... Però la vida continua, que diuen. Els nostres polítics i administradors
no paren de discutir i barallar-se. Quin trist espectacle. El poder fa
fer coses impensables i contra tota raó. En aquest món tan convuls que
ens ha tocat viure, aquest món de guerra i destrucció, la raó sembla que
obligaria a desfer diferències, a anar tots units per plantar cara a
l'enemic. Doncs no.I els administradors del poder local, com que s'acosten eleccions,
vinga fer obres i més obres. ... A Sant Feliu de Guíxols ha començat una altra temporada de
disbarats. Ara ha tocat a la plaça del Monestir, lloc emblemàtic, com es
diu. Una esplanada de sauló, carnal i suau al tacte, es convertirà en
una extensió de pedra dura. I no és que tingui res contra les places
dures. Les places més boniques del món ho són. La Piazza Navona, a Roma;
la plaça de Sant Pere del Vaticà; la Piazza di San Marco, a Venècia; la
de la Signoria, a Florència; la del Campo, a Siena, totes són places
dures. Però estan concebudes així. La plaça del Monestir de Sant Feliu
de Guíxols no estava concebuda com una plaça, sinó que eren terrenys que
envoltaven els edificis medievals i barrocs. Els edificis semblaven
vessar-se en aquelles platges de sauló. Doncs no. Tot fora. Pedra pura i
dura. I un jardinet que hi havia, dissenyat per Joan Bordàs, amb unes
bardes retallades i uns vells rosers, amb bancs i una font al mig,
senzilla i entranyable, doncs fora. Segons el projecte, la font, com que
és de pedra, la netejaran i apareixerà sobre el paviment com una
excrescència contra natura. I tot això per donar-hi un aspecte modern,
diuen. Els jardinets i els bancs i els rosers són cosa de poble, no són
seriosos, no són moderns. Tot això té una lectura més profunda: es
tracta d'anar extirpant tots els signes d'identitat, tot allò que era
peculiar i deliciosament local. Els administradors volen ser moderns,
universals. Tota aquesta reforma va encaminada a donar un entorn digne i urbanísticament homologable amb el món modern,
un món sense història, sense peculiaritats… Octubre. Destrucció i angoixa...
Narcís Comadira. 22.X.22