Com cada Sant Joan, una flama ha estat baixada des del Canigó i
repartida per il·luminar milers de fogueres de tots els territoris de
parla catalana. La idea és preciosa. I és que, en qüestió
d’expressar-nos amb metàfores, els catalanoparlants som imbatibles. Són
tants anys vivint amb la llengua prohibida (prohibida, sí, quanta
violència hem hagut de suportar i suportem) i havent de substituir el
poder polític amb jocs simbòlics, que hem desenvolupat una traça
universal per a la representació artística de la nostra personalitat
cultural. I ho hem fet amb una obstinació incansable. N'hi ha prou de mirar cap amunt: mentre els edificis públics eren
coronats amb solemnes escuts de l'Estat, milers d’edificis particulars,
sobretot modernistes, van ser rematats amb mil i una versions de les
quatre barres.
La flama ens recorda una geografia i una història que la desmemòria
imposada ens ha obligat a oblidar: que la llengua catalana també va ser
companya de l'imperi i reunida per conquesta militar. Que el català va
arribar a les illes Balears o al País Valencià com a conseqüència d’una
decisió política executada per la força dels exèrcits. Ni ens ho sabem
imaginar, fills com som de la consigna passada cautelosament durant
segles a les cases: “No et signifiquis”.
Mai han deixat de venir mal dades, però ara més. I per això ara, al
País Valencià, a les Balears i també a Catalunya, significar-se comença
per parlar en català a tot arreu. Estirant la metàfora, el
catalanoparlant és una flama diària i té a les seves mans aconseguir que
almenys la llum que porta a sobre no s’extingeixi.
