(arafa---)
Qualsevol persona que vulgui analitzar què ha passat a la Catalunya
convulsa dels anys 10 del segle XXI haurà de tornar a un cap de setmana
xafogós de fa una dècada. Aquells tres dies de juliol de 2010 són
Catalunya en miniatura...
Divendres, 9 de juliol de 2010: el Tribunal
Constitucional fa pública la sentència completa per la qual retalla
l'Estatut i nega els drets històrics i la condició de nació a Catalunya.
Dissabte, 10 de juliol de 2010: un milió de persones (i el 85% dels
diputats al Parlament) es manifesten contra la sentència, amb crits
majoritaris d'independència i desenes de milers d'estelades que surten
de l'armari. Diumenge, 11 de juliol de 2010: les que surten de l'armari a
Barcelona són les banderes espanyoles i ho fan per celebrar, en una
pantalla gegant a l'avinguda Maria Cristina, un gol d'Iniesta que dona
el primer Mundial de futbol a Espanya.
Aquells tres dies són un retrat bastant aproximat del
que som. Catalunya és divendres... És acceptar que no té el poder ni la força per canviar,
ni amb el màxim consens ni amb la llei a la mà, l'estat del qual forma
part. Catalunya és dissabte. És un altre milió de persones que el
catalanisme posa al carrer i que comença a dir que si no és per les
bones, potser serà per les males, però que alguna sortida hi ha d'haver.
I, finalment, Catalunya és diumenge. La victòria de la roja, celebrada eufòricament a Barcelona, perquè una part important dels seus ciutadans també se senten legítimament espanyols. I després d'aquell cap de setmana ha vingut una dècada que ha semblat un segle...
P.D. Aquella manifestació devia ser l'últim assaig
d'unitat del catalanisme. A les imatges, s'hi veu més il·lusió que
indignació. L'Estat se'n va defensar (i se'n defensa encara) amb el
mateix esperit de l'“A por ellos” que els aficionats de la selecció espanyola cridaven contra els holandesos.
Albert Om 4.7.2020