(arafa...)
“Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,/ i puguis caçar molt i
passar de política./ Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,/ que hi
ha guerres i fa feredat com va el món”. Ho escriu Ponç Pons a
l’esplèndid poema Carta de Nadal a mon pare, que acaba amb
aquest parell de versos: “Des que te'n vas anar sent es pes d’un gran
buit/ i no vull que te moris, mon pare, mai més”.
Però no totes les cartes al pare neixen de l’agraïment, potser perquè no
tots els pares són com el de Ponç Pons, que l’única cosa mal feta que
va fer en aquesta vida va ser morir-se...
Som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant
ensenyar-nos res. La frase és d’Umberto Eco i no pot estar més ben
trobada. Però, a banda de servir-los d'exemple, la temptació d’alliçonar
els fills sempre hi és. Els voldríem estalviar unes equivocacions que
nosaltres veiem a venir i que ells hauran d’experimentar per la via dura
abans d’adonar-se que allò que els dèiem no era tan desencertat com els
semblava...
Eva Piquer 6.6.2020
