dimarts, 14 de març del 2017

pd 964

​AVUI - dimarts 22 d'octubre de 1996
DELS MOVIMENTS D'ESGLÉSIA A LA MILITÀNCIA POLÍTICA (1)
​Jaume Lorés
... Joan Costa demostra en la seva tesi que la gran majoria de polítics catalans que ocupen des de la democràcia càrrecs importants en la Generalitat, el Parlament, els Ajuntaments, les Diputacions i els partits es van formar i van adquirir tot el bagatge intel·lectual i caracteriològic en els moviments d'església, des de l'escoltisme fins a les rutes de Montserrat, en aquells anys en què una part important de l'Església catalana es deslligà del nacionalcatolicisme i, en oposició clara al règim i  a la jerarquia eclesiàstica, va formar un espai de llibertat, progressisme, nacionalisme i importació de la cultura catòlica europea més avançada i perseguida pel Sant Ofici...
En veritat van succeir dos fenòmens paral·lels. D'una banda, la situació d'uns sectors progressistes de l'Església catalana que, malgrat tot, tenien el monopoli guanyat a pols netament, de la formació dels joves amb inquietuds de la generació dels anys 60. D'altra banda, la teologia avançada d'aquella època feia que la fe portés el que s'anomenava compromís temporal i que significava en la pràctica involucrar-se en la política social i nacionalista avançada, conseqüència de les exigències d'aquesta fe. Això va conduir els joves militants catòlics que seguien aquesta línia a concretar el seu compromís polític d'origen religiós en els partits polítics d'oposició de tots els colors, després que el Concili proclamés la llibertat política dels cristians i (en) partits d'extrema esquerra, com Bandera Roja primer i després el PSUC, gràcies al fet que Alfons Carles Comín va renunciar a l'ateisme militant.