les seves atribucions naturals. I finalment perquè genera una crisi infinitament més greu que la que vol resoldre.... I sobretot complica del tot a fora i a dins la imatge d'una Espanya democràtica: a cada decisió de l’una i de l'altra, la justícia espanyola i la justícia europea estan més lluny i són més incompatibles.
Vicenç Villatoro

dimecres, 20 de gener de 2021

pd 2056 Llengua, nació i sobiranisme

(arafa...)
... la idea de repartir carnets de catalanitat em repugna. Aquest país serà dels que hi visquin, el defensin i el sentin seu, parlin el que parlin...  Construir Catalunya al voltant del català ha sigut i és un gran projecte -el projecte que molts estimem-, però això no el converteix en l’únic possible i legítim. Perquè se’n surti caldrà que sigui i continuï sent el que suscita més adhesions... un projecte nacional ha d’integrar: ha de fer creure als que d’entrada no el comparteixen que apuntant-s'hi viuran millor ells i els seus fills. Però continua necessitant signes d’identitat que cohesionin i singularitzin... el nacionalisme català... té molt clar que no hi haurà nació sense llengua nacional.

¿Va per aquest camí l’actual sobiranisme? No tinc aquesta impressió. Una part essencial de la seva estratègia per créixer, per eixamplar la base i arrelar en les àrees més castellanoparlants, és no qüestionar mai l’anomenat bilingüisme :  que tothom sàpiga i domini perfectament una gran llengua mundial i només una part cada cop percentualment més petita de la població sàpiga, domini i senti seva una llengua minoritària que se suposa que és la llengua pròpia del país...  ¿No ens pot passar que a mesura que eixamplem la base anem diluint la identitat que impulsa el sobiranisme?.

Quan Fabra va iniciar la seva obra codificadora, el català era una llengua popular que aspirava a arribar a les institucions. Ara s'està convertint en una llengua d’institucions que va perdent presència popular: en una llengua que, a peu de carrer, es percep com a prescindible i comença a fer nosa. Caldria que ens preguntéssim, abans que sigui massa tard, si sense aquesta nosa tenim projecte nacional.

Albert Pla Nualart

dimarts, 19 de gener de 2021

pd 2055 Els anys 20: la dècada dels populismes?

 

(arafa...)

L’historiador grec Polibi va encunyar cap a l'any 200 aC el concepte d’oclocràcia, una forma de degeneració de la democràcia en què la massa viciada, confusa i irracional ja no representa la voluntat popular i, per tant, fa trontollar la idea de govern del poble. Més de dos mil·lennis després, el populisme presenta força similituds amb l’oclocràcia: la gent, cansada d’una democràcia corrupta i d'una elit política allunyada de les seves necessitats, s'agafa a idees primàries pretesament salvadores amb la vana pretensió de capgirar les coses. Busca enemics fàcils i solucions màgiques. És un fals retorn a l'essència democràtica. Un retorn demagògic a un pseudogovern del poble.

Més que la restauració d’una democràcia autèntica, els populismes acostumen a ser el preàmbul d'un autoritarisme poc dissimulat, marcat per un lideratge fort i personalista que s'erigeix com a veu del poble incomprès. Serien com una dictadura dins d'una democràcia formal desvirtuada... la democràcia populista són ... difícils de combatre. Perquè no hi ha promeses alternatives enlluernadores que valguin... la democràcia dels estats liberals paga els seus propis pecats: haver-se deixat guanyar terreny pel capitalisme financer, haver-se deixat segrestar per una aristocràcia funcionarial, haver perdut el discurs del bé comú cedint a l’individualisme neoliberal... El populisme senzillament s’aprofita de totes aquestes febleses i mira cap a un fals passat idealitzat: ho critica tot per assolir el poder democràtic amb proclames buides i gens creïbles...

Ignasi Aragay

dilluns, 18 de gener de 2021

pd 2054 On és avui el mal? En la indiferència

 (arafa...)

Quines són les grans coses de la vida?

Bàsicament, hi ha tres grans relacions vitals: l’amor de pares a fills, en el cas que tinguis fills; l’amor de parella, si en tens, i, com diu Aristòtil, hi ha una relació imprescindible: l’amistat. “L’amic és aquell que t’acompanya en els mals moments”. El més important no és ser. El més important és ser-hi. L’amic és algú que hi és...

¿Tu coneixes algú que tingui mala consciència? No, tothom té bona consciència. La paraula culpa està molt mal vista. I jo la reivindico, perquè si hi ha coses en què no he estat a l’altura d’allò que l’altre esperava de mi, no he estat bé. Si no diem “Avui no he estat bé”, ningú no demanarà perdó. Qui demana perdó, avui dia? Ningú.

És creient, vostè?

Soc metafísicament agnòstic, però èticament cristià. És a dir, crec en la paràbola del bon samarità, en algú que s'atura a ajudar en contra de la llei,... I el samarità incompleix la llei, perquè hi ha una cosa més important que la llei, que és el dolor dels altres. I aquesta és la bona nova del cristianisme. Lluís Duch em va ensenyar que no podem llegir el cristianisme com una religió sacerdotal, sinó com una religió profètica.

Joan-Carles Mèlich entrevistat per Antoni Bassas


dissabte, 16 de gener de 2021

pd 2053 "No li pots fer això a Espanya"

 

(arafa...)
... El que ha passat (contra tot pronòstic, malgrat els vídeos d'Espanya Global, els discursos de Felip VI i les atzagaiades de l’esbojarrat Josep Borrell) és que el TJUE s'ha pronunciat, amb independència, sobre la presó injusta d’Oriol Junqueras, que, en presó preventiva, va ser privat, pels ous quadrats de l'alta judicatura espanyola, de ser eurodiputat. Ningú s’esperava que això que en diem “Europa” no actuaria com això que en diem “un club d’estats”. La prova que ningú s'ho esperava és que, segons que explica Libération, la presidenta del grup socialista europeu, l’espanyola Iratxe García, en saber la resolució va «perdre el control dels nervis, va llençar uns dossiers a terra i va xisclar-li al president de l’Eurocambra: "No li pots fer això a Espanya! T'adones del que estàs a punt de fer?"»
Va dir “a Espanya”. Perquè complir la llei, complir amb el dret, és afrontar Espanya. Aquesta dama, per Espanya, estava, doncs, demanant una prevaricació, una mentida, una falsedat, la picaresca; un escrit com el del jutge Llarena. En veure que això no passarà, els jutges espanyols encarregats de la unitat d'Espanya de cop comprenen que el cul no els serà salvat. I és per això que, ara, sense fer gaire soroll, i aprofitant les festes, els alliberen (als CDR).
Empar Moliner

pd 2052 Terroristes

(arafa...)
El projecte de desactivar el sobiranisme català amb la fórmula aplicada amb un cert èxit a Euskadi passava per una paraula clau: terrorisme. Calia vincular independentisme i terrorisme. No era senzill; el moviment independentista havia demostrat per terra, mar i aire la seva vocació pacífica, fins al punt que l’absència de violència –constatada per tribunals internacionals– havia dut a rebaixar a sedició el que es presentava com una rebel·lió. Però el projecte es mantenia viu. I l’intent de presentar l’independentisme com a terrorista es va consumar a través de l’anomenada operació Judes i de la presentació de Tsunami Democràtic com un moviment terrorista. S’havien detingut terroristes i hi havia un moviment terrorista clandestí en marxa. No gaires setmanes després, el globus s'ha desinflat. Els suposats terroristes estan sortint de la presó d’una manera estranya però que com a mínim sembla incompatible amb la terrible gravetat dels delictes que se’ls imputaven... Però el mal és que, mentrestant, hi ha gent que ha patit. Un munt de notícies, rellegides avui, semblen una immensa innocentada. Però, i això també és terrible, no se’n retractarà ningú.
Vicenç Villatoro

 

divendres, 15 de gener de 2021

pd 2051 President Sassoli

(arafa...)
... En general, Europa ha fet els ulls grossos davant de les actuacions espanyoles d’escassa qualitat democràtica. Ha estat molt tolerant, però ha evitat afegir-s’hi. Ningú no ha parat els peus a Espanya, però tampoc ningú -ni Alemanya, ni Bèlgica ni la Gran Bretanya- ha volgut ser-ne còmplice actiu. Com a molt, passiu. Però potser a Europa se li ha acabat la paciència. Ja sabem que el cas català els incomoda, i que tothom preferiria que aquest problema no existís. Tinc la sensació que, implícitament, havien dit a Espanya: tancarem els ulls una estona perquè feu el que cregueu que heu de fer per solucionar-ho, però quan obrim els ulls volem que estigui solucionat. I quan han obert els ulls no estava solucionat. Al contrari, estava pitjor. Pot ser que a Espanya se li estigui acabant el crèdit...
Vicenç Villatoro

 

dijous, 14 de gener de 2021

pd 2050 Soc antic: la ciència m'ha colonitzat

 (arafa...)

... En aquesta sensació de ser antic he trobat aquests dies una aliada: Najat El Hachmi. Vint anys més jove que jo, però gloriosament antiga, la Najat afirma en el seu magnífic i coratjós Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62):“Segons aquest corrent [postmodern] hi ha un feminisme, anomenat blanc occidental, que vindria a ser un instrument de dominació colonial més que una proposta d’emancipació de les dones. [...] Si ets blanca no parlis perquè ets una privilegiada que sotmet la resta de les dones. [...] Vaig quedat tota parada en descobrir per primer cop que la validesa del discurs feminista no era aplicable a qualsevol realitat, a qualsevol lloc, a qualsevol dona. Aquesta manera d’entendre el feminisme ha fet furor”. L’embat del relativisme contra la universalitat, la reducció de fets biològics a construccions socials i l’equiparació de la ideologia a la ciència és, clarament, un embat contra la raó i l’humanisme: nega la naturalesa humana i ens retorna a l’obscurantisme. I està molt connectat, si s'hi reflexiona una mica, amb aquests activistes -tan postmoderns- que assalten les granges de pobres pagesos per emportar-se'n conills en lloc de fer accions de protesta, per exemple, contra els creuers que enverinen la salut dels barcelonins per fer més bilionaris quatre gàngsters amb seu en paradisos fiscals.  .. 
Albert Pla Nualart

dimecres, 13 de gener de 2021

pd 2049 El Procés, un fet espanyol

 

(arafa...)
... L’error del sobiranisme català no ha estat “enganyar la gent”, com se sol dir, sinó fer un mal càlcul de l’equilibri de forces, recolzar-se en factors sobre els quals no tenia control, i confiar en els escrúpols democràtics dels aparells de l’Estat i de la UE... el sobiranisme es va abocar a un destí incert empès per l'entusiasme d’una amplíssima base electoral, amb un memorial de greuges que compartien bona part dels analistes que ara es mostren més crítics i fotetes, i per la falsa percepció que Espanya estava madura per a una nova transició. Va ser un error, i els errors es paguen. Però ¿és respectuós amb la realitat posar en segon terme l'acció punitiva de l'Estat? La injustícia, la ceguesa, la crueltat en l'exercici de la repressió, ¿no van ser factors decisius en aquest fracàs?
...l’independentisme no va calibrar prou la lleialtat espanyola d’una part molt important de la societat catalana. Però l’excés d’optimisme no va ser pensar que la gent que se sent espanyola canviaria de sentiment, sinó confiar que hi hauria un pacte granític per l’autodeterminació, i que el resultat seria un nou país plural i amb bon veïnatge. Amb tot, és difícil saber on acaba l’orgull ferit i on comença el rebuig instintiu al conflicte. No dubto que un referèndum acordat hauria comptat amb un suport molt majoritari. I per això el govern espanyol no en vol sentir a parlar.  
Toni Soler

dimarts, 12 de gener de 2021

pd 2048 No hi ha alternatives

 (arafa...)

... Estic d'acord amb Antoni Bayona ( "Turning point") que emprendre la via unilateral... va ser un enorme error, i que tornaria ser-ho ara. Ara bé, també estic d'acord que el diàleg i la negociació amb els poders de l'Estat no portaran enlloc. No sols em porta a concloure-ho el fet que això ja s'ha assajat moltes vegades, sinó la constatació que la unitat constitueix el mite fonamental de l’espanyolitat, de manera que la majoria de l'opinió pública espanyola considera la possibilitat de secessió de Catalunya com una amputació que els afectaria personalment. 

Des d'aquest punt de vista ... no hi ha alternativa a la unilateralitat, i com que aquesta tampoc no és viable, que el que no hi ha són alternatives.

Ara bé, aquesta és una visió a curt termini, perquè a llarg termini gairebé tot és possible, i el mateix Bayona, en aquell formidable article, ja proporcionava la clau: “La via unilateral [...] només pot prosperar si compta amb una majoria social clarament hegemònica”. La situació política catalana està en un bloqueig en el qual competeixen tres forces, cadascuna amb el seu objectiu: (1) liquidar la catalanitat política i cultural de manera definitiva, (2) aconseguir un acord mútuament satisfactori que ens permeti conviure més o menys com fins ara durant una altra generació i (3) la independència. Només la segona opció té possibilitats d’èxit a curt termini, perquè em fa l'efecte que bastaria que Catalunya rebés una oferta mínimament satisfactòria perquè la majoria de la població s'hi acomodés. Crec que aquesta oferta no es produirà a curt termini i, per tant, que les tres forces estan condemnades a una tensa espera fins que es donin les circumstàncies perquè una de les tres aconsegueixi el seu objectiu...

Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC

Miquel Puig

dilluns, 11 de gener de 2021

pd 2047 Troians del feminisme

(arafa...)
Fa temps que parlem dels perills de la moda del feminisme, però potser no som conscients que ja fa molt que conviuen amb nosaltres en forma de troians. Dit amb unes altres paraules: fa temps que ens mengem patriarcat disfressat de feminisme... el troià de la vergonya, el mocador o hijab... Najat El Hachmi, acaba de publicar un assaig que es titula Sempre han parlat per nosaltres...  si l’haguéssim de resumir diríem que és un al·legat en contra del fals feminisme islàmic. ¿Es pot portar hijab i presumir de ser feminista? ¿És progressista permetre que les dones es banyin a les platges amb burkini? De fet, defensem que les dones del món àrab se supeditin a la castradora religió, oblidant que és una trampa identitària que blanqueja la misogínia estructural. El seu llibre és polèmic perquè ens posa al davant d'un xoc de trens: mentre que als països de fe islàmica les dones que rebutgen el mocador opressor són castigades durament..., aquí a Occident hem embogit i presumim de la seva entrada als Parlaments...
no existeixen els feminismes fets a mida i que tot allò que no defensa la igualtat no és feminisme sinó un vulgar engany. Una recepta infal·lible per detectar els troians és aquesta: desconfiem de tot el que va contra les dones, com per exemple els talons d'agulla i el hijab. 
M. Àngels Cabré

diumenge, 10 de gener de 2021

pd 2046 "Turning point" (Punt d'inflexió)

(arafa...)
... després de tot el temps passat, també es detecta desorientació i cansament per la situació en què viu Catalunya... En pocs anys s'ha consolidat a Catalunya un ampli suport social a favor de la independència. Un fet sense precedents però que, per diverses causes, no s'ha gestionat amb realisme i intel·ligència. S’han volgut cremar etapes, no s’ha tingut paciència i tampoc s’han valorat com calia els obstacles als quals ha de fer front un projecte com és el de la independència...
Una mínima dosi de realisme hauria de fer veure a tothom que el Procés, tal com s’ha desenvolupat, no ha tingut unes bases sòlides. No tenim República, hem patit la suspensió de l’autogovern i tenim una important divisió política i social. Tanmateix, no es pot dir que l’independentisme hagi perdut la guerra. Ha perdut una batalla important, però no la guerra. En aquesta situació hi caben dues opcions: persistir en els mateixos errors o canviar d’estratègia. Aquest és el gran dilema al qual s'enfronta l’independentisme en aquests moments: reconèixer que la via unilateral no ha funcionat i que cal conduir el projecte polític per altres vies, o bé tensar encara més la situació. Reconsiderar l’estratègia unilateral no implica renunciar al projecte per la independència. De fet, pot evitar cremar-lo definitivament encara que el nou camí triat requereixi més paciència i perseverança. En política no hi ha res impossible i no és prudent descartar escenaris abans d’hora. És imprescindible buscar nous espais de maniobra... 
Antoni Bayona

 

divendres, 8 de gener de 2021

pd 2045 L'antídot del populisme 2

 (arafa...)

(... continuació)

... Aconseguir que la majoria d’electors els vegin com el que són: uns megalòmans ressentits. I les defenses -socialment parlant- són el que tradicionalment hem anomenat valors. No hi ha res més suat i antic que lamentar-se per la falta de valors. I, tanmateix, el millor antídot contra el populisme són aquests valors que només poden transmetre els vincles afectius més forts, però que també han de ser il·lustrats per la racionalitat i la cultura. En qualsevol persona raó i passió lliuren una batalla de la qual només sortirà guanyadora la seva part més humana si la raó modula i modela les passions.

Si avui els populistes fan estralls, és perquè en massa ciutadans són les passions les que s'han imposat. Educats per tenir i competir i no per ser i compartir, la precarietat material a què els ha abocat el neoliberalisme els ha deixat en un desert moral. Mentre anàvem endavant hem deixat que els valors que defensàvem de boca fossin contraprogramats pel nostre model econòmic i el seu omnipresent catecisme: la publicitat. I ara que anem enrere i el constant “gaudeix i gasta” sona sarcàstic, l’absència d’un nord no material està fent dels demagogs els nostres líders.

Albert Pla Nualart

pd 2044 L'antídot del populisme 1

(arafa...)

... el populisme, però per trobar l'antídot d'aquest verí que avui tants electors s’empassen a glopades cal que en coneguem la fórmula magistral. Un dels seus components oposa poble a elit des d'un punt de vista moral. Fer-lo bo a un i dolenta a l’altra li estalvia argumentar. Ser elit et fa corrupte. Ser poble et fa honest. I ser veu del poble contra l’elit et fa un heroi, i un màrtir, encara que vinguis de l’elit més elitista. No cal, però, ser un geni per detectar la irracionalitat d’aquest plantejament. Que la bondat del que dic depengui de qui sóc, d'on vinc o a qui defenso i ataco, i no pas de la solidesa dels meus arguments, és una manera de prioritzar les emocions a les idees, la mandra a l’esforç, el simplisme a la complexitat.

Però el principi actiu del verí és la demagògia, una vella i coneguda plaga de la democràcia... Un demagog és, etimològicament, “el que guia el poble”, un significat que podria ser positiu si aquí poble no volgués dir masses. L’essència del demagog, allò que fa que el segueixin les masses, és que apel·la a les passions i no a les raons mogut per un desig de poder no moderat per cap principi. I les passions que exclouen raons són sempre les més baixes: les que exalten la identitat nacional, ètnica, religiosa o de classe social per atiar l'odi contra “els altres”. El demagog reclama i lidera una acció immediata i violenta per salvar la nació amenaçada, acusa els oponents moderats de feblesa i deslleialtat i, un cop al poder, va retallant drets i llibertats...

(continuarà...)

Albert Pla Nualart

dijous, 7 de gener de 2021

pd 2043 La màquina

(arafa...)
En un hotel coincidim amb una jove parella xinesa, que no parla altra llengua que la seva. Però, immediatament, treuen de la butxaca una petita màquina, no més gran que un mòbil, que tradueix entre llengües d'una manera ràpida, efectiva i -pel que veig- molt precisa, parlada i per escrit. Gràcies a la màquina, mantenim una conversa del tot fluida. Només hi ha un problema: entre les llengües que tradueix la màquina no hi ha el català. Funciona en castellà, en italià, en francès, òbviament en anglès... Però no (encara) en català. I si la màquina té futur, que crec que en té, ser-hi o no ser-hi és molt important. En principi, la màquina va a favor de la pluralitat lingüística. Per a les llengües que hi són, és una garantia de supervivència, perquè elimina la idea de les dues o tres llengües franques universals que és imprescindible conèixer per anar pel món. Totes les llengües que pot traduir la màquina passen a ser igualment útils. Entre les que hi són, no hi ha jerarquia. La llengua pròpia deixa de ser un límit. Però, en canvi, la màquina és letal per a les llengües que no hi són. La traducció va a favor de les llengües petites. Però hi han de poder accedir. I no és una qüestió de nombre de parlants. És una qüestió de poder.
Vicenç Villatoro

 

dimecres, 6 de gener de 2021

pd 2042 Els tres reis

(arafa...)

... la suposada raça del tercer dels Reis, l’anomenat, segons una tradició molt tardana, Baltasar. La primera cosa que convé puntualitzar és que mai cap criatura d’enlloc on se celebra aquesta festa s'ha adonat que, com succeeix encara arreu, el rei negre fos un home blanc mascherato. Per sort, la innocència de les criatures les fa estàlvies de tota mena de sospita. Ni creuen que Baltasar sigui un blanc maquillat, ni que els reis blanc i ros portin barbes postisses: s'ho empassen tot, i aquesta és la gràcia.

Però hi ha més coses. L ’Evangeli de Mateu diu que “després que Jesús va néixer a Betlem de Judea [...] vingueren uns savis d’Orient” a adorar Jesús i oferir-li uns presents que eren considerats “reials” a l'època: or, encens i mirra. No diu que fossin reis, sinó savis... Ara bé: ¿d’on caram venien? L’Evangeli diu que d’Orient, i això pot significar que vinguessin de Mesopotàmia o de la frontera amb Aràbia, que cauen a l'orient de Palestina. Si venien d’Aràbia -encara que hi ha Bíblies comentades que els fan venir de Pèrsia, fet improbable per massa apartat de Judea-, llavors és pràcticament impossible que fossin blancs o negres. Però tot això no acaba de lligar, perquè eren professionals de la màgia -molt estesa, certament, a Babilònia i a Pèrsia-, i aquest era un ofici semisacerdotal   En suma: el més probable de tot, per qüestions de distància, és que fossin àrabs jueus, i llavors hem d’acceptar que eren homes de pell torrada, potser olivàcia, però en cap cas amb barbes blanques, rosses encara menys, i de pell negra menys encara.

La tradició cristiana no va presentar Baltasar com un home negre fins al segle XV, i va fundar el mite que els reis eren tres, i que corresponien a les tres edats de l’home, i... de tres continents! Si anem als orígens del mite, que es troba a Mateu, només podem estar segurs que eren orientals, potser tres i potser una vintena, i cap de blanc, ni ros, ni negre. O sigui que les desfilades dels Reis són una pura invenció, per a delícia de les criatures.


Jordi Llovet

dimarts, 5 de gener de 2021

pd 2041 Carbó per a tothom

(arafa...)
...Som en un d’aquells moments històrics, tan mediterranis, en què la societat va per davant dels poders públics, en què les elits polítiques no només no resolen problemes sinó que els emmerden amb batalletes de curta volada que només tenen sentit des de la mesquina lògica partidista...

Carbó al sobiranisme (en general) per no tenir una estratègia unitària. I per malbaratar la victòria electoral de fa un any en tripijocs i malabarismes... I per mantenir una retòrica revolucionària mentre s’acaten el 155 i les sentències judicials. Carbó també als comuns, per la seva indefinició constant... Carbó al PSC per callar i obeir davant del PSOE. Carbó a Ciutadans i al PP per estimular el conflicte a Catalunya i la catalanofòbia a Espanya.

També hi ha d’haver carbó per als qui podrien parlar i han callat. Per als qui han (hem) parlat massa, o massa precipitadament, enduts per l’eufòria o per la ràbia. ... Per als qui la presó o l’exili d’amics o coneguts ens ha fet més febles i més cagadubtes. I també per als arrogants que tot ho haurien fet diferent, els que creuen que fora del seu petitíssim cercle només hi ha estupidesa, traïció, o totes dues coses. Per als que pretenen salvar-nos de nosaltres mateixos. Per als que davant de qualsevol discussió només saben dir “Marxem ja”, com si l’octubre del 2017 no hagués existit. Carbó per a tots, doncs. I benvingut sigui, si a més de càstig significa també reflexió i represa. Però voldria trencar la transversalitat d’aquest article recordant  que d'entre tots els esmentats prèviament n’hi ha uns quants que ja no tenen por del carbó, ja no el necessiten: han rebut el càstig de forma preventiva, i tornen a passar el matí de Reis lluny dels seus fills a causa de les togues negres dels jutges carpetovetònics, de la tinta negra de la premsa sense escrúpols, de l'ànima negra dels polítics d'una certa Espanya que també és negra com el carbó,...

Per tant, a tots els aficionats a repartir culpes i medalles, a penjar llufes, a difamar cegament i a cobrir de merda, seria un detall que deixin una estona en pau els que estan patint les conseqüències de tot el que ens ha passat l'últim any. Encara que només sigui avui.

Toni Soler


 

dilluns, 4 de gener de 2021

pd 2040 Fragments de dietari 2

 (arafa...)

... Un any més. Comença l'any i no podem pas dir que prometi gaire. Segurament més desgràcies que coses agradables. Més injustícies que justícia. Nadal ha estat trist. Els nostres presos i els nostres exiliats ja el celebren així per segona vegada. Només hi ha l’alegria que la gent no es cansa d’acompanyar-los, de prop o de lluny, físicament o mentalment... Miro el final de la Missa del Gall, retransmesa per TV3. Una mica trista i ensopida, m’ha semblat. He trobat a faltar alguna nadala al final, o bé un esclat de l’orgue nou. Res...
A casa tenim un pessebre petit. Suro, molsa, quatre branquillons d'avet que fan d’arbre, un camí de neu, feta amb sal grossa, per on van cap al portal mitja dotzena de pastors, una bassa, feta amb paper d'alumini, on renta una dona i per on neden dos aneguets. I una caseta al fons, voltada d’aviram. En un racó una mica amagat, el caganer, que mai no hi falta perquè és el símbol de la carnalitat del Misteri de Nadal. ¿O és que algú es pensa que el Nen Jesús no feia caquetes? ... Al nostre portal, a part de Josep i Maria i el Nen, hi ha, com cal, el bou i la mula. Per a mi sempre han estat simbòlics. Tots dos estèrils, s’estan allà, impertèrrits, i escalfen una mica els peuets del Nen amb el seu baf. I l’àngel, que, en aquesta història, hi té un paper important. Ell va anunciar a Maria que seria Mare de Déu, i, als pastors, que el Nen havia nascut. I va parlar amb sant Josep que no es sorprengués del Misteri...
(nota: consultar el pd 1885 per veure el final de l'article, si t'interessa...)
Narcís Comadira

diumenge, 3 de gener de 2021

pd 2039 La revolta dels "idiotes"

(arafa...)
“La gent és idiota!” I, anant a l’etimologia grega, idiotes, “ciutadans que només viuen pendents dels seus afers privats i no participen ni s’interessen per la vida pública”. Però, per això mateix, l’equació gent = idiota és falsa. La gent pot ser moltes coses. La gent pot ser meravellosa. El que ens ha d'alarmar -i hem d'intentar canviar- és que a les societats occidentals del segle XXI, fuetejades pels vents de la globalització neoliberal, hi hagi tant de ressentiment, estancament vital, prejudicis, informació esbiaixada i visceralitat, i hi hagi, en conseqüència, tants idiotes...

La salut d'una democràcia no depèn del fet que cada X temps els seus adults votin, tot i ser imprescindible. Depèn del grau de compromís i implicació en els afers públics dels ciutadans. Tot el que fa que vagi a més l’enforteix; tot el que fa que vagi a menys la debilita. I és evident que ara l’està debilitant un model econòmic, cada cop més desfermat, que ens empeny a viure ignorant-nos, envejant-nos; que armat d’entreteniment i publicitat devora el poc temps que ens queda i ens conmina a “gaudir” mantenint-nos bells i joves. És el mateix model que escalfa el planeta, el mateix que va fent els rics més rics i els pobres més pobres...

Albert Pla Nualart

dissabte, 2 de gener de 2021

pd 2038 Un Nadal desconstruït 2

 (arafa...)

Continuació...
Aquest Nadal és especialment desconstruït i trossejat: Catalunya, Espanya, el món, es troben en un final de cicle, ple d’amenaces i conflictes, d’incerteses i pors... esperant l’arribada d’un temps nou que ens permeti recomençar-ho tot. Un temps que encara no arriba, encara no arriba... sabem prou bé que mirar enrere no solucionarà els nostres problemes, que cal mirar endavant, únic camí possible, i construir nous símbols per a uns nous projectes col·lectius.
Tanmateix, cal morir per tornar a néixer, ens diu el poeta, i aquest temps nostre encara no mor del tot; cada dia es fa més evident que cal un gir enorme en la nostra manera de viure, i uns nous valors van sorgint arreu; som a la gestació d'una societat diferent, esperem que millor, amb uns objectius que es van dibuixant a l'horitzó: una etapa de respecte, d’igualtat, de bondat i de mirar endins més que d’acumular riquesa. Una etapa que els més joves ens assenyalen, ens reclamen, ens exigeixen, i que potser nosaltres no som capaços de crear, però que ells i elles assoliran sens dubte, perquè saben que sense aquest canvi no hi haurà vida possible; l’etapa d’una societat realment solidària i cuidadora. I així podran reconstruir, esperem-ho, la trobada ritual entorn de la vella màgia del solstici d'hivern.
Marina Subirats

divendres, 1 de gener de 2021

pd 2037 Any nou

(arafa...)
Aquestes dues dècades del segle han estat plenes, a Catalunya, d’esdeveniments dolorosos. Des de l'any 2006, amb la retallada de l'Estatut, es va posar en evidència la falsedat intrínseca del partit que llavors governava: el PSOE. I la falsedat del president del govern, el senyor Rodríguez Zapatero. Allà ens hauríem d'haver adonat que, una vegada més, amb l’estat espanyol no s'hi poden tenir tractes. Que et diuen una cosa i després en fan una altra. Després, hi ha hagut innumerables ocasions en què aquesta falsedat s’ha tornat a posar en evidència. Ens han reprimit, vexat, humiliat, espoliat tant com han pogut. I nosaltres sembla que no ens n’hàgim adonat. Perquè, em pregunto, ¿com és possible que un partit, ERC, sigui capaç de facilitar la investidura d'un president d'Espanya que té a la presó el seu líder? ¿Com és possible que ERC no recordi que el PSOE va defensar l'aplicació de l'article 155? No, no ho recorda. O no vol recordar-ho per ves a saber quines obscures raons. Potser només recorda que el primer d’octubre del 2017 plovia. Ja he dit que la memòria és làbil.
... Carner, dirigint-se a l'any nou, li diu: “Quines estrenes ens daràs potser: / angoixa, amor, traspàs o revifalla”... Carner continua i diu que nou any és nou engany. Sembla que des del fons dels seus versos vegi la nostra realitat més cruel, la de la mentida continuada... Per Carner, sembla que l’única solució a aquest desordre d'ansietat i d’enganys sigui allò que ell en diu la Veritat, així, en majúscula. És a dir, Déu. Sabem que Carner era creient i, en el seu món de desconcert i dubte, aquesta Veritat és l’última referència. Carner demana, en el seu any nou, que la Veritat li sigui llei, certitud i pau. Llei que li conformi la vida, certitud que li dissipi l’ansietat, i pau, que és allò que resulta d’una vida conformada a una llei i sense ànsia...
Narcís Comadira

 

<