pd 62

AVUI, diumenge, 3 d'abril de 1988

FINS A LA PLENITUD DE LA VIDA!

Josep Dalmau

Cal tenir confiança en el món i en els homes. Dins l'univers sencer l'acció creadora ha tirat endavant vencent tota mena d'obstàcles fins a dur-nos a la vida, a través d'un llarguíssim trajecte de milions d'anys. D'aquella explosió creadora primordial del big bang fins ara, hi ha una cadena infinita d'èxits. Res pot fer suposar que aquesta direcció ascendent de la complexitat de la creació s'hagi de trencar. El món --una mica a les palpentes-- va sempre endavant. Si haguessin estat més nombroses les perturbacions i destruccions que els encerts no haurien aparegut les galàxies, les estrelles, els planetes, ni els minerals, ni les plantes, ni els animals, ni l'home, ni . . . Jesús de Natzaret. 

Aquesta constatació carregada d'optimisme, ens obliga a tenir confiança en la vida. La Creació, vista en el seu conjunt, descabdella un projecte admirable i sorprenent a la mirada escorcolladora del científic. Tot succeix com si un codi genètic amagat impulsés l'univers sencer a construir-se. L'home --punta de llança d'aquest impuls-- s'ha de sentir identificat amb el flux energètic vital que des de l'inici del món marca una direcció de progrés ascendent que apunta a un final d'èxtasi i de plenitud. Heus aquí un dels continguts de la fe. 

Contra el pessimisme d'aquells que ja anuncien la mort de la humanitat amb l'aparició de la bomba atòmica, afirmem ben resoltament que l'Home encara no existeix. És mig bèstia; acaba de sortir de les cavernes; tot just ha trencat la closca d'ou de l'estratosfera i ha posat un peu a la Lluna. Cal anar vers un esdevenidor pròpiament humà, és a dir, diví. Cal establir  una nova relació amb el Diví que descobreixi la dimensió de la transcendència. 

 Dins d'uns quants centenars d'anys, quan ja s'anirà amb naus d'un sol cos directament a Mart o més enllà del sistema solar,  els museus de l'era espacial exhibiran els rockets o els sputniks actuals amb els dos cossos: el coet pròpiament dit que es desprèn en travessar l'atmosfera, i la  nau que prossegueix el trajecte cap als  espais interplanetaris. 

Aquesta experiència --tronada per ella mateixa perquè és simplement tècnica--  ens indica que aquest mecanisme d'acoblament és constant en el procés creatiu de l'univers, des dels moments inicials fins ara i de cara el futur. 

Com els coets-nau d'avui, l'home es troba atrapat en els primers mesos dins l'uter matern. En el moment del naixement del fetus, aquest queda alliberat cap  a un altre món, on continuarà la seva existència, mentre el coet-placenta que l'ha aixecat fins a l'actual nivell de complexitat, involuciona, torna a la terra i mor. El procés és el següent: el fetus inicia la seva gestació dins la placenta en un estat aquàtic; a mig camí, tot d'un plegat comença a formar-se un aparell respiratori aeri perfectament inútil i estrany en aquell medi aquàtic on viu. La naturalesa està  preparant el fetus per passar de casa, cap a un altre món. Si hi hagués un científic allà dins, coneixedor de les lleis que regeixen aquell univers, veuria aquell cos estrany com un càncer i l'extirparia. No tindria present ni podria imaginar les lleis d'un altre món on està destinat, en el qual encara no viu, molt més ric en tots els aspectes. 

En cada un de nosaltres, els actuals homes, s'hi està gestant també un altre aparell dins la placenta del nostre cos-viu, que constitueix una aberració científica: la nostra consciència ètica. Pregunteu-ho a Monod. Aquest nou aparell, respiratori d'un altre ambient, no acaba d'encaixar en el nostre món científic i tecnològic on s'afirmen l'eficàcia i els resultats per damunt de tot. Permeteu-me un exemple paradigmàtic: El govern central democràtic ha fet servir els GAL --sembla-- per destruir ETA. Tot un símbol! Per això les persones que viuen fonamentalment dins els paràmetres de l'ètica són sers en terra d'estranys. Són sers superiors, amb una alta autoritat moral, amb una vida interior molt intensa, austers i modestos de natural, els enfarfega la faramalla del consumisme, de la moda i de la fatxendaria del poder. Sovint aquest personatge centra els odis d'amples capes de la població, del poder polític, del diner i del saber, que acaben liquidant-lo. Dos exemples: Jesús de Natzaret i Gandhi.

Aquesta consciència ètica projecta les seves exigències més enllà de les parets d'aquest immens ventre compost d'espai i temps on ens trobem reclosos i encaixats, i

apunta cap a una zona que els filòsofs anomenan transcendència i els teòlegs Déu. 

A partir d'aquesta experiència íntima i profunda del sentit transcendent dins la nostra consciència ètica --recordant la nau interplanetària, o el fetus que neix--la supervivència del jo personal es fa versemblant i gairebé una exigència, més enllà de l'espai i del temps que ho engloven tot. El que mor és el coet, no la nau; el que sofreix una involució es la placenta, no el fetus, que a partir d'aquell moment desenvolupa les seves potencialitats retingudes. Així mateix, l'esperit, el jo íntim, sobreviu per sobre de l'espai i el temps. 

Si el procés lineal ascendent de la complexitat de la matèria apunta gràficament cap a una altra dimensió i n'agafa el seu sentit i valor, ¿és tan estrany que algú, anticipant-se als temps --com la primera flor o el primer home, sobre el planeta Terra--, per la intensitat de la seva consciència ètico-religiosa enriquida, hagi donat la pauta del procés que seguirà, a les palpentes, tot el conjunt de la humanitat?

 Heus aquí uns apunts de reflexió que en  aquesta Setmana Santa em vigoritzen la fe en la persona de Jesús de Natzaret, m'expliquen la seva persecució i mort i em fan versemblant la seva Resurrecció. La fe em fa ser un home d'avui, perquè la figura de Jesús de Natzaret és l'home del demà enriquit, plenament evolucionat; el projecte d'home ètic que tots portem a dins gestant-se.