E.E. 117 NIT DE NADAL 1895

 Nadal és la festa de l’hivern i de la nit. El seu nom evoca de seguida una visió de tenebres espurnejades de neu i de fogueres de pastors; i allà lluny, molt lluny, una cova misteriosament il·luminada, el Nen blanc i nuet damunt les palles, escalfat per l’alè del bou i de la mula, la Verge Mare amb mantell blau fent costat al Nen i contemplant-lo, Sant Josep recolzant-se en la vara florida a l'entrada de la cova, i davant d'ella i caminant cap a ella reis i pastors guiats per estels i per àngels que canten i es posen sobre l’establia meravellosa. [...] Si arribem a saber tanta història que podem reconstruir un plànol de Betlem i de la seva rodalia amb la posició exacta del portal o de la cova de la Nit del Naixement, i indagant minuciosament els costums i manera de viure d’aquells temps creiem haver ressuscitat el fet en la seva actualitat, en la seva necessària limitació positiva... ¿què veurem llavors? Res, o allò que és menys de res, una cosa insignificant. I, en canvi, un nen amb els ulls grossos imaginatius es posa davant el pessebre que ell mateix ha muntat amb petits trossos de suro, molsa, anacròniques cases de cartró i desproporcionades figures de fang mal pintat... i aquell nen ho veu tot : veu allò que els historiadors i arqueòlegs són incapaços de fer-nos veure: veu la Nit de Nadal en la seva única realitat i en tota la seva divina poesia; i a l’apropar-se fervorosament als seus llavis aquell trosset de guix que per a ell és el Nen Déu, l’adora de veritat i sent el diví com mai no podrà adorar-lo ni sentir-lo el filòsof a seques contemplant totes les meravelles de la Naturalesa i de l’art, ni baixant vers els més profunds racons de l’esperit. Ai d'aquell que en aquestes coses no sent sempre dins seu alguna cosa de nen! ¡Ai d'aquell per qui la Nit de Nadal hagi arribat a ser una nit com les altres, i no percep l'aroma que aquesta gran flor d'hivern escampa encara fins nosaltres a través de tants segles! [...] Delectem-nos, doncs, en la Nit de Nadal com a nens o com a pastors; deixem-nos penetrar de l’inefable encís que ve suspès en les fredes ones de la seva atmosfera; banyem-hi la nostra ànima per tal de restaurar la innocència i la frescor dels nostres sentiments. [...] ¿Per què, doncs, entristir-nos en l’estació nua del nostre esperit i desesperar-nos en les tenebres? No. Qui sap si en el fons de la terra gelada es prepara ja el primer estremiment de la primavera!, qui sap si del fons de la nit fosca està a punt de brotar el primer raig del nou dia...!

Joan Maragall, 24.12.1895

E.E. 116 IDENTITATS I POLARITZACIÓ

No hi ha res que polaritzi més que les identitats. Viure humanament demana, entre altres coses, saber qui ets, a quin grup pertanys. I, per desgràcia, els grups socials reforcen la seva identitat diferenciant-se d'altres grups, que si són minoritaris són sovint discriminats. No discriminar les minories –els que són percebuts com a pocs, i no volen, poden o saben dissimular que són "diferents"– és un dels reptes que afronta tota societat que aspiri a ser civilitzada...  En l'avenç dels drets civils el que més hauria de pesar sempre és l'empatia.... 

...cal també entendre i acompanyar la part de la societat que sent la seva identitat amenaçada amb l'aprovació de la llei trans... Hi ha manipuladors professionals que veuen en la llei trans una mina de vots, però hi ha molta gent senzilla, de bona fe, que ara hi estan en contra i podrien estar-hi a favor si aquest debat estigués menys plagat d'insults i desqualificacions; si, partint de l'empatia, anés alterant creences i prejudicis que abans que transfòbics són fills d'una manera d'entendre el món, sempre en part injusta i equivocada, que els apuntala i els crea la il·lusió que saben qui són. Una bombolla de certitud que no s'hauria de punxar mai des d'altres bombolles de certitud filles d'icones intel·lectuals tan inspirades i brillants com parcials i provisionals. Només una pedagogia empàtica i humil, que sàpiga que no sap, pot fer créixer els drets entre els que encara els veuen com una amenaça i evitar que persones bàsicament decents acabin votant líders d'extrema dreta que no ho són gens.

Albert Pla Nualart, 5.11.2022

E.E. 115 JAPONESOS POLITS

... els jugadors de la selecció japonesa van jugar un partit i, en acabat, van deixar el vestidor net com una patena. Fins i tot van posar una nota d’agraïment al personal de l’estadi. I no només els jugadors: els seguidors nipons van quedar-se a netejar la zona de la graderia que havien ocupat. Aquesta extraordinària mostra de cortesia ha provocat titulars en mitjans de tot el món. Vol dir que a tot arreu el més normal deu ser allò de “ja vindrà qui li toqui a netejar-ho, que per això li paguen”... 

M'agradaria pensar que molts pares continuen educant els seus fills en allò de deixar les coses tal com se les van trobar, o com els hauria agradat haver-se-les trobat. I tothom que hagi passat per l’escoltisme i pel muntanyisme d’abans de la massificació recordarà que les escombraries no es podien deixar llençades a qualsevol lloc, per principi.

Avui, que es fabrica material d'un sol ús més que mai, la producció de deixalles se'ns menja. Perquè, en paral·lel, ha augmentat la consideració dels carrers com a deixalleries. A qualsevol hora hi trobareu bosses, llaunes, ampolles, caixes de pizzes o d’hamburgueses, vasos i copes que els seus usuaris no s’han molestat a portar a la paperera, que sovint és allà mateix, com si abandonar les deixalles a la vista de tothom fos una mena d’acte d'afirmació de la seva personalitat. I amb aquests ja no s'hi val allò de “Tu ho deixaries així a casa teva?” Perquè la resposta deu ser que sí.

Antoni Bassas, 26.11.2022

 

E.E. 114 TRADICIONS

En els últims dies he parlat amb dos amics que, casualment i cadascú per la seva banda, estan investigant en el seu passat familiar amb la intenció d'informar-se sobre els seus avantpassats i, potser, escriure’n alguna cosa. Tots dos volen compartir la satisfacció que els proporciona la recerca, l’emoció que experimenten quan s’estableix una connexió clara amb un besavi, l’eufòria d’alguns descobriments. “Resulta que nosaltres, que som més d'aquest poble que les pedres de l'església, només fa dos-cents anys que vam arribar-hi!”...

Per què ens agrada tant descobrir o constatar que tenim unes arrels, que només som branques d'un arbre gegantí i que per les venes ens corre la mateixa saba que als que ens van precedir?

Ens fa una il·lusió desmesurada trobar alguns trets en el rostre de la tieta àvia que reconeixem en la nostra pròpia expressió quan ens mirem al mirall. O creure que el nostre somriure s’assembla molt al de l'avi patern. D’altra banda, és el mateix sentiment que ens fa barallar-nos amistosament per atribuir al nadó que acaba d'arribar a la família les faccions que pertanyen a una branca o a l'altura dels feliços progenitors. Tot plegat es tracta d’una necessitat clamorosa de sentir-nos connectats, de saber-nos baula d'una cadena que ha travessat els segles, les guerres i la transformació del país... De vegades, els trets comuns que ens connecten als avantpassats no ens agraden: la calvície prematura, la miopia o ser més aviat baixets. Però, tot i així, aquests defectes ens ajuden a saber qui som...

Sílvia Soler, 17.12.2022

E.E. 113 JESÚS NO VA NÉIXER QUAN CREIEM

Si som a les portes de Nadal serà oportú parlar de Jesús, un home de família jueva de Natzaret nascut un any indeterminat del calendari romà, convertit en el primer de l'era cristiana. Des del punt de vista històric, no sabem gairebé res de la vida de Jesús, però molt de la seva doctrina. Si va néixer, com diuen els Evangelis, en temps de la matança dels innocents a càrrec d’Herodes el Gran (rei de Judea entre els anys 37 i 4 abans de Crist), llavors per força Jesús va néixer abans que ell mateix, és a dir, l’any 4 aC. Això obligaria a atribuir quatre anys més de vida a Jesús, que hauria mort amb 37 anys, i no amb 33: això lliga més amb la maduresa de les seves ensenyances. (De fet, 33 anys, segons moltes llegendes jueves, és l’edat amb què van ser creats Adam i Eva, i l’edat amb què ressuscitaran el dia del Judici Final tots els que són creients). El que hem dit és plausible, perquè Jesús va ser crucificat durant el regnat de Tiberi, i aquest va morir l'any 37 dC. Sabem per l’historiador Flavi Josep que va ser crucificat en temps de Ponç Pilat, prefecte romà de Judea entre els anys 26 i 36 dC... Amb base i dades històriques, no en sabem res més. Es pot acceptar la hipòtesi que nasqués a Betlem, com diu el Nou Testament, perquè el censor Quirí, per delegació de l'emperador August, va obligar tota la població de la província de Síria (de la qual formava part un bon tros de Palestina) a presentar-se a Jerusalem per empadronar-se. Però això va ser l’any 6 dC. No quadra, perquè se suposa que Jesús va ser empadronat acabat de néixer, l'any 0 o 1. Cal preocupar-se? En absolut. L’entitat històrica de Jesús està fora de tot dubte, però és vacil·lant, per massa antiga...

Jordi Llovet, 25.12.2021

E.E. 112 ES FA LLARG ESPERAR

Que no, que aquest any tampoc hi serem tots. El temps va passant indiferent mentre algunes de les nostres persones estimades ens van deixant a nosaltres pel camí. Però el món gira tossut i no s'atura ni quan marxen els nostres i el seu record se'ns queda confinat en la memòria, en els gestos o, amb una mica de sort, en algun dels nostres actes...  adonar-nos que les coses importants són les que no ho semblen, que Nadal és cada dia i que donar gràcies és important...

Ha sigut un any salvatge, estem cansats però estem vius i podrem sentir el fred a la pell i veure com es fa de dia i com se’n va el sol. Per Nadal i Sant Esteve potser algú ens agafarà la mà quan les emocions ens desbordin, potser podrem cuinar per algú estimat o potser algú amb generositat ens posarà un plat a taula i el pastisser haurà tornat a fer els torrons amb l’honestedat de l’ofici. També tindrem la sort de poder pagar la calefacció i desembolicar un regal que algú haurà pensat només per fer-nos somriure amb un gest de complicitat... 

...la vida sencera és avui de les dones que espereu als que encara no coneixem però representen ja tota l'esperança renovada en la humanitat.

Als adults ens pesen els morts i per als vells el Nadal està ple de fantasmes. Però sempre hi ha algú per qui fer l’esforç d’intentar-ho, algú o alguns que formen part de la família de sang o de la que triem amb els anys.

Hi haurà un moment de calidesa malgrat ... les dificultats econòmiques, malgrat la duresa de viure cada minut de l’Alzheimer de l'àvia i el càncer de l’avi, que no sabem si tornarà a plantar tomàquets. Encara ... estiguis preocupada perquè has de trobar un pis decent i assequible abans del febrer on es puguin tornar a fer deures i deixar joguines pel mig despreocupadament. Encara que l'adolescent no aconsegueixi menjar i l'ansietat i l’exigència l’hagi atrapat...

Malgrat tot, hi haurà motius per sentir-se afortunat. Hi haurà, més que mai, motius d’agraïment a la vida, als altres, a les petites coses que són les grans...

Bon Nadal a tots. Gràcies per no abandonar a tots aquells que heu permès que la terra continués girant i la nostra societat funcionant ...

Esther Vera, 25.12.2021

E.E. 111 ELS FANTASMES DE NADAL 2

...

m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se’ls descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 110 ELS FANTASMES DE NADAL 1

... Nadal uneix l’adult que som, el (més) vell que serem i l'infant que vam ser en un sol jo que es mira aclaparat el pes de la vida, intentant extreure’n grams de sentit, de plenitud, que la justifiquin i permetin fer creïble la il·lusió exigida pel guió d’aquestes festes. La missió dels fantasmes és destruir el cinisme que, com una crosta, va enfosquint l’escena. Fer que torni a ser màgic el que un dia, enterrat sota molts Nadals, era màgic. Tenen, però, enemics molt poderosos...  els d'aquest present pandèmic són el bombardeig constant d’estímuls, el consumisme desaforat i un estar tips de tot que atordeix, embalbeix i ofega desitjos i ideals. Contra això, els fantasmes pretenen el miracle -tan cristià- que ens omplim de vida des de la virginitat: creient, encara, que “la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”.

Quan sembla que la foscor acabarà d'engolir la llum i el fred d’enterrar la vida, un dia -el més glaçat i hostil- el sol refà el seu camí de fugida i fa que tot torni. No hi ha millor aliat per als fantasmes de Nadal: ni en la foscor més intensa, ni quan tenim raons de pes per pensar que no ens en podrem sortir, hem de deixar de creure que, enterrada sota tones de desolació -d’un escepticisme tan intel·ligent com mal informat-, la vida batega i espera els rajos propicis per treure brots verds...

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 109 ELS ESTUDIANTS JA NO LLEGEIXEN LLIBRES

... la reflexió és la següent: d'una banda, sembla que, amb l'auge de la informació digitalitzada i l’ús d’ordinadors, tauletes i telèfons intel·ligents (?!), els estudiants ja no necessiten llibres. Estudien (els que ho fan), preparen els exàmens i fan els treballs de curs amb l'assistència d’aquells estris que hem esmentat; d'altra banda, la mitjana d'ingressos, proporcionalment, de les famílies que tenen fills cursant estudis d’història, literatura o filosofia, és inferior al que havia estat: avui és un luxe —o una vocació gloriosa— fer una carrera d’humanitats, atesa la manca de sortides i la situació de descurança general de l'educació i de les institucions de cultura del país i de la capital.

És causa de pena urbana veure que desapareixen llibreries, però és causa de preocupació i de dolença sapiencial que els llibres no formin part del “mobiliari” habitual en l’habitació d’un estudiant: ja no creuen que hagin de tenir, o no poden tenir, una biblioteca pròpia. Potser prefereixen gastar els diners que tenen, migrats, en coses que no poden ser fàcilment substituïbles per internet.

L'adéu... a la manera com s’havia estudiat des de Gutenberg fins fa pocs anys, i costa pensar que la tendència arribi a revertir-se.

Jordi Llovet, 5.11.2022

 

E.E. 108 NINGÚ NO SAP QUÈ ÉS EXACTAMENT LA LLUM

... El sentit de la vida és buscar sentit a la vida, i la majoria no el trobem.

... (Una llevadora que dóna uns) consells als nadons, una llista de vint-i-nou coses que els esperen en la vida. Com ara: "Compartiràs el món amb els altres animals que poblen la terra, els ocells del cel i els peixos del mar, els arbres i les muntanyes". "Coneixeràs l’estrany desig d’acumular objectes i posseir coses que no necessitaràs per a res". "Desconfiaràs del teu veí i tindràs por que et vulguin mal". "Sofriràs rebuigs i penes d'amor i el pit et cremarà com una bola de foc i sentiràs un nus a la gola"... A tots els infants que va ajudar a néixer els va fer un vestidet de llana. Per protegir-los, perquè un nadó humà és tan fràgil com l’ala d’una mosca.

Quan la humanitat s'hagi extingit, engolida per un insondable forat negre, quedarà la llum. Però ningú no sap què és exactament la llum. La podem mesurar, però no la podem entendre. Aquesta és la veritat sobre la llum. Aquesta és també la veritat sobre la vida.

Ignasi Aragay, 5.11.2022

 

E..E. 107 FLORS AL TAÜT

... Vivim ignorant la mort i això ens passa factura. Ens hem allunyat de la religió i hem perdut l'espiritualitat i no sabem com fer front a l'única cosa que (riu-te'n del canvi climàtic) és ben segur que ens afectarà o ens afecta a tots. I no hi ha res més humà que fugir d'allò que ens fa por girant la mirada cap a una altra banda...

Sílvia Soler, 5.11.2022

 

E.E. 106 DE L'ESQUERRA CAVIAR A LA DRETA BÀRBARA

La socialdemocràcia acomodada al poder, que va acabar fent del seu èxit un estil de bona vida (i guanyant-se el sobrenom d’esquerra caviar), no va saber veure el propi declivi: va menystenir els avisos d’unes classes populars i mitjanes que, de crisi en crisi, anaven perdent el vell ancoratge ideològic socialista i es refugiaven en el parany antipolític... El conservadorisme tradicional –la democràcia cristiana i el liberalisme– també ha abdicat massa fàcilment de les pròpies essències, fent el joc a aquesta nova dreta il·liberal. I així estem, a la deriva. Fa massa temps que la polític ha deixat de fer pedagogia... Les estratègies en voga es basen en la intimidació, la falsedat i la infoxicació...

Arreu hi floreixen els superrics. El diner com a mesura de totes les coses  del poder i de l'èxit... La ideologia que ho tenyeix tot és la de l'individualisme quantificable: tant tens, tant vals; tant guanyes, tant ets...  El diner fàcil com a fi, com a obsessió; no com a mitjà. No es tracta de caure en cap austeritat purista ni de negar-nos la joia de viure. No es tracta de deixar d'aspirar a una vida millor. No es tracta de menysprear la necessària cultura de l'esforç individual... Però sí que no podem deixar de banda la idea de comunitat, de grup, de col·lectivitat, conceptes que impliquen tenir en compte els altres....

Ignasi Aragay, 30.10.2022

 

E.E. 105 NO PARLEM MÉS D'AJUDA, PARLEM DE JUSTÍCIA

Fa 12 anys, en la conferència mundial sobre alimentació celebrada a Roma, es van pronunciar aquestes paraules: avui hem de proclamar un objectiu ambiciós; d'ací a deu anys cap nen no se n'anirà a dormir amb gana, cap família no viurà angoixada per l'obtenció del pa de cada dia, cap ésser humà no veurà frustrats la seva capacitat ni el seu futur per la desnutrició... Quasi és vergonyós dir-ho, però es cal-cula aproximadament que cada minut que passa moren cent trenta-cinc persones per falta d'aliments. 0 dit d'una altra manera; cada dos dies moren de gana tantes persones com moriren l'agost del 1945 quan esclataren les primeres bombes atòmiques damunt Hiroshima i Nagasaki... El més vergonyós és «l'ajuda» que la majoria dels països industrialitzats fan al Tercer Món. Segons un informe de l'OCDE la suma del total de «l'ajuda» que els primers fan respecte als segons és de 30.000 milions de dòlars. Aquesta quantitat no representa ni tan sols la meitat de les despeses dels segons en compres d'armament. En el mateix sentit podem dir que els 150 milions d'empleats a la indústria armamentista són alimentats pel Tercer Món... Cada vegada que el Sud guanya un dòlar la contrapartida en els països del Nord és de 250 dòlars. És per això que s'arriba a una situació extrema, on una quarta part de la humanitat té el monopoli de més del 73% de la producció mundial. Per tant, qui ajuda a qui? No hem prostituït i traït la paraula: «Ajuda al Tercer Món»? ...

Jordi Planas, 17.2.1987

E.E. 104 "UN HOME LLIURE NO CULPA NINGÚ DE LA SEVA DERROTA" 2

(En el seu llibre " A tamaño natural. Històries de pares i fills") cita la història d'Abraham i Isaac, ¿Som hereus d'aquesta religió?

— Nosaltres, a aquesta banda del Mediterrani, hem heretat la força i la potència dels nuclis familiars. No tant les regles de la religió, però sí això de mantenir unides les famílies, les famílies com a llocs on s’intenta que ningú es quedi enrere, nuclis civils on el més dèbil és ajudat per la resta, depenem més d'aquesta tradició. Més això que no pas obediència a l’estat. El que manté les nostres vides i les economies són les famílies. Tant l'Antic com el Nou Testament parlen d’històries de famílies.

Es qüestiona si tenim dret a rebel·lar-nos dels pares.

— Més que res, hi ha un nus que mai es desfà del tot, encara que els pares ja no hi siguin. L'adolescència fa que s'afluixi una mica el nus, perquè tothom pugui fer el seu propi camí. Però ara estem en una situació on aquest nus està molt tens, perquè la joventut no es desmarca. La voluntat de separar-se ha quedat més debilitada. A la meva època, la dissociació era més clara, hi havia opcions revolucionàries. Ara ningú parla de revolució, és una paraula que ha quedat relegada al segle XX.

Erri de Luca entrevistat per  Sílvia Marimon, 22.X.22

 

E.E. 103 "UN HOME LLIURE NO CULPA NINGÚ DE LA SEVA DERROTA" 1

— Vaig tenir poc contacte amb el pare, però em va ensenyar moltes coses, no amb lliçons ni amb instruccions, sinó amb exemples que em van ser útils... Em va transmetre l'amor pels llibres i les muntanyes... els pares ens van permetre marxar i seguir el nostre camí...

¿Triguem massa a reconèixer el que han fet els pares per nosaltres? ¿O a reconciliar-nos amb ells? Sovint ho fem quan ja no hi són.

— Sí, és així. Però escrivint pots recuperar-los... Temps enrere potser no sabia distingir què era important i què no. A vegades per ser just has de deixar passar el temps. A més, les persones tan sols desapareixen quan ningú en parla.

Agraeix als pares que no parlessin mai de diners.

— Un exemple meravellós, aleshores em semblava normal no parlar-ne. Després vaig veure que al meu voltant els diners eren molt presents, i per a molts gairebé eren una obsessió. La gent es baralla per les herències. Que la meva família no en parlés em va fer força immune als diners. Mai compro res a crèdit; si no puc, no compro i ja està. Heretem els desitjos incomplerts dels pares... Ell va anar a les muntanyes per la guerra i jo perquè he volgut... Una altra cosa que li sabia greu és que després de la guerra no va voler saber res més del que passava al seu voltant... i jo vaig pertànyer a una generació molt antifeixista i activista. He fet moltes coses que el meu pare volia fer i no va fer...

Erri De Luca entrevistat per Sílvia Marimon, 22.10.2022

 

E.E.102 ELS ANIMALS NO TENEN CAP DRET NI CAP DEURE

En principi, segons el dret romà i els codis gregorià, teodosià i justinià –el Corpus Juris Civilis–, que és d'on venen les lleis de quasi tot Occident, els animals no tenen cap dret ni cap deure: només en tenen els homes. No s'ha vist mai que un lleó sigui portat a judici per menjar-se un altre animal o un ésser humà. Però la retòrica del “políticament correcte” ha fet que cada vegada s’atorguin més drets als animals, amb absoluta independència que els éssers humans posseeixin, o no, els drets que la llei els garanteix...  Estampar un porc senglar contra un tractor, com va passar fa poc a Cardedeu, pot comportar al pagès autor del fet una multa d’entre 400 i 2.000 euros per “maltractament animal”... Era un senglar, que és una plaga tan dolenta com les rates: els pagesos han demanat a diverses instàncies que les administracions en permetin la caça –això també és matar-los, amb gran dolor si el tret no és precís– o qualsevol altre remei. Graten la terra, malmeten els conreus i es mengen les hortalisses. Però són animalons bufons i, al capdavall, fills de Déu igual que nosaltres, és clar... “Home, és natural, els animals tenen dret a menjar, com tothom”... Però aquell pagès, que ja deu estar tip de la devastació contínua d'una espècie maliciosa i feréstega, haurà de pagar una multa incòmoda... Cada dia es maten milions de gallines, porcs i vedells al món sencer, i creieu que els deu fer mal. Un dia, tampoc no es podrà fer, perquè no es podrà decapitar ni un bròquil. Així donarem la raó a Avicenna (segle XI), que deia que tots els éssers de la natura tenen ànima i són espirituals: el pagès, el bròquil i el senglar.

Jordi Llovet, 22.10.2022

E.E. 101 EL "PROBLEMA CATALÁN", DESACTIVAT

De petits ens agradaven les pel·lícules de bons i dolents: en la meva època, sobretot westerns i epopeies bèl·liques de la Segona Guerra Mundial. Contra el franquisme, a més, es vivia millor (si més no en termes ideològics i ètics). Amb els anys, la mirada va canviar. La realitat (i la ficció) es van embolicar, vam anar copsant matisos i sabors agredolços. La cosa va guanyar en densitat, en ambigüitat. I en interès, esclar. Hi havia dolents molt atractius i bons refotudament avorrits. Fins que totes dues categories van anar perdent el sentit infantil primari, substituïdes per persones (polítics inclosos) amb alts i baixos, raons i equivocacions, passions i defalliments. El cine feia temps que havia deixat de ser en blanc i negre, la vida tenia una fabulosa paleta de colors.... Per a Espanya, doncs, “el problema catalán ” està políticament desactivat, almenys per una bona temporada. L’independentisme, enfangat en picabaralles, els està fent la feina. Camina com els crancs, decebent a cada pas els convençuts i foragitant els dubtosos...

Ignasi Aragay, 2.10.2022

E.E. 100 RECONSTRUIR LA CONVIVÈNCIA

Hi ha raons poderoses per pensar que la convivència en l'espai públic agonitza. I el fatalisme, allò de dir “la gent passa de tot”, “la gent va a la seva”, no és fàcil de combatre, perquè la gent, sí, és, som, així...

... no hi ha repte més indefugible que fer de la gent que viu junta en pobles i barris, gent que convisqui, que no signori, que parli i debati, i que, quan cal, s'abraci. Indefugible, per fer-los vivibles, però també per salvar-hi la democràcia. És un front on ens hauríem de fer forts contra un model econòmic que ens vol, que ens necessita, aïllats i insolidaris... 

Reconstruir la convivència passa per entendre que espai públic no és espai desregulat, no és campi qui pugui. I que tota regulació és paper mullat si no hi ha una autoritat que vetlla pel seu compliment i és prou pròxima i habitual per crear complicitats amb el que queda de societat civil en cada poble i barri. Només aquesta cooperació pot tornar a fer de tots un espai públic que, si no, passa a ser només d’uns quants, dels que tenen més barra. Contra un model econòmic hostil al principi bàsic de la convivència –fer-ho tot tenint en compte els altres–, cal, més que mai, una policia de proximitat, formada i compromesa, que faci emergir de les ombres, que faci sentir acompanyats, els que encara se senten responsables del que passa als seus carrers.

Albert Pla Nualart, 2.10.2022

 

E.E. 99 ERROR DE CÀLCUL

El Procés tal com l'enteníem fa una dècada ja no existeix. No hi haurà un nou “embat democràtic contra l’Estat” a curt i mitjà termini. Tret que el provoqui la mobilització popular, cosa que ara mateix no sembla probable... Les causes objectives de la desafecció catalana continuen existint. Per tant, el que vingui no és res més que un parèntesi en el conflicte. Pot ser un parèntesi llarg, però si el PP i Vox pugen al poder tot el panorama es pot girar com un mitjó.

Toni Soler, 2.10.2022

 

E.E. 98 A LA UNA PER MOLTS ANYS...!

Avui és 1 d’octubre i jo soc súbdita de la corona d'Espanya...Per celebrar l’aniversari d’aquelles garrotades, els partits independentistes se les foten entre ells. Això és coherència... Quan hom desitja la independència el que desitja és la supervivència. Supervivència de la llengua, de la cultura i de, esclar, tothom que viu aquí, que paga uns lloguers i unes hipoteques i uns tallats i uns menús molt més cars. També desitja una república...

Empar Moliner, 1 d'octubre de 2022

 

E.E. 97 QUI PARLAVA EN CATALÀ FA 700 ANYS?

L’angoixa pel català està justificada, però el català mai ho ha tingut fàcil. Està acostumat a compartir el seu territori natural des de temps seculars. Mai ha estat sol. Sempre ha conviscut amb altres llengües. El tòpic de Catalunya com a terra de pas o terra d’acollida no és un invent benintencionat: és perfectament real... Al segle XIII, en temps de Jaume I i Pere el Gran, ... aquí es parlaven de manera habitual com a mínim vuit llengües: el català (o llengua vulgar), el llatí (idioma de l’Església, la ciència i les relacions internacionals, com ho és avui l’anglès), la llengua d’oc o occità (al nord del Pirineu; a Barcelona i altres ciutats també hi havia occitans fugits de les persecucions religioses dels càtars), el provençal (encara usat en la poesia), l'aragonès (a l'Aragó i en algunes zones del País Valencià), l’hebreu (al conjunt de territoris hi vivien uns 60.000 jueus per un total de població d'un milió de persones), l'àrab (els cristians en deien algaravia : era la llengua de la majoria d'esclaus, i n'hi havia molts) i l’aljamia (l’àrab influït pel contacte amb les llengües llatines: el parlaven els sarraïns, els musulmans no vinguts de fora; era un idioma de carrer, no s'escrivia). A més, a Barcelona s’hi havien establert mercaders i comerciants vinguts de França i Itàlia... La catalana era, sens dubte, una societat molt plural: pluricultural, pluriètnica i plurilingüe. El mateix que avui. Potser fins i tot més...L’idioma català, doncs, en l’època de plenitud nacional del país, com totes les llengües vulgars europees, era una llengua de segona categoria...

Ignasi Aragay, 25.9.2022