EL PERIÓDICO, Dissabte, 13 de juny del 2009
I SI PERDO LA MEMÒRIA: !QUINA PURESA!
Félix de Azúa
... Parlàvem d'estudiants d'arquitectura de quart curs. Uns galifardeus. (El professor parlant del romànic, parla del pantocràtor i de la Majestat. Un estudiant li pregunta si aquest Crist de que parla és el dels cristians. Ell li confirma i li pregunta si sap en quin segle va néixer. Resposta: "No, no ho sé, ¿al segle VII?")
El més commovedor d'aquesta escena no resideix en la ignorància del noi, que ha de ser atribuïda als seus professors, als seus pares i per sobre de tot als successius ministres d'Educació, sinó en la sublim pau interior que ostenta. Efectivament, situar el naixement de Crist més o menys set segles després de mort em sembla sensacional. !Alliberar-se d'una vegada i per sempre de tota la tradició occidental! !Mancar d'història, de consciència temporal, de passat, de referències, de models! S'entén, és clar, la necessitat imperiosa d'aquestes criatures, la seva obsessió per aconseguir una identitat i si pot ser una identitat col·lectiva que faci de la vida un desenvolupament del "botellón".
Perquè, efectivament, no hi ha puresa més gran que l'aconseguida amb l'anul·lació de la memòria després del pas pels successius escorxadors estatals del coneixement. Una puresa, per dir-ho així, ària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada