(arafa...)
Per a molts, el Procés hauria acabat amb la victòria de l’Estat: la
independència no s’ha materialitzat i els seus promotors són o a la
presó o a l’exili. Es tracta d’una visió miop, perquè aquesta fase –el
Procés 1.0– ha acabat en taules. Per una banda, és cert que el govern de
la Generalitat “anava de farol” (en expressió de Ponsatí), que l’Estat
li va veure les cartes i que la catxa es va ensorrar, però els resultats
del 21-D han posat de manifest que l’independentisme segueix tan fort
com en els seus millors moments. Per altra banda, és cert que una part
dels líders independentistes són a la presó, però tenen molts números
d'acabar-ne sortint com a herois. Una seqüència més que probable és la següent: els exiliats no són
entregats pels tribunals europeus i, en canvi, els presos són condemnats
a llargues penes de presó. Potser no per rebel·lió, però sí per sedició
o per conspiració per a la sedició; potser també per malversació. La
disparitat de tractaments confirma als observadors neutrals que es
tracta de presos polítics (què és un pres polític sinó una persona
condemnada per un delicte que no ho és a la Gran Bretanya, a Bèlgica o a
Suïssa?) i augura una resolució contrària a l’estat espanyol per part
dels tribunals internacionals encarregats de protegir els drets humans.
Els presos han de ser alliberats i el daltabaix que això representa és
fenomenal. En definitiva, la fase en què estem no és ni la derrota de
l’independentisme ni el retorn a l’autonomisme, sinó només una treva.
Miquel Puig