dimarts, 16 d’agost del 2022

E.E. 35 Cendres d'agost II

 Mig agost, el ferragosto dels italians, de fet, el final de l'estiu. Quan a les set és fosc, quan les figues i els raïms maduren, quan el setembre traurà el nas amb la primera pluja que caigui. Ja ho sé que encara ha de fer calor, potser molta calor, massa calor, que el món s'ha tornat boig, ja ho sé que el mar va pujant de nivell imperceptiblement, però puja, ja ho sé que les geleres es van fonent i que els humans, abduïts per la cobdícia, no en fem gaire cas. Ja ho sé que el món és ple de criatures que no tenen res per menjar, que es moren de gana i de malalties mentre quatre milionaris pugen a no sé quants quilòmetres només per sentir-se ingràvids. Deu minuts d’ingravidesa! La Mare de Déu va pujar més amunt! La humanitat ha embogit i no s'adona que aquests virus que la torturen són un capítol més de tot plegat, del mar que puja, del gel que es fon, de la terra que crema. 

Estic trist, ja ho veuen. M'he fet vell i no em queda més que el recurs de la memòria, que també es va fonent. Els joves d’ara, el seu món, els seus costums, les seves ambicions, la seva desmemòria, em semblen absolutament estranys. Pasolini ja parlava d'una mutació antropològica. I d’això ja fa gairebé mig segle. No és pas només que hi hagi un canvi climàtic, sinó que es tracta, sí, d'una mutació antropològica. Què en sortirà de tot això? La pena és que no ho podré veure...

Narcís Comadira, 14.8.2021