(arafa<d'1any)
La casa dels avis és dues coses: és una casa molt normaleta, on els meus
avis estiuejaven i, finalment, van viure, i, per tant, és una memòria
d’infantesa. També és una altra cosa, que és el seu somni que recull
tota la seva visió del món. Per tant, per a ells era la caseta i
l'hortet de quan eren joves. Però la casa dels avis també és allò que hi
és sempre, és la cosa contínua, la cosa permanent, la cosa arrelada, i,
per tant, a més de ser una casa amb parets és una metàfora de les coses
que toquen a terra...Jo crec que el lloc ens fa, el lloc on som, el lloc on hem nascut, el lloc on volem anar...
Jo soc de la generació que ha sentit dir a la universitat “catalán, idioma de la burguesía
”. I jo dic: “Hosti, vol dir?” És a dir, a casa meva es parlava català,
els meus avis eren catalanistes separatistes, i eren un manyà i una
nuadora, que va entrar a treballar a la fàbrica als nou anys...
M'ha sobtat l’extensió del silenci. A casa no se'n parlava i quan sortia
Franco parlant a la tele feien una ganyota, però que no és notés gaire.
Si preguntaves sobre la guerra, doncs xiulaven i miraven cap a una
altra banda. Vaig pensar que això és por, és una patologia familiar,
però porto tres llibres sobre coses com aquestes, en entorns molt
diferents, i el silenci és compartit. És el silenci dels vençuts. Els
vencedors devien anar cantant el Cara al sol pels carrers, però
a les famílies de vencedors tampoc els havien explicat res... No és la por, és el dolor, i una certa
voluntat d’encapsular el dolor i de no deixar-lo en herència. A la meva
família és una descripció, però jo crec que hi ha una generació que la
processó li va sempre per dins.
Esther Vera entrevista Vicenç Villatoro sobre el seu llibre "La casa dels avis", 7.3.2021