dimecres, 19 de maig del 2021

pd 2170 Catalunya ha canviat, Espanya no

(arafa---)
S'ha dit sovint que la sentència contra l'Estatut del 2006 va ser el tret de sortida del moviment independentista. Amb el pas dels anys, he arribat a la conclusió que va ser just el contrari: el nou Estatut va ser l’excusa que van utilitzar els poders de l'Estat per justificar una frenada en sec d'un procés de reforma que amenaçava de prendre formes federalitzants i corregir tres segles d’inèrcia centralitzadora...
Entre el 2010 i el 2014 (amb la consulta del 9-N) vam viure una primavera que seduïa el món pel seu caràcter cívic i transversal. A partir d’aleshores, quan l’entusiasme es va traduir en un mandat electoral, van començar els problemes. Mas i Junqueras es van trobar atrapats entre l’obligació moral de satisfer els seus votants i la impossibilitat d'arribar a cap acord amb el govern espanyol, que anhelava una exhibició de força. Per a Espanya, el repte català suposava una oportunitat d’afirmació nacional (convertint Catalunya en una mena d’enemic exterior intern) i una excusa per a la recentralització. El resultat va ser el xoc institucional del 2017, i l’epíleg que encara estem vivint. Una dècada després, malgrat el fracàs objectiu de les seves expectatives, Catalunya és un país del tot diferent, mentre que Espanya és una versió més obscura d’ella mateixa. La dècada del gran canvi, pel que sembla, durarà més de deu anys.  
Toni Soler 28.6.2020