(arafa---)
S'ha dit sovint que la sentència contra l'Estatut del 2006 va ser el
tret de sortida del moviment independentista. Amb el pas dels anys, he
arribat a la conclusió que va ser just el contrari: el nou Estatut va
ser l’excusa que van utilitzar els poders de l'Estat per justificar una
frenada en sec d'un procés de reforma que amenaçava de prendre formes
federalitzants i corregir tres segles d’inèrcia centralitzadora...
Entre el 2010 i el 2014 (amb la consulta del 9-N) vam viure una
primavera que seduïa el món pel seu caràcter cívic i transversal. A
partir d’aleshores, quan l’entusiasme es va traduir en un mandat
electoral, van començar els problemes. Mas i Junqueras es van trobar
atrapats entre l’obligació moral de satisfer els seus votants i la
impossibilitat d'arribar a cap acord amb el govern espanyol, que
anhelava una exhibició de força. Per a Espanya, el repte català suposava
una oportunitat d’afirmació nacional (convertint Catalunya en una mena
d’enemic exterior intern) i una excusa per a la recentralització. El
resultat va ser el xoc institucional del 2017, i l’epíleg que encara
estem vivint. Una dècada després, malgrat el fracàs objectiu de les
seves expectatives, Catalunya és un país del tot diferent, mentre que
Espanya és una versió més obscura d’ella mateixa. La dècada del gran
canvi, pel que sembla, durarà més de deu anys.
Toni Soler 28.6.2020
