pd 2307 El rei i les pèrdues d'orina

 (arafa<d'1any)

La buidor del missatge institucional del rei Felip VI és el retrat perfecte de la monarquia que Espanya ha de sostenir: una verborrea altiva que no demostra cap mena de proximitat amb els ciutadans. Un simple aparador nadalenc per exhibir-se. La televisió actua com a pedestal, i allà s'hi col·loca el personatge, en el seu tron mediàtic, per recordar al país la seva autoritat. La realització ens recordava fins a quin punt la institució s'ha convertit en pura artificialitat... Són recursos passats de moda per proporcionar sense èxit agilitat a un discurs tan encarcarat com el monarca... Uns subterfugis que delaten, també, la manca de transparència i el poc esperit de renovació de Felip VI. El discurs continua sent tan caduc com els de l’emèrit. A La 1 de TVE, el primer anunci després del discurs va ser el d’unes compreses per protegir “amb discreció” de les pèrdues d'orina. Una al·legoria perfecta per resumir el que suposa aquesta monarquia.

Mònica Planas, 27.12.2020

pd 2306 Em preocupa el que ha dit Joan Canadell

 (arafa<d'1any)

Els de patrimoni i successions són impostos concebuts per gravar no només qui més guanya sinó qui més té. Van adreçats sobretot a les rendes altes -també poden afectar les mitjanes, esclar- i responen a la teoria clàssica socialdemòcrata...la pressió fiscal que suporten les grans fortunes d'Espanya és molt baixa: més de la meitat d’aquesta riquesa està lliure d'impostos, mentre paguen per la resta només un 0,38% anual, segons l'Agència Tributària... A més, hi ha molt frau: el sistema és complex i ineficient, amb multitud de fugues per bonificacions i exempcions. I molt centralitzat...

A Espanya la desigualtat va créixer amb 47.000 nous rics (més de 700.000 € de patrimoni) i 700.000 pobres, i així el global de pobres va pujar als 8,3 milions... A Catalunya, un 12% dels treballadors són pobres a causa de la temporalitat i la parcialitat dels contractes, i requereixen suport dels serveis socials...

Proposen una “taxa covid” a les grans fortunes: un impost als patrimonis de més d'un milió d'euros perquè aportin un 1% de la seva riquesa, que suposaria ingressar a les arques de l’Estat 20.000 milions, a destinar a amortir els estralls socials de la pandèmia...

El més prudent, doncs, és combinar més deute amb una pujada d'impostos a les rendes altes que no suposi, però, fuga de capitals.

Ignasi Aragay 27.12.2020

pd 2305 La salut de la nostra convivència

(arafa<d'1any)

Hi ha ara molts elements en la vida pública que apunten a una forta polarització: si jutgem a partir de l’agror dels debats parlamentaris catalans, i encara més dels espanyols, sembla que la tensió hagi d’esclatar d’un moment a l'altre, i destruir unes institucions construïdes amb tant d'esforç. A les xarxes socials, l'insult i la intransigència predominen sobre tot tipus d’acords. Si comparem diaris i tertúlies radiofòniques o televisives, el mal rotllo i la discrepància semblen reflectir una societat a punt de trencar-se en mil bocins, cosa que crea, en aquest moment pandèmic, més incertesa i angoixa.

Per sort, algú s'ha posat a estudiar seriosament la cohesió social a Catalunya i els resultats obtinguts ens retornen un altra imatge... Un diagnòstic que mostra que el perill d’enfrontaments greus existeix, però, alhora, que el nivell de convivència és encara prou elevat... la convivència és relativament bona i es troba en nivells una mica per damunt dels que s'han pogut mesurar en els països del nostre entorn... Valorar millor la convivència propera que la general denota que el discurs públic està donant una versió més crispada de la situació de la que la ciutadania percep realment; és a dir, que els possibles conflictes no són tan freqüents ni greus com els pinten els mitjans de comunicació que, per cridar l’atenció, sovint exageren els problemes... les posicions extremes en relació a l’independentisme, sigui a favor o en contra, no fan disminuir la confiança en les persones... Tot apunta, doncs, que seguim sent un poble negociador, i, malgrat tot, bastant ben avingut.

Marina Subirats 27.12.2020

 

pd 2304 ¿Hi ha polítics a qui no faci vergonya mentir?

 (arafa<d'1any)

Pedro Sánchez va dir que no compartiria govern amb Podem ni acceptaria pactes amb l’independentisme. Carles Puigdemont es va comprometre a tornar a Catalunya si després del 21-D podia ser investit president de la Generalitat. Oriol Junqueras va garantir que l’1-O es podria votar “com sempre”. Ada Colau, que no acceptaria els vots de Manuel Valls per ser alcaldessa. “Creguin-me”, va demanar José María Aznar quan insistia que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva.

La llista de mentides en política seria interminable i, tot i això, preguntar-se si hi ha polítics a qui no faci vergonya mentir és injust amb la gran majoria de representants tant de Catalunya com de l’Estat...

dimarts a Illa no li havia tremolat la veu i amb la seva habitual seguretat havia arribat a dir-li al periodista de TVE que “Miquel Iceta és la persona en millors condicions de liderar el canvi a Catalunya”. Seria bo escoltar ara de la seva veu com justifica la necessitat de mentir a la ciutadania...

La credibilitat és, de fet, el principal atribut que ha de tenir un polític per generar confiança en la ciutadania, especialment en situacions de crisi.

Aleix Moldes 3.1.2021

pd 2303 Joan Carles, patrimoni nacional

 (arafa<d'1any)

... El ministre de Justícia espanyol (del PSOE), Juan Carlos Campo, troba que “la monarquia està fent un esforç permanent per donar transparència i visibilitat a les despeses de la Corona” i “unes passes tremendament importants per ser una monarquia parlamentària del segle XXI”.

Això de “l’esforç permanent” s’entén molt bé. Vostès, per exemple, cada any fan la declaració de la renda. El que passa és que els monarques són de sang blava, i això fa que tot els costi més. Per això, Don Campo ens remarca que el fet de donar transparència a les despeses és “un esforç permanent”. Acaben molt cansats, sobretot quan els toca explicar que tenen un compte milionari no declarat, amb el fill de beneficiari, i una targeta opaca que fan servir els nets i fins i tot l’esposa cornupetada. Com a plebeus els hem d’agrair aquest esforç permanent...

Pel que fa a les passes “per ser una monarquia parlamentària del segle XXI”, també li hem d’agrair a Don Campo que ens ho faci saber. Que la família Borbó faci passes per ser una monarquia parlamentària del segle XXI vol dir que no tan sols no ho és sinó que li falta molt per ser-ho. Si no, les passes no serien “tremendament importants”.

Empar Moliner 16.12021

pd 2302 La paraula viva

 (arafa<d'1any)

“La moneda humana real no són els diners, és el llenguatge” (Ali Smith) . Igual com la veritat no és només en els fets, sinó en les paraules, en la manera com expliquem el que fem. Tots ens construïm la pròpia veritat amb les nostres paraules. “La ficció és el contrari de les mentides. Una mentida existeix a propòsit per subvertir la veritat. La ficció existeix perquè així puguem acostar-nos a veritats que són difícils d'expressar o d’articular”, diu Smith. Els diaris expressem una aproximació caduca a la veritat. La ficció aguanta millor el pas del temps...

El que ens fa humans, el que dona realment valor a les nostres vides, el que ens distingeix de la resta d'animals i entre nosaltres com a persones singulars, és el llenguatge, la capacitat de raonar què ens passa, d’explicar-nos, de donar sentit al que fem, als fets...

Ignasi Aragay, 17.1.2021

pd 2301 L'assalt al capitoli de les xarxes socials

 (arafa<d'1any)

...tenim clar que perquè hi hagi democràcia cal que l'àmbit públic no envaeixi el privat, com fan els règims totalitaris. No tenim tan clar que cal també que l'àmbit privat no envaeixi el públic, com passa, cada cop més, en les anomenades democràcies liberals. El que ens allunya de la democràcia no és només que l’economia (privada) mani més que la política (pública): és que l’àgora, el debat públic, s’hagi privatitzat...

L'assalt va començar permetent que les TV privades arrabassessin l’audiència a les públiques a base de teleporqueria, quan es va passar de mitjans regulats per Parlaments a mitjans explotats per magnats. I l’han culminat quatre espavilats que, moguts només per la cobdícia, han aprofitat els avenços tecnològics assolits amb diners públics per privatitzar i explotar les relacions socials... I res d’això ho dic contra la tecnologia, que és el gran motor de la civilització, sinó contra el crim que suposa entregar-la als interessos privats...

La política, diu Comte-Sponville, “és l’art de viure junts amb persones que un no ha triat, per qui no se sent res en particular i que, en molts sentits, són els nostres rivals”. I, justament, el que permeten les xarxes socials és triar la gent amb qui ens relacionem i ignorar aquella amb qui, per falta d’afinitats, triem no relacionar-nos. Llavors la convivència -entesa com la dura i enriquidora experiència que comporta tolerar, dialogar i pactar amb el diferent- deixa d'existir perquè, pròpiament, ha deixat d'existir l'espai públic. I la pèrdua d’aquest espai deixa sense espai la democràcia.    

Albert Pla Nualart, 17.1.2021

pd 2300 Sempre els límits

(arafa<d'1any)

Catalunya té competència exclusiva en cultura, però el Tribunal Suprem diu quines obres d'art comprades per la Generalitat han de sortir dels seus museus. Les juntes de tractament de les presons tenen la competència de proposar el tercer grau per als presos però el Tribunal Suprem diu a quins presos es pot aplicar i a quins no. El govern de Catalunya pot convocar eleccions al Parlament, però quan per raons sanitàries creu que ha de canviar-ne la data ràpidament salta un ministre del govern espanyol dient que no ho pot fer. Són coses que han passat en només tres dies i que tenen un fil comú: recordar a les institucions catalanes que l’autonomia té límits. Que l'última paraula sobre les qüestions que afecten Catalunya no la té Catalunya. Que l’autonomia no és un dret que correspongui a l’existència d’una nació, sinó una gràcia que atorga l’Estat quan li ve de gust descentralitzar algunes coses (una gràcia, com totes, revocable). Que passi en el que havia de ser la vigília d’unes eleccions pot ser casual, però és significatiu. Sembla que es vulgui dir a totes les institucions catalanes: la vostra autonomia arriba només fins allà on nosaltres decidim que arribi.

Vicenç Villatoro 17.1.2021

pd 2299 La senyora que odia els homes

(arafa<d'1any)

Hem tingut aquests dies per Catalunya la mademoiselle Pauline Harmange promocionant el seu llibret Jo, els homes, els detesto. El pamflet compleix amb la regla d'aquestes obretes que en primer lloc cal que siguin fàcils de resumir. Seria això: els homes, agafats a l'engròs, no valen una merda. Són dropos, egoistes, covards, mediocres i violents. Com a molt, de tant en tant, se'n troba un amb qui, previ psicotècnic, pots anar-te'n al llit amb la confiança que no t’apallissarà. Però aquestes excepcions no fan més que justificar la regla universal i comprovada empíricament: els homes fan fàstic a les mosques i odiar-los ha de reivindicar-se com un fet natural. La senyora Harmange té gairebé tota la raó. S’excedeix quan generalitza l’atribut de la violència. Però, pel que fa a la resta, efectivament, l’encerta de ple. Dropos, egoistes, covards i mediocres és una bona radiografia de les virtuts que atresorem. La seva aportació literària no és estrictament una novetat, perquè aquestes coses que diu ja ens les sabem totes i tots des que vam baixar de l'arbre... la senyora en qüestió diu bestieses de l'alçada d'un campanar però, al mateix temps, cal tractar-la amb tota la condescendència perquè no ha de ser fàcil viure odiant a mitja humanitat. De fet, ha de resultar esgotador i per força deixar-te el cervell sec com una moixama. Encara que sigui el bo i millor dels cervells. De dona, i francès. Oh là là.

Josep Martí Blanch 16.1.2021

pd 2298 Pels que no hi són

 ​(arafa<d'1any)

Aquest any que comença ha de ser l'any en què els líders socials i polítics independentistes surtin de la presó i tornin de l’exili. No es mereixen ser-hi. Pegar a la gent perquè va fer un referèndum il·legal és el que és un crim. I encara és més crim no trobar-ho un crim, o fer-te l’ocupat. Una estomacada general com aquesta no es va produir durant el franquisme... Va ser una estomacada que s'assembla al terrorisme d'estat, una pràctica criminal que a Espanya s'ha produït durant el regnat de Joan Carles I, en democràcia.

Cap dels empresonats mereixia ser condemnat “per sedició”, que comporta violència. Avui els “testimonis” del judici, tots els que van mentir, confondre, inventar, exagerar, celebren l'arribada de l'any nou amb la gent que estimen i no sé si tindran un record, durant un instant, per ells. Entenc que no... Ningú vol semblar dolent. I els “testimonis” del judici ho van ser...

Empar Moliner 2.1.2021

pd 2297 Si ens guanyem la vida, ja ho tindrem

 (arafa<d'1any)

... Crec que els meus pares no es van preguntar mai quin és el sentit de la vida. Tenien prou feina a anar treballant i anar vivint. I, malgrat això, ara penso que em van donar -em donen encara- el millor exemple de com ho hem de fer perquè el nostre pas pel món no sigui en va. La vida té el sentit que li vulguem donar cadascun de nosaltres...hem d'intentar saber per què fem tot allò que fem. I hem de fer cada petita cosa a consciència, posant-hi els cinc sentits. Ja ho deia Joan Maragall: “El món s’arreglaria bé tot sol només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva”. Si donem sentit a cada cosa, si tothom fa el seu deure amb amor a casa seva, al final estarem donant sentit a la vida sencera. Ens l’haurem guanyat...

“Guanyar-se la vida és una expressió afortunadíssima que per desgràcia sol contenir un valor merament pecuniari, material. Guanyar-se la vida hauria de ser l’aspiració més gran d’una persona, però guanyar-se-la en el sentit d’honrar-la, d'estar a l'altura del regal”.(David Trueba)

...La vida és un objectiu en si mateixa. I potser els meus fills s’haurien d’emmirallar més en els seus avis. Perquè els meus pares pertanyen a una generació aparentment poc heroica que s’ha dedicat a treballar des de ben aviat sense fer gaire soroll, tenint com a principal ambició que els seus fills tinguessin les oportunitats que a ells els van faltar...

Eva Piquer, 19.12.2020

pd 2296 La descripció

 (arafa<d'1any)

Un dels problemes que ha comportat l'enorme difusió d’imatges al cinema i la televisió, per no parlar de la fotografia –les tres coses, invencions relativament modernes–, ha estat la manca de descripcions a les novel·les. Les persones encara hi són una mica descrites, però hi ha molt pocs novel·listes que descriguin detingudament un paisatge, els mobles d'una casa o el parament d'una taula abans d'un àpat important. Se suposa que un lector d’avui, quan li parlen de la vaixella o la cristalleria d’una casa d’upa, el dia de Nadal, sap perfectament com són aquestes coses: no cal que li expliquin en una o dues pàgines, tal com ho feien els novel·listes anglesos pijos, com són unes copes de cristall, els plats de bona ceràmica o la coberteria...

Mercè Rodoreda lloava el tractament dels detalls en tota novel·la...  “I la casa estava tota voltada de jardí i entre les ombres i l’anar i venir de les branques i la casa amb totes les persianes tancades i aquell vent i les fulles passejant-se i volant, caminava [el personatge] amb el cor encongit” (La plaça del diamant). Massa polisíndeton (i... i... i), endemés, heretat en desmesura per Irene Solà, sense que hagi pagat, que se sàpiga, els drets d'autor corresponents.

Jordi Llovet 19.12.2020

pd 2295 Massa morts, massa silenci

 (arafa<d'1any)

...

Abans del coronavirus, a Tremp solia morir una persona cada setmana. A vegades, dues. Els dols individuals, en un poble, es transformen en comunitaris, perquè qui més qui menys es coneix i els morts acaben sent una mica de tots. Cinquanta-nou defuncions per un brot de covid-19 en una residència és una pèrdua per a les famílies, però també per a la memòria col·lectiva de la capital del Pallars Jussà. Se'n va d'una revolada una generació que va néixer amb la guerra i que ha mort al llit d'una residència o en alguns casos –pocs– en el d'un hospital.

Tremp és al Pirineu, lluny dels centres de decisió política i de la majoria de radars periodístics. Si això hagués passat a Barcelona, aquests dies no hauríem parlat de res més. La consellera de Salut no hauria esperat que hi hagués 55 morts per desplaçar-s'hi. És que ni l'oposició n'ha fet sang. Sembla com si el Pirineu i la gent gran no servissin ni com a munició política. “I si fossin nens els morts?”, es preguntava l'altre dia Neus Tomàs a Eldiario.es. Un escàndol hauria sigut. Amb nens o amb adults, tant és. Amb gent gran, no. Perquè ja els hem tret la condició de persones, començant per la manera com ens hi referim. Deixen de ser homes o dones i parlem d'avis i àvies, padrins i padrines, com si ja només tinguessin dret a existir per a uns hipotètics néts que potser no han tingut mai. O sí. Però no els pot definir un càrrec familiar, sinó una condició humana. La mateixa que els neguem.

Albert Om 19.12.2020

pd 2294 La normalització com a assaig

 (arafa<d'1any)

...Feia l'efecte que la normalització consistia a editar sense mirar prim. Eren els anys del “suport genèric”, quan la Generalitat comprava sistemàticament centenars d’exemplars de tots els títols publicats en català, una part dels quals acabaven oblidats en magatzems inhòspits. Aquella mesura va generar la picaresca d’editar llibres de tirada i qualitat baixes, sovint vinculats a fundacions, institucions i premis locals...Per accelerar la normalitat, es tractava d’actuar com si els llibres es venguessin a cabassos... Durant el pas del segle XX al XXI, a TV3 vam viure els anys de Buenafuente, quan Corbacho (el xòuman, no el polític), el Neng de Castefa, Palomino, Santi Millán i el Follonero (més tard conegut com a Jordi Évole) van normalitzar el castellà com a vehicle de l’humor a la televisió catalana...

Som on som. Dècades després de l'inici de la normalització, encara tenim problemes per felicitar un aniversari cantant en català, però ens molesta que Rosalía digui cumpleanys. Tot i que a Catalunya continua sent més fàcil viure en castellà que en català, els defensors de la lengua común responen amb histerismes a qualsevol (presumpte) progrés de la llengua pròpia. El 1981, quan hi havia un sol diari en català, els llibres de text eren en castellà, TV3 no existia i la majoria dels catalans teníem problemes greus per llegir en la nostra llengua, es va fer públic el Manifest dels 2.300, on “intel·lectuals” com Jiménez Losantos es queixaven que el castellà estava discriminat a Catalunya.

... Normalització i Procés van ser dos moviments ambiciosos, que pretenien canviar l’statu quo de manera assenyada i sense trencar cap plat: tots dos van coincidir el 2013 en la campanya d’Òmnium Cultural titulada Un país normal, que continua sent un desig no acomplert.

Vicenç Pagès 19.12.2020

pd 2293 Guanyar als despatxos

 

(arafa<d'1any)

No fa gaires dies, abans de la votació de la nova llei d'educació al Parlament espanyol, tot un sector ideològic i polític cridava a impedir-ne l’aprovació perquè al seu parer no protegia prou el castellà. No se'n van sortir, i les seves posicions van perdre la votació. Però uns dies després la partida que van perdre al Parlament l’han guanyat als tribunals. Allò que volien i que al seu parer la llei aprovada no recollia prou ho ha sentenciat un tribunal. La partida que no van guanyar on tocava, l’han guanyat on no toca. És com aquells equips de futbol que els partits que perdien als camps els acabaven guanyant als despatxos. Perquè ... als despatxos manaven els seus. I, en el fons, és tan insòlit que en un despatx es marquin gols com que en un jutjat s’imposin els plans d’estudis que normalment dissenyen els professionals, decideixen els Parlaments i executen els governs... Quan el poder judicial passa per sobre del legislatiu i de l'executiu, s'ha acabat la política.

Vicenç Villatoro 19.12.2020

pd 2292 Què passa quan algú arriba nou a un lloc

 (arafa<d'1any)

... què passa quan algú arriba nou a un lloc. Com es comporten els nouvinguts i com ho fan els que ja hi són de tota la vida. Com es marquen distàncies. Com et donen o t'amaguen informació. Com en busques. Com us observeu mútuament. A qui t'acostes, de qui t'allunyes. Com t'acullen. Com t'integres, si desconeixes els mecanismes interns de funcionament d'aquella comunitat.

Pot ser un poble, però també una escola, una feina, un grup d'amics, una entitat, un partit polític o un país. La lluita per aprendre els codis d'aquell teu nou microcosmos és apassionant, però complicada i qui sap si impossible. “De visita, totes les cases són bones”...Però hauràs de fer molt per passar de ser vist com un foraster a ser considerat un dels nostres. I potser mai serà prou, perquè en aquell món on has anat a parar hi ha un conjunt de secrets, rumors, llegendes, mites, mitges veritats o veritats dolorosíssimes que has de descobrir per poder-hi viure, però que un cop conegudes potser ja no et permetran estar-t'hi amb la mateixa despreocupació amb què hi havies arribat...

Albert Om: Carta a Francesc Serés 12.12.2020

pd 2291 El dia de l'orgull culer

 (Nota de l'amanuense: parla del Madrid i de Koeman, però serveix pel Dinamo i per tothom)

(ara...mateix!)

Hi érem quan guanyar el Madrid era l'única alegria de l'any. Hi érem quan ens en van caure cinc al Bernabéu; fins i tot Luis Enrique ens en va fer un i Stóitxkov es va fer expulsar. Hi érem quan ens van vèncer amb total superioritat, sense gaire esforç, i Figo va fer el segon –de blanc–.... Hi érem el dia de la vaselina d’Alexis; que malament que vam jugar...

Repassem jornades més aviat deshonroses del nostre passat amb el Madrid perquè, malgrat la qualitat dels nostres jugadors, juguem com el Burgos de la temporada 78-79, i hem après que quan juguem malament el normal és perdre. Veient horrors tan fenomenals com el d’aquesta setmana contra un pèssim Dinamo de Kíev...

Quan el present és tan fosc que ens mutila l’optimisme i les ganes de somiar i ja no esperem els partits amb ganes de viure sinó amb pressentiment de mort, convé preguntar-se per què serem allà, a aquella hora, amb tant en contra. Segurament l’única resposta és purament cromàtica... odiem aquell escut regi. Assumir l'odi, en la fosca lletjor de la paraula, ens relliga al sentiment tribal i al reconeixement de la pròpia naturalesa, al record d’una història que es repeteix... I és allà, mancats de tota esperança i ja sense cap noció de l’estètica, quan entenem la nostra fortalesa, contra el Madrid és igual com de malament ho fem: és el dia de l'any que no sabem què és la vergonya, quan les raons s'apaguen i brilla la partícula zero del futbol. Anem de blaugrana, al davant n'hi ha uns de blanc.

Albert Martin 24.10.2021

pd 2290 Un altre anunci de l'Estat sobre Rodalies

(arafa<d'1any)

Com deuen ser de baixes les nostres expectatives sobre la xarxa de trens de Rodalies a Catalunya que aquesta setmana hem elevat a la categoria de notícia que els trens passin (però no parin) per l’interior del que serà la gran estació de La Sagrera. Mentre Espanya s'ha omplert de trens d'alta velocitat que van amunt i avall buits de passatgers, els vora cinc milions de persones que viuen i treballen a Barcelona i les seves diverses corones metropolitanes han de viatjar sobre vies que tenen més de 40 anys, en trens que en tenen més de 25, a velocitats gens competitives, enviant la gent al cotxe i a l’autobús. Aquest és el resultat de la burla infraestructural més gran que l'Estat ha fet a la mobilitat a Catalunya. El 2007 una manifestació multitudinària ja va demanar millors Rodalies. No desin les pancartes.

Antoni Bassas 12.12.2020