(arafa---)
...
I mentrestant hem de sentir tants catalans d'ordre que troben que reobrir aquest debat és avorrit... ¿No recorden, els catalans no independentistes, que els seus adversaris
democràtics porten dos anys i mig a la presó? ¿Pensen de debò que podem
girar full tots junts, en una paròdia de reconciliació? Em costa de
creure. Deuen pensar que l’exhibició de força del 2017 ha inoculat prou
por a la ciutadania perquè el plet català quedi resolt o silenciat, com
tants cops abans. Però s'equivoquen. Perquè és cert que molts pensem que tots els problemes de Catalunya
s'han de resoldre -si mai es resolen- amb majories qualificades, i amb
eines de transformació que potser encara no tenim. Però som encara més
els que pensem que la vergonya dels presos i els exiliats no és un
epígraf més en la carpeta catalana, sinó una situació d’injustícia que
clama al cel, que embruta tots els debats, que políticament és
esterilitzadora i humanament és inacceptable. I cal advertir que en aquesta qüestió s’està jugant amb foc, que els
poders espanyols no transmeten una imatge de pacificació sinó
d’acarnissament, i que si una espurna qualsevol provoca episodis de
protesta o incidents com els de plaça Urquinaona, a molts no ens
sentiran clamar contra la barbàrie perquè la nostra primera obligació és denunciar les injustícies, i
no els estralls que se'n puguin derivar. No sortirem del túnel sense
una llei d'amnistia que repari el mal que s'ha fet. Una amnistia pot
alliberar-nos a tots, no només als que estan entre barrots; perquè tots
els demòcrates sabem que aquesta situació és intolerable: ens empresona a
tots. Si aquesta amnistia no arriba, no hi haurà a Catalunya cap ombra
de normalitat.
Toni Soler 21.6.2020
