dimecres, 27 de setembre del 2017

pd 1127

​ARA dissabte, 17 de juny del 2017
FE D'ERRADES
Vicenç Villatoro​

FA UNS DIES, en aquest mateix espai, vaig escriure que a hores d’ara, pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, només hi ha dues opcions en catàleg: la independència (votant ) o deixar les coses tal com estan (votant no, no votant o impedint que es voti). M’equivocava. L’article era un intent de dir que l’anomenada tercera via, del tot respectable, que passaria per millorar el finançament, fer les infraestructures que calen i garantir el paper del català, havia estat treta del catàleg per l’immobilisme de l’Estat. I això ho continuo creient. Però em vaig oblidar (d’aquí la fe d’errades) de la quarta via: no deixar les coses com estan ni millorar l’autogovern, sinó recular. I si la tercera via no és ara en el catàleg de les possibilitats reals, la quarta (la reculada) sí que hi és. Potser fins i tot més que quedar-nos com estem. El finançament empitjora, les infraestructures no es volen fer i sembla que el Constitucional ara vol refer a la baixa el paper social del català. Per tant, les dues opcions realment presents serien la independència o la reculada. Un amic meu unionista em deia: si no haguéssiu plantejat la independència, ara no us trobaríeu amb la possible reculada. Li vaig respondre: si no haguéssiu plantejat la reculada (en temps d’Aznar), potser ara no us trobaríeu amb la possible independència.

dilluns, 25 de setembre del 2017

pd 1126

​ARA dissabte, 17 de juny del 2017
L'ESTAT, ADDICTE AL MENYSPREU
Antoni Bassas​

UNA PERIODISTA pregunta al ministre portaveu espanyol que per què els Mossos no són integrats a l’Europol i l’Erzaintza sí, quan tots dos cossos policials ho reclamaven des de feia temps. I que per què no es poden convocar 500 places noves dels Mossos (només 50) si estem en màxims d’alerta terrorista. I el portaveu, amb cara de “Què dius ara!”, contesta que no en té ni idea, del que li pregunta, però que sortint de la sala de premsa de la Moncloa procurarà informar-se’n, i tot dit amb l’ofici que dona estar assegut a la cúspide de l’Estat, repartir premis als aplicats (bascos) i càstigs als díscols (catalans), i pensar en el gintònic que es prendrà abans de dinar. Quan diuen que faran servir la llei es refereixen a la llei de l’embut. Quan conviden a ocupar-se del que afecta la gent, volen dir la seva gent. L’Estat ja ha desconnectat de Catalunya fa molt de temps

​(Publicat el dia dels atemptats, però escrit un o dos dies abans)​

dissabte, 23 de setembre del 2017

pd 1125

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017
FER EL QUE CAL FER (i 2)
Toni Soler

ESTÈTICA. També es podrà dir, en algun cas amb pena, d’altres amb alleujament, que la mítica frase d’Unamuno -“ Os pierde la estética ”- ha passat a millor vida. L’estètica ens ha perdut tant, i durant tant de temps, que ens ha privat de tota opció de victòria davant d’adversaris experts, d’Olivares a Aznar, que saben que l’estètica només compta si és l’ornament de l’èxit. Ara ja no. Ara la por tarradellista a fer el ridícul s’ha vist substituïda per la determinació de fer el que cal fer. Al Parlament es va votar el que calia votar i, com diu Andreu Barnils, els catalans emprenyats han canviat de bàndol. Cal recordar que la tramitació de l’Estatut del 2006 va ser estèticament impecable; que les manifestacions de la Diada han estat massives, netes, pacífiques, somrients; que la gent ha fet tot el que calia, estèticament, per posar en mans de les institucions el poder per satisfer les seves demandes. Davant del dilema entre obeir aquesta massa democràtica i somrient, o bé doblegar-se davant la dictadura dels uniformats i els reglamentistes, el govern català ha fet el que tocava. I si ha estat matusser, dubitatiu i maldestre, també ha estat valent, i honest, i profundament democràtic, cosa que no poden dir molts dels seus adversaris.

divendres, 22 de setembre del 2017

pd 1124

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017​
FER EL QUE CAL FER (1)
Toni Soler

VOTAR. Es podrà dir que el sobiranisme ha estat maquiavèl·lic, per allò que el fi justifica els mitjans. Però com que tot aquest merder s’està fent per eludir la repressió d’un Estat amoral, i per complir un mandat popular d’amplíssim suport -és a dir, per convocar un referèndum-, tot el que ha passat, encara que hagi resultat lleig, penós i procedimentalment dubtós, resulta un mal menor, sobretot si es té en compte que l’alternativa -la que exigien Albiol, Arrimadas, Iceta i Coscubiela- era la rendició i la fallida de la democràcia a Catalunya. Per sort, encara podem dir als nostres fills que en aquest país el vot té un valor. El vot per damunt de la força; per damunt de la llei, quan la llei només serveix per protegir-se a ella mateixa; per damunt, esclar, dels procediments. És un paradigma nou, que contrasta escandalosament amb la terrible afirmació del president del Tribunal Suprem: “ La unidad de España es la base última del estado de derecho ”.

dijous, 21 de setembre del 2017

pd 1123

​ARA​ diumenge, 10 de setembre del 2017
EL MAMBO ÉS LA RESPOSTA
David Miró

A diferència del 9-N, aquesta vegada el govern espanyol està disposat a suportar el desgast en imatge que li suposaria apostar per la repressió per impedir l’1-O. Ha arribat a la conclusió que l’alternativa és molt pitjor i per tant Catalunya s’ha de preparar per a una escalada mai vista. Ara bé, és això garantia d’èxit? No té per què. En totes les revolucions, la primera resposta del poder establert és la repressió. La clau, per tant, és aquest concepte tant de moda actualment que es diu resiliència, la capacitat psicològica per adaptar-se positivament a situacions adverses. Si la societat catalana es mostra resilient, si no es perd l’esperança, si troba maneres originals, alternatives i fins i tot lúdiques, per fer front a l’embat de l’Estat, té moltes possibilitats, a la llarga, de sortir-se’n. Davant els intents de dramatitzar el xoc i de pintar una Catalunya a la vora de l’enfrontament civil, el mambo de la CUP, és a dir, l’alegria combativa, és la resposta. En canvi el desànim, les divisions internes i el mal humor són garantia de derrota.

dimecres, 20 de setembre del 2017

pd 1122

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017
ESCARAFALLS
Vicenç Villatoro

QUAN VEIG la vicepresidenta espanyola fent escarafalls sobre la poca qualitat democràtica del ple sobre la llei del referèndum o sobre la manca de garanties democràtiques del mateix referèndum, tinc una íntima sensació d’estafa. És com si algú, que no vol que corris, et lligués els peus i després es posés a renyar-te: “És que corres molt malament!” De vegades aquests escarafalls els fan altres persones que figura que no són els qui t’han lligat els peus però et diuen també que Catalunya és una república bananera. Potser sí. Però, per mantenir la metàfora inicial, si volen jutjar com corres, primer han d’exigir que et deslliguin les cames. Pot ser que amb les cames deslligades continuéssim corrent malament. I llavors s’hauria de denunciar amb força. Però mentre anem amb les cames lligades això no es pot saber. Si creuen que el ple del Parlament no va ser ben portat pels independentistes, si creuen que les lleis aprovades tenen dèficits democràtics, el primer que han d’haver fet és lluitar amb totes les seves forces perquè hi hagi un referèndum pactat d’autodeterminació. Si no, participen també poc o molt en l’estafa. Diuen que et critiquen perquè corres malament, quan de fet et critiquen perquè vols córrer (i no hi tens dret!).

dimarts, 19 de setembre del 2017

pd 1121

​ARA divendres, 16 de juny del 2017
EL PROBLEMA ESPANYOL
Vicenç Villatoro

​NO TINC cap simpatia ideològica per Podem. Però reconec que amb la moció de censura ha aconseguit l’herència, gairebé en monopoli, del regeneracionisme espanyol, per incompareixença del PSOE. Curiosament, el seu diagnòstic del problema d’Espanya té un denominador comú amb el que va llegir Guardiola i fins i tot amb el substrat de la sentència europea contra Espanya pel cas Atutxa: hi ha un sector a Espanya que patrimonialitza l’Estat i la nació, que atura tota reforma i que, quan es veu en perill, pot entrar en una deriva autoritària i rebaixar fins on calgui la qualitat de la democràcia. Ho va fer davant del cas basc, i li va funcionar la coartada de la violència. Ho ha fet més en el català. Les teràpies per al problema espanyol no coincideixen. Iglesias no és Azaña, però va mig fer d’Azaña: denunciar el problema secular d’Espanya i proposar-hi una solució espanyola (diferent de la del sobiranisme català). L’Espanya que no vol ser regenerada i que està disposada per evitar-ho a perdre llençols democràtics en cada bugada va creure que havia guanyat el debat quan va veure que podia fer servir, contra el regeneracionisme d’Iglesias, el fervor patriòtic. Potser tenen raó. Si en tenen, el problema espanyol encara és més gros.

dilluns, 18 de setembre del 2017

pd 1120


​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017
LA PERVERSIÓ DEMOCRÀTICA ÉS VOSTRA (i 3)
Ignasi Aragay

Davant la vostra incapacitat de dialogar políticament, al final hem forçat un reglament parlamentari per dotar-nos d’una llei que ens ho permeti perquè som profundament democràtics i legalistes, i llavors us heu posat a cridar frenèticament. Heu convertit la cambra catalana en una olla de grills, heu tret tota l’artilleria de paraules gruixudes, ens voleu fer passar davant d’Europa i del món per colpistes amenaçant-nos d’inhabilitar els nostres representants polítics i els funcionaris i ciutadans que hi col·laborin, de ficar-los a la presó i de quedar-vos el seu patrimoni. És inaudit i intolerable. Recorda massa la perversió de les condemnes franquistes acusant de sublevats - auxilio a la rebelión, en deien- els republicans que havien defensat la democràcia, portant-los a la presó i la mort. No pot ser que sempre acabeu igual. Teniu un problema greu i aquest problema es diu intolerància, nacionalisme i anticatalanisme.
 
La perversió democràtica és vostra, no nostra. Sí, vosaltres teniu tota la capacitat coercitiva d’un estat per fer-nos quadrar, per fer-nos passar pel que no som, per fer-nos por, per dividir-nos. Nosaltres només tenim un autogovern sota vigilància, ofegat, i la voluntat profundament democràtica de moltíssima gent. Les forces, esclar, són clarament desiguals. Però farem triomfar la democràcia i ho farem com fins ara: civilitzadament. No aconseguireu provocar-nos, no aconseguireu canviar-nos. Anirem fins al final sense perdre el somriure ni les maneres. Perquè això no és una guerra bruta, això és una lluita democràtica i la volem de debò, la democràcia, tota sencera. Per això sortirem massivament al carrer per dir que persistirem, per mostrar al món un cop més que som gent demòcrata i pacífica, i per deixar clar que per molt difícil que ens ho poseu, l’1-O votarem, i tant que votarem.

diumenge, 17 de setembre del 2017

pd 1119

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017
LA PERVERSIÓ DEMOCRÀTICA ÉS VOSTRA (2)
Ignasi Aragay​

​...

Sempre hem estat immaculadament pacífics, cívics i dialogants
. Fa temps que vam deixar enrere el nacionalisme identitari per un republicanisme ciutadà on hi càpiga tothom, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. Hem sortit al carrer sense trencar ni un plat, milions de persones d’ideologies molt diverses, any rere any, ferms i respectuosos, per demanar sisplau que ens deixeu votar, que deixeu que ens comptem democràticament. Hem votat un Parlament amb majoria absoluta independentista. I ni així. Ni així us heu donat per al·ludits. Per activa i per passiva ens heu dit que no, que no ens permetreu fer un referèndum d’autodeterminació, que no el voleu pactar.
​...​

dissabte, 16 de setembre del 2017

pd 1118

ARA diumenge, 10 de setembre del 2017
LA PERVERSIÓ DEMOCRÀTICA ÉS VOSTRA (1)
Ignasi Aragay

​Senyor Rajoy i senyora Soraya, senyors Sánchez i Rivera, senyora Arrimadas, senyors Iceta, Albiol i Coscubiela, senyors jutges i fiscals, senyors editorialistes de la premsa espanyola: no tolerem que ens feu passar per antidemòcrates als qui volem posar unes urnes. No ho som. De cap manera. Al contrari. És una burla al que som i representem, al present i el passat d’aquest país, a tantes persones que van lluitar per la llibertat d’Espanya i de Catalunya i que ara, legítimament, creuen que el millor per a tots és un referèndum, com es fa en els països civilitzats i raonables, on les lleis i les Constitucions no s’usen per empresonar la voluntat dels ciutadans, sinó per servir-la.

Som demòcrates. És inacceptable que ens feu passar per autoritaris, per chavistes, per nazis. Això sí que no. Som demòcrates. Som els que vam lluitar per la democràcia en plena dictadura, som els que vam creure durant la Transició que l’Espanya democràtica respectaria la voluntat dels catalans. Mentre va existir ETA ens dèieu que, si era pacíficament, tot estava permès. Però després ha resultat que no, que ni parlar-ne, que a la pràctica això mai, que Catalunya només pot ser una democràcia de segona, no sobirana, que només el conjunt dels espanyols poden decidir el futur dels catalans, que no som una nació.
​...​

divendres, 15 de setembre del 2017

pd 1117

​ARA divendres, 16 de juny del 2017
VOTA QUE NO
Empar Moliner

​Vota que no
. Vota que vols seguir a Espanya, que t’està bé, que potser no t’agrada com és ara (a ningú no li agrada la corrupció del PP) però que aspires potser d’aquí un temps a reformar-la. Vota que no perquè has conegut Espanya així i t’agradaria que així continués. Vota que no perquè et sembla que esdevenir un estat no t’afectarà. Vota que no per donar una mica de nivell als arguments: t’ofèn que algú digui que no vol la independència perquè no vol renunciar a García Lorca. Vota que no, per exemple, perquè a tu et fa il·lusió pertànyer a l’estat que elabora el Jabugo i el Pérez Pascuas, beneïts siguin. Vota que no per un sentiment nacional (digue’n com vulguis, si et vols guardar la paraula nacionalista només per als altres). Vota que no per por que quatre militars descontrolats es posin nerviosos... Vota que no perquè tens família en regions que no són aportadores sinó receptores i saps que sense Catalunya no se’n sortirien (ho han dit, molt sincerament, els presidents d’aquelles comunitats). Vota que no perquè preferiries ser monolingüe. Vota que no perquè tu vols que el partit que votes, un dia, presideixi Espanya. Vota que no perquè prefereixes boig conegut que savi per conèixer. Vota que no perquè aquesta revolució no l’has començat tu. Vota que no perquè ja fa molt de temps que trobes a faltar sentit de l’humor a les campanyes, entrevistes, rodes de premsa que fan els del sí. Vota que no perquè tu comercies amb Espanya i tens por del boicot. Vota que no per mil raons de pes, per cap de les estupideses que et deixen anar els que prefereixen que no votis i que no votis per por. Vota que no per dignitat, per tots els que volem tenir allò que tu tens, un estat, i que votarem que sí. Podeu guanyar. Ho dic amb la mà al mugró esquerre.

dijous, 14 de setembre del 2017

pd 1116

​ARA 10 de setembre del 2017
ERA UN 7 DE NOVEMBRE...
Xavier Antich
Som on som no pas per un brot febril. Tampoc per alguna ocurrència d'última hora. En deien suflé, però no hi ha metàfora culinària que pugui fer-li justícia. Fa dècades, com a mínim dècades, que aquest país s'esforça per aprofundir en la democràcia i en les llibertats, en l'autogovern i en l'exercici de la seva sobirania. Som on som perquè molts altres, abans que nosaltres, han picat pedra. Alguns coneguts, amb nom i cognoms. Milers, una multitud, no pas anònims, sinó entregats a unes causes de les quals se sentien dipositaris i testimoni..
...

Som on som, dèiem, perquè la història no va començar ahir, i perquè milers de persones, la gran majoria calladament i desinteressadament, amb generositat, han lluitat perquè avui siguem on som. Som on som, sobretot, perquè milers van convertir el seu inconformisme i la seva indignació en força política creativa, perquè van entendre que només hi ha una cosa que fa de la vida pròpia més que una sola vida: l'entrega a la vida dels altres i la passió pel cos col·lectiu del qual es pot formar part sense dissoldre-s'hi i deixar de ser el que un és. Va encertar de ple Muriel Casals quan va dir, el 14 de juny del 2010, que "ningú no podrà frenar aquest impuls de llibertat".

dimecres, 13 de setembre del 2017

pd 1115

ARA div​​endres, 16 de juny del 2017​
UNA DATA QUE ELS PROVOCA
Xavier Bosch

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, a falta de solucions i de ganes de trobar-ne, gosa fer escarni del moviment que il·lusiona centenars de milers de ciutadans
. Diu que... “El suport social a la independència està baixant a Catalunya i a tots els països del nostre entorn, només cal veure els resultats dels independentistes escocesos”. Doncs més a favor seu. Si el suflé baixa, aprofitin-ho per donar la veu que reclamem el 80% dels catalans, deixin votar en referèndum, preguntin qui vol què, comptem-nos d’una vegada i, amb la victòria del no, tindran un resultat que els permeti dir, amb orgull patri, que d’això de la independència no se’n canta ni gall ni gallina fins a la pròxima generació.
... Lluny d’això, aferrada a la Constitució, avisant del dret i del revés que el referèndum no es farà ni l’1 d’octubre ni mai, la Soraya es treu encara un altre diagnòstic de la cartera de ministra: “El que crida l’atenció és que la Generalitat i Junts pel Sí, com més sols estan, més radicals es tornen”. On ha detectat la solitud del primer partit del Parlament? Al contrari. Pel que em consta, a mesura que s’acosten les hores difícils el Govern està més cohesionat que mai. Puigdemont i Junqueras mantenen, ara sí com un sol home, que a la tardor hi haurà referèndum o referèndum. Que la data escollida sigui “ el primero de octubre, Día del Caudillo y de la Patria Española” sembla una provocació, però segurament és una casualitat. Un caprici del calendari.

dimarts, 12 de setembre del 2017

pd 1114

​ARA divendres, 16 de juny del 2017
SOM DOS MILIONS D'"INDEPES"
Xavier B​osch​

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, a falta de solucions, continua menystenint els anhels sobiranistes d’una part molt important dels catalans
. Aquesta setmana, a Los desayunos de TVE, va deixar anar algunes perles que denoten fins a quin punt continua sense entendre res. Més ben dit, o bé a la Moncloa s’estimen més ignorar la realitat o els qui els han d’explicar el que passa a Catalunya (Millo, García Albiol o Levy) els enreden amb una informació que, de tan esbiaixada, és directament falsa. Al titular de “Ja n’hi ha prou d’aquest rotllo” de la Soraya el va seguir el “[A Catalunya] hi ha molt de postureig”, i més dràstic encara, “La gent està avorrida perquè l’independentisme no va enlloc”. I aleshores va trinxar també Puigdemont per la concentració a les Fonts de Montjuïc: “S’està acostumant als actes de pensament únic, on porten els independentistes en autobusos i, davant de qualsevol burrada que diuen, els animen amb pancartes”. Al final, sembla que es creguin una pel·lícula que s’han muntat per necessitat: que això de voler fugir d’Espanya, d’una manera civilitzada i endreçada, és una estratègia convergent perquè els catalanets, mesells i enzes, no pensem en els podrimeners del partit. I aquí, tanoques i adoctrinats, hi hem caigut tots de quatre potes. La vegada que hem aconseguit tenir la foto més enfocada de l’independentisme va ser el 9-N del 2014. Aquell dia, tant menystingut allà com il·lusionant aquí, 1.900.000 catalans dels 2.344.828 que van anar a votar van respondre amb un doble sí. A les eleccions al Parlament del setembre del 2015, i ja sota les sigles dels partits, Junts pel Sí i la CUP van tornar a sumar dos milions de vots. És, doncs, una xifra de mínims. Potser també de màxims. En qualsevol cas, són moltíssimes voluntats legítimes perquè ens despatxin amb un “Ja n’hi ha prou d’aquest rotllo”.

diumenge, 10 de setembre del 2017

pd 1113

​ARA divendres, 16 de juny del 2017
LA NIT DEL GOVERN ZOMBI
Sebastià Alzamora

​El desori polític que produeix cadascuna de les passes del govern del PP aconsegueix amortir l’estrèpit dels seus fracassos com a executiu. O, dit d’una altra manera, la seva escandalosa manera de fer política acaba actuant com a cortina de fum que tapa la seva ineptitud com a govern...
...
I tot plegat serveix per tapar, a la vegada, la demolidora sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la inhabilitació de José Maria Atutxa, catorze anys després que es produís. El del PP és un estil de govern que funciona per acumulació: com més escàndols generes, més fàcil és que uns facin oblidar els altres, i que el conjunt sigui tan aclaparador que molts votants deixin de fixar-s’hi.

Nota: Pots llegir l'article sencer a:  http://www.ara.cat/opinio/Sebastia-Alzamora-nit-govern-zombi_0_1815418453.html

dissabte, 9 de setembre del 2017

pd 1112

​ARA diumenge, 18 de juny del 2017
CARTA A JORDI ÉVOLE
​Ignasi Aragay

...
n’hi ha que porten set anys dient que el Procés no acabarà bé amb el desig inconfessable que no vagi bé. No és el teu cas, però hi són. Són els mateixos que porten set anys advertint amablement que amb l’expectativa de la independència s’està generant una futura gran frustració. Són els que allí on molts hi posen il·lusió, ells hi veuen perills, dubtes, realpolitik, divisió, por. Són els que insinuen a cada pas que les coses no es fan bé, que es va massa de pressa, que tanta diversitat ideològica no suma, que Europa i el món no permetran res... En fi, els que tot ho veuen com un problema i que, ves per on, no tenen cap solució que no passi per esperar que un dia llunyà hi hagi un canvi a Madrid que permeti una Espanya diferent.
...  sembla que tinguin la subtil missió de deixar clar, per omissió, que el sobiranisme és a les mans d’una colla de bona gent que sense saber-ho i sense voler-ho, ai pobres!, s’han anat radicalitzant. Perquè mira que voler votar en un referèndum sense tenir el permís dels que mai deixaran que facin un referèndum!
...
... arribats a aquesta cruïlla, es demana a tothom que triï entre una societat pacífica, diversa i profundament democràtica que es vol expressar lliurement a través d’un referèndum o un estat que considera constitucionalment sagrada la seva unitat. Aquesta és la tria essencial.

L’aposta per fer el referèndum sense pacte pot sortir malament. Però no perquè es faci malament ni temeràriament des d’aquí, sinó perquè la reacció espanyola sigui la pitjor, és a dir, la que al capdavall ha tingut al llarg de la història: reprimir la llibertat dels seus pobles diversos.

divendres, 8 de setembre del 2017

pd 1111

​ARA dissabte, 24 de juny del 2017
NOMÉS CRIDEN PER VEURE SI ENS FAN CALLAR
​David Fernàndez

“Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominats l’espectacle de la seva mediocritat insoluble”   Joan Fuster
...  la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l'Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi. Es pensen que atemorir una determinació col·lectiva tan legitimada com poder decidir serà fàcil i creuen que proscriure urnes farà retrocedir la demanda democràtica catalana... Cordem-nos el casc amb el millor somriure, la santa paciència desobedient i les ganes d’avançar contra la reacció que ordeix el retrocés: el referèndum ja és aquí i ens la juguem...



​(Nota: t'aconsello la lectura de tot l'article, que trobaràs a:    
http://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-nomes-criden-per-veure-si-ens-fan-callar_0_1820217998.html#a_comments )

dijous, 7 de setembre del 2017

pd MCX

ARA  dimecres, 5 de juliol del 2017​
AIXÍ ÉS LA LLEI DEL REFERÈNDUM
Aleix Moldes / Núria Orriols


Per a Junts pel Sí i la CUP, l’impuls de la norma representa un acte que “no té retorn” -en paraules del cupaire Joan Garriga- i és la llei “més important” que es tramitarà al Parlament perquè ha de permetre l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya...
En el preàmbul de la norma se citen els tractats internacionals que defineixen el dret a l’autodeterminació com el “primer” dels drets humans. L’argument de l’independentisme passa per defensar que el govern espanyol aniria en contra dels tractats internacionals que ha signat si impedeix l’1-O. Un dels tractats que es recullen són els Pactes de Drets Civils i Polítics del 1966, ratificats per Espanya als anys setanta, així com resolucions del Parlament des dels anys 80 que constaten que Catalunya té dret a l’autodeterminació. Tant Junts pel Sí com la CUP van argumentar que el procés unilateral s’engega com a conseqüència dels intents frustrats de pactar amb l’Estat. “Qui primer ha trencat el pacte constitucional ha sigut l’Estat amb la sentència de l’Estatut”, va afirmar Salellas.

Subjecte polític: La norma declara la sobirania de Catalunya

Es defineix Catalunya com un “subjecte polític sobirà” i que té dret a exercir el dret a decidir. El Parlament, doncs, actua “com a representant de la sobirania del poble”. És per aquesta raó, segons Junts pel Sí i la CUP, que aquesta norma preval “jeràrquicament” sobre les altres normes jurídiques que hi poden entrar en contradicció.

Resultats: La llei fa vinculant la votació de l’1-O sense mínim de participació

En cas que hi hagi més vots emesos del sí que del no, el Parlament declararà la independència dos dies després de la proclamació de resultats. Si guanya el no, el president convocarà eleccions autonòmiques.

Protecció legal: Funcionaris i empreses col·laboradores

... “Totes les autoritats, persones físiques i jurídiques que participin directament o indirectament en la preparació del referèndum queden emparades per aquesta llei”...

Cens de votants: Els partits no aclareixen d’on surten les dades

... En la consulta hi podran votar els més grans de 18 anys, que resideixen a Catalunya i que tenen la nacionalitat espanyola. Els partits afirmen que disposen de les dades de l’Oficina del Cens Electoral però no aclareixen d’on surten, ja que aquestes dades, teòricament, només es poden fer servir per a les eleccions...

Sindicatura Electoral: L’òrgan, format per cinc experts, actuarà d’àrbitre del referèndum

La llei del referèndum introdueix una innovació en relació a les eleccions habituals: la creació de la Sindicatura Electoral. Aquest organisme, que està format per cinc juristes i politòlegs nomenats pel Parlament, serà l’encarregat d’arbitrar la votació. Les seves funcions seran similars a les que fa la Junta Electoral espanyola actualment. S’encarregaran de resoldre les reclamacions vinculades al referèndum, vetllaran per la “imparcialitat i el pluralisme” dels mitjans de comunicació, sancionaran les persones que contravinguin la normativa, acreditaran els observadors internacionals i es responsabilitzaran de l’escrutini i de certificar els resultats de l’1-O.

Propaganda:  Els partits ocuparan el 70% dels espais públics; les entitats, el 30%

La llei fixa que les administracions catalanes s’han de mantenir neutrals i que són els partits i les entitats els encarregats de fer campanya...

Vot exterior:  Inscripció al registre de catalans a l’estranger


dimecres, 6 de setembre del 2017

pd MC9

ARA dissabte, 11 de març del 2017
ELS LÍMITS DE LA MULTICULTURALITAT (i 2)
Miquel Puig
Encara que la separació de sexes sigui fonamental en altres cultures, obliguem les nenes musulmanes a fer gimnàstica amb alumnes de sexe masculí perquè considerem que és més important la seva “integració social”...
En definitiva, acceptem altres cultures en la mesura que no violin certes normes, però és que aquestes normes són les que defineixen la nostra cultura. La multiculturalitat només és acceptable quan és banal.
Dimecres Amelia Valcárcel deia a l’ARA: “Comparada amb qualsevol altra, la nostra cultura és feminista. Occident ho és i aquest és el tret que més molesta altres societats: la igualtat de la dona”. La multiculturalitat no banal és, doncs, incompatible amb el feminisme, i en la mesura que el feminisme és una de les revolucions més importants de la modernitat, també ho és amb la modernitat.

dimarts, 5 de setembre del 2017

pd MC8

​ARA dissabte, 11 de març del 2017
ELS LÍMITS DE LA MULTICULTURALITAT​ (1)
​Miquel Puig

​...
a Europa la multiculturalitat torna a cotitzar a la baixa... Angela Merkel ha dit que “la multiculturalitat [és un] concepte [que] ha fracassat, ha fracassat completament” (2010), i ara ha reblat el clau afirmant que “la multiculturalitat porta a societats paral·leles i per tant a una vida falsa o a una farsa” (2015).


La cultura occidental és diversa. Admet, per exemple, la diversitat de culte: en el mateix discurs del 2010, Merkel també va dir que “l’islam ara forma part d’Alemanya”. Però això no significa que admeti qualsevol manifestació cultural.

... Als occidentals no ens resulta gaire difícil acceptar que d’altres mengin diferent per la senzilla raó que no tenim tabús alimentaris ... Que jueus i musulmans no mengin porc o els hindús vedella ens resulta tan acceptable com que entre “nosaltres” hi hagi vegans.

... En general no hi tenim problemes perquè els nostres codis són -des de fa poc- extremadament flexibles. No ens costa acceptar que una dona es tapi el cap amb un mocador perquè també ho feia Susan Sarandon a Thelma i Louise. Ara bé, encara que el nicab i el burca siguin fonamentals per a determinades cultures, els considerem cada cop més inacceptables, i el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) ha sentenciat a favor de la seva prohibició a França perquè està basada en “una certa concepció del que significa la vida en comú” (2014)...

dilluns, 4 de setembre del 2017

pd MC7

ARA 19 de març del 2017
ELS LÍMITS DE LA TRANSVERSALITAT
​Albert Pla Nualart

...
Nacionalisme
descriu dues ideologies molt diferents: 1) la que vol fer del que sent com la seva nació un estat independent; 2) la que creu que la seva nació és millor o superior. La CUP no té cap problema per ser 1, però mai -mentre sigui progre- pot ser 2. Si anem una mica més enllà, arribem a una accepció 3 -compatible amb 1 i 2 però molt més complexa- que és la tesi clàssica de l’esquerra sobre el nacionalisme. Segons aquesta tesi, és la ideologia que promouen les classes més benestants d’una societat fortament desigual perquè neutralitzi o posposi sine die la lluita dels malestants per un millor repartiment de la riquesa. I com la neutralitza? Amb l’estratègia infal·lible de l’enemic extern. Al nacionalista 3 li cal que aquest enemic hi sigui sempre perquè, si s’esvaeix, té molts números per passar a ser-ho ell...

No cal dir que el nacionalisme 3 és als antípodes d’una CUP que es defineix com a anticapitalista...

dissabte, 2 de setembre del 2017

pd MC6

​ARA dissabte, 11 de febrer del 2017
ELOGI DEL PROFESSOR DE SECUNDÀRIA. SEGON INTENT (i 2)
Jaume Cabré

​»Que ho sàpiguen els pares: la feina de mestre és esgotadora. A secundària, el doble. I no perdis el somriure. Però la professora esgotada sap que, de tant en tant, es converteix en testimoni dels descobriments admirats dels alumnes. I sap que, de tant en tant, apareix una criatura que l’ultrapassarà, que arribarà més lluny que ella en aquella matèria que domina. És l’inenarrable plaer reservat a l’ Homo didascalicus.
 »Diu Heidegger: “Qui vulgui respostes, que calli; qui busqui preguntes, que llegeixi poesia”...
Fins aquí l’article de 2008 amb algun retoc...

Benvolgut i pacient lector: em faria feliç no haver de recordar l’any 2026 aquest article de 2017 que s’emmiralla en un de 2008. L’any 2026 serem independents, d’acord; però l’ofici de professor de secundària serà igual de difícil. I potser la indiferència social i política per l’ensenyament ... encara serà vigent. O potser hauran fructificat moltes llavors?

divendres, 1 de setembre del 2017

pd MC5

​ARA dissabte, 11 de febrer del 2017
ELOGI DEL PROFESSOR DE SECUNDÀRIA. SEGON INTENT (1)
Jaume Cabré

​...
El professor treu l’alumne del seu món i el condueix on sigui que no hauria arribat sense el seu ajut. Ja sigui a entendre les derivades, a admirar en silenci un poema o a captar un timbre o una harmonia. I el professor, sense complexos, ha de deixar clar a l’alumne que això és difícil. Però que no passa res, perquè, contra el que molts prediquen, la dificultat per ella mateixa és educativa. La feina ben feta del professor no és la d’apartar els obstacles que l’alumne es troba en l’estudi i de vegades en la vida, sinó la d’ajudar-lo a superar-los: la dificultat és educativa.

»En algun lloc he escrit que ensenyar és, sobretot, transmetre passions. El professor fa coses en la vida; possiblement, fa coses que l’apassionen; aquestes coses les transmet, encara que no formin part del programa de la disciplina que imparteix. Però el més habitual és que la disciplina que imparteix sigui la seva passió. I no s’ha de justificar davant dels alumnes: ensenya les coses que li agraden i punt... la teva passió farà que l’alumne escolti; potser se’n fotrà; potser, quina sort!, t’ho discutirà. Però t’haurà escoltat.
...