(arafa...)
... en les grans emergències és l’esperit de servei -el que no busca fer negoci- qui acaba salvant les persones... En certes situacions resulta fàcil passar per heroi. En d'altres, per
heroi que siguis, ben pocs ho reconeixen. Ni uns són herois ni els
altres uns penques... Als dos col·lectius (mestres i metges) hi ha gent entregada -la majoria- i gent que valdria més que no hi fos... El sector públic té aquesta doble cara tan ambivalent. Podem percebre que hi treballen civil servants o funcionaris. I un dels seus grans drames és que no sempre el funcionari té esperit i vocació de servidor civil... Vivim en la constant temptació d’una certa privatització del sector públic. Aquí i arreu el servei es precaritza i subcontracta...
Donem dignitat als mestres i als metges i creem els controls socials necessaris perquè els que només siguin funcionaris
s’hagin de dedicar a una altra feina. Prestigiem-los en un doble
sentit: fent que treballin i visquin millor, i estalviant-los haver de
suportar la desídia enervant d'uns pocs companys. Una desídia que,
ignorada, pot ser una taca que s'escampa. Ni el bonisme que els
santifica ni la malícia que en desconfia per sistema fan cap bé a un
sector públic que haurà de ser més gran, fort i competent en la dura
etapa postcovid.
Albert Pla Nualart 17.5.2020
